Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 10 de juliol de 2017

1.000 raons per estimar-los: 'Si això és un home', de Primo Levi

Si jo fos Déu
Primo Levi


En multitud d'ocasions, mentre llegia aquest llibre, m'he aturat a reflexionar sobre quanta de la nostra gent jove d'ara, capacitadíssima i amb totes les facilitats al seu abast, el llegirà també. Un nombre insignificant, si fem cas dels índexs de lectura. La reflexió va més enllà encara i aleshores no puc evitar el desassossec: i quanta d'aquesta nostra gent jove d'ara —els meus nebots, per exemple, sense anar més lluny— en sentirà mai la necessitat de llegir-lo?

Primo Levi: Si això és un home. He de reconèixer que em provoca un conflicte intern pensar-hi i, més encara, escriure açò, però les convulsions emocionals derivades de la lectura d'aquest llibre procedeixen fonamentalment de la manera com l’autor és capaç de literaturitzar l’horror, més que no pas del propi horror viscut al camp d'extermini d'Auschwitz. Un horror que hi és narrat, d'altra banda, mantenint sempre una certa distància reflexiva i equilibrada. Magistralment. Em commou fins a l'esgarrifança el respecte irrenunciable de l'autor pels homes que comparteixen amb ell la condició infausta de presoners, i com és capaç d’expressar-lo per escrit, aquest respecte. Em commou aquesta empatia humana en unes condicions d'indefugible lluita per la supervivència. I és una commoció que està per damunt de la repulsió que, necessàriament, provoquen en el lector les actituds abominables dels botxins, els quals —no cal dir— pertanyen a la mateixa espècie humana que els turmentats, i que l'autor mateix, que en deixa testimoni literari. 


Pere Salinas. De la sèrie «Geografies del silenci», acrílic s/tela.
Molt agraïda amb l'autor per haver-me permès reproduir l'obra.


En podria destacar molts més, però trie, com a mostra, aquest fragment del llibre on Levi descriu una escena, després que al seu barracó, el núm. 48 del camp d'extermini d'Auschwitz, s'ha procedit a fer una «selecció» (Selekcja) per reduir el nombre excessiu de presoners. ¿És possible que jo, lectora, arribe a pensar que una situació d'angoixa d’aquella magnitud puga ser rescabalada de la seua misèria gràcies a la manera com Primo Levi l’ha convertida en literatura? Em fascina aquesta convicció contradictòria.


«Ara cadascú està escurant amatent amb la cullera el fons del plat per treure’n les últimes escorrialles de sopa, i es forma un renou metàl·lic que vol dir que el dia s’ha acabat. A poc a poc s’imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra al cap i balancejant el bust amb violència. Duhn dóna gràcies a Déu perquè no ha estat escollit.

Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s’està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s’ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l’home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més?

Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn.»


Primo Levi: Si això és un home, Edicions 62, «labutxaca», 2010.
Primera edició en italià: Giulio Einaudi editore, 1958. Primera edició en català: Edicions 62, 1996.




Portada de l'edició de 62, de l'any 2010.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco





2 comentaris:

  1. Hauré d'afegir aquest llibre a la llista d'espera de lectures.

    Pel que fa al tema, voldré potser tenir l'aparença d'optimista vers l'ésser humà, però hi han massa taques en aquest llençol del temps. Amb la qual cosa, l'amargor sempre es presentarà de tant en tant.

    Al remat, la figura d'un déu que ha de vetllar per nosaltres és tan feridorament càndida, que fa mal de veres, que ens ho llegim, mirem, des de la distància. De retruc, estic preparant un segon poemari de la mort, segona part de la trilogia i em pense que la religió (entre d'altres) potser tinga un vessant de poetització.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No dóna, certament, l'espècie humana, massa motius per a l'optimisme. De totes maneres, sempre és convenient pensar que pertanyen a l'espècie humana tant els qui aixequen els camps d'extermini com els qui creen obres d'art (aquest llibre n'és una, al meu parer).

      Jo hi voldria insistir en el poder de la literatura per damunt de qualsevol mena d'indignitat humana (dubtes, inquietuds, contradiccions i conflictes interns assumits per part meua). Fixa't que el presoner Khun no demana res al seu Déu, sinó que li dóna gràcies per haver-se alliberat de la cambra de gas. Segons Levi és un inconscient que no contempla que el destí infaust li arribarà tard o d'hora. Beppo, que sí que hi ha estat condemnat, espera el seu final sense dir i sense pensar. I l'únic que és conscient i s'enfronta amb lucidesa mental a la situació dels altres dos, i a la pròpia, és l'autor que, al meu parer, té una capacitat de reflexió i una profunditat d'anàlisi tan precisa gràcies a la decisió de tractar literàriament tot allò que hi veu i que hi viu. Déu...? Seguint l'ocurrència aforística de Levi, si jo fos Déu hauria dimitit de la meua condició per imperatiu categòric.

      Serà interessant veure com portes la mort i la religió als teus poemes.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »