Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 9 de febrer de 2016

PAPARRA... O PARÀSIT...?

Recorde perfectament les circumstàncies que el provocaren: després d'un grapat d'hores de son desordenada, el cap de setmana de cara, per a mi sola. Quan dic «sola» no em referisc a aquella soledat plàcida, que incita a la creativitat i a retrobar-se amb una mateixa. No: vull dir tota «sola» amb la soledat que et clava queixalada i t'inocula el vertigen de l'abisme fins al moll dels ossos. Per si fóra poc, aquell era cap de setmana premenstrual.



Fotografia de Ferran Jordan: «Escala de grisos».
Aquesta i la imatge següent pertanyen a una sèrie que podeu veure completa (i us ho recomane) clicant en aquest enllaç del bloc Present Imperfecte
.

Fa temps que em pregunte per què el tema de la menstruació, amb els símptomes que la precedeixen i els trastorns físics i psíquics associats, de conseqüències trasbalsadores similars a una història de desamor, per exemple, no és tractat poèticament per les dones. Dic per les dones perquè som les qui ho patim en primera persona. En el meu cas, el desordre psíquic que moltes vegades ha precedit la regla ha sigut tan desolador que ben bé podria dir que he estat molt a prop de saber què sent algú que mor de pena. Més encara a mesura que he anat pressentint la menopausa. Un altre tema tabú, o almenys invisible, en poesia. La qüestió és que puc dir que aquell cap de setmana nefast em vaig salvar gràcies a la necessitat, a la urgència amb què vaig fer venir la poesia.


Ferran Jordan: «Escala de grisos. Desencontres.»

I, ara riureu, però, encara hi aniria més enllà: hi va ser decisiu, determinant, oli en un cresol, entretenir-me a dilucidar amb mi mateixa quina de les dues opcions següents seria més impactant, més crua; quina seria la més efectiva a l'hora d'expressar en vers l'aflicció que succiona: si «paparra de paparra» o més bé «paràsit de paràsit». Des de la sonoritat, i també des del possible caràcter colpidor dels mots. Pensava que el súmmum del vampirisme deu assemblar-se a aquell moment premenstrual en què una sent a dintre el mateix que deu sentir un paràsit (o una paparra) que succiona a un altre paràsit, o a una altra paparra. «Paparra de paparra», o «paràsit de paràsit»? Desentranyar aquest dilema es va convertir, de sobte, en el motiu de la meua existència durant aquell cap de setmana de color gris fosc quasi negre.

Finalment m'he decantat per la segona opció. Supose que perquè pense que la paraula «paparra» és tan expressiva i tan, tan... poc discreta que podia focalitzar perillosament el possible interès del poema. No ho sé... D'alguna manera m'havia de decidir, finalment...: «paràsit de paràsit» aleshores. I vosaltres, què hauríeu fet?




Fotografia: Ferran Jordan:  «Paral·lelismes». No us sembla preciosa?

Per últim, i només per si de cas: que ningú faça associacions inoportunes i es preocupe pel meu estat psíquic més del compte. En el moment en què escric aquestes línies em trobe contenta i feliç com una cama-roja, o com un gínjol, segons en quin punt de la geografia s'expresse aquesta alegria.



SÍNDROME PREMENSTRUAL

Devastades
com si un mar infinit
o una terra erma

la meua pena i jo
jo amb la meua pena
som.

Paràsit de paràsit

indivises
afirmatives
insuportables

menstruals i recíproques:

la meua pena em fa
jo faig la meua pena
i ens fem les dues

subjugada companyia.

Per a Àngela Guixot
 


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.


ADDENDA (30 de març de 2017)

El grup musical ZOO, en plena campanya de promoció del seu últim disc titulat Raval, ha compartit en xarxa la informació següent:

«Un vers del poema "Síndrome premenstrual" de Maria Josep Escrivà va inspirar la primera cançó que vam escriure de #Raval. El procés que engegàvem ens estava demanant abstraure'ns un poc d'unes coses i cridar contra altres.
I això és el que ens repetiem.»




És una satisfacció bonica, saber que alguna de les nostres creacions poètiques ha pogut impulsar d'altres creacions tan potents com les d'aquests saforencs combatius i compromesos. No puc, ni vull negar que són els meus ídols des de fa temps.





8 comentaris:

  1. Poema molt intens, d'aspra bellesa. A mi sempre m'han interessat aquests poemes "menstruals". En un poema que potser algun dia publicaré parle de l'enyor del dolor de regla com a metàfora de sentir-se viu enmig de la fosca i el buit. En un home és fàcil dir això, però jo crec que —amb permís d'aquest dolor de dona i la seua història— la regla pot representar l'última —i potser més brutal— esperança de vida. Primer la regla que el no-res, primer el dolor i l'opressió del nostre fat que el silenci absolut... La tria de "paràsit de paràsit" em sembla més afortunada que la de "paparra de paparra": tal com jo el llig, el poema ja és prou agut i no cal salpebrar-lo amb cert "detallisme". El dolor expressat amb elegància és, de vegades, molt més dolorós. Aquest és el meu gust, no res més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies per l'aportació. Els teus comentaris sempre són enriquidors: un luxe. Em satisfà que coincidim en la tria del paràsit. "El dolor expressat amb elegància...": amb tota la humilitat, és la meua aspiració. I la regla... Personalment, sempre ha sigut un cataclisme emocional, una tragèdia interior després de la qual ha vingut un renaixement, una represa de la pau, la satisfacció interior quan veus que es pot tornar a començar des de l'alliberament del dolor, més psicològic que físic. Més mort que vida, perquè, en el meu cas, no hi ha hagut associació entre menstruació i possibilitat de parir. No ho he contemplat mai. És molt interessant el tema. M'agradaria molt llegir aquell poema teu. A veure quan.

      Elimina
  2. És cert que aquest estat transitori tan devastador ha estat poc tractat a la literatura... I tanmateix milions de dones hi vivim sota aquesta mena de dictadura de les hormones.
    Per cert, saps que l'ombra que puja per les escales és la meua? M'agrada que aquell moment ara acompanye el teu poema. Molt bon poema!
    Besos grans des de Sinera.
    Christelle

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sabia de cert... Però en l'ombra hi ha el teu gest, i per tant, ho he pogut intuir. Supose que un bon fotògraf és el que sap captar fins i tot la personalitat que projecta una ombra. Enhorabona al fotògraf, i gràcies a la model per prestar-se a ser fotografiada.
      A mi també m'agrada molt que el vostre moment haja acabat acompanyant aquests versos, que són també el reflex d'un altre moment meu. Ens hi hem trobat des de dos llenguatges artístics diferents.
      Abraçades i besos cap a Sinera!

      Elimina
  3. Exàctament, desolador. El desordre psíquic del període premenstrual és desolador. Sense més ni més, s’instal•la aquell pes al cor i les coses planeres de tots els dies es fan costeres empinadíssimes. Malgrat tot, però, vas pujant, i pujant, vas fent, i va que sí, i de sobte booommm!!! Caiguda en picat! I llàgrimes en picat! Què ha passat? I t’adones que és el món, que et té mania. I de nou la costera, que et mira des de dalt... Encara gràcies que només són 2 o 3 dies, i que després és un renàixer, i vénen setmanes de cantar i ballar amb la sang renovellada! Som així, antagòniques i cícliques. Tardor i primavera. La nostra pena ens fa, i eixa és la sort que tenim.

    El poema és boniquíssim. Per a mi especialment entranyable. Moltes gràcies.

    PS. Jo també hauria triat paràsit. Em sembla més suau que paparra. I és una pena tan pròpia i tan necessària que seria molt major el dolor de no patir-la. “... la meua pena em fa/ jo faig la meua pena...”, i és una paràsit dolç i benvingut.

    Moltes gràcies, de nou, per tantes coses i per aquest regal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt important per a mi la teua mirada, ja ho saps. "La nostra pena ens fa, i eixa és la sort que tenim": jo em repetesc moltes vegades aquesta certesa inevitable, i és com un mantra que m'aporta serenor i calma, i em serveix per a reafirmar-me en mi mateixa. Som contradicció pura, antagonismes, com tu dius, que es complementen. A mi m'agrada mirar la vida així, perquè crec, modestament, que qualsevol altra actitud és aparença i engany, i no m'interessa gens.

      Gràcies a tu per ser tan a prop. El poema només podia haver sigut per a tu.

      Elimina
  4. Bon dia, Maria Josep.

    En llegir el teu poema he recordat que ma mare sempre ha menyspreat completament aquestes síndromes, també la menopausa. De fet, ara mateix, mentre escric al seu costat, perquè li estava ensenyant el teu blog i el teu poema, la dona, continua dient que mai no ha patit cap símptoma conscient que la fera trontollar físicament i psicològicament de cap manera, tot i que com que també convisc amb moltes altres dones, almenys la més pròxima, confirma la teua sensació. La cosa és que potser fóra interessant cercar la cara b d'aquestes dones per escriure un poema que fóra l'antídot de l'altre. Així com poèticament parles d'un doble paràsit, la matriarcal i pròpia forma d'entendre el cos humà de ma mare, també et pot servir per tractar de veure la síndrome premestrual des d'un altre angle. En fi, espere que no et molestarà la meua intromissió.

    Eduard Marco

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Eduard:

      Primer que res, saluda ta mare de part meua. T'he de confessar que m'ha entendrit imaginar la imatge de vosaltres dos passejant plegats pel Passa la vida.
      Està clar que cada dona ha viscut i viu els problemes (o no problemes) de la menstruació i de la menopausa d'una manera. Em consta que algunes ni se n'assabenten. Però moltes altres no en parlen mai, o en minimitzen els problemes, senzillament perquè tenen assumit i après que els problemes "de dones" pertanyen a l'esfera d'allò íntim i personal, i l'únic remei és resignar-s'hi i callar, perquè, entre altres coses, ningú més que elles no els en donaria importància. És un tema que m'interessa molt. També és molt interessant aquesta força i aquesta dignitat matriarcal que deduïsc de les teues paraules i que ta mare i tu reivindiqueu. Crec que estem d'acord si diem que entendre i conèixer el propi cos humà, i més en el cas de les dones, ens porta a parlar-ne amb llibertat i naturalitat, i a descartar tabús i complexos. Tant pel que fa al dolor com pel que fa al goig. Per ací aniria la cosa...
      La teua intromissió és encantadora i molt ben vinguda. I l'aprofite per enviar-te una bona abraçada, per a tu i per a totes les dones de casa vostra.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »