Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 10 de juliol de 2017

1.000 raons per estimar-los: 'Si això és un home', de Primo Levi

Si jo fos Déu
Primo Levi


En multitud d'ocasions, mentre llegia aquest llibre, m'he aturat a reflexionar sobre quanta de la nostra gent jove d'ara, capacitadíssima i amb totes les facilitats al seu abast, el llegirà també. Un nombre insignificant, si fem cas dels índexs de lectura. La reflexió va més enllà encara i aleshores no puc evitar el desassossec: i quanta d'aquesta nostra gent jove d'ara —els meus nebots, per exemple, sense anar més lluny— en sentirà mai la necessitat de llegir-lo?

Primo Levi: Si això és un home. He de reconèixer que em provoca un conflicte intern pensar-hi i, més encara, escriure açò, però les convulsions emocionals derivades de la lectura d'aquest llibre procedeixen fonamentalment de la manera com l’autor és capaç de literaturitzar l’horror, més que no pas del propi horror viscut al camp d'extermini d'Auschwitz. Un horror que hi és narrat, d'altra banda, mantenint sempre una certa distància reflexiva i equilibrada. Magistralment. Em commou fins a l'esgarrifança el respecte irrenunciable de l'autor pels homes que comparteixen amb ell la condició infausta de presoners, i com és capaç d’expressar-lo per escrit, aquest respecte. Em commou aquesta empatia humana en unes condicions d'indefugible lluita per la supervivència. I és una commoció que està per damunt de la repulsió que, necessàriament, provoquen en el lector les actituds abominables dels botxins, els quals —no cal dir— pertanyen a la mateixa espècie humana que els turmentats, i que l'autor mateix, que en deixa testimoni literari. 


Pere Salinas. De la sèrie «Geografies del silenci», acrílic s/tela.
Molt agraïda amb l'autor per haver-me permès reproduir l'obra.


En podria destacar molts més, però trie, com a mostra, aquest fragment del llibre on Levi descriu una escena, després que al seu barracó, el núm. 48 del camp d'extermini d'Auschwitz, s'ha procedit a fer una «selecció» (Selekcja) per reduir el nombre excessiu de presoners. ¿És possible que jo, lectora, arribe a pensar que una situació d'angoixa d’aquella magnitud puga ser rescabalada de la seua misèria gràcies a la manera com Primo Levi l’ha convertida en literatura? Em fascina aquesta convicció contradictòria.


«Ara cadascú està escurant amatent amb la cullera el fons del plat per treure’n les últimes escorrialles de sopa, i es forma un renou metàl·lic que vol dir que el dia s’ha acabat. A poc a poc s’imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra al cap i balancejant el bust amb violència. Duhn dóna gràcies a Déu perquè no ha estat escollit.

Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s’està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s’ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l’home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més?

Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn.»


Primo Levi: Si això és un home, Edicions 62, «labutxaca», 2010.
Primera edició en italià: Giulio Einaudi editore, 1958. Primera edició en català: Edicions 62, 1996.




Portada de l'edició de 62, de l'any 2010.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco





2 comentaris:

  1. Hauré d'afegir aquest llibre a la llista d'espera de lectures.

    Pel que fa al tema, voldré potser tenir l'aparença d'optimista vers l'ésser humà, però hi han massa taques en aquest llençol del temps. Amb la qual cosa, l'amargor sempre es presentarà de tant en tant.

    Al remat, la figura d'un déu que ha de vetllar per nosaltres és tan feridorament càndida, que fa mal de veres, que ens ho llegim, mirem, des de la distància. De retruc, estic preparant un segon poemari de la mort, segona part de la trilogia i em pense que la religió (entre d'altres) potser tinga un vessant de poetització.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No dóna, certament, l'espècie humana, massa motius per a l'optimisme. De totes maneres, sempre és convenient pensar que pertanyen a l'espècie humana tant els qui aixequen els camps d'extermini com els qui creen obres d'art (aquest llibre n'és una, al meu parer).

      Jo hi voldria insistir en el poder de la literatura per damunt de qualsevol mena d'indignitat humana (dubtes, inquietuds, contradiccions i conflictes interns assumits per part meua). Fixa't que el presoner Khun no demana res al seu Déu, sinó que li dóna gràcies per haver-se alliberat de la cambra de gas. Segons Levi és un inconscient que no contempla que el destí infaust li arribarà tard o d'hora. Beppo, que sí que hi ha estat condemnat, espera el seu final sense dir i sense pensar. I l'únic que és conscient i s'enfronta amb lucidesa mental a la situació dels altres dos, i a la pròpia, és l'autor que, al meu parer, té una capacitat de reflexió i una profunditat d'anàlisi tan precisa gràcies a la decisió de tractar literàriament tot allò que hi veu i que hi viu. Déu...? Seguint l'ocurrència aforística de Levi, si jo fos Déu hauria dimitit de la meua condició per imperatiu categòric.

      Serà interessant veure com portes la mort i la religió als teus poemes.

      Suprimeix

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »