Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el viaticum (derivat de via) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible.



Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina».

Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la benvinguda a la tardor. Perquè aquest moment de transició, després de l'estiu fatigós, cap a un temps més propici per al recolliment, sempre m'ha resultat summament alleugeridor i, fins i tot, intel·lectualment estimulant. Però heus ací que, a les portes de la tardor se succeïren a Catalunya, com tothom sap, alguns dels fets més greus i transcendentals de la nostra història democràtica —les detencions i la conseqüent concentració multitudinària de protesta del dia 20 de setembre hi marquen un abans i un després—, i tot es precipità envers l'1 d'octubre, dia en què es va celebrar, a pesar de tota la repressió desplegada per l'Estat espanyol, el Referèndum d'autodeterminació de Catalunya (ací el resultat del "Recompte final basat en paperetes verificades i no segrestades"). I en aquest context d'excepcionalitat política, social i emocional... el viatge tardoral, tot replet de simbologia, que tenia previst d'haver iniciat amb el poema de Carles Mulet Grimalt titulat «Viatjar descansa», inclòs al llibre homònim (Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, 2015), aquest viatge a les portes de la tardor, dic, es va haver de postergar perquè les urgències de l'actualitat reclamaven atencions i tota mena de suport. 





En aquells dies pretardorals, l'escriptor i editor Quim Curbet escrivia un post al seu blog Barretades, titulat «Els cicles», on feia un paral·lelisme ben suggeridor i ocurrent entre el viatge, la possibilitat o la impossibilitat d'avançar i la necessària resolució de la situació a Catalunya —encara no havia arribat l'1-O—: «decidim arrancar encara que el senyal continuï indicant que ens aturem. No hi ha ningú que esperi durant hores, dies i anys davant d’un semàfor encallat. Això és, d’alguna manera, el que ara ens passa als catalans». Hi vaig trobar un punt de connexió entre viatge, metàfora i revolució. Bé!

I avui, diumenge 8 d'octubre de 2017, just una setmana després de viure de ben a prop la jornada històrica del Referèndum d'autodeterminació, faig meues les paraules d'un altre escriptor, el poeta valencià Manel Rodríguez-Castelló, que en l'últim article publicat a Tipografia La Moderna (7 d'octubre de 2017), s'hi posiciona des de la implicació sense atenuants:  

«Compteu-me entre els qui avui ploren i demà celebraran per fi el naixement d'una república lliure». 

Mentre persistim en el camí, volem incloure també la paraula poètica entre l'avituallament necessari que ens ha de fornir d'energia per no defallir. 





Si us abelleix, des d'ací podeu seguir la recitació del poema «Viatjar descansa», de Carles Mulet, des de l'emissió a l'espai radiofònic La casa sota la lluna, de Ràdio Gandia.


VIATJAR DESCANSA

[...] la casa sarebbe
dove c’è quella donna

Cesare Pavese


i

aquest home que ronda per carrers i foranes
no s’escapa de casa,
com un gat empinat a l’ampit del balcó,
s’estintola i esguarda

aquella dona que naix al caire del camí
tremola com l’espill
quan s’incendia Àfrica, cos de duna indecisa
i ja la veu li canta


ii

l’humit estima l’heura i els peus desitgen ales,
el cos vol el matí
quan desclou el viatge i s’esbrava el renill
com si fos una treva

hi haurà l’olor de figues, l’estiu rere el tancat
i l’aire que s’enlaira
i l’aigua dins un vas de freda transparència
i el llit com una mar


iii

aquest home que ronda per carrers i foranes
sap del pes de l’anell
i els guanys de sota terra, sap que la casa és
on sigui aquella dona


Carles Mulet Grimalt, Viatjar descansa, Tres i Quatre, 2016.





HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »