Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 20 de febrer del 2016

1.000 RAONS PER ESTIMAR-LOS: EL NOM DE LA ROSA, D'UMBERTO ECO

Em fa l'efecte —però potser és només que l'edat ens torna escèptics— que cada vegada hi ha un abisme més gran entre la gent que encara admira el coneixement i els qui fan ostentació de la ignorància; entre els qui practiquen l'agudesa de pensament i els qui es resignen a la seua neciesa, entre el pensament únic i el qüestionament continu de les 'veritats'; i entre els canalles i aquella gent que ha posat al servei de la humanitat la seua saviesa. Entre aquests últims hi ha Umberto Eco i avui la humanitat sencera hauria de saber que està de dol. Encara que potser aquest mateix intent de pontificar siga un acte superb de presumpció, per part meua.



Imatge extreta de la xarxa.

Feia temps que tenia ganes d'encetar en aquest bloc una secció d'entrades que portaren per títol general «1.000 raons per estimar-los», dedicada als llibres: aquells objectes rars, en perill d'extinció, que ens han fet feliços, o desgraciadíssims, o que ens han fet sentir més grans o més insignificants, però més humans, segur, al llarg dels nostres dies. I avui que hem sabut que ha mort Umberto Eco he decidit que ja no podia ajornar aquest desig ni un dia més. 

Un fragment de la celebradíssima novel·la Il nome della rosa, que en un primer moment vaig llegir en traducció castellana i que ara m'atrevisc a transcriure en català, a compte i risc meu. La novel·la em va fer una llarga companyia i em va ajudar a reconèixer que, de vegades, és molt gran ser petita, perquè gràcies a això t'arreceres tranquil·lament en l'art imponent dels genis, i en el seu consol:


«L'Anticrist pot nàixer de la mateixa pietat, de l'excessiu amor per Déu o per la veritat, així com l'heretge naix del sant i l'endimoniat del vident. Fuig, Adso, dels profetes i dels que estan disposats a morir per la veritat, perquè solen provocar també la mort de molts altres, sovint abans que la pròpia, i de vegades en lloc de la pròpia. Jorge ha fet una obra diabòlica, perquè era tan gran la luxúria amb què estimava la seua veritat, que es va atrevir a tot per a destruir la mentida. Tenia por del segon llibre d'Aristòtil, perquè potser ensenyara realment a deformar el rostre de qualsevol veritat, perquè no ens convertírem en esclaus dels nostres fantasmes. Potser la tasca d'aquell que estima els homes consistisca a aconseguir que aquests es riguen de la veritat, aconseguir que "la veritat riga", perquè l'única veritat consisteix a aprendre a alliberar-nos de la insana passió per la veritat.»


5 comentaris:

  1. De ço que tu dius uns retrucs de Fuster:

    QUI està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal.
    Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.

    UNA persona que ens estima és un perill permanent.

    Només els fanàtics no s’equivoquen... Potser tots aquells que es pensen que no s’equivoquen,
    precisament per pensar-s’ho, ja són «fanàtics». En el fons, si el fanatisme no és això, ¿què és?

    LA vida t’ho podrà negar tot, però sempre et reservarà una oportunitat: la de poder burlar-te
    desesperadament dels altres, i burlar-te’n amb raó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un altre savi, no cal dir, el senyor Joan Fuster. I un provocador nat, agut, brillantíssim. La reflexió sobre el fanatisme és grandiosa, insuperable. I la de l'amor és punyeterament fusteriana, ell que va escriure bells poemes d'amor. I la de la burla..., en la línia de l'elegia a Rabelais que tu i jo coneixem. Diria que "burlar-se amb raó" és propi d'intel·ligents i això, clar, no tothom ho sap fer. Fuster n'era un mestre, i que se'm disculpe, també a mi, la possible intenció provocadora.
      Gràcies, amic. Aquest comentari teu és suculent i enriquidor.

      Elimina
  2. M'ha agradat molt, Maria Josep.

    La mort d'Eco em va colpir, com crec que va colpir a tots els qui ens vam enamorar de la saviesa de Guillem de Basckerville, de la ingenuïtat d'Adso de Melk, de la passió per la vida de Salvatore i de la passió pels llibres de tots els qui van deixar la pell en aquella abadia (deixant de banda a Jorge de Burgos i a Bernardo Gui, de qui no imagine que ningú se'n pugui enamorar).

    Per cert, no sé si coneixes aquest castell: no trobes que s'assembla una mica a la torre de la biblioteca? La planta és octogonal en lloc de quadrada, però les torres cantoneres són com les de novel·la.

    https://it.wikipedia.org/wiki/File:Castel_del_Monte0001.jpg

    Besets!

    (Aix, ara no sé si em reconeixeràs sota aquesta identitat...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola! Només consola pensar que, almenys, Eco va aprofitar ben aprofitat el seu temps, en benefici de tots nosaltres, pobres mortals.

      No conec el castell, però, certament, fa tot l'aspecte que allà dintre poden haver passat coses tan interessants com a la biblioteca de l'abadia d'El nom de la rosa.

      Crec que només hi ha dos éssers que s'erigirien amb dignitat contra les forces del mal: el mag Severus Snape i tu mateix. M'encanta la teua capacitat per a metamorfosar-te. En qualsevol de les teues identitats saps que ets un amic que m'estime.

      Salut, i llarga vida a la literatura que ens transporta a mons bastant més fascinants que el que ens envolta.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".