Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 4 de novembre de 2016

«La vida és ara» als 'Seixanta-un poemes' de Parcerisas


L'any 2014 es va publicar a Quaderns Crema l'últim llibre de poesia de Francesc Parcerisas, titulat Seixanta-un poemes. Un dels llibres (pocs) que sense peròs ha contribuït a alimentar la meua fe en la poesia catalana actual, massa vegades precipitada, massa vegades poc ambiciosa, insubstancial, i quasi sempre poc exigent en les maneres. Parcerisas, un dels referents indiscutibles de la poesia catalana contemporània, ha aconseguit amb aquest llibre, a parer meu, l'excel·lència a què hauria d'aspirar tothom que pretenga expressar-se a través del llenguatge poètic. Una àrdua i quimèrica aspiració, certament. En aquest article publicat a l'últim número de la revista Caràcters (el doble 75-76) en parle. Potser massa temps després de l'aparició del poemari. Els grans llibres de poesia, però, no haurien de caducar.


Una de les fotografies de Jesús Císcar,
que il·lustren el número 75-76 de la revista Caràcters.
Moltes gràcies a l'autor per permetre'm que en reproduïsca ací aquestes tres.


Un poema és com un planeta redó, clos en ell mateix. Amb vida pròpia que s’irradia molt més enllà del propi poema i impacta en l’ésser dels altres poemes veïns, aquells que s’acompanyen en el viatge de translació per l’univers. Entre ells s’atrauen i es complementen, en un equilibri d’esferes que tendeix a la perfecció. Seixanta-un poemes és la confluència de seixanta-un planetes redons, cada un amb la seua entitat quasi exclusiva. No descobrisc res nou si afirme que Francesc Parcerisas és autor de poemes, més que de llibres. Ell mateix ho ha reconegut en moltes ocasions. 
Auster i ben senzill en el seu propòsit estructural, el poemari es divideix en dues parts: I i II, sense més adorns. El nombre despullat del títol, potser per trencar la lògica del meu plantejament, no és redó, perquè aquest patriarca de les lletres catalanes que és Parcerisas té una vena entremaliada i irònica que conviu amb l’altra dominant, més severa i transcendent. En les primeres lectures no hi havia parat esment; però, com que he tingut (massa) temps de tornar-hi, m’atrevisc a elucubrar i crec que el «seixanta-un» va amb intenció incorporada: si fem comptes a partir de la datació final del llibre (2006-2012), l’autor el començava a escriure quan havia sobrepassat, per poc, la seixantena. O també, en una deducció exclusivament textual, hi ha «Una carta (fragment)», a la primera part, al costat dels seixanta altres poemes, que té una extensió major, un to distès, una dicció menys continguda i una llibertat mètrica que el diferencien del conjunt.




A grans trets, en el primer apartat hi ha el testimoni de compromís ètic amb el món de fora, manifestat amb poemes de caràcter sovint narratiu; acres en ocasions, quan el poeta arremet contra situacions que l’irriten, contra la frivolitat, la superficialitat, la falsedat, el dolor del món i de l’ésser humà que en forma part. Hi ha també la devastació irremeiablement associada al pas del temps, que pot ser poetitzada amb una fina subtilesa esborronadora, com a «Clot» («I aleshores cavaràs un clot, com ara el cavem / en la fosca per guardar-hi allò petit / i poc que ens pugui quedar dels dos.») Propi d’antologia és el poema titulat «Contenidors», tan descarnat, tan actual i tan colpidorament humà: «en la desolació d’aquest jove també hi veig / els meus fills que regiren / amb el mateix meu ferro / les deixalles del futur.»

Llegint aquest primer tram del llibre, ens hi trobem un poeta vinculat als assumptes del nostre dia a dia, terrenals, per molt lletjos o poc convencionalment poètics que puguen semblar. En alguns casos és només el llenguatge poètic i la mirada atenta i compromesa de qui els diu que els carrega de prestància, de dignitat. Llegiu «Creure», «Simó de Cirene», o «A propòsit de Lot». Però al costat d’aquests poemes crus hi ha uns altres on el gaudi de la relació amorosa apuntala el sentit vigorós i victoriós de la vida, per damunt de la certesa de la fugacitat del temps: «Allò que tenim (o no tenim) se’ns escola. [...] Mentrestant l’herba creix, salvatge, / quan noto la pluja del teu cos.»





L’apartat II és el de la redempció —amb perdó per la solemnitat del mot—, i està compost per poemes, en general, d’expressió més continguda i to serè. Hi ha un testimoni d’honestedat del poeta amb ell mateix i amb el seu moment existencial, marcat per la vivència de l’amor i per la presència joiosa de la dona estimada, de la companya. Bellament expressats, amerats de tendresa, hi ha en aquests poemes la manifestació d’algú que agraeix a la vida el prodigi de l’estima, just en aquell moment en què es té consciència que el temps que queda per viure és cada vegada més escàs. I tanmateix —i, al meu parer, és un dels encerts commovedors del poemari—, aquest amor tardà, probablement inesperat, propicia el gaudi en plenitud de l’únic temps possible, que és el present: «Ara vindrà l’hivern / però jo et penso tèbia com la lluna, / benvinguda com les gotes que parpellegen / dins la pluja dolça de l’abril.»

I a pesar d’això, potser també perquè la veterania és un grau, el poeta manté un punt de reserva, de prevenció davant de la panacea de l’amor. En una entrevista a Núvol, de novembre de 2014, l’expressa així, Parcerisas: «l’amor és viscut ja com un obsequi, com un regal que has d’aprofitar sense refiar-te’n del tot. És un do, que ve de més a més, però que ja no et pot canviar la manera de ser. Potser també ho visc així perquè em sembla una protecció contra els desenganys o una manera de prevenir el dolor de la pèrdua.» Contraposada a aquesta cautela hi ha la presència física, els cossos que entren en contacte per anul·lar la soledat. Les mans, tan recurrents als versos, són el pont que derrota els temors més pregons de l’ésser: «la teva mà que em salva». Acte de fe tan senzill com fonamental.

Aquella prevenció expressada pel poeta emociona des de la contradicció. I més quan Seixanta-un poemes acaba així, amb aquest darrer exemple d’honestedat que demostra que, algunes vegades, la poesia desmenteix la vida mateixa: «[...] aprenem a viure així, no tocant res, / tibant una mica més encara aquest poc temps, / porucs de tot, contents de res, / i tanmateix mitjanament valents / en la il·lusió de fer mans plenes del present.»

Des d'ací podeu accedir als números de Caràcters,
publicats per Publicacions de la Universitat de València. 


6 comentaris:

  1. Faré cas del teu escrit i posaré el llibre del Parcerisas a la llista de lectures, a vore si jo també em reconcilie amb la poesia.

    De retruc, ara seré maleit i et pose en un destret, talment quan un dia em vas posar al facebook si al capdavall m'havia agradat un poemari, del qual havia fet un comentari. Així doncs, en poques paraules: quin llibre actual hi ha precipitat, poc ambiciós o insubstancial?

    Per a acabar, l'enhorabona pel reportatge dedicat a la teua obra en la revista Caràcters, el mereixes. Aviat el llegiré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies sempre per prestar atenció a les coses que escric.

      Sóc de l'opinió que s'hauria d'opinar obertament, i amb rigor i amb respecte, això sí, dels llibres que s'escriuen, alguns dels quals s'arriben fins i tot a publicar. Estic segura que el diàleg sa i l'intercanvi d'opinions faria bé al món poètic.

      Dit això, he format part del jurat d'un premi en els últims mesos. Dels quaranta-vuit llibres presentats, quaranta-quatre o quaranta-cinc eren precipitats, poc ambiciosos i/o insubstancials. Entre els llibres publicats molt recentment, El tubercle, d'Anna Gual —que és una poeta que admire i que tinc clar que és de les veus joves potents i amb personalitat pròpia— m'ha semblat un llibre precipitat, no insubstancial i estic segura que tampoc poc ambiciós, però diria —diria— que li ha faltat temps de repòs. Això pot passar amb l'ansietat per publicar un primer llibre, però després d'haver-ne publicat quatre, ja no. Em fa l'efecte que s'estan publicant massa llibres de poesia. Seria molt interessant —i ací massa llarg— obrir un debat en aquest sentit.

      Han sigut generosíssimes les persones que han parlat de la meua obra a Caràcters. Jo en sóc la primera sorpresa. Gràcies per l'interès.

      Elimina
    2. I tant que pare atenció a les coses que escrius! Sempre és un gust llegir-te i anar sabent què t'agrada o què et desagrada en aquest món de la literatura, per exemple. Ens xarrem tan poc, que aquesta és una bona manera de saber de tu.

      Dius que s'hauria d'opinar obertament i amb rigor i amb respecte, etc. Però em fa la sensació que es tiren moltes pedres i s'amaguen les mans. Per exemple, em fa desfici llegir sovint que la poesia catalana és a hores d'ara poc excel·lent [i alhora també d'un nivell molt alt!]; que espublica massa o que hi han llibres de poesia fluixos [però alhora també que són dels millors llibres de l'any], però sense dir-ne noms.

      Crec que no és honest i si algú afirma això, caldria que es banyara un poc i exposara noms de persona o de llibres. Per exemple, l'Anna Casassas (A més, hi ha massa gent que escriu i es publica massa.), el Xavier Aliaga (Hi ha una part de la responsabilitat que correspon al gremi d’escriptors i escriptores: s’ha d’escriure menys i millor, fer millors llibres, apostar per la qualitat i no per la quantitat.); el Daniel Busquets (Es publica molt o massa seguit. Sembla que això mantindria la visibilitat en el camp literari. Ho dubto. [contradicció?] El mercat tritura talents de manera prematura o falsifica tota mena d’iniciatives.) o l'Eduard Escoffet (Penso que caldria una certa professionalització o un nivell d’exigència més alt. I parlo sobretot d’autors i d’organitzadors. Pressuposar que la poesia ja no tindrà ni públic ni rendiment econòmic ha fet que molts autors potser s’exigeixin menys i pensin que el sol fet de ser-hi, o de militar en la poesia, ja és suficient. Crec que s’ha anat perdent exigència i s’han perdut veus pròpies. Cada autor és un món i aquests darrers deu anys o quinze s’ha perdut veu pròpia i s’ha tendit a l’homogeneïtzació). No és just dir açò i no posar exemples que justifiquen llur paraules: no és ser valent.

      Jo estic més d'acord amb l'Eduard Sanahuja (Mai no es publicarà massa. Mai no es llegirà prou. Llegir ens permet créixer fins al darrer moment.). És a dir que es publique tot ço que es puga publicar i que l'economia, el temps o l'esforç de l'autor acaben de decidir)

      Al tall del nom de l'Anna Gual, tot seguit et faré aquesta relació i dis-me si és molt, poc o massa: Anna Gual, en 5 anys, 5 llibres; Jaume Pons, en 10 anys 20 llibres (bé, ja sabem que el nostre Jaume és exhuberantíssim i incommensurable); Pau Vadell, en 10 anys, 14 llibres (i en un any 4!); Blanca Llum Vidal, en 6 anys, 6 llibres; Lucia Petrielli, en 6 anys, 12 llibres.

      Aquesta llista és de noms que he tret del grup de poesia actual més fort, jove i potent de les nostres lletres (un parell dels quals vaig conéixer amb molt de gust i certament admire per la seua tasca recitadora i d'agitació cultural). Encara no han entrat de ple en la trentena i ja tenen una bibliografia ben llarga. El meu preguntat és: són ells qui escriuen massa o no? Si no són ells, qui són? Quines editorials saturen el mercat literari amb propostes fluixes i precipitades?

      Atés tot açò, i repetisc, es tiren moltes pedres i s'amaguen les mans. No ho dic amb sobèrbia, ho dic amb ganes de saber.

      A la fi, llegirem el llibre del Casassas i el de la Gual i vorem què passa.

      Salutacions

      Elimina
    3. Gràcies per provocar la reincidència. El tema és molt extens i seria motiu per a muntar unes jornades de discussió i debat que podrien durar dies. Em permet apuntar-hi encara algunes coses més, amb permís.

      Hi ha qui diu que s'ha de publicar molt per tal que acabe apareixent un llibre excel·lent o per tant que se'ns revele un bon dia un autor/autora d'aquells que sorprèn, que captiva. Això és una opinió que aniria en la línia de Sanahuja. Jo hi tinc les meues reserves, per una qüestió: no tenim temps, ni capacitat, ni ens facilita el mercat les condicions d'assequibilitat per tal d'accedir a tots aquells llibres, ni a una bona part, i d'assimilar-los. No en la situació actual de la cadena d'edició, distribució i comercialització dels llibres. Aleshores, de què serveix publicar bona cosa si rarament sabrem trobar allò que destaca enmig del maremàgnum?

      D'altra banda, i per tal d'obrir-hi un altre front, relacionat, crec: sabem que ja no s'arriba a la poesia, exclusivament, a través de la lectura en paper. Potser el llibre és aquella 'excusa' a partir de la qual organitzar recitals, espectacles, etc., la qual cosa em sembla, començant per mi mateixa, un incentiu molt atractiu i quasi imprescindible. Això (la difusió oral), ajuda a moure i visibilitzar els llibres, a posar-los a l'abast per part d'autors i d'editorials, i potser per ací hi ha un motiu per a obrir el ventall en allò que es publica. Però també pense que, a la llarga, és un error i va en contra d'autors i també de les editorials, que saturen els possibles lectors/consumidors (sé que el mot no ens agrada, però...).

      Estic amb Xavier Aliaga. Si vols, canviem, o matisem: "fer públic" en comptes d'"escriure". S'ha d'apostar per la qualitat i no per la quantitat; o almenys, la quantitat hauria d'anar indissolublement associada a la qualitat. No crec que ningú puga respondre sense titubejar si és molt o poc publicar cinc llibres en cinc anys, per anar només a un dels exemples que hi cites. Personalment em sembla moltíssim, m'entra vertigen i tot de pensar-ho, però és perquè el meu ritme d'escriptura, i de publicació, és molt lent. M'agrada el treball reposat, la reflexió pausada, m'agradaria aspirar a les maneres meticuloses, a perseguir el detall insistent de l'orfebre. Però això és la meua manera de fer. Entenc que, al costat d'això, hi haja la rauxa, la impaciència, l'exuberància verbal, la fam de dir. D'acord, però sempre que hi haja un control ferm de qualitat i de repòs a posteriori. Una altra vegada: una cosa és escriure i una altra és donar a conèixer: publicar.

      L'últim apunt: fa temps que pense, i ho he comentat amb personal més d'una vegada, que ens caldria un portal literari global (pel que fa a gèneres i a tot el domini lingüístic; abast països de llengua catalana), on es deixara constància de cada llibre publicat, amb breus crítiques valoratives, fitxes tècniques, enllaços a editorials i a llibreries des d'on poder adquirir els llibres 'on line'. Per demanar que no quede. Algú s'hi anima?

      I ací pare, perquè el text del comentari ja ha superat el de la pròpia entrada. Apassionant. Gràcies per les complicitats. Salut!

      Elimina
  2. Pel que fa al segon paràgraf et diré que si hi ha un maremàgnum ara, suma-li els 800 anys de poesia en català. Per tant, no l'abastarem mai en la vida. Així que si algú vol mamprendre publicacions amb editorials o autoeditades, doncs, no hi podem fer res. Pense que no es pot coercir aquesta llibertat: ni en poesia, narrativa, teatre, assaig, films, arquitectura o formatges. Ja vorem les que excel·liran, que per a això està la crítica (la professional, vull dir: raonada, reflexionada i pagada com una tasca més).

    Respecte del segon, ja puc dir-te que amb 800 anys de poesia ja n'estem ben saturats. Que cal visibilitzar les obres? Doncs recitals, presentacions, blogs i xarxes socials. S'han acabat els temps de la fama perquè sí; que cadascú es menege i s'adapte als temps. Jo mateix tinc aquest defecte, que no em menege molt, però bé, qui sap si després de morir-me les meues obres tenen el succés que expectava en vida. Al capdavall, no es soluciona dient que hi ha massa publicacions: qui és el "generós" que diu que es retira?

    Pel que fa al quart, jo també em pose neguitós quan veig tot aquell ritme de publicacions i pense, redell, què faig? Perd el temps amb altres coses que afecten ma vida (i només la meua), les quals eviten que escriga tant? Jo no estic gens d'acord amb el Xavier i pense que si algú s'atreveix a dir que és menester qualitat, doncs que faça un decàleg de ço que es qualitat.

    Quant al penúltim paràgraf, m'imagine que caldrà que es pague aquesta faena de ressenyar i valorar les obres, perquè comptat i debatut per ara ço que hi ha és amiguisme ressenyístic (de què, justament, jo també he gaudit: bé per justícia, bé per misericòrdia).

    Jo també pare ací. He tingut gust de poder enraonar i poder bescanviar raons. Algú les llegirà? Les trobarà interessants? Vàlides, en un món virtual i físic on es parla de tot?

    Besos

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »