Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 16 d’octubre de 2016

1.000 raons per estimar-los: 'Les hores', de Teresa Pascual

Recorde que llegia Les hores (3i4, 1988) de Teresa Pascual l'any 1991, quan feia cinquè de Filologia i buscava vies d'escapatòria en la preparació de no sé quins exàmens ensopits, feixucs, que em martiritzaven. Fou en un pis de lloguer d'Alfafar (l'Horta), lleig, en un barri on només se sentien fonètiques andaluses i extremenyes, i on jo era una forastera, més rara que un gos verd, que només s'abstreia del medi aliè on havia anat a parar gràcies als viatges a la Facultat: un edifici blau de l'avinguda de Blasco Ibáñez de València, atrotinat, on ja no quedava cap corredor ni cap racó que no fos aprofitat com a aula, i on també s'estudiava la carrera de Geografia i Història. Al mateix temps que llegia Les hores, captivada per la veu d'aquesta poeta que es fixava en la senzillesa de les coses i dels llocs tan pròxims i construïa poemes sense a penes retòrica, em vaig engolosir a escriure els meus primers versos: «De vegades res no és necessari / si a la primera pàgina, / com un eco que el silenci gasta, / el seu nom és / goig ofert a les hores.» I així va nàixer un primeríssim Remor alè que, per a perplexitat meua, acabà publicant-se, cinc anys després que el llibre de Teresa Pascual, a la mateixa col·lecció de 3i4. Com a testimoni de mestratge i prova fefaent que Les hores havia sigut el detonant que m'havia impulsat a fer els meus primers passos poètics, vaig encapçalar Remor alè amb aquests versos de la poeta que —oh, meravella!— a més a més era grauera del Grau de Gandia, com jo: 

I si em tornes un vespre
de mar i de gavines,
intentaré besar
els camins dels teus ulls.

Teresa Pascual: Les hores, 3i4, València, 1988.

Ja sé que és un motiu ben egocèntric, aquest de destacar un llibre per l'aura benefactora amb què ha influït en les pròpies coses poètiques, però, tot i així, done fe que aquesta que hi he exposat és una de les 1.000 raons que em mouen a estimar, de manera especial, algun dels llibres que m'acompanyen per sempre més.

Començava la nit sobre les dunes.
Em parlaves de tu. El gris dels núvols
estenia el seu níquel per l'arena,
sobre una mar que anava fent-se fosca.

Acabava de ploure. Descobríem
aquells racons de feia tant de temps,
aquells camins de canyars i de pedres
que ara de nou tornava a tindre prop,
aquells camins contenien els anys
i els sorprenien com una foto vella.
Em parlaves de tu mentre pensava
com seria el teu cos sobre les dunes,
com podria sentir-te sense haver
de desviar la vista si em miraves.
Teresa Pascual: Les hores, 3i4, València, 1988.



Pere Huerta ens va fotografiar, a Teresa i a mi, una vesprada de novembre de l'any 2006 en què compartírem un acte poètic a la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna de Gandia. Sense que se'ns hi vegen els rostres, crec que Pere hi va saber captar els gestos i els cossos que parlen per nosaltres.
Ell sap que aquesta fotografia és molt especial per a mi, i li l'agraesc de tot cor.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »