Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 19 de març de 2014

MARJALS I GARSES, BRÚIXOLES CAP A LA LLUM

Mentre encara se senten, amortits per la distància, els que ja deuen ser els últims petards fallers d'aquests dies, crec que estic en condicions de poder afirmar que ho he aconseguit, que he sigut capaç de viure entre un silenci buscat i necessari, absent quasi per complet a l'olor de la pólvora i a l'enrenou intransitable dels carrers. Fins i tot aquest any que no he pegat a fugir, durant les Falles, de terres valencianes.

No és ací, on he passat els dies de Falles, encara que no negaré que m'encantaria experimentar com es viu la marjal —durant uns dies només, eh?— des d'aquesta caseta. Això és un racó preciosíssim de la marjal de Borrons, al terme de Xeresa, la Safor.


Tenia ganes de respirar primavera, de xafar camins de terra, d'olorar marjals, i de mirar, sobretot de mirar fora de mi, cap als arbres, cap als marges dels camins, cap als ullals. De mirar el fons de les séquies i la corfa de les dunes de la mar. D'arribar caminant, des del Grau i l'alqueria del Duc, fins a l'Auir, on la vida continua bategant, inajornable, aliena a tots els neguits dels qui l'estimem. 

L'Auir, fotografiat amb l'última llum de la vesprada d'ahir, 18 de març. La florida rosada del tamariu és grandiosa, aquesta primavera. Per darrere sobreïxen els plomalls del senill.

I sí, ho he aconseguit. He sigut capaç d'escoltar al meu voltant i no sentir més que granotes, i una cridadissa desordenada d'ocells, en aquella hora en què s'acomiada el dia, i alguna necessitat t'obliga a detindre't i escoltar. Escoltar com hi arriba el silenci. Perquè, a mesura que va desapareixent la llum del cel, va apagant-se la cridòria dels ocells, progressivament: el cel s'enfosqueix i els ocells van callant, en una acordança perfecta. Fins al silenci absolut. Un moment de pau còsmica que vaig poder fotografiar amb aquesta coloració quasi irreal d'un capvespre de ponent.



L'olor barrejada de séquia, de la flor del taronger, de la terra humida per la rosada, de l'adob dels bancals... no pot eixir a la foto, però hi és.

Per a mi, habitar aquesta «pàtria aquosa» que són les marjals, amb aquella olor de molla de caragol surant pertot arreu és tenir ben presents unes aus que sempre m'han semblat que estan a mitjan camí entre la materialitat de la terra negra i del fang, i la màgia, el misteri de les regions aèries. Em referisc al que, al País Valencià, coneixem com a «garsa reial», els agrons blaus, de nom científic ardea cinerea i que en altres llocs del territori català anomenen «bernat pescaire».


Això és un agró blau, extret del magnífic portal de l'Institut Català d'Ornitologia, en concret del Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya (SIOC).
La foto és de Domènec Anguera Vidal, i la data de l'observació és de maig de 2011.

Al llibre de poemes Flors a casa (2007) apareixen reiteradament referències a aquestes aus immenses. No sé quina obsessió m'hi va entrar, però les garses, de vegades amb el nom d'agrons, hi varen ser el motiu desencadenant d'un grapat de poemes. D'aquest, per exemple, del qual n'extrac primer un fragment, i després un altre:


BRÚIXOLES CAP A LA LLUM, II

Bova, senill, ramells
de caderneres.
Una sageta
d'agrons sobrevola
marjals endormiscades.

Brúixoles cap a la llum.  



Les garses formen part del meu paisatge, el real, l'emotiu i també el poètic. Només les puc associar amb vivències boniques. De sempre m'ha agradat veure-les com a éssers benèfics amb els quals compartim territori. Això era només pura intuïció, era una creença com qualsevol de les meues fantasies mig experiencials i mig literàries. Fins que, per a la meua satisfacció, en un moment donat vaig anar a parar a la publicació Biologia i mites dels ocells (Edicions la Xara, 2003), de Jesús Villaplana Ferrer —un llibre extraordinari, deliciós, bellament heterogeni, i exhaurit, a hores d'ara— i hi vaig comprovar que la mitologia popular i allò que jo entenc per intuïció poètica no diferien gaire en el cas de les garses, que eren considerades des de l'antiga Grècia, «com a senyal de bon averany» i com a emissàries de la pluja. 


BRÚIXOLES CAP A LA LLUM, V

L'esbart d'agrons escorta la pluja.
Però la terra sense herba només la somnia
com una profecia remota de plomes blaves.


El llibre de la biologia i dels mites dels ocells es va extraviar en algun amagatall fosc de la meua vida. Ara n'he aconseguit un exemplar gràcies a l'amic Jordi García Polop, que ha actuat, amb les mateixa natura bondadosa de les garses, com a emissari fins a Jesús Villaplana, el qual ha tingut l'amabilitat de regalar-me un exemplar del llibre mitològic, amb dedicatòria inclosa. Infinitament agraïda als dos.


Foto: Òscar Martí.
Ell l'ha descrita així de bonic: «
aus marjaleres. Garsetes blanques, picaports i polletes d'aigua aprofitant dies de bon oratge.» Doncs així es queda, si m'ho permet el company Òscar.

I per fi, i estirant d'aquest fil que transita per marjals, muntanyars d'arena, ullals, o lluents poblats de garses i d'«aus marjaleres», arribe, necessàriament, a l'estremidora cançó de Dulce Pontes «Garça perduda», la lletra de la qual feia temps que tenia moltes ganes de conèixer traduïda al català. I ací està, com a colofó —crec— immillorable per a aquests dies que, enllà lluny, han sigut de falles, però que, sortosament per a mi, han tingut olor i color i sons de marjal. 

Gràcies a la col·laboració inestimable del poeta i amic Joan Navarro. Si no, amb el meu portuguès més bé endevinatori..., a sant de què!


GARSA PERDUDA

Es féu de nit
al meu esguard de fetillera,
d'estrella de mar, de cel, de lluna plena,
de garsa perduda a l'arena.
Es féu de nit al meu esguard,
he perdut les plomes, no puc volar,
he deixat fills i nius,
ànsies, neguits, en el mar...
Només sé volar dins de mi
en aquest somni d'abraçar
el cel sense fi, el mar, la terra sencera!
I porte el mar dins de mi,
amb el cel visc somiant, i somniaré fins a la fi,
fins a no despertar més...
Llavors, tornaré a creuar aquest cel i aquest mar,
volaré, volaré sense parar al voltant de la terra sencera!
Faria nius de lluna plena i després,
dormiria a l’arena...


Del disc O primeiro canto (1999)
Música: Leonardo Amuedo
Lletra: João Mendonça




10 comentaris:

  1. encara queden indrets a casa nostra on aïllar-nos i gaudir de la calma enhorabona tu has sabut trobar-los jo un any més he fet maletes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em treus un pes de sobre en comprovar que has sabut treure bon profit dels plans que no has(hem)arribat a quadrar. Jo també necessitava uns dies de tranquil·litat i de no moure'm de casa.
      M'ha agradat molt el passeig per la marjal.
      Una abraçada,

      Elimina
    2. Fer maletes (de manera voluntària) també és un plaer, Xelo. Jo he aprofitat, normalment, aquestes dates en què pots viatjar sense massa aturrullaments per eixir a córrer món. Enguany no, perquè no quadraren els plans. Aleshores vaig pensar que es tractava de traure profit d'uns dies de descans i intentar ser feliç amb el que tenim ben a prop. També és un goig. Salut, i gràcies.

      Elimina
    3. Xelo, Mercè: volent corregir una errada al meu comentari anterior, l'he reescrit, sense voler, a continuació del de Mercè. Està clar que ella es refereix al meu comentari que ara mateix apareix després del seu. Quin embolic!
      La qüestió és que Xelo va fer maletes, i jo no. I si les haguera fetes (jo), haurien sigut maletes que s'haurien desfet, tal com dóna a entendre Mercè, a prop de casa d'ella i del company Enric. M'alegra saber que uns i altres hem aprofitat aquests dies de plans desquadrats de la manera que més falta ens feia. Ara, no ho dónes per irremeiable, Mercè: els plans que no varen quadrar no s'anul·len; només s'ajornen. Una abraçada, i quan vulgueu, passegem junts per aquesta marjal que tant m'estime.

      Elimina
  2. Gràcies per les amables paraules. A més a més l'animal totèmic de l'escut dels Garcia és precisament la garsa i poder fer arribar un llibre a una persona que els estima és un honor. Respecte a Jesús Villaplana dir que és un savi dels que queden pocs a més d'una bona persona i Eladi Mainar, per amistad, em va regalar el llibre per a tu. Així és com funciona la cadena de complicitats entre persones que estimem els llibres, les aus i la nostra terra. Salutacions i enhorabona per eixes paraules que ens porten llum molts dies. Jordi Garcia

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tenia present aquesta connexió heràldica dels Garcia amb la garsa. Una coincidència simpàtica. Crec que compartir complicitats entre persones amb afectes i causes comunes és un dels motius més engrescadors i més motivadors per a tirar avant amb els nostres projectes. Les coses que ens importen, si no es comparteixen, no tenen la mateixa importància, almenys per a mi. T'ho repetisc: gràcies per fer d'intermediari entre Jesús, Eladi i aquest tresoret bibliogràfic. I per les teues paraules que alimenten l'autoestima literària, també! Salut, amic.

      Elimina
  3. Molt bon poema "Brúixoles cap a la llum, II".
    Una abraçada.
    Voro Ortells.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oooohhh!, gràcies Voro. Primer per la teua consideració del poemeta, i després per donar-me l'alegria de deixar constància del teu pas per ací. Una altra abraçada a la inversa.

      Elimina
  4. Ei, Maria Josep, això és fusionar-se amb la natura. I eixes fotos... emocionen tant com les paraules! Tan a prop eixe món que descrius i tan lluny alhora. El que hauríem de fer és integrar-nos un poc més en la natura. Però ni ens dona temps a escoltar el silenci ni aturar-nos el que voldríem en les coses que passen al nostre voltant.
    Jo també sent, de vegades, la necessitat de xafar i olorar terra. Quan estàs en contacte amb la natura arribes a casa amb pau i relaxada.
    Gràcies per guarnir aquest carrer virtual. Procurarem aprendre de les garses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No saps com m'alegra que hages seguit el rastre de pedretes fins al territori de les garses. De moment, a través de les paraules i de les fotos, però, si algun dia vols, te l'ensenye en directe.
      T'ho dic per ací també: jo només puc dir-te que, a la meua vida, li faltaria un tros important si no aconseguira trobar els moments per a "xafar i olorar terra" com tu dius. I que aquests moments són un antídot importantíssim, senzill i a l'abast, si ho volem, contra tants verins que ens ofusquen. Moltes gràcies pel teu temps i per les teues atencions. Sempre. Una abraçada immensa.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »