Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 16 d’octubre de 2016

1.000 raons per estimar-los: 'Les hores', de Teresa Pascual

Recorde que llegia Les hores (3i4, 1988) de Teresa Pascual l'any 1991, quan feia cinquè de Filologia i buscava vies d'escapatòria en la preparació de no sé quins exàmens ensopits, feixucs, que em martiritzaven. Fou en un pis de lloguer d'Alfafar (l'Horta), lleig, en un barri on només se sentien fonètiques andaluses i extremenyes, i on jo era una forastera, més rara que un gos verd, que només s'abstreia del medi aliè on havia anat a parar gràcies als viatges a la Facultat: un edifici blau de l'avinguda de Blasco Ibáñez de València, atrotinat, on ja no quedava cap corredor ni cap racó que no fos aprofitat com a aula, i on també s'estudiava la carrera de Geografia i Història. Al mateix temps que llegia Les hores, captivada per la veu d'aquesta poeta que es fixava en la senzillesa de les coses i dels llocs tan pròxims i construïa poemes sense a penes retòrica, em vaig engolosir a escriure els meus primers versos: «De vegades res no és necessari / si a la primera pàgina, / com un eco que el silenci gasta, / el seu nom és / goig ofert a les hores.» I així va nàixer un primeríssim Remor alè que, per a perplexitat meua, acabà publicant-se, cinc anys després que el llibre de Teresa Pascual, a la mateixa col·lecció de 3i4. Com a testimoni de mestratge i prova fefaent que Les hores havia sigut el detonant que m'havia impulsat a fer els meus primers passos poètics, vaig encapçalar Remor alè amb aquests versos de la poeta que —oh, meravella!— a més a més era grauera del Grau de Gandia, com jo: 

I si em tornes un vespre
de mar i de gavines,
intentaré besar
els camins dels teus ulls.

Teresa Pascual: Les hores, 3i4, València, 1988.

Ja sé que és un motiu ben egocèntric, aquest de destacar un llibre per l'aura benefactora amb què ha influït en les pròpies coses poètiques, però, tot i així, done fe que aquesta que hi he exposat és una de les 1.000 raons que em mouen a estimar, de manera especial, algun dels llibres que m'acompanyen per sempre més.

Començava la nit sobre les dunes.
Em parlaves de tu. El gris dels núvols
estenia el seu níquel per l'arena,
sobre una mar que anava fent-se fosca.

Acabava de ploure. Descobríem
aquells racons de feia tant de temps,
aquells camins de canyars i de pedres
que ara de nou tornava a tindre prop,
aquells camins contenien els anys
i els sorprenien com una foto vella.
Em parlaves de tu mentre pensava
com seria el teu cos sobre les dunes,
com podria sentir-te sense haver
de desviar la vista si em miraves.
Teresa Pascual: Les hores, 3i4, València, 1988.



Pere Huerta ens va fotografiar, a Teresa i a mi, una vesprada de novembre de l'any 2006 en què compartírem un acte poètic a la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna de Gandia. Sense que se'ns hi vegen els rostres, crec que Pere hi va saber captar els gestos i els cossos que parlen per nosaltres.
Ell sap que aquesta fotografia és molt especial per a mi, i li l'agraesc de tot cor.



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »