Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 20 de febrer de 2016

1.000 RAONS PER ESTIMAR-LOS: EL NOM DE LA ROSA, D'UMBERTO ECO

Em fa l'efecte —però potser és només que l'edat ens torna escèptics— que cada vegada hi ha un abisme més gran entre la gent que encara admira el coneixement i els qui fan ostentació de la ignorància; entre els qui practiquen l'agudesa de pensament i els qui es resignen a la seua neciesa, entre el pensament únic i el qüestionament continu de les 'veritats'; i entre els canalles i aquella gent que ha posat al servei de la humanitat la seua saviesa. Entre aquests últims hi ha Umberto Eco i avui la humanitat sencera hauria de saber que està de dol. Encara que potser aquest mateix intent de pontificar siga un acte superb de presumpció, per part meua.



Imatge extreta de la xarxa.

Feia temps que tenia ganes d'encetar en aquest bloc una secció d'entrades que portaren per títol general «1.000 raons per estimar-los», dedicada als llibres: aquells objectes rars, en perill d'extinció, que ens han fet feliços, o desgraciadíssims, o que ens han fet sentir més grans o més insignificants, però més humans, segur, al llarg dels nostres dies. I avui que hem sabut que ha mort Umberto Eco he decidit que ja no podia ajornar aquest desig ni un dia més. 

Un fragment de la celebradíssima novel·la Il nome della rosa, que en un primer moment vaig llegir en traducció castellana i que ara m'atrevisc a transcriure en català, a compte i risc meu. La novel·la em va fer una llarga companyia i em va ajudar a reconèixer que, de vegades, és molt gran ser petita, perquè gràcies a això t'arreceres tranquil·lament en l'art imponent dels genis, i en el seu consol:


«L'Anticrist pot nàixer de la mateixa pietat, de l'excessiu amor per Déu o per la veritat, així com l'heretge naix del sant i l'endimoniat del vident. Fuig, Adso, dels profetes i dels que estan disposats a morir per la veritat, perquè solen provocar també la mort de molts altres, sovint abans que la pròpia, i de vegades en lloc de la pròpia. Jorge ha fet una obra diabòlica, perquè era tan gran la luxúria amb què estimava la seua veritat, que es va atrevir a tot per a destruir la mentida. Tenia por del segon llibre d'Aristòtil, perquè potser ensenyara realment a deformar el rostre de qualsevol veritat, perquè no ens convertírem en esclaus dels nostres fantasmes. Potser la tasca d'aquell que estima els homes consistisca a aconseguir que aquests es riguen de la veritat, aconseguir que "la veritat riga", perquè l'única veritat consisteix a aprendre a alliberar-nos de la insana passió per la veritat.»


5 comentaris:

  1. De ço que tu dius uns retrucs de Fuster:

    QUI està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal.
    Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.

    UNA persona que ens estima és un perill permanent.

    Només els fanàtics no s’equivoquen... Potser tots aquells que es pensen que no s’equivoquen,
    precisament per pensar-s’ho, ja són «fanàtics». En el fons, si el fanatisme no és això, ¿què és?

    LA vida t’ho podrà negar tot, però sempre et reservarà una oportunitat: la de poder burlar-te
    desesperadament dels altres, i burlar-te’n amb raó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un altre savi, no cal dir, el senyor Joan Fuster. I un provocador nat, agut, brillantíssim. La reflexió sobre el fanatisme és grandiosa, insuperable. I la de l'amor és punyeterament fusteriana, ell que va escriure bells poemes d'amor. I la de la burla..., en la línia de l'elegia a Rabelais que tu i jo coneixem. Diria que "burlar-se amb raó" és propi d'intel·ligents i això, clar, no tothom ho sap fer. Fuster n'era un mestre, i que se'm disculpe, també a mi, la possible intenció provocadora.
      Gràcies, amic. Aquest comentari teu és suculent i enriquidor.

      Elimina
  2. M'ha agradat molt, Maria Josep.

    La mort d'Eco em va colpir, com crec que va colpir a tots els qui ens vam enamorar de la saviesa de Guillem de Basckerville, de la ingenuïtat d'Adso de Melk, de la passió per la vida de Salvatore i de la passió pels llibres de tots els qui van deixar la pell en aquella abadia (deixant de banda a Jorge de Burgos i a Bernardo Gui, de qui no imagine que ningú se'n pugui enamorar).

    Per cert, no sé si coneixes aquest castell: no trobes que s'assembla una mica a la torre de la biblioteca? La planta és octogonal en lloc de quadrada, però les torres cantoneres són com les de novel·la.

    https://it.wikipedia.org/wiki/File:Castel_del_Monte0001.jpg

    Besets!

    (Aix, ara no sé si em reconeixeràs sota aquesta identitat...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola! Només consola pensar que, almenys, Eco va aprofitar ben aprofitat el seu temps, en benefici de tots nosaltres, pobres mortals.

      No conec el castell, però, certament, fa tot l'aspecte que allà dintre poden haver passat coses tan interessants com a la biblioteca de l'abadia d'El nom de la rosa.

      Crec que només hi ha dos éssers que s'erigirien amb dignitat contra les forces del mal: el mag Severus Snape i tu mateix. M'encanta la teua capacitat per a metamorfosar-te. En qualsevol de les teues identitats saps que ets un amic que m'estime.

      Salut, i llarga vida a la literatura que ens transporta a mons bastant més fascinants que el que ens envolta.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »