Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 31 de desembre del 2018

Tot és lluny, en la nit. Al poeta Màrius Torres

Com la tristesa
cor endins és tan dolça?

Màrius Torres (*)


Des de M., als volts de migdia, veiem que cap a Llevant plou. Però això no impedeix que renunciem a la nostra intenció d’anar a Sant Quirze Safaja, a visitar els llocs on Màrius Torres va viure la seua malaltia i on es va dedicar a escriure poesia en cos i ànima. On va morir i on està soterrat.

L’ambient, en arribar-hi, és de faula, o de decorat de novel·la de Jane Austen. Plou sota un cel de plom fascinant. Els vessants de les muntanyes, els boscos que encerclen el poble, estan recoberts de núvols baixos, cotons volanders que s’enganxen entre el brancatge. Accedim al petit nucli antic pujant per unes escales que parteixen de la carretera on ens acaba de deixar l’autobús. «Itinerari Màrius Torres» s’hi pot llegir, en un traçat de l’any 2010 en què es va celebrar el centenari del naixement del poeta. Hi ha ací i allà alguns panells amb versos seus. Tot calla, tot plou. El poble té uns quants centenars d'habitants, però no ens trobem ningú pel carrer. Nosaltres dos només sota el mateix paraigua. No per voluntat de no desentonar amb el romanticisme del lloc ni de l’instant, sinó perquè és l’únic que teníem per casa. Els camals estan ja completament mullats, però no és l’aigua de pluja allò que ens amera, sinó l’esperit d’en Màrius Torres que hi sura pertot, com els núvols de plom, com la boira que recobreix el boscatge.


   El dia

   Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
   les ombres fràgils!

El vent les esbarria;
la boira les apaga.


Portem amb nosaltres el seu volum de Poesia i ens aturem i en llegim ací i allà algun poema. Comentem admirats la manera com Torres poetitza la mort, des de la seua reclusió, amb malenconia, amb tristesa serena. Potser la malaltia i la privació de la possibilitat de gaudir la vida en plenitud és allò que fa que el poeta la mire i l'admire amb recança, la vida d’enfora d’ell, la que no pot gaudir físicament, però que amb tanta profunditat de matisos viu interiorment, espiritualment, gràcies a la paraula poètica. La que simbolitzen els tan delicats miosotis:


   A la finestra
de la meva enyorança,
   els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.


La consciència de la fragilitat, dels límits que la malaltia imposa, propicien, per contrast, que la bellesa es manifeste d’una manera més punyent, que posseïsca per a ell aquell caràcter reverencial d’allò que és excepcional per efímer i per inassolible. Des de la poesia i a través de la poesia mirava i s'amerava Torres de la vida que li havia tocat en sort o en dissort, i la transcendia.




Fotografia: Jordi Solà Coll, 2018.

Comença a amainar la pluja i decidim baixar i continuar caminant per la vora d’un rierol que discorre paral·lel a la carretera. Agafem un caminoi que en ressegueix la vora. A poc a poc el cel s’esclareix. La cridadissa dels ocells va in crescendo a mesura que l’oratge s’encalma, com si fos una relació proporcional directa i premeditada. Des del camí mire cap a la capçada d’un trèmol i hi descobresc com un rossinyol omple i buida el pap a mesura que refila. Tan menut i tan discret. Tan intrínsecament bell el seu cant.


   La mort

   Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
   en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.


De tornada cap al poble, per un d’aquells marges de carretera habilitats per a vianants, veiem gaigs, quatre o cinc, pasturant pels vessants del turó que se’ns dreça a la dreta. Un d’ells vola ben a prop de nosaltres, tan cridaner amb el seu plomatge blau i blanc i negre. S’hi acosta i se n’allunya mentre continuem caminant, com en una mena de joc, ben descarat.

Esperem l’autobús que ens ha de retornar a M., entre un aire de melangia de vesprada que s’acaba, amb el cos humit de pluja recent i amb l’esperit afortunat i afectat alhora per aquella commoció de les vivències excepcionals. Pel dolor, per la bellesa, per la consciència de la pèrdua, per la fiblada profunda dels versos de Màrius Torres, per la sort immensa de compartir-los i per la gelor de l’absència que vindrà després, ens deixem embolcallar, encara, per la tebior de les últimes ullades de sol. Humils i plens de gratitud.



(*) Tots els versos citats pertanyen a la composició «Entre l'herba i els núvols (Tankas)», que duu la numeració [27] en el volum Poesies de Màrius Torres, Pagès Editors, Lleida, 2010. A cura de Margarida Prats Ripoll.





Postal editada per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el començament del poema numerat com a [65] en l'edició de Margarida Prats Ripoll. La ILC el va compartir en xarxes el dia 29 de desembre passat, amb motiu del 76è aniversari de la mort de Màrius Torres. Aquests són els dos primers versos complets, però busqueu i llegiu el poema sencer, perquè és una meravella.
«Tot és lluny, en la nit. I la distància / pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.»



divendres, 21 de desembre del 2018

El poeta és un animal polític

Vaig publicar al núm. 84 de Caràcters una ressenya de La terra sagna. L'1 d'Octubre dels poetes, un llibre col·lectiu coordinat per Jaume Huch i Mar Fontana i publicat per Edicions de l'Albí. Amb unes lleus modificacions necessàries, el mateix article es pot llegir a Núvol. El digital de cultura. Crec que avui, 21 de desembre de 2018 és un bon dia per a reproduir-lo ací. De lluny i de molt a prop, sent el clam del poble que no cessa. Sense estar, jo també hi soc.

«Convindria que els homes que es llancen al carrer a una gesta sagnant, que són honrats alhora que entusiastes, tinguessin consciència de llur acte grandiós. Això cal perquè el fruit de la revolta no sigui vergonyosa dictadura. I també perquè a l’ordre d’una idea millor, no acompanyi el desordre de no saber fer ús d’un xic de llibertat.»  

Joan Salvat-Papasseit: Un Enemic del Poble, núm. 4, juliol de 1917.





Imatge extreta de la xarxa: AP Photo/Emilio Morenatti.


Que La terra sagna (Edicions de l’Albí) va molt més enllà de ser un ben nodrit recull poètic ens queda clar des dels dos subtítols que complementen el general: «L’1 d’Octubre dels poetes» i «106 poemes per la llibertat». Un llibre des d’on els i les poetes se signifiquen políticament des del moment que fan servir la paraula en suport i amb motiu d’una causa: la de manifestar el dret a la llibertat del poble català. Per això, el dia 1 d’Octubre (de 2017), que ha marcat una fita en la vida d’un país, hi esdevé emblema i símbol poètic. La demostració de força col·lectiva a favor de la consecució d’un ideal, per contraposició a l’intent ferotge d’avortar-la, ha estat el revulsiu que ha empès aquests 106 poetes a deixar-ne constància escrita. La paraula poètica, el poema és el testimoni verbal d’una utopia —de vegades entelada per la malenconia— i és una demostració radical de reafirmació. Per damunt de la imposició canalla del silenci, rebel·lar-se a través del dir.

Res no és ni pretén ser neutre en aquest llibre: ni la intenció, ni els poemes resultants —tots inèdits i escrits per a l’ocasió, llevat dels casos explícits de Josep Maria Fulquet, Màrius Sampere, Lluís Solà— ni tampoc el títol. Extret de «Haikus per la llibertat» de Jaume Huch, el títol, pot interpretar-se en un doble sentit, de la mateixa manera com es pot reconèixer una dualitat semàntica en la paraula sang, amb les connotacions associades de dolor i de ferida, però també amb les que comporten fecunditat, energia creadora, contumàcia i àdhuc lleialtat èpica i extrema: el «país ferit» als versos de Rosa Font, «cosit amb llenques de tristesa a un núvol negre, / amb cicatrius que sagnen al cos de la memòria» hi conviu amb la «sang de l’àliga i del drac / del verro i dels tions» del poema «Això que fem créixer», amb què Eva Baltasar entona un cant potent de confiança en la força il·limitada d’un poble.

Quan començava a redactar aquest article, el 26 de maig de 2018, m’acabava d’assabentar de la mort de Màrius Sampere. En una entrevista publicada a Vilaweb, datada precisament a octubre de 2017, Sampere reconeix —hom diria que amb aquiescència— que en els darrers temps «la poesia s’ha acoblat a la realitat. Abans era un món romàntic inofensiu, i actualment la poesia s’ha integrat en la vida actual més problemàtica». Deixant de banda la ironia del comentari, tan pròpia de l’autor, l’observació em dona peu a introduir la idea del poeta compromès amb la societat a la qual pertany; i a parafrasejar lliurement —potser amb un deix encara d’ironia samperiana— aquella màxima aristotèlica que definia l’home com un «animal polític», des de la reformulació del sil·logisme: si l’home és un animal polític i el poeta és un home —en el sentit d’«ésser humà», és clar—, el poeta és un animal polític.
 
Més enllà del sentit etimològic i fent un gran salt en el temps, la polonesa Wisława Szymborska titlla de política qualsevol acció o manera de comportament humà… i no humà —una altra mestra en la ironia sorneguera, la polonesa!—, només pel fet d’ocórrer en un moment històric determinat: «Som fills d’una època, / d’una època política […]. / Allò que dius té una ressonància, / allò que calles té una eloqüència, / d’una manera o d’una altra, política. / […] No cal ser un ésser humà / per adquirir valor polític. / N’hi ha prou de ser petroli, / pinso enriquit o material reciclat».



Edició a càrrec de Mar Fontana i Jaume Huch.



Més d’un centenar d’autores i autors —en proporció de 40 a 60, aproximadament— és una nòmina, objectivament, molt àmplia i, lògicament, afectada pel risc de la desigualtat de tons i de resultats; també, segur, fluctuant pel que fa a pretensions. Va escriure David Castillo —un dels 106— arran de la publicació de La terra sagna: «He fet l’experiment de llegir-los tots [els poemes] seguits sense mirar l’autor: el brogit provoca una música surrealista i revoltada». Diria que no vaig errada, però, si faig notar que, entre aquesta «música surrealista i revoltada», hi distingirem, almenys, un terç llarg de bones o molt bones peces. Un brogit poètic admirable des de la seua peculiaritat i la seua excepcionalitat, que va nàixer, segurament, en paral·lel al brogit del carrer i de les escoles, «Sobre l’asfalt. / Sota la pluja», com escriu Jordi Solà Coll al seu poema. I dels helicòpters que sotjaven des del cel en aquell 1 d’Octubre que ha marcat per sempre més les vides d’aquelles i d’aquells que creuen fermament que el lliure destí d’un poble és una proclama de dignitat. La mateixa proclama que és l’ànim i és l’ànima que amera les cent setanta-quatre pàgines de La terra sagna.



divendres, 14 de desembre del 2018

Anna Montero: de la paraula, els silencis

Vaig acompanyar la poeta Anna Montero en la sessió dels Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica celebrada a Barcelona el passat 3 de desembre de 2018. Entre les dues vam establir una conversa amena, que vam intentar encaminar cap a les seues inquietuds i motivacions poètiques més importants i on vam evocar també, des de la lectura dels poemes d'Anna, escriptores i artistes que han sigut per a ella revulsius per a la reflexió poètica i la creació, com ara Anise Koltz, Marguerite Duras, l'escultora Camille Claudel o la fotògrafa Diane Arbus.



Escenari poètic buit de poetes encara.

Aquest que transcric a continuació és el text que precedeix la selecció de poemes d'Anna Montero publicat a la plaquette que amb tanta cura prepara l'organització d'aquests Dilluns de poesia. Molt agraïda a la Cinta Massip i a la Institució de les Lletres Catalanes, representada aquell vespre pel seu director Joan Elies Adell, per l'oportunitat de la participació en aquest acte.

 
Em pregunte per què Anna Montero, que és una de les veus poètiques més solvents de la poesia catalana actual, es prodiga tan poc en públic. I, com que no m’atrevisc a improvisar-hi cap resposta, li demane que siga ella mateixa qui m’ho explique. Ves per on, gràcies al risc de tafanejar en un capteniment més personal que no literari, se’m revela un concepte de la poesia indubtablement monterià: «per a mi l’experiència poètica és un fet íntim, cosa que xoca amb l’acte de publicar. La poesia per a mi té poc d’exhibició, o d’espectacle; més aviat és un intercanvi íntim amb mi mateixa i amb els meus —possibles— lectors. És per això, segurament, que els festivals i altres festes em resulten estranys al fet d’escriure poemes. Em trobe més a gust en reunions reduïdes, personals». I em reconeix —tot i que no tinc clar si ella voldria que transcendís…— que li fa por, fins i tot, ensenyar allò que escriu a les persones més properes.

No sé si és per por, per una prudència extrema o per l’autoexigència que els seus poemes traspuen, però el fet és que, des de la publicació de teranyines (2010), fins al recent on els camins s’esborren (Edicions del Buc, 2018) han passat vuit anys. Es reconeix lenta l’elaboració dels seus llibres, Anna Montero, i ho justifica pel fet que la poesia, en el seu cas, sorgeix com una maduració de materials diferents: «els versos van i venen pel meu cap i pel paper fins que, passat un temps, agafen forma». Per a sort i gaudi dels seus lectors, Anna és ara una professora de francès jubilada i aquesta dada biogràfica aporta al seu quefer la serenitat necessària que —si ens guiem per la factura del seu vers— des del principi l’ha caracteritzada. 

No és, però, només a construir obra pròpia al que Anna Montero ha dedicat tots els seus esforços literaris. De fet, en aquests moments, la seua bibliografia inclou tants títols de traduccions d’altres autors com de llibres propis: Claudine Bertrand, Aurélie Nemours, Anise Koltz o, recentment, Aimé Césaire, en són tan sols alguns dels transvasats al català. És apassionant imaginar els fils visibles i invisibles que poden connectar una autora amb altres poetes i amb les seues paraules, i el soll que això pot deixar en l’obra pròpia. Anna m’ho constata, que el fet d’endinsar-se profundament en la llengua i en el món —«que en poesia ve a ser el mateix», s’afanya a aclarir— d’un o una poeta li ha obert espais i l’ha situada en la realitat des d’altres punts d’observació.




Escenari poètic amb poetes. A l'esquerra, l'Anna Montero.

Revisada des de la perspectiva que ha exigit preparar aquestes pàgines, m’atreviria a afirmar que la poesia d’Anna Montero evoluciona des d’una tendència a fixar imatges o impressions visuals, pinzellades del món exterior a la manera oriental —pense, per exemple, en l’apartat «Presagis», de La meitat fosca (1994)…—, fins a l’exploració de la interioritat i una major insistència en el simbolisme del llenguatge. Capbussar-se dins d’una mateixa a través de la capacitat d’anàlisi que propicia la paraula i des d’ací, cap a fora, «dir-se», més que no pas «dir», com ella mateixa escriu a la «poètica» inclosa en aquest quadern. Una poètica que es diu des d’una expressió sintètica, summament subtil, que manté aquell to de discreció en què l’autora se sent tan còmoda. Una poètica de caire introspectiu que —a pesar de l’aparent contradicció que formular això suposa— tendeix a la plena comunicació des del llenguatge perfecte dels silencis. Un concepte poètic que Anna Montero també associa amb el de l’amor: «tots dos responen a un mateix impuls de l’ànima i del cos» —reconeix l’autora amb una rotunditat clarivident—. Crec que és allò que expressa en un dels poemes de com si tornés d’enlloc, reproduït en aquest quadern, que comença: «del cel, el núvol. de la paraula, els silencis. / de les aigües, el riu. de la mar, l’escuma. / dels carrers, la pluja. / de l’amor, el gest, / el núvol, el silenci, / la pluja, el riu.» Un intent, també, de dir i de ser en l’efímer, en tot allò que escapa a la paraula i a la ment. 




Portada de la plaquette que duu el colofó: «Aquesta selecció de poemes d'Anna Montero es publica el 3 de desembre de 2018 amb motiu del recital de la poeta dins el cicle Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica, Barcelona».


És serenitat de cercles el llibre, declaradament, més «meditatiu», en el sentit oriental del terme. A aquesta tendència a la introspecció em referia abans, a aquesta aspiració a indagar allò que és subjacent a l’aparença de les coses, a arribar al batec interior d’allò que, potser, en un segon nivell anecdòtic es mostra externament: «saber l’aigua pròxima sota la roca. sentir la presència de la saba al cor de l’arbre. la fulla que amb la tardor cremarà amb foc antic. ens hi endinsem amb la paraula». L’àmbit de la paraula és en el poema el mateix que la vida subterrània és en el bosc: l’expressió d’aquell estadi germinal i silenciós que s’ha gestat en la fosca. 

Aquesta paraula poètica busca la interpel·lació en la mirada de l’altre, fonamentalment en els dos últims llibres: el pes de la llum i teranyines. Hi trobem per primera vegada un paral·lelisme entre l’absència, la mort o la desmemòria i la veu de la poeta que s’esborra, alhora que també s’esborra el propi ésser en la no-mirada de l’altre: «caldrà parlar de la mort. / de la meua petita mort, / que a poc a poc s’atansa / dins les teues pupil·les / com pedres d’un riu que s’asseca».



Aquesta és la portada de l'últim llibre d'Anna Montero, publicat per Edicions del Buc el març de 2018. El disseny, com tots els de l'editorial, és de Dídac Ballester.


teranyines, llibre que va obtenir el Premi Ausiàs March de Gandia l’any 2010, inclou una secció titulada «la mirada i la paraula», que va més enllà de la conjunció entre els dos termes. Tant ací com en l’obra anterior, l’amor i la mort hi són tractats com dues parts d’un mateix tot. A teranyines, a més a més, s’hi sumen dos temes molt potents: el dolor i la por, associats a la pèrdua, a l’absència, a l’oblit i al no-res. Com sempre que, com a lectora, dialogue amb poemes que posseeixen aquesta energia corprenedora, em pregunte —ja sé que inútilment, però la pregunta és un camí d’exploració—, de què serveix la paraula enfront d’una existència devastadora i, sovint, monstruosa com en el cas del poema (de teranyines) «la mirada de diane arbus» i del món que aquesta fotògrafa retratava: «hauries de saber que no és bo penetrar, / desmembrar la mirada que forada i parla, / que no es pot fer emmudir la mirada / del monstre que et mira i calla.» Gose interpel·lar l'Anna, en aquest sentit, i la seua resposta em reafirma en el convenciment, només paradoxal en aparença, que la paraula poètica emergeix just en aquell instant en què se’ns manifesten amb tota la seua crueltat els camins infinits que obre la frustració del dir: «Preguntar de què val la paraula enfront de la vida i de la mort per a mi equival a demanar què faig jo en aquest món. La paraula i la poesia són la meua mirada sobre el món. Elles m’han dotat d’un espai des del qual puc ser al món i mirar-lo i mirar-me. Per a mi, preguntar-me de què valen les paraules és com demanar-me de què val respirar o caminar o sentir».

Vull transcriure, per acabar, la «Poètica» amb què Anna Montero encapçala la seua selecció de poemes. Una bellíssima i coherent declaració de principis.


dir[-me]

pel dolor, per la joia, per la por.
per sentir el pas furtiu del temps.
per mirar al fons dels ulls
que des del mirall em miren. 
per empènyer els murs
de la meua solitud
que amb la teua limita.
per sentir-me en cada llum,
en cada ombra del camí,
per abastar cada racó
del meu paisatge.
per entendre sense saber.
per saber-me sense saber.

Anna Montero


ADDENDA (17 de desembre de 2018)
Vídeo de l'acte, enregistrat per l'Arts Santa Mònica. 51 min 28 seg







HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".