Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 27 de juny de 2017

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll



Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, "Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". 



http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html



ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA


Els teus ulls, els teus ulls de mirada perduda.
Els teus alts finestrals de llum adolorida.

Antoni Ferrer


Abril. A fora hi ha una llum que encega un món de mentida que, a pesar de tot, cicatritza les seues ferides amb aquella llum. A dintre —dels poemes de Jordi Solà Coll, vull dir— predomina la fosca. I, contràriament al que es podria pensar, d’aquesta fosca naix la llum de qui s’hi encara. Feu la prova i aboqueu-vos a un pou; al principi no veureu res al final del coll negre, però després, quan els ulls hagen oblidat la llum de l’exterior, començarà a fer-se visible —deu cristal·litzada, tan distant—, un fons d’aigua transparent. Així els poemes d’Ulls de glaç es revelen en un món on la llum és l’excepció. Un pou i un ull s’aproximen molt metafòricament. Un ull pot arribar a confondre’s amb el fons cristal·lí del pou que mira. Els ulls que es miren fit a fit poden esdevenir pous insondables. Esguards, “el goig d’antany”, que la intempèrie del temps ha glaçat. Ulls recoberts de gebre.

Jordi i jo ens vam trobar en les paraules. Les paraules del poeta són les úniques que mai no haurien de ser dites en va. La Paraula majúscula per a Jordi Solà Coll, devastada, mig buida o epifànica, clam, ferida o redempció. El lloc on el poeta torna una i una altra vegada a la recerca de consol, indispensable i tan fràgil alhora. La veritable “pedra de toc” per a algú que té, com a propòsit irrenunciable, viure poèticament: “Com la sang / recorre el mot el full en blanc, / estreta concessió a la recerca / d’un conhort, altrament volàtil. / Calze del sentit, / s’albira la mirada en el poema.”

El primer poema d’Ulls de glaç, “El pou”, està encapçalat per una citació de Friedrich Nietzsche on crec que hi ha condensat bona part de l’alè que recorre el llibre: la vivència de l’abisme, aquell buit existencial on, paradoxalment, les veus retronen i s’amplifiquen; des d’on es projecten i són, finalment, escoltades. El poeta, amb el propi abisme il·luminador a dintre, mira “la foscor del pou de l’existència” i s’hi veu reflectit. Hom també es revela a si mateix a través dels propis versos, encara que, d’antuvi, potser no en siga del tot conscient. 

En una ben meditada estructura circular, aquell poema-pòrtic, al qual pertany el vers citat, enllaça amb el darrer, situat estratègicament a manera de coda, i que, a consciència, a pesar que en aparença pogués semblar un contrasentit, duu per títol “Origen”. El recurs em suggereix l’uroboros que comença i acaba en ell mateix, el símbol de l’etern retorn (Nietzsche una altra vegada), cíclic com la vida que engoleix la terra, des d’on tot torna a començar. La serp que es menja la cua, però també Sísif empentant la roca irremeiablement, amunt i avall, eterna condemna. Construcció circular, per tant, que es reprodueix al primer vers d’“Origen”, plantejat com una antítesi: “Tornes a la mort, al punt d’origen”. Des d’ací, tancant el cercle, sempre infinit per definició, i amb l’eco al buit del pou ressonant-hi encara, l’autor atrau poderosament l’atenció del lector amb un desenllaç inquietant: “i segellar l’adéu / només quan l’abisme surti al pas // i saltar o no sigui dilema.” Una raó diàfana il·lumina, però, la tenebra: “[...] La qüestió, / a penes escatida, és mantenir, / dia a dia, la dignitat en la derrota”. 

Com en l’oxímoron mort-origen, el recurs a unir mots oposats, o a construir enunciats aparentment contradictoris, és freqüent a Ulls de glaç. I, potser, allò que resulta més seductor d’aquesta pràctica és que els binomis no s’exclouen entre ells mateixos, ni en el concepte ni en el sentit que aporten al poema i al conjunt del llibre, sinó que s’hi complementen en convivència en un tot, com les dues cares d’una mateixa moneda. Com el cap i la cua que acaben i comencen, comencen i acaben, en la pròpia serp. Així, si fem un recorregut pel llibre, se’n poden enumerar els exemples següents: “Tot és fluent, tot és constant” (“Ganges”); “sóc claror en la paüra” (“Un llegat de llum”); “un daurat exili” (“Ulls de glaç”); “víctima i botxí” (“Utopia”); “la teva manera d’estar viu és fer el mort / sobre les aigües” (“El pont de la memòria”); “dol de llum” (“Creure”); “parracs de llum” (“Això és un home”); “camí o trinxera” (“Origen”). 

Entre “El pou” i “Origen”, en el recorregut circular sobre el qual es conforma el nostre uroboros, hi ha un tema principal que vertebra els dos apartats del llibre, marcats només amb el corresponent número romà i sengles cites dels poetes grecs Odisseus Elitis i Iorgos Seferis: la memòria. La memòria com a fonament on se sustenta el present, “gresol” en un “Viatge d’hivern” —bella imatge!—; però també la memòria, el record, és llast que arrossega el poeta i que, en dialèctica constant amb ell mateix, més d’una vegada qüestiona: “[...] I si bé és cert que la vida / és un combat contra l’oblit, / tal vegada calgui enderrocar el suburbi / del record.” Fins al punt que s’hi imposa “[...] Buidar el calaix / de la memòria, / ple de noms i adreces resistents / contra pronòstic al pas de l’hora”. Un calaix, una agenda, un contenidor de vestigis pretèrits que esdevé, en el poema “Calaix de sastre”, una molt eloqüent “naturalesa morta”. Significatius són, en aquest sentit, els versos de Vicent Alonso que precedeixen el poema “La cala del temps”, i que diuen: “Però costa / oblidar el temps viscut, que se’ns grava / a foc lent i fa impossible l’alba d’un dia nou.” Una altra revelació digna de tenir en compte.



Llac Manasarovar, Tibet. 
Fotografia: Jordi Solà Coll

Encastats en aquest trajecte interior que traça la memòria, i que em consta que ve de lluny, hi ha una sèrie de talismans: referències geogràfiques, culturals, antropològiques —tot ve a ser el mateix, en el cas de Jordi Solà Coll—, que l’han anat acompanyant i modelant al llarg del seu periple vital. I entre aquests talismans poderosos, les paraules d’altres poetes, ubicades al llibre, crec, de manera brillant, bé com a citacions introductòries o com a conceptes incorporats al poema. A banda de Nietzsche, d’Elitis i de Seferis, ja referits ací, hi trobem Rilke, Celan, Baudelaire, Borges, Teresa Pascual, Parcerisas, Whitman, Anna Montero, Vallejo, Ritsos o Marc Granell. A més d’indubtables referents en la formació de l’autor d’Ulls de glaç, crec que els poetes —aquests en poden ser alguns representants— són els únics que, amb els seus mots il·luminadors, tenen la capacitat d’assentar en un ara i un ací la volatilitat de l’existència. I el poeta busca, en aquests tòtems poètics i en el seu do de dir, les bases necessàries on apuntalar una manera de viure —o millor seria dir de suportar— una vida que camina per la corda fluixa, sempre a la vora del precipici. Amb tot el risc, la intensitat, i, potser, la coherència que això comporta: “Anhelo ser només esperit ingràvid / i fins i tot goso pensar: / sóc claror en la paüra.”

Aquest capteniment existencial s’accentua a la segona part d’Ulls de glaç, i amb ell, els poemes que reflexionen sobre el dolor de viure, sobre l’home desolat enfrontat —o abandonat— a la intempèrie dels dies. Tan punyents i crus i estremidors com lúcids i vigorosos. Són poemes, per citar-ne només algun, com ara “El pont de la memòria”: “Vius ancorat en el passat: / a l’empara d’un brogit de veus llunyanes / s’erigeix, incòlume, el miratge: tot és cendra / i extinció, / i set d’aigua en la distància”; “Creure”: “M’aixeco cada dia en homenatge als morts, / i sé quant inútil és el meu esforç / en persistir a mantenir intactes els murs / de l’existència”; “Istme”, un petit gran poema on apareix la veu humanament més compromesa, de denúncia, de Jordi Solà Coll; “Pedra de toc”: “Una successió de vies mortes, / l’existència”. Impossible restar impassible després de la seua lectura. “Això és un home”: “[...] l’ésser que camina / sobre un erm cosit a nafres: llavor dins / la clofolla, avança l’esperit a la intempèrie: / això és un home, / sota el torb i la tempesta, / parracs de llum es manifesten.” Un miratge, una escena que reflecteix la nimietat de la condició humana, o, potser, un alter ego del poeta? 

Crec que no exagere si afirme que Ulls de glaç és la consumació i la destil·lació en paper d’un llarg procés d’orfebreria on els mots són la matèria primera. Un camí perseverant, exigent, quasi obsessiu, i segurament vital, que, gràcies a haver guanyat el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, ara es pot fer visible als lectors. En som afortunats. 

Abril. S’ha fet de nit. A dintre “el clam silent d’un déu insomne” endevina els nostres dies. Ens vam trobar en les paraules, el Jordi i jo. És comprensible: era l’únic lloc factible entre tots els llocs on poder-nos trobar. A fora —dels mots que ens reuniren, vull dir— glaçava.

24 d’abril de 2017






diumenge, 18 de juny de 2017

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a Serena barca que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aquest format preciós dissenyat per Dídac Ballester.


Així va publicitar Edicions del Buc la notícia del reconeixement.

Sóc ben conscient de la reacció de desmesura que propicien les xarxes, i del fort component afectiu i d'amistat que acompanyen els amabilíssims comentaris entusiastes que m'han endolcit aquests últims dies. Però, en aquest cas concret, només en aquest cas, em permetreu que me'ls crega —els entusiasmes, els afalacs—, perquè els vull entendre com l'al·licient imprescindible per continuar avançant en el camí de la literatura, i molt especialment de la poesia, i per centrar-hi cada vegada amb més convenciment l'objectiu dels meus interessos i de les meues necessitats. 

El poeta, l'amic, el mestre admirat Joan Navarro em va fer aquest regal poètic des de la seua pàgina de Facebook: la traducció del poema titulat "Arrel", al portuguès. La sorpresa, la va completar Beppe Fiorelli, company d'aquells que les xarxes apropen, amb la seua bella "Radice" italiana. Als dos, el meu agraïment més sincer. 


ARREL

A dintre meu
hi ha una arrel que excava
buscant jardins.

Cal·ligrafia el buit,
recita el calfred
que recorre la terra
a dintre meu.
Remor d’arrel que excava
i apunta al blanc:

allà on brolla la deu,
on tremola la veu,
on esclaten els mots...
Com un ramell de flors
d’oxigen.


Maria Josep Escrivà, Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

| RAIZ // Dentro de mim / há uma raiz que escava / procurando jardins. // Caligrafa o vazio, / recita o calafrio / que percorre a terra / dentro de mim. / Rumor de raiz que escava / e aponta ao alvo: // lá onde brota a nascente, / onde trema a voz, / onde desabrocham as palavras... / Como um ramo de flores / de oxigênio.

| RADICE // Dentro di me / c'è una radice che scava / cercando giardini. / Calligrafa il vuoto, / recita il brivido / che percorre la terra / dentro di me. / Rumore di radice che scava / e punta al bianco : // là dove sgorga la fonte / dove trema la voce / dove sbocciano le parole... / Come un rametto di fiori / d'ossigeno.

Trad. Beppe Fiorelli


Foto de família on podem veure, al centre, Teresa Pascual, l'autora homenatjada en l'acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians; el guanyador del premi a la millor novel·la publicada l'any 2016, Paco Esteve Beneito (primer per l'esquerra); David Navalon (hi sobresurt en altura), premi al millor llibre de literatura infantil; Josep Millo com a premiat en la categoria de literatura infantil (al centre, al costat de Teresa); l'autora de Serena barca, ben flanquejada per la seua mestra-poeta; Moisès Vizcaino, com a representant de La Veu del País Valencià (premi a la Difusió Cultural, en primera fila) i Joan Garí, premiat en la categoria d'assaig. A més hi ha els membres del jurat, representants polítiques, i Bel Olid, presidenta de l'AELC (una mica camuflada al darrere). Eva Dénia, cantautora que va amenitzar la vetlada, juntament amb Merxe Martínez, és a l'extrem dret de la foto. A l'esquerra, vestida de roig, Neus Aguado, que va fer la laudatio de Teresa Pascual. Fotografia publicada a Vilaweb.

En aquest mateix mitjà podeu llegir una crònica que Núria Cadenes ha fet de l'acte.





diumenge, 4 de juny de 2017

Amor indeleble

Text: Maria Josep Escrivà
Fotografies: Jordi Solà Coll



Quan algú que viu mor així,
brolla molta sang després de cada cop.

Wisława Szymborska
Traducció de Xavier Farré


La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, cap d’aquelles batusses no ha provocat que la sang arribe al riu.

No recorda exactament quan fou l’última trobada. De vegades fou ahir i de vegades ha transcorregut tota una vida. Va posar al llit els llençols blaus de cotó prim, a joc amb la pintura de l’habitació, component-hi l’escenografia perfecta. Hi varen compartir el plaer i tantes indestructibles paraules d’amor. Després d’esperar-lo en va, per fi s’ha decidit a arrancar de soca-rel aquells llençols tan en sintonia amb l’entorn —«fora...!»—, com si desbrossara un bancal del gram que l’ha colonitzat durant l’estiu de llum infinita. I, quan es disposa a retirar la cobertura superior del llit, s’hi troba incrustat un d’aquells rastres d’amor: una clapa esgrogueïda com una illa oblidada enmig de l’oceà. S’enyora i s’enrabia, a parts iguals. «Adéu, llençol de sobre!». 




Aleshores, inevitablement, hi apareix el llençol de sota..., amb el seu rastre d’amor inesborrable marcant-hi el territori. «No pot ser!: des de quan hi són? On he mirat en endreçar l’habitació, aquests últims dies?». De l’estrebada s’ha descosit un dels frunzits cantoners que el subjectava al matalàs: raaaac! Més a sota encara, el protector obligatori, tercera capa com el tercer corfoll d’una ceba. «Uf...» —alena interiorment—. Ara se n’alegra, d’haver-ne comprat un altre, dels de posar i treure, perquè, també, allà enmig del protector, hi ha adherida la maleïda clapa groga, insistència en la insistència, reduplicació quasi fins a l’infinit d’un rastre d’amor indeleble. 

Amb el fardell de llençols, com els embolcalls custodis d’un món que s’ha fet miques, se’n va de cara a la rentadora, en ruixa cada clapa amorosa amb el llevataques, i l’omple a vessar, la màquina, que, com ja és tradicional, no funciona a la primera. Aleshores l’obre, recompon a dintre els llençols rebregats, en torna a tancar la porta, i no té més remei que recórrer a la força bruta. La colpeja. Colps a discreció. Només allà on s’espera que faran efecte per tal que la màquina es pose en funcionament. La colpeja, la colpeja aplicant-s’hi com si fos un art assajat a consciència. La colpeja amb molt de compte de no espatllar-la. Amb un càlcul de precisió extrema en cada impacte; amb un afany quasi obsessiu. Perquè, de la pertinàcia amb què es propose fer que arranque aquella rentadora atrotinada que ha de restituir el blanc immaculat als maleïts llençols; d’aquella tossuderia indoblegable... depèn tota la seua dignitat de dona abandonada.





Aquest text forma part del volum col·lectiu titulat Silenciades (novembre de 2016), integrat per divuit relats que comparteixen la intenció de mostrar la veu de dones que pateixen i/o centrar l'atenció en escriptores invisibilitzades per la història. Fou publicat en la XX edició de l'Homenatge a la paraula que anualment organitza el CEIC Alfons el Vell de Gandia. La coordinació literària és de Vicenta Llorca.



diumenge, 21 de maig de 2017

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD


La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.

Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada:





En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge».




En aquest blog n'he parlat alguna altra vegada. Ara només vull deixar constància per escrit que L'Home del Capell de Palla ja és una realitat en format llibre + DVD, amb aquest text amb què es clou la publicació, on he volgut fer memòria de la gènesi d'aquest treball literari i escènic i expressar, en forma de dedicatòria final, l'esperit que l'impulsa. Les imatges, realitzades amb arena, que il·lustren l'entrada i el llibre, són d'Amadeu Vives. Van ser fotografiades per Natxo Francés. Es van fer a Pedreguer (la Marina Alta) l'abril de 2014.


Els músics, intèrprets i autors de les melodies originals de L'Home del Capell de Palla:
Àlex Velázquez (piano), Cristina Martí i Xavi Richart (dolçaines).
 
Un bon dia em va trucar la músic i bona amiga Cristina Martí Morell, amb la intenció d’involucrar-me en un projecte col·lectiu que havia de combinar música de piano i de dolçaina amb una animació plàstica amb arena, projectada en escena sobre una pantalla. Tot això executat a partir d’un conte narrat en directe, que hi hauria de funcionar com a fil conductor i que era l’aportació personal que se’m requeria per a la causa multidisciplinària. Així, música, plàstica i literatura s’havien d’harmonitzar sobre un escenari, amb un objectiu estètic, lúdic i, a més a més, solidari. Perquè els beneficis de l’espectacle, que vam estrenar el 14 d’abril de 2012 a l’Espai Cultural de Pedreguer, anaven destinats a diverses associacions d’ajuda a persones discapacitades. Al voltant de 400 persones ompliren la sala de gom a gom aquell dia. L’Home del Capell de Palla no podia començar a pedalar amb millor peu.





Feia anys que una primera versió del conte dormia en un calaix. D’allí va ressorgir la nit que, per primera vegada, vaig explicar a l’artista Amadeu Vives que el nostre protagonista viatjava a cavall d’una bicicleta i que duia un gran capell de palla al cap. A Amadeu, se li van encendre dues llumetes als ulls imaginant com el dibuixaria amb l’arena. En aquell moment vaig notar com, després de tant de temps, l’Home del Capell de Palla tornava a respirar.


Amadeu Vives dibuixa amb l'arena fins i tot en l'aire. Fotografia de Natxo Francés.


Volem dedicar el nostre espectacle a tota la gent que fa art i fa cultura, i treballa educant sensibilitats i consciències en nom del dret a ser més lliures, a viure més intensament, a gaudir de la bellesa i a créixer, en definitiva, com a éssers humans. En aquests temps en què se’ns vol fer creure que tot això són futilitats i valors a la baixa, nosaltres reivindiquem el dret a somniar, que és sinònim d’obrir un camí de vivències infinites que només depenen de la nostra voluntat.





Tornem al principi: el periodista Zequi Castellano ha volgut dedicar un dels seus Tercera persona del singular, el programa que dirigeix a Ràdio l'Om de Picassent, a L'Home del Capell de Palla. Hi vam conversar molt a gust en una d'aquelles entrevistes pausades i tan ben elaborades que tan estranyes són ja en la majoria dels mitjans, sotmesos al ritme trepidant del món actual. Gràcies, Zequi, per posar el teu temps valuós a disposició d'aquestes causes impagables.



diumenge, 14 de maig de 2017

La (bona) poesia satírica també existeix

En tenim la prova en els Versos (per)versos de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys».

En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla descarada i escandalosa. [...] El seu present m'arriba en la primavera del canvi d'edat fent-me un poc més madura, més escèptica i amb més ganes de causticitat.» Ja sabem que, malauradament, no seran la panacea per a les asprors de l'existència d'Amàlia, però jo diria que el seu propòsit càustic ja és una manera positiva, i lloable, de rebel·lió. 




I per què el títol d'aquesta entrada?: La (bona) poesia satírica també existeix. De poesia presumptament satírica se n'havia fet, al País Valencià, sobretot en l'àmbit de les publicacions i els escenaris fallers. També en espais populars on importava més la rialla fàcil, normalment provocada per situacions grolleres i usos lingüístics poc acurats, que no el rigor literari o la possible reflexió incitada per l'humor intel·ligent. El filòleg i professor Jesús Peris Llorca, al pròleg del llibre boluferià que intitula, ben encertadament «Salvador Bolufer: el trobador necessari», ens hi posa en antecedents —històrics i sociolingüístics— d'aquesta manera tan esclaridora:

En la dissortada i absurda batalla de València que patírem els valencians, malauradament la poesia satírica, i les explicacions i relacions falleres, caigueren del costat del secessionisme lingüístic. Aquesta reedició tramposa dels poetes d'espardenya, amb les seues espardenyes falses de disfressa, havien convertit la poesia satírica, els registres còmics de la nostra llengua, vinculats a més a les nostres festes i tradicions, en un ariet contra la recuperació de la resta d'espais de la llengua, en una mena de tasca de corc que llançava la poesia popular contra la llengua del poble. [...]
 
Per això és tan important la figura de Salvador Bolufer —i d'altres poetes festius a les nostres comarques, com ara Pep Gonga, a la Safor—. Perquè sostingueren la poesia satírica en aquests moments crítics. Perquè entengueren que una llengua només pot ser normal si el seu ús està normalitzat en tots els registres.


Salvador Bolufer al Verger del Museu Frederic Marès de Barcelona, on interpretà poemes
d'El cantar de la burrera l'any 2009.
Francesc Vila, autor d'aquesta i de les fotografies que vénen a continuació, en va fer una crònica bonica a Vilaweb.

Però, en realitat, jo, ací i ara, només buscava una excusa per poder reproduir el colofó que, juntament amb l'escriptor Tomàs Llopis, coassessors i copresidents a parts iguals de la companyia Burrera Comprimida SA comandada per don Salvador Bolufer, vam redactar per sumar-nos d'alguna manera a la celebració de la publicació dels seus Versos (per)versos. Què és exactament això de la Burrera Comprimida SA (BUCOMSA) seria llarg d'explicar i, segurament, l'explicació, exposada en un espai com aquest, resultaria poc convincent. Si en teniu curiositat, des d'ací podreu accedir a una descripció curricular del fenomen... parateatral?, literari?, filosòfic?, sociopolític?, artístic?, humanístic?, tot alhora...?



El periodista Arturo Ruiz, des de les pàgines digitals de Marina Plaza, ens ho posa ben fàcil, i ben guapet, perquè jo ara hi puga introduir el nostre colofó per al·lusions...:

Al final del llibre, Bolufer detalla amb la profusió dels tipus ben agraïts tots aquests retalls de vida i complicitats, amb un profund reconeixement a Escrivà i Llopis, "els que m’han ensenyat a gaudir i festejar la nostra llengua i a poder-la escriure amb un mínim de dignitat". De fet, el colofó ​​de l’obra està escrit pels dos al més pur estil del Tirant lo Blanc.

Sense més preàmbuls:

Ací fineix el segon llibre
del gran poeta satíric don Salvador Bolufer,
autor i pare de la Burrera Comprimida,
monstre escènic, servidor de ningú i assot de concejals,
el qual llibre fon traduït,
repetidament d’una llengua a una altra i de l’altra
a la de més enllà i de la de més enllà a de més ençà
sense tocar-li ni una sola coma
perquè totes les llengües a què fon traduït eren una sola,
pel mateix don Salvador Bolufer
autor i responsable de tots els versos i de totes les rimes
i fins i tot de la interpretació sui generis dels diftongs.
I si altre defalt hi serà trobat ha de ser atribuït
sense contemplacions a la ignorància dels correctors.
L’equip assessor s’absté per motius d’espai d’elogiar
el llorejat autor i afirma, finalment,
que si en aquest llibre hi ha posades algunes coses
que no siguen tan políticament correctes
com caldria esperar d’un autor
el nom del qual sempre ha d’anar
—i hi va ací—
precedit pel tractament de «don» ha estat fet expressament.
I deixa a la lliure interpretació de cadascú
les conseqüències morals de tals excessos.*


(*) N. dels c. (Nota dels colofonistes): signen aquest colofó en Tomàs Llopis Guardiola i na Maria Josep Escrivà Vidal, coassessors i copresidents, a parts iguals, de Burrera Comprimida SA (Bucomsa), que també volien dir la seua en algun lloquet d’aquest llibre signat per don Salvador Bolufer, i només hi han trobat aquest petit racó en l’última de les 189 pàgines dedicades a reproduir versos perversians.



Després dels anys, m'ha agradat retrobar aquesta imatge on, entre el públic distingit del verger del Marès, hi he pogut reconèixer els poetes Francesc Garriga (oooh, quin enyor, senyor Garriga!) i el Jaume Pons Alorda, amb cara jove de bon xiquet. Mireu-los just a sota del colze dret del trobador Bolufer.


Per últim, no puc estar-me d'adjuntar a aquestes línies un petit tast, en format de recitació radiofònica perpetrada per mi mateixa, d'un poema de Versos (per)versos, titulat «The bleda for president» que arranca amb aquesta estrofa:

Tinc oberta una ferida
d’una pena enterbolida
que em rebenta la moral.
Passa el temps... Ningú em convida
a guarnir la meua vida
amb un càrrec oficial.

I amb aquest gest, senzillament, voldria agrair al trobador pegolí tant de temps de burlar i plantar cara als «bufanúvols poderosos i als llepaires indecents», amb paraules esmolades, amb accions desvergonyides i amb l'enginy desacomplexat que l'ha caracteritzat des de fa dècades i el caracteritza encara. Llarga vida a la Burrera, i a totes les seues maneres d'expressió, senyor Salvador Bolufer!



Motiu de la contraportada de Versos (per)versos ideat per Josep Olaso.




 

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »