Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 10 d’abril de 2014

POEMA D'AMOR PER A L'AUIR

Dimarts, dia 8 d'abril, ens aplegàrem al Campus de Gandia (Grau de Gandia), de la Universitat Politècnica de València una colla bona, i diversa, de gent que fem poesia, i fotografia, i música, per a presentar —una vegada més, i ja en van quatre anys— l'espectacle-recital For sale, o 50 veus de la terra, que parteix del llibre homònim publicat per Edicions 96.



Faltaria a la veritat si no diguera que, tret dels artistes, col·laboradors, i algunes persones amables que segurament es comptarien amb els dits d'una mà, s'hi aplegà poquíssima gent més. I és una vertadera llàstima, i una situació que ha fet que em calfara molt el cap en les últimes hores. Perquè, al campus universitari, hi ha molta gent; i perquè la invitació provenia de l'amabilíssim amic i company de lletres Pepe Pastor —un dels autors amb poema publicat a For sale— que és, actualment, el director de l'escola, i tenia tanta o més il·lusió que férem l'espectacle a la Politècnica com nosaltres d'anar-hi a fer-lo. Com ell mateix em va reconèixer, en acabar l'acte, sembla que corren temps i estats d'ànim en què ens hauríem d'anar acostumant a aquesta situació d'indiferència, o de desgana col·lectiva. Però ni ell, ni jo, ni ningú dels que practiquem allò que ens agrada dir "activisme literari (i combatiu)" no ens hi pensem acostumar, ni molt menys resignar. Cal fer autocrítica, això sí, i ser conscients de la realitat —de la qual formem part, per cert—, i modificar, si cal, maneres d'actuar; això també.

En el mateix sentit de vinculació a l'ara i a l'ací vàrem formular, al pròleg del llibre, aquesta declaració d'intencions: "Descartem rotundament la imatge del poeta desvinculat del món que l'envolta, de la terra que trepitja. I així ho han deixat clarament palès els autors i les autores que componen aquest For sale. Cinquanta veus compromeses vivencialment, lingüísticament i culturalment amb aquest país que ha estat víctima de tantes depredacions en les dècades que ens han dut del segle XX al XXI."


Aquesta fotografia, i les següents, corresponen a la platja de l'Auir.
Són de Natxo Francés i acompanyaren la recitació de "Poema d'amor per a l'Auir".
No ens cansarem mai de donar les gràcies a Natxo per la seua feina,
i per la sort d'un grapat ja de complicitats compartides.

Un país que ha estat víctima de tantes depredacions i que, per a la perplexitat i la incomprensió d'una bona part de la població que encara té dos dits de trellat, corre el perill de continuar patint el mateix mal. A la Safor tenim el cas flagrant i pertorbador de la platja de l'Auir, un espai verge, dels poquíssims que en queden al llarg del litoral valencià, que està en el punt de mira de l'Ajuntament de Gandia (governat absolutament pel PP) per a ser urbanitzat. (No hi insistirem molt més, perquè en aquest bloc he parlat de l'Auir en diverses ocasions: ací i ací també). Per això també, ahir, com a cloenda del recital, un grup nodrit de poetes saforencs, i saforíssims, llegírem un poema col·lectiu que havíem redactat, entre 17 autors i autores, precisament per a expressar ben alta, i amb ritme líric, la voluntat de sumar-nos a tantíssimes altres veus que exigeixen la declaració de l'Auir com a Espai Natural Protegit (ací la petició, amb més de 15.000 signatures recollides).

Als disset vull agrair sincerament i fervorosament la seua creativitat poètica en favor d'aquesta causa comuna. Tant als i a les poetes que hi participaren ahir en l'acció poètica, com als que ens hi acompanyaren d'esperit. Exactament, i seguint l'ordenació de les estrofes, són: Josep Lluís Roig, M. J. Escrivà (versets de la tornada), Vicent Lloret, Vicenta Llorca, Josep Piera, Jose Manuel Prieto Part, Alexandra Pérez i Morató, Josep-Carles Català, Teresa Pascual, Vicent Olaso, Paco Castells, Àngela Guixot, Josep Vicent Cabrera, Juli Capilla, Jordi Puig, Miquel Moiga i Carles Mulet. Gràcies també a Eduard Vilamitjana, que s'hi prestà a llegir els versos de J. C. Català, i a l'acordionista Amadeu Vidal, que va accedir a acompanyar-nos en una improvisació musical que només un professional com ell ens podia consentir..., perquè és consentidor i perquè, a més, és amic.



POEMA D'AMOR PER A L'AUIR

Existeixen els llocs on s'esborren les fronteres,
on les persones són i es troben, llocs on s'ajunta
el mar amb l'aigua dolça per a estimar-se a sota 
i damunt l'arena, per fecundar-la en tamarits i peixos.

No ho sentiu?
No sentiu
com batega l'Auir? [tornada]

Salnitre que mulla la sorra
Vent que acarona el rostre
Clivells de mar que senten
El pols d’un cor amb vida

[tornada]

Pot ser sigues bes marí surant damunt la mar.
O suport indefugible que la terra verge exigeix a la pluja.
Millor el cant terrerós de l'alosa a sobre d’un cirerer florit.
El vol dels vilans a la recerca de recer fecund.

[tornada]

Sonen les ones del mar
a l'Auir.
Sonen els brolls dels ullals
a l'Auir.
Sonen els cants de les aus
a l'Auir.

[tornada]




Deixeu-nos-la intacta
entre la línia d'horitzó i el deliri,
entre el batec de l'aire
amb el frec de les ones on vam ser.

[tornada]

Mira les ones que, a l’ullal, fa la pluja
escolta el vent que canta als canyars
eixe que pentina dunes
que a l’hivern llepa la mar.

[tornada]

Amb peus ferms a la terra
dic al vent que m'acompanye amb el seu cant sinuós
perquè sóc part ineludible de la seua bellesa i equilibri
i amb el meu compromís done sentit a la desinteressada voluntat pròpia de ser terra [fèrtil i verda benaurança.
 
[tornada]

El prec commou l’arena
de les dunes obertes,
l’espiga del borró
tremola entre el canyís.

[tornada]

He caigut damunt l’arena. S’escola per uns punys que retenen entre els dits
pirates desembarcats, mercaders perduts, infants segrestats.
A la vora de l’oceà, sempre igual, sempre canviant.
Dels cabells fins a la punta dels peus, el plaer de cobrir-se de sorra és major en [primavera.

[tornada]

Danses improvisades al compàs del vent
vida latent, esclats sobtats
l’etern espectador, ert, privilegiat
respon amb atronador ressò.

[tornada]

Qui és que no ve del cau de la sargantana?
Qui és que no mira amb parpelles de borró?

Qui és que no sap qui és, i posa en subhasta
la sang de la mar, el batec dels peixos   
                                                   a les venes?

[tornada]




El pacte podrit popular toca amb pedra
i el parany es perfila com un polp.
Els peus mamprendran les petges
de la pena apamada en plors.

[tornada]

A la platja de l’Auir volen fer una desfeta;
hòmens terribles, terrossos, torrossos...
Aturem-los els peus, les mans, l’escassa intel·ligència,
en nom de la divina servitud a la deessa Minerva.

[tornada]

No veieu, estúpids, l'anar del corriol,
el pas silent d'un cargol; l'escarabat, entre el senill;
un miracle de sargantana; les dunes i el borró?
I si fóra, tan sols, el meu cor? Si fóra que ho decidim...

[tornada]

Milers d'arrels a les trinxeres
s'hi juren que mai no beuran l'aigua d'una
terra enverinada
ni s'hi deixaran trepitjar.

[tornada]

Deixeu l'Auir en pau
que el pasturen les ones
touchez pas ma peau de plage
quin vol blau de pessigolles!

[tornada]



Des d'aquest enllaç podeu, si en teniu curiositat, visualitzar i escoltar
els 6 minuts i mig que dura la recitació del "Poema d'amor per a l'Auir".


4 comentaris:

  1. Primer de tot, vull donar-te les gràcies per incloure'm en aquest projecte recital que, malgrat els anys que han passat, no s'ha espolsat l'actualitat i continua sent vigent.

    Cal dir que el lloc de recitació, l'aula magna, va mostrar-se ser u dels millors espais on he pogut llegir els poemes de l'espectacle, i va ser una llàstima que quedara deslluït per aquesta falta d'assistència d'espectadors. Com bé es pot pensar, va paréixer que havíem fet un recital per a nosaltres, els poetes. Certament es van trobar a faltar les persones que completen el lligam poeta-societat: potser el lloc, potser l'hora, potser el tema, però pareix que tot van ser inconvenients. Haurem de reflexionar el tema i treure'n la crítica constructiva.

    Confie que el projecte recital tinga encara uns quants anys de vida, i no justament perquè denuncie els atacs del païsatge, sinó perquè és una festa de la poesia i de la música, dels records i de les veus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les gràcies, he de donar-te-les jo a tu, per la teua disponibilitat sempre, per aportar energia al recital, per compensar, amb la teua contundència, la meua moixeria.

      La meua queixa, perplexitat, o malhumor, o les tres coses, pel que fa a la quasi nul·la assistència de públic té la seua explicació, i voldria que quedara clara. La gent que ens hi va acollir ho féu amb il·lusió i ens hi varen posar totes les facilitats (tècniques, humanes, etc.) Però això era una activitat programada al campus universitari, i, per tant, per a un públic universitari. Els/les estudiants viuen al Grau, es mouen pel campus, entre setmana sobretot. Aleshores em pregunte: quin sentit té programar activitats d'aquests tipus, que, a més, involucren moltes persones en la seua realització, si després els universitaris no hi responen?; no estan motivats i segurament ningú no aconsegueix motivar-los. Això és el que —em consta a bou passat— hi ocorre habitualment. No sé si les especialitats de la Politècnica casen massa amb les inquietuds poètiques, artístiques, mediambientals, del 'For sale'. Però sembla que no és l'excepció. Personalment, trobe que hi cal una reflexió, buscar altres maneres, i estalviar esforços inútils. Això no significa deixar de fer coses, però caldrà aproximar-se als interessos de l'alumnat. És la meua opinió.

      Jo també voldria tenir més ocasions de repetir recital i espectacle. Per mi no quedarà. L'equip artístic és un autèntic luxe.

      Elimina
  2. Sorprèn, com a mínim sorprèn, que la gent universitària no responga a un acte poètic, ecològic i reivindicatiu. Encara que siga només per curiositat. Sorprèn i preocupa.

    Imagine este acte en la meua facultat, que era de ciències pures, i estic segura que haguera tingut una quantitat important de públic. Sobretot pel que té d’ecològic i de reivindicatiu, perquè l’ambient ecològic i reivindicatiu es respirava seguit seguit entre els universitaris. Almenys en aquella facultat, que no crec que fóra cap excepció. Parle de fa 20 anys.

    Què passa ara? quins universitaris tenim? és casualitat, eixa falta de públic, o és un gran èxit polític? quina societat han anat construint? si entre tots els poetes, haguera recitat Belén Esteban… trobes que el resultat haguera sigut diferent?

    Moltes preguntes. Estaria bé passar una vesprada en el campus, i obtindre respostes. Ho dic de debò. Anar allà, i passar tres o quatre preguntes a cada estudiant que passe per davant. I traure’n conclusions.

    De tota manera, eixe malhumor no pot durar-te més de 48 hores, eh?
    Ni per la teua salut, ni per la del País, que ja veus com el tenim…

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amiga meua: que tots els malhumors foren com aquest; ho saps igual que jo. "Todo pasa y todo queda', com va dir el savi poeta. Crec que ens estem quedant obsoletes, estimada. Reflexionar sobre els motius que poden fer que una cosa no isca com voldríem, i més encara, reflexionar, en general, no està de moda. Està de moda la lleugeresa, la frivolitat, la despreocupació, el caràcter efímer de tot, la superficialitat, i la virtualitat. No la reflexió, no la capacitat crítica, no la consciència, no la realitat presencial, no la implicació. I "les pantalletes", com diu l'amic Marc Granell, la més gran farsa, i més exitosa, de l'era tecnològica.

      A mi també m'interessaria molt sondejar amb l'alumnat, de la universitat, però també d'instituts, què els interessa; què els suggereix un espectacle del caràcter "ecològic i reivindicatiu" (paraules teues) com 'For sale'. Igual d'absurd i d'inconvenient seria mantenir-nos aliens a la realitat actual dels joves. Però se'ls ha de motivar, Àngela. Quan impliquem la gent jove, i la fem partícip del que fem, i els demanem aportacions, participen, i t'ho agraeixen, i en gaudeixen. T'ho dic per experiència. No podem resignar-nos o acceptar la desgana col·lectiva com si no hi tinguérem res a veure. Seguirem batallant, i tant que seguirem.

      Una abraçada ben gran.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »