Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 20 de febrer de 2016

1.000 RAONS PER ESTIMAR-LOS: EL NOM DE LA ROSA, D'UMBERTO ECO

Em fa l'efecte —però potser és només que l'edat ens torna escèptics— que cada vegada hi ha un abisme més gran entre la gent que encara admira el coneixement i els qui fan ostentació de la ignorància; entre els qui practiquen l'agudesa de pensament i els qui es resignen a la seua neciesa, entre el pensament únic i el qüestionament continu de les 'veritats'; i entre els canalles i aquella gent que ha posat al servei de la humanitat la seua saviesa. Entre aquests últims hi ha Umberto Eco i avui la humanitat sencera hauria de saber que està de dol. Encara que potser aquest mateix intent de pontificar siga un acte superb de presumpció, per part meua.



Imatge extreta de la xarxa.

Feia temps que tenia ganes d'encetar en aquest bloc una secció d'entrades que portaren per títol general «1.000 raons per estimar-los», dedicada als llibres: aquells objectes rars, en perill d'extinció, que ens han fet feliços, o desgraciadíssims, o que ens han fet sentir més grans o més insignificants, però més humans, segur, al llarg dels nostres dies. I avui que hem sabut que ha mort Umberto Eco he decidit que ja no podia ajornar aquest desig ni un dia més. 

Un fragment de la celebradíssima novel·la Il nome della rosa, que en un primer moment vaig llegir en traducció castellana i que ara m'atrevisc a transcriure en català, a compte i risc meu. La novel·la em va fer una llarga companyia i em va ajudar a reconèixer que, de vegades, és molt gran ser petita, perquè gràcies a això t'arreceres tranquil·lament en l'art imponent dels genis, i en el seu consol:


«L'Anticrist pot nàixer de la mateixa pietat, de l'excessiu amor per Déu o per la veritat, així com l'heretge naix del sant i l'endimoniat del vident. Fuig, Adso, dels profetes i dels que estan disposats a morir per la veritat, perquè solen provocar també la mort de molts altres, sovint abans que la pròpia, i de vegades en lloc de la pròpia. Jorge ha fet una obra diabòlica, perquè era tan gran la luxúria amb què estimava la seua veritat, que es va atrevir a tot per a destruir la mentida. Tenia por del segon llibre d'Aristòtil, perquè potser ensenyara realment a deformar el rostre de qualsevol veritat, perquè no ens convertírem en esclaus dels nostres fantasmes. Potser la tasca d'aquell que estima els homes consistisca a aconseguir que aquests es riguen de la veritat, aconseguir que "la veritat riga", perquè l'única veritat consisteix a aprendre a alliberar-nos de la insana passió per la veritat.»


dimarts, 9 de febrer de 2016

PAPARRA... O PARÀSIT...?

Recorde perfectament les circumstàncies que el provocaren: després d'un grapat d'hores de son desordenada, el cap de setmana de cara, per a mi sola. Quan dic «sola» no em referisc a aquella soledat plàcida, que incita a la creativitat i a retrobar-se amb una mateixa. No: vull dir tota «sola» amb la soledat que et clava queixalada i t'inocula el vertigen de l'abisme fins al moll dels ossos. Per si fóra poc, aquell era cap de setmana premenstrual.



Fotografia de Ferran Jordan: «Escala de grisos».
Aquesta i la imatge següent pertanyen a una sèrie que podeu veure completa (i us ho recomane) clicant en aquest enllaç del bloc Present Imperfecte
.

Fa temps que em pregunte per què el tema de la menstruació, amb els símptomes que la precedeixen i els trastorns físics i psíquics associats, de conseqüències trasbalsadores similars a una història de desamor, per exemple, no és tractat poèticament per les dones. Dic per les dones perquè som les qui ho patim en primera persona. En el meu cas, el desordre psíquic que moltes vegades ha precedit la regla ha sigut tan desolador que ben bé podria dir que he estat molt a prop de saber què sent algú que mor de pena. Més encara a mesura que he anat pressentint la menopausa. Un altre tema tabú, o almenys invisible, en poesia. La qüestió és que puc dir que aquell cap de setmana nefast em vaig salvar gràcies a la necessitat, a la urgència amb què vaig fer venir la poesia.


Ferran Jordan: «Escala de grisos. Desencontres.»

I, ara riureu, però, encara hi aniria més enllà: hi va ser decisiu, determinant, oli en un cresol, entretenir-me a dilucidar amb mi mateixa quina de les dues opcions següents seria més impactant, més crua; quina seria la més efectiva a l'hora d'expressar en vers l'aflicció que succiona: si «paparra de paparra» o més bé «paràsit de paràsit». Des de la sonoritat, i també des del possible caràcter colpidor dels mots. Pensava que el súmmum del vampirisme deu assemblar-se a aquell moment premenstrual en què una sent a dintre el mateix que deu sentir un paràsit (o una paparra) que succiona a un altre paràsit, o a una altra paparra. «Paparra de paparra», o «paràsit de paràsit»? Desentranyar aquest dilema es va convertir, de sobte, en el motiu de la meua existència durant aquell cap de setmana de color gris fosc quasi negre.

Finalment m'he decantat per la segona opció. Supose que perquè pense que la paraula «paparra» és tan expressiva i tan, tan... poc discreta que podia focalitzar perillosament el possible interès del poema. No ho sé... D'alguna manera m'havia de decidir, finalment...: «paràsit de paràsit» aleshores. I vosaltres, què hauríeu fet?




Fotografia: Ferran Jordan:  «Paral·lelismes». No us sembla preciosa?

Per últim, i només per si de cas: que ningú faça associacions inoportunes i es preocupe pel meu estat psíquic més del compte. En el moment en què escric aquestes línies em trobe contenta i feliç com una cama-roja, o com un gínjol, segons en quin punt de la geografia s'expresse aquesta alegria.



SÍNDROME PREMENSTRUAL

Devastades
com si un mar infinit
o una terra erma

la meua pena i jo
jo amb la meua pena
som.

Paràsit de paràsit

indivises
afirmatives
insuportables

menstruals i recíproques:

la meua pena em fa
jo faig la meua pena
i ens fem les dues

subjugada companyia.

Per a Àngela Guixot
 


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.


ADDENDA (30 de març de 2017)

El grup musical ZOO, en plena campanya de promoció del seu últim disc titulat Raval, ha compartit en xarxa la informació següent:

«Un vers del poema "Síndrome premenstrual" de Maria Josep Escrivà va inspirar la primera cançó que vam escriure de #Raval. El procés que engegàvem ens estava demanant abstraure'ns un poc d'unes coses i cridar contra altres.
I això és el que ens repetiem.»




És una satisfacció bonica, saber que alguna de les nostres creacions poètiques ha pogut impulsar d'altres creacions tan potents com les d'aquests saforencs combatius i compromesos. No puc, ni vull negar que són els meus ídols des de fa temps.





HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »