Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 19 de març de 2014

MARJALS I GARSES, BRÚIXOLES CAP A LA LLUM

Mentre encara se senten, amortits per la distància, els que ja deuen ser els últims petards fallers d'aquests dies, crec que estic en condicions de poder afirmar que ho he aconseguit, que he sigut capaç de viure entre un silenci buscat i necessari, absent quasi per complet a l'olor de la pólvora i a l'enrenou intransitable dels carrers. Fins i tot aquest any que no he pegat a fugir, durant les Falles, de terres valencianes.

No és ací, on he passat els dies de Falles, encara que no negaré que m'encantaria experimentar com es viu la marjal —durant uns dies només, eh?— des d'aquesta caseta. Això és un racó preciosíssim de la marjal de Borrons, al terme de Xeresa, la Safor.


Tenia ganes de respirar primavera, de xafar camins de terra, d'olorar marjals, i de mirar, sobretot de mirar fora de mi, cap als arbres, cap als marges dels camins, cap als ullals. De mirar el fons de les séquies i la corfa de les dunes de la mar. D'arribar caminant, des del Grau i l'alqueria del Duc, fins a l'Auir, on la vida continua bategant, inajornable, aliena a tots els neguits dels qui l'estimem. 

L'Auir, fotografiat amb l'última llum de la vesprada d'ahir, 18 de març. La florida rosada del tamariu és grandiosa, aquesta primavera. Per darrere sobreïxen els plomalls del senill.

I sí, ho he aconseguit. He sigut capaç d'escoltar al meu voltant i no sentir més que granotes, i una cridadissa desordenada d'ocells, en aquella hora en què s'acomiada el dia, i alguna necessitat t'obliga a detindre't i escoltar. Escoltar com hi arriba el silenci. Perquè, a mesura que va desapareixent la llum del cel, va apagant-se la cridòria dels ocells, progressivament: el cel s'enfosqueix i els ocells van callant, en una acordança perfecta. Fins al silenci absolut. Un moment de pau còsmica que vaig poder fotografiar amb aquesta coloració quasi irreal d'un capvespre de ponent.



L'olor barrejada de séquia, de la flor del taronger, de la terra humida per la rosada, de l'adob dels bancals... no pot eixir a la foto, però hi és.

Per a mi, habitar aquesta «pàtria aquosa» que són les marjals, amb aquella olor de molla de caragol surant pertot arreu és tenir ben presents unes aus que sempre m'han semblat que estan a mitjan camí entre la materialitat de la terra negra i del fang, i la màgia, el misteri de les regions aèries. Em referisc al que, al País Valencià, coneixem com a «garsa reial», els agrons blaus, de nom científic ardea cinerea i que en altres llocs del territori català anomenen «bernat pescaire».


Això és un agró blau, extret del magnífic portal de l'Institut Català d'Ornitologia, en concret del Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya (SIOC).
La foto és de Domènec Anguera Vidal, i la data de l'observació és de maig de 2011.

Al llibre de poemes Flors a casa (2007) apareixen reiteradament referències a aquestes aus immenses. No sé quina obsessió m'hi va entrar, però les garses, de vegades amb el nom d'agrons, hi varen ser el motiu desencadenant d'un grapat de poemes. D'aquest, per exemple, del qual n'extrac primer un fragment, i després un altre:


BRÚIXOLES CAP A LA LLUM, II

Bova, senill, ramells
de caderneres.
Una sageta
d'agrons sobrevola
marjals endormiscades.

Brúixoles cap a la llum.  



Les garses formen part del meu paisatge, el real, l'emotiu i també el poètic. Només les puc associar amb vivències boniques. De sempre m'ha agradat veure-les com a éssers benèfics amb els quals compartim territori. Això era només pura intuïció, era una creença com qualsevol de les meues fantasies mig experiencials i mig literàries. Fins que, per a la meua satisfacció, en un moment donat vaig anar a parar a la publicació Biologia i mites dels ocells (Edicions la Xara, 2003), de Jesús Villaplana Ferrer —un llibre extraordinari, deliciós, bellament heterogeni, i exhaurit, a hores d'ara— i hi vaig comprovar que la mitologia popular i allò que jo entenc per intuïció poètica no diferien gaire en el cas de les garses, que eren considerades des de l'antiga Grècia, «com a senyal de bon averany» i com a emissàries de la pluja. 


BRÚIXOLES CAP A LA LLUM, V

L'esbart d'agrons escorta la pluja.
Però la terra sense herba només la somnia
com una profecia remota de plomes blaves.


El llibre de la biologia i dels mites dels ocells es va extraviar en algun amagatall fosc de la meua vida. Ara n'he aconseguit un exemplar gràcies a l'amic Jordi García Polop, que ha actuat, amb les mateixa natura bondadosa de les garses, com a emissari fins a Jesús Villaplana, el qual ha tingut l'amabilitat de regalar-me un exemplar del llibre mitològic, amb dedicatòria inclosa. Infinitament agraïda als dos.


Foto: Òscar Martí.
Ell l'ha descrita així de bonic: «
aus marjaleres. Garsetes blanques, picaports i polletes d'aigua aprofitant dies de bon oratge.» Doncs així es queda, si m'ho permet el company Òscar.

I per fi, i estirant d'aquest fil que transita per marjals, muntanyars d'arena, ullals, o lluents poblats de garses i d'«aus marjaleres», arribe, necessàriament, a l'estremidora cançó de Dulce Pontes «Garça perduda», la lletra de la qual feia temps que tenia moltes ganes de conèixer traduïda al català. I ací està, com a colofó —crec— immillorable per a aquests dies que, enllà lluny, han sigut de falles, però que, sortosament per a mi, han tingut olor i color i sons de marjal. 

Gràcies a la col·laboració inestimable del poeta i amic Joan Navarro. Si no, amb el meu portuguès més bé endevinatori..., a sant de què!


GARSA PERDUDA

Es féu de nit
al meu esguard de fetillera,
d'estrella de mar, de cel, de lluna plena,
de garsa perduda a l'arena.
Es féu de nit al meu esguard,
he perdut les plomes, no puc volar,
he deixat fills i nius,
ànsies, neguits, en el mar...
Només sé volar dins de mi
en aquest somni d'abraçar
el cel sense fi, el mar, la terra sencera!
I porte el mar dins de mi,
amb el cel visc somiant, i somniaré fins a la fi,
fins a no despertar més...
Llavors, tornaré a creuar aquest cel i aquest mar,
volaré, volaré sense parar al voltant de la terra sencera!
Faria nius de lluna plena i després,
dormiria a l’arena...


Del disc O primeiro canto (1999)
Música: Leonardo Amuedo
Lletra: João Mendonça




diumenge, 9 de març de 2014

«LIBRE TE QUIERO». UN DESIG DE 8 DE MARÇ

Al meu parer, no hi ha manera més desafortunada ni imatge de més mal gust per a representar l'amor entre dues persones que la d'un cadenat. I tanmateix, i no sé per quina epidèmia de coentor retrògrada (o potser no es tracta d'una ocurrència popular espontània ...?), a Gandia, i fins i tot al Grau —ai dolor, al Grau també!— hi han començat a proliferar, penjats de baranes com si foren feixos de perdius degollades. No sé per quina associació mental, quan veig un d'aquests estris que encadenen a una reixa un amor etern, em ve al cap la poca gràcia amb què el cristianisme instituí el símbol de la creu —un instrument de suplici amb el qual, a l'antiguitat, s'ajusticiava certs criminals— per a designar l'alegria de la fe en Crist. En fi, que no n'encertem una. Repetisc, sempre al meu parer.

«Cadenats de l'amor» amb mar de fons.
Aclariment: la denominació no és meua. Prové d'una romàntica campanya comercial
impulsada fa algunes setmanes per l'Ajuntament de Gandia.

Aquest desfici mental s'ha instal·lat al cap amb més virulència durant el present cap de setmana —permeteu-me que amplie l'ona expansiva del 8 de març a tot el cap de setmana—. Ja ho sabeu: una data establerta internacionalment per reivindicar i reincidir en la necessitat de defensar els drets de les dones, en igualtat amb els dels homes. Una utopia encara, més utòpica com més internacional entenguem la diada. Considere que un d'aquests drets de la dona, en l'àmbit de la vida privada, és la llibertat d'estimar. De desenvolupar una vida afectiva i sexual on el respecte siga premissa inqüestionable i recíproca; i la lliure determinació en les actituds i decisions siguen, en primer lloc, les de la persona. És a dir, tot al revés de la missió que, a manera de símbol, se suposa que hauria de garantir un cadenat. I no cal dir que, al meu parer, sense llibertat no hi ha igualtat. Ja sé que això pot sonar a lema inconsistent de pancarta de manifestació, categòrica i amb el seu puntet de quimera. Però és que passa que, no fa massa temps, una dona jove em va confessar que s'havia enamorat d'un home que tenia una situació econòmica sòlida i estable, i que, gràcies a això, ella havia decidit que deixava d'estudiar; que ja no li calia sacrificar-s'hi més per a ser feliç. M'ho va dir així, com qui decideix cloure's, alegrement, entre els grillons d'un cadenat. Se'm van eriçar tots els pèls del cos.


Mar fotografiada en una vesprada de març, esplèndida, i sense cadenats de fons.

Per compensar tals pensaments nefastos, i en el camp sempre gratificant i infal·lible de la poesia, aporte ací dues mostres del que, personalment, m'agradaria que fóra sempre el concepte que hom hauria de tindre d'una dona en una relació d'amor. La que, primerament ella mateixa, hauria d'aspirar a mantenir, i a reivindicar, en una relació d'amor. Els autors són dos homes: Agustín García Calvo el primer; Robert Graves el segon. No sé què en pensareu, però a mi em pareixen bellíssims textos, i bellíssimes cançons.





LIBRE TE QUIERO

Libre te quiero,
como arroyo que brinca
de peña en peña.
Pero no mía.
Grande te quiero,
como monte preñado
de primavera.
Pero no mía.
Buena te quiero,
como pan que no sabe
su masa buena.
Pero no mía.
Alta te quiero,
como chopo que en el cielo
se despereza.
Pero no mía.
Blanca te quiero,
como flor de azahares
sobre la tierra.
Pero no mía.
Pero no mía
ni de Dios ni de nadie
ni tuya siquiera.

Lletra: Agustín García Calvo 
Intèrpret: Amancio Prada






EL PAÍS SECRET

Tota dona de natura reial
té un país secret que li és més ver
que aquest pàl·lid món extern:

a mitjanit quan el silenci l'envolta
deixa de banda agulla o llibre
i el visita d'amagat.

Aclucant els ulls, ella improvisa
una tanca amb cinc barres entre bedolls,
salta per sobre, pren possessió.

Llavors corre, vola o bé cavalca
(un cavall al trot ve a saludar-la)
i viatja allà on vol;

fa créixer l'herba, fa obrir-se els lliris
de botó a flor mentre guaita
i els peixos mengen de la seva mà;

ha fundat pobles, ha plantat arbredes,
ha buidat valls per rierols que corren
frescs a una badia tancada.

Mai he gosat interrogar el meu amor
sobre el governament del seu reialme,
sobre la seva geografia,

ni l'he seguit entre aquells bedolls
encamellant-me sobre la tanca
i espiant entre la boira.

M'ha promès, però, quan mori,
un lloc sota el seu palau privat
a una clariana del bosc,
on creixen gencianes i violes,
on de vegades ens trobarem. 

Lletra: Robert Graves
Traducció: Lucia Graves
Intèrpret: Maria del Mar Bonet





HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »