Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 16 d’octubre de 2016

1.000 raons per estimar-los: 'Les hores', de Teresa Pascual

Recorde que llegia Les hores (3i4, 1988) de Teresa Pascual l'any 1991, quan feia cinquè de Filologia i buscava vies d'escapatòria en la preparació de no sé quins exàmens ensopits, feixucs, que em martiritzaven. Fou en un pis de lloguer d'Alfafar (l'Horta), lleig, en un barri on només se sentien fonètiques andaluses i extremenyes, i on jo era una forastera, més rara que un gos verd, que només s'abstreia del medi aliè on havia anat a parar gràcies als viatges a la Facultat: un edifici blau de l'avinguda de Blasco Ibáñez de València, atrotinat, on ja no quedava cap corredor ni cap racó que no fos aprofitat com a aula, i on també s'estudiava la carrera de Geografia i Història. Al mateix temps que llegia Les hores, captivada per la veu d'aquesta poeta que es fixava en la senzillesa de les coses i dels llocs tan pròxims i construïa poemes sense a penes retòrica, em vaig engolosir a escriure els meus primers versos: «De vegades res no és necessari / si a la primera pàgina, / com un eco que el silenci gasta, / el seu nom és / goig ofert a les hores.» I així va nàixer un primeríssim Remor alè que, per a perplexitat meua, acabà publicant-se, cinc anys després que el llibre de Teresa Pascual, a la mateixa col·lecció de 3i4. Com a testimoni de mestratge i prova fefaent que Les hores havia sigut el detonant que m'havia impulsat a fer els meus primers passos poètics, vaig encapçalar Remor alè amb aquests versos de la poeta que —oh, meravella!— a més a més era grauera del Grau de Gandia, com jo: 

I si em tornes un vespre
de mar i de gavines,
intentaré besar
els camins dels teus ulls.

Teresa Pascual: Les hores, 3i4, València, 1988.

Ja sé que és un motiu ben egocèntric, aquest de destacar un llibre per l'aura benefactora amb què ha influït en les pròpies coses poètiques, però, tot i així, done fe que aquesta que hi he exposat és una de les 1.000 raons que em mouen a estimar, de manera especial, algun dels llibres que m'acompanyen per sempre més.

Començava la nit sobre les dunes.
Em parlaves de tu. El gris dels núvols
estenia el seu níquel per l'arena,
sobre una mar que anava fent-se fosca.

Acabava de ploure. Descobríem
aquells racons de feia tant de temps,
aquells camins de canyars i de pedres
que ara de nou tornava a tindre prop,
aquells camins contenien els anys
i els sorprenien com una foto vella.
Em parlaves de tu mentre pensava
com seria el teu cos sobre les dunes,
com podria sentir-te sense haver
de desviar la vista si em miraves.
Teresa Pascual: Les hores, 3i4, València, 1988.



Pere Huerta ens va fotografiar, a Teresa i a mi, una vesprada de novembre de l'any 2006 en què compartírem un acte poètic a la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna de Gandia. Sense que se'ns hi vegen els rostres, crec que Pere hi va saber captar els gestos i els cossos que parlen per nosaltres.
Ell sap que aquesta fotografia és molt especial per a mi, i li l'agraesc de tot cor.



Cap comentari:

Publica un comentari

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »