Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 16 d’octubre de 2016

1.000 raons per estimar-los: 'Les hores', de Teresa Pascual

Recorde que llegia Les hores (3i4, 1988) de Teresa Pascual l'any 1991, quan feia cinquè de Filologia i buscava vies d'escapatòria en la preparació de no sé quins exàmens ensopits, feixucs, que em martiritzaven. Fou en un pis de lloguer d'Alfafar (l'Horta), lleig, en un barri on només se sentien fonètiques andaluses i extremenyes, i on jo era una forastera, més rara que un gos verd, que només s'abstreia del medi aliè on havia anat a parar gràcies als viatges a la Facultat: un edifici blau de l'avinguda de Blasco Ibáñez de València, atrotinat, on ja no quedava cap corredor ni cap racó que no fos aprofitat com a aula, i on també s'estudiava la carrera de Geografia i Història. Al mateix temps que llegia Les hores, captivada per la veu d'aquesta poeta que es fixava en la senzillesa de les coses i dels llocs tan pròxims i construïa poemes sense a penes retòrica, em vaig engolosir a escriure els meus primers versos: «De vegades res no és necessari / si a la primera pàgina, / com un eco que el silenci gasta, / el seu nom és / goig ofert a les hores.» I així va nàixer un primeríssim Remor alè que, per a perplexitat meua, acabà publicant-se, cinc anys després que el llibre de Teresa Pascual, a la mateixa col·lecció de 3i4. Com a testimoni de mestratge i prova fefaent que Les hores havia sigut el detonant que m'havia impulsat a fer els meus primers passos poètics, vaig encapçalar Remor alè amb aquests versos de la poeta que —oh, meravella!— a més a més era grauera del Grau de Gandia, com jo: 

I si em tornes un vespre
de mar i de gavines,
intentaré besar
els camins dels teus ulls.

Teresa Pascual: Les hores, 3i4, València, 1988.

Ja sé que és un motiu ben egocèntric, aquest de destacar un llibre per l'aura benefactora amb què ha influït en les pròpies coses poètiques, però, tot i així, done fe que aquesta que hi he exposat és una de les 1.000 raons que em mouen a estimar, de manera especial, algun dels llibres que m'acompanyen per sempre més.

Començava la nit sobre les dunes.
Em parlaves de tu. El gris dels núvols
estenia el seu níquel per l'arena,
sobre una mar que anava fent-se fosca.

Acabava de ploure. Descobríem
aquells racons de feia tant de temps,
aquells camins de canyars i de pedres
que ara de nou tornava a tindre prop,
aquells camins contenien els anys
i els sorprenien com una foto vella.
Em parlaves de tu mentre pensava
com seria el teu cos sobre les dunes,
com podria sentir-te sense haver
de desviar la vista si em miraves.
Teresa Pascual: Les hores, 3i4, València, 1988.



Pere Huerta ens va fotografiar, a Teresa i a mi, una vesprada de novembre de l'any 2006 en què compartírem un acte poètic a la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna de Gandia. Sense que se'ns hi vegen els rostres, crec que Pere hi va saber captar els gestos i els cossos que parlen per nosaltres.
Ell sap que aquesta fotografia és molt especial per a mi, i li l'agraesc de tot cor.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »