Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 9 de febrer de 2016

PAPARRA... O PARÀSIT...?

Recorde perfectament les circumstàncies que el provocaren: després d'un grapat d'hores de son desordenada, el cap de setmana de cara, per a mi sola. Quan dic «sola» no em referisc a aquella soledat plàcida, que incita a la creativitat i a retrobar-se amb una mateixa. No: vull dir tota «sola» amb la soledat que et clava queixalada i t'inocula el vertigen de l'abisme fins al moll dels ossos. Per si fóra poc, aquell era cap de setmana premenstrual.



Fotografia de Ferran Jordan: «Escala de grisos».
Aquesta i la imatge següent pertanyen a una sèrie que podeu veure completa (i us ho recomane) clicant en aquest enllaç del bloc Present Imperfecte
.

Fa temps que em pregunte per què el tema de la menstruació, amb els símptomes que la precedeixen i els trastorns físics i psíquics associats, de conseqüències trasbalsadores similars a una història de desamor, per exemple, no és tractat poèticament per les dones. Dic per les dones perquè som les qui ho patim en primera persona. En el meu cas, el desordre psíquic que moltes vegades ha precedit la regla ha sigut tan desolador que ben bé podria dir que he estat molt a prop de saber què sent algú que mor de pena. Més encara a mesura que he anat pressentint la menopausa. Un altre tema tabú, o almenys invisible, en poesia. La qüestió és que puc dir que aquell cap de setmana nefast em vaig salvar gràcies a la necessitat, a la urgència amb què vaig fer venir la poesia.


Ferran Jordan: «Escala de grisos. Desencontres.»

I, ara riureu, però, encara hi aniria més enllà: hi va ser decisiu, determinant, oli en un cresol, entretenir-me a dilucidar amb mi mateixa quina de les dues opcions següents seria més impactant, més crua; quina seria la més efectiva a l'hora d'expressar en vers l'aflicció que succiona: si «paparra de paparra» o més bé «paràsit de paràsit». Des de la sonoritat, i també des del possible caràcter colpidor dels mots. Pensava que el súmmum del vampirisme deu assemblar-se a aquell moment premenstrual en què una sent a dintre el mateix que deu sentir un paràsit (o una paparra) que succiona a un altre paràsit, o a una altra paparra. «Paparra de paparra», o «paràsit de paràsit»? Desentranyar aquest dilema es va convertir, de sobte, en el motiu de la meua existència durant aquell cap de setmana de color gris fosc quasi negre.

Finalment m'he decantat per la segona opció. Supose que perquè pense que la paraula «paparra» és tan expressiva i tan, tan... poc discreta que podia focalitzar perillosament el possible interès del poema. No ho sé... D'alguna manera m'havia de decidir, finalment...: «paràsit de paràsit» aleshores. I vosaltres, què hauríeu fet?




Fotografia: Ferran Jordan:  «Paral·lelismes». No us sembla preciosa?

Per últim, i només per si de cas: que ningú faça associacions inoportunes i es preocupe pel meu estat psíquic més del compte. En el moment en què escric aquestes línies em trobe contenta i feliç com una cama-roja, o com un gínjol, segons en quin punt de la geografia s'expresse aquesta alegria.



SÍNDROME PREMENSTRUAL

Devastades
com si un mar infinit
o una terra erma

la meua pena i jo
jo amb la meua pena
som.

Paràsit de paràsit

indivises
afirmatives
insuportables

menstruals i recíproques:

la meua pena em fa
jo faig la meua pena
i ens fem les dues

subjugada companyia.

Per a Àngela Guixot
 


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.


ADDENDA (30 de març de 2017)

El grup musical ZOO, en plena campanya de promoció del seu últim disc titulat Raval, ha compartit en xarxa la informació següent:

«Un vers del poema "Síndrome premenstrual" de Maria Josep Escrivà va inspirar la primera cançó que vam escriure de #Raval. El procés que engegàvem ens estava demanant abstraure'ns un poc d'unes coses i cridar contra altres.
I això és el que ens repetiem.»




És una satisfacció bonica, saber que alguna de les nostres creacions poètiques ha pogut impulsar d'altres creacions tan potents com les d'aquests saforencs combatius i compromesos. No puc, ni vull negar que són els meus ídols des de fa temps.





8 comentaris:

  1. Poema molt intens, d'aspra bellesa. A mi sempre m'han interessat aquests poemes "menstruals". En un poema que potser algun dia publicaré parle de l'enyor del dolor de regla com a metàfora de sentir-se viu enmig de la fosca i el buit. En un home és fàcil dir això, però jo crec que —amb permís d'aquest dolor de dona i la seua història— la regla pot representar l'última —i potser més brutal— esperança de vida. Primer la regla que el no-res, primer el dolor i l'opressió del nostre fat que el silenci absolut... La tria de "paràsit de paràsit" em sembla més afortunada que la de "paparra de paparra": tal com jo el llig, el poema ja és prou agut i no cal salpebrar-lo amb cert "detallisme". El dolor expressat amb elegància és, de vegades, molt més dolorós. Aquest és el meu gust, no res més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies per l'aportació. Els teus comentaris sempre són enriquidors: un luxe. Em satisfà que coincidim en la tria del paràsit. "El dolor expressat amb elegància...": amb tota la humilitat, és la meua aspiració. I la regla... Personalment, sempre ha sigut un cataclisme emocional, una tragèdia interior després de la qual ha vingut un renaixement, una represa de la pau, la satisfacció interior quan veus que es pot tornar a començar des de l'alliberament del dolor, més psicològic que físic. Més mort que vida, perquè, en el meu cas, no hi ha hagut associació entre menstruació i possibilitat de parir. No ho he contemplat mai. És molt interessant el tema. M'agradaria molt llegir aquell poema teu. A veure quan.

      Elimina
  2. És cert que aquest estat transitori tan devastador ha estat poc tractat a la literatura... I tanmateix milions de dones hi vivim sota aquesta mena de dictadura de les hormones.
    Per cert, saps que l'ombra que puja per les escales és la meua? M'agrada que aquell moment ara acompanye el teu poema. Molt bon poema!
    Besos grans des de Sinera.
    Christelle

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sabia de cert... Però en l'ombra hi ha el teu gest, i per tant, ho he pogut intuir. Supose que un bon fotògraf és el que sap captar fins i tot la personalitat que projecta una ombra. Enhorabona al fotògraf, i gràcies a la model per prestar-se a ser fotografiada.
      A mi també m'agrada molt que el vostre moment haja acabat acompanyant aquests versos, que són també el reflex d'un altre moment meu. Ens hi hem trobat des de dos llenguatges artístics diferents.
      Abraçades i besos cap a Sinera!

      Elimina
  3. Exàctament, desolador. El desordre psíquic del període premenstrual és desolador. Sense més ni més, s’instal•la aquell pes al cor i les coses planeres de tots els dies es fan costeres empinadíssimes. Malgrat tot, però, vas pujant, i pujant, vas fent, i va que sí, i de sobte booommm!!! Caiguda en picat! I llàgrimes en picat! Què ha passat? I t’adones que és el món, que et té mania. I de nou la costera, que et mira des de dalt... Encara gràcies que només són 2 o 3 dies, i que després és un renàixer, i vénen setmanes de cantar i ballar amb la sang renovellada! Som així, antagòniques i cícliques. Tardor i primavera. La nostra pena ens fa, i eixa és la sort que tenim.

    El poema és boniquíssim. Per a mi especialment entranyable. Moltes gràcies.

    PS. Jo també hauria triat paràsit. Em sembla més suau que paparra. I és una pena tan pròpia i tan necessària que seria molt major el dolor de no patir-la. “... la meua pena em fa/ jo faig la meua pena...”, i és una paràsit dolç i benvingut.

    Moltes gràcies, de nou, per tantes coses i per aquest regal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt important per a mi la teua mirada, ja ho saps. "La nostra pena ens fa, i eixa és la sort que tenim": jo em repetesc moltes vegades aquesta certesa inevitable, i és com un mantra que m'aporta serenor i calma, i em serveix per a reafirmar-me en mi mateixa. Som contradicció pura, antagonismes, com tu dius, que es complementen. A mi m'agrada mirar la vida així, perquè crec, modestament, que qualsevol altra actitud és aparença i engany, i no m'interessa gens.

      Gràcies a tu per ser tan a prop. El poema només podia haver sigut per a tu.

      Elimina
  4. Bon dia, Maria Josep.

    En llegir el teu poema he recordat que ma mare sempre ha menyspreat completament aquestes síndromes, també la menopausa. De fet, ara mateix, mentre escric al seu costat, perquè li estava ensenyant el teu blog i el teu poema, la dona, continua dient que mai no ha patit cap símptoma conscient que la fera trontollar físicament i psicològicament de cap manera, tot i que com que també convisc amb moltes altres dones, almenys la més pròxima, confirma la teua sensació. La cosa és que potser fóra interessant cercar la cara b d'aquestes dones per escriure un poema que fóra l'antídot de l'altre. Així com poèticament parles d'un doble paràsit, la matriarcal i pròpia forma d'entendre el cos humà de ma mare, també et pot servir per tractar de veure la síndrome premestrual des d'un altre angle. En fi, espere que no et molestarà la meua intromissió.

    Eduard Marco

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Eduard:

      Primer que res, saluda ta mare de part meua. T'he de confessar que m'ha entendrit imaginar la imatge de vosaltres dos passejant plegats pel Passa la vida.
      Està clar que cada dona ha viscut i viu els problemes (o no problemes) de la menstruació i de la menopausa d'una manera. Em consta que algunes ni se n'assabenten. Però moltes altres no en parlen mai, o en minimitzen els problemes, senzillament perquè tenen assumit i après que els problemes "de dones" pertanyen a l'esfera d'allò íntim i personal, i l'únic remei és resignar-s'hi i callar, perquè, entre altres coses, ningú més que elles no els en donaria importància. És un tema que m'interessa molt. També és molt interessant aquesta força i aquesta dignitat matriarcal que deduïsc de les teues paraules i que ta mare i tu reivindiqueu. Crec que estem d'acord si diem que entendre i conèixer el propi cos humà, i més en el cas de les dones, ens porta a parlar-ne amb llibertat i naturalitat, i a descartar tabús i complexos. Tant pel que fa al dolor com pel que fa al goig. Per ací aniria la cosa...
      La teua intromissió és encantadora i molt ben vinguda. I l'aprofite per enviar-te una bona abraçada, per a tu i per a totes les dones de casa vostra.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »