Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 26 de maig de 2014

PÍNDOLES DE FACEBOOK. DIETARI INCONSTANT, I

La primera declaració d'intencions que vaig expressar en aquest bloc deia: «En aquest Passa la vida tractaré que allò que podria circular per facebook com una exhalació trobe ací un recer, i una possibilitat d'arxivar-se, imatges i text a manera de complement recíproc». Com ocorre quasi sempre, una cosa són les intencions i els propòsits, i una altra la nostra capacitat per a materialitzar-los en les possibilitats reals del dia a dia.


«Jo t’he mirat, amant, com llaurador
vinclat al solc per on arriba el dia»


V. A. Estellés, «Cant a València».

 
Publicat a facebook el 7 de març 2014.

Tothom que hem adquirit l'hàbit més o menys assidu de transitar per la xarxa sabem que el seu caràcter d'immediatesa i de comunicació visual i textual servida en càpsules monodosi faciliten molt l'edició i també la interacció, i això  —no seré jo qui ho negue— ens encanta i ens eleva l'autoestima amb regularitat i sense gastar-nos un cèntim en psicoterapeutes. Supose que per això hi redundem, de vegades excessivament i tot. Total, que, a pesar d'aquell propòsit inaugural, pel meu tauler —m'agrada més que «mur»— de facebook han anat transitant reclams visuals, amb els corresponents missatges verbals associats, mentre que, per aquest Passa la vida, he acabat desplegant entrades un poc més llargues i específiques. 


Brotets de xop traspassant l'asfalt, a la font de Baix, entre els termes d'Otos i Bèlgida. El novembre de 2013 vaig publicar la foto a facebook, amb una arenga que acabava: «treballar, treballar i treballar, amb convenciment i amb il·lusió, pel futur del país que volem, i en el qual creiem. Aquesta ha de ser la nostra revolució, com sempre, des de l'optimisme combatiu.» I el poema «Metafísica», de l'admirada W. Szymborska, d'on ara extrac aquests versos:
«Fou, passà. / Fou, per tant passà. / Sempre en aquest ordre irreversible, / perquè eixes són les regles d'aquest joc perdut.»  

I com que mai no en tenim prou, i em continua astorant el caràcter fungible i la velocitat supersònica a què circula la informació per les xarxes socials —de vegades també per fortuna!— he pensat que, amb una certa periodicitat, la que m'abellisca, agruparé en una entrada de bloc aquells posts de fugacitat endimoniada que en el seu moment m'han servit per a construir petits duets entre imatge i apunt literari. 

He de dir que, en molts casos, aquestes píndoles comunicatives, aparentment frívoles i intranscendents, han servit per a conservar un cert caliu creatiu, quan el cap no ha donat per a més; o, fins i tot, han ajudat a atiar les brases quasi extingides sota tones i tones de quotidianitat i de dispersions obligades. Així és que, només per això, ja done per ben trobada aquesta il·lusió tramposa que és el llibre obert, feisbuquer, on tothom donem la cara, ens exhibim, aboquem confessions, intimitats, enrabiades, alegries, prèdiques, debilitats, lucideses, inconveniències; compartim, categoritzem, ens desfoguem..., amb un sentit del pudor que, per a una immensa majoria de la humanitat informatitzada, ha passat a la història de quan els humans vivíem sense estar enganxats a les xarxes socials. 

A continuació, això seria una possible tria del que n'ha quedat, dels últims cinc mesos d'activitat a Facebook:


Crec que així han marxat aquest vespre els tres reis mags. M'han deixat un pijama quasi tan colorit com aquest cel, i el temps de tot un dia a la meua disposició per a no traure-me'l de damunt més que en el moment en què he eixit a caminar i he pogut fer la foto de comiat agraït a aquesta bona gent sàvia que, jo no sé a vosaltres, però, en el meu cas, després de tants anys de mantenir el pacte de la il·lusió recíproca, em pareix que han acabat entenent quins són per a mi els regals vertaderament importants. Fins l'any que ve, majestats!


 Publicat a facebook el 6 de gener de 2014.


Avui, dia de Sant Antoni, ma mare ha dut la llora que tenim a casa, de nom Camil·la, a beneir. L'animalet (de l'espècie del lloro gris) és un membre més de la família. Sol estar solta per casa, i parla, en valencià, clar. Fa una estona, m'he acomiadat d'ella dient-li «bona nit, Camil·la», i ella m'ha contestat «bona nit», com la cosa més normal del món. Doncs bé, a punt d'eixir de casa, camí de la benedicció, ma mare m'ha dit: «a vore si aixina no em rosega tant el sofà». I jo he pensat que cadascú fa servir la seua fe per al que la necessita. O no...?


A la foto, el meu nebot Joan, i Camil·la,
desafiant-se l'un a l'altre en simetria perfecta. Any 2008.
Publicat a facebook el 20 de gener.


M'ho temia des de fa alguns dies. Però, avui que he eixit a passejar pel terme i m'he trobat els tarongers encesos en flor, reconec que ha arribat el moment d'admetre que, aquest any i almenys a la meua comarca de la Safor, m'hi he quedat esperant l'hivern. Que no; que açò, més que hivern, ha sigut una broma de gust dubtós. I sense ploure. Mon pare diu que a la primavera plourà. Però jo li demane que com ho sap, que me'n done alguna prova fiable, i ell em contesta que perquè sí. Que si no plou a la primavera, bona nit. M'encanta aquesta lògica de la gent que viu en contacte amb la terra.


Florida prematura dels tarongers, al terme de Miramar de la Safor.
Foto i text publicats el 5 de març.


Un altre capvespre de ponent. Entre bancals, el dia s'acomiada amb una cridadissa desordenada d'ocells. Accelere la marxa perquè es fa de nit. Però de sobte m'ature, i només escolte. A mesura que va desapareixent la llum del cel, va apagant-se la cridòria dels ocells, progressivament: el cel s'enfosqueix i els ocells van callant, en una acordança perfecta. Fins al silenci absolut. Un moment de pau còsmica. L'olor intensa de la flor de taronger ja no ix a la foto.


Un canyar del terme de Bellreguard de la Safor. 17 de març 2014.

 


Dia de traure a passejar el meu paraigües estampat de colors. Avui ell està bastant més content que jo. Però caminem. Hi ha dies i dies, però caminem. La pluja sempre és una bona aliada. Busque un pensament reparador que m'acompanye, i el trobe. Com trobe la pau en aquests llocs que tinc tan a prop, i en la gent que m'estime i que m'estima. I com trobe, i com respire, i com sent que emana, des de la terra amerada per fi de pluja, la memòria reposada dels meus morts. 


Séquia Mare, al terme de Xeraco, la Safor.
30 de març. A la memòria de J. S. V.


El dia 13 d'abril de 2014 representàrem L'Home del Capell de Palla a Pedreguer. Un petit fragment extret del conte que dóna títol a l'espectacle. Si us abelleix, el podeu llegir complet ací.

«Ella, impulsada per una atracció desconeguda, a mig camí entre el somni i la vigília, li va buscar els ulls mig ocults sota les ales del capell, amb aquella indiscreció que provoquen les ganes de descobrir una cosa nova. I com una revelació, li acudiren vivíssims a la ment els últims versos que llegia en el moment de quedar-se dormida:

Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre,
i, quan ho dic, ells neguen els meus mots,
donant a entendre sols que dic follies.»





En el moment en què en vaig donar notícia a facebook no teníem encara fotos com aquesta, que ens va fer Natxo Francés. 
L'animació amb arena d'aquell espectacle, de la qual forma part aquest dibuix, és obra d'Amadeu Vives.




VERTIGEN (entre abril i maig de 2014)

Un espantall,
com un bacallà de llana assecant-se
al pati. Això queda d'un hivern
que no ha sigut.


Un company, Pau Lucio, ha penjat al grup de Pels Pobles de la Safor aquesta foto preciosa. Un niu de corriol, que m'ha dut records molt bonics d'un matí en què passejava amb el nostre Joan Pellicer per la platja del Clotal d'Oliva, i ell, que sempre tenia els ulls a punt per a descobrir meravelles, me'n féu veure un igual com aquest. A partir d'aquella descoberta, fràgil i grandiosa alhora, vaig escriure un poema molt breu, dins d'una sèrie titulada «Petita geografia del camí», que s'inclou al llibre Flors a casa (2007). 

Post publicat a facebook el 9 de maig de 2014.



EL CLOTAL, 2000

Tan res, tan tot,
tan nua soledat,
el niu d'un corriol
damunt l'arena.



El cicle imparable i inqüestionable de la vida. Mon pare anava ensenyant-me els progressos de les fruites i les hortalisses d'estiu que ja creixen al bancal. Quan hem arribat al solc dels melons d'Alger m'ha recordat una dita: «de bon peçó, bon meló». I després s'ha posat un tant misteriós i m'ha advertit:
—No els mires molt, que diuen que es poden semar. Jo no ho sé, però, per si de cas, mira'ls de lluny, i no els assenyales amb el dit.
—Ni pensar-ho!, l'he tranquil·litzat jo.
La foto, l'he feta amb el zoom, des de la canal. No podria amb el remordiment si mon pare em diguera que se li ha semat el meló més llustrós que tenia.



Diumenge 11 de maig de 2014.


diumenge, 4 de maig de 2014

LITERATURES FALLERES. EN EL CAMÍ IMPARABLE DE LA RENOVACIÓ

Comença a ser sabut que, en els últims anys —posem-ne uns deu—, a Gandia, la literatura fallera, i sobretot els llibrets de falla, han emprès un camí de renovació i de millora qualitativa sense precedents. A d'altres ciutats valencianes, també; però la situació que jo conec millor, perquè, d'una manera o d'una altra hi he col·laborat des de fa temps, és la de Gandia.



Portada del llibret de la Falla Prado de Gandia, 2014, titulat L'abisme de les paraules. Dibuixant: Rubén Gregori.
Formaven l'equip encarregat de l'elaboració del llibre:
Majo Sellens, Jose Manuel Prieto i Juan Martí.

Les comissions encarregades de coordinar els continguts literaris i gràfics recorren, cada cop més, a gent que en sap, d'escriure, de dibuixar o de fotografiar, de dissenyar, de maquetar... De manera semblant, i amb la mateixa clarividència amb què les directives falleres saben que han de recórrer a artistes experimentats per a encarregar-los l'elaboració dels seus monuments. Sembla una obvietat, però ha costat aproximar els escriptors i escriptores al món literari de les falles, i viceversa. I diria que els recels, prejudicis o impediments, en un àmbit, a pesar de tot, tradicionalment conservador, no hi han desaparegut del tot, i encara hi queda camí per recórrer. Però un camí —n'estic segura— que avança en la bona direcció. A pesar de les fluctuacions, els dubtes, les polèmiques, i les escandaleres que, fins i tot en els nostres dies tan turbulents, són capaces de provocar les pàgines de literatura fallera. I si no, recordem l'enrenou que el llibre de la falla Sagrada Família-Corea de les Falles 2014 ha ocasionat entre la societat benestant de Gandia, i més enllà. 

Una de les fotos del llibret de la Falla Sagrada Família-Corea, que aquest any es titulava Sexduïts i sexduïdes. L'autor de la imatge és Javier Alborch.

No hi hauria d'haver creació artística que fóra asèptica, i més encara quan s'ha gestat en un àmbit de natura provocativa com és el faller. Per tant, benvinguda siga la visibilitat dels llibrets, i enhorabona a la gent que hi treballa, contra vent i marea, superant tòpics resclosits, creant debat, donant forma literària a idees noves. I dignificant, al cap i a la fi, la llengua i la literatura; acostant, des de la correcció i el rigor, les formes populars i les més cultes. I tractant-les com allò que les lletres falleres haurien de ser: l'expressió escrita, acurada, enginyosa, del patrimoni cultural que voldríem que foren les falles. A l'altura de qualsevol altra exigència que la gent que se les estima reivindica.


Amb temps i més possibilitats de concentració mental, m'agradaria poder parlar-ne amb calma. De moment ho deixaré ací. Però no sense transcriure, per acabar, un petit text amb què aquest any he col·laborat en el llibre del Prado, per petició de Jose Manuel Prieto; una persona que crec que també ha sabut traslladar a aquesta publicació fallera la seua pràctica literària i els seus coneixements com a escriptor i periodista. Se'm va demanar un text que girara al voltant del verb estimar. I jo em vaig atrevir amb aquest diàleg formulat a la manera del que s'estableix al Llibre d'amic e amat de Ramon Llull. Salvant tots els abismes, no cal dir. I aportant-hi la meua visió sobre allò que podem entendre per una relació d'amor entre dues persones. Gràcies a tot l'equip de direcció del llibret d'aquesta falla, per haver consentit a incloure-hi una mostreta de les meues dèries literàries. I també moltes gràcies a algunes altres persones, batalladores i constants, que, amb tota la bona intenció del món han sol·licitat en més d'una ocasió la meua col·laboració en altres llibres, i jo no he tingut la capacitat, o el temps, per a oferir-los-la.



CONFUSIÓ D’AMOR

—Quant estaràs ab ton amat? —Aitan de temps com seran en ell los meus pensaments.

Ramon Llull, Llibre d'amic e amat


Enraonaven amic i amat:
—Amat, dubte que siga amor açò que sent per tu.
L'amat, en comptes d'enutjar-se, somrigué a l'amic.
—I quins són els teus dubtes d'amor?
—Diuen que els amants han de ser dos en un de sol. I jo vull ser primer persona i després amant.
L'amat, en comptes d'enutjar-se, somrigué a l'amic.
—Diuen que bon amador és qui mor d’amor. I jo, amat, vull que em visques en les teues felicitats, i viure’t en les meues.
L'amat, en comptes d'enutjar-se, somrigué a l'amic.
—També diuen que els amants s'ajunten per no sentir-se sols mai més. I jo, amat, com més sol estic, més acompanyat em trobe.
Aleshores, l'amat buscà els ulls de l'amic i sentencià:
—No ho dubtes més: heus ací la prova més gran del teu amor.

I callaren, amic i amat, en el silenci compartit dels feliços.

Publicat a L'abisme de les paraules. Llibret de falla del Prado. Gandia, 2014.


Això és també una manera de provocació artística: colpidora, impressionant. Una porcellana bellíssima, subtil, i l'impacte visual del cor extret d'un pit de dona. Per amor?, pel sacrifici atàvic al qual les dones continuen pensant que es deuen?, per violència exercida contra elles?
Per a mi, un puntelló contra les consciències immòbils.
És una obra de Jessica Harrison que em va donar a conèixer l'artista, no gens asèptica tampoc, Maria Alcaraz Frasquet. Gràcies, estimada comare meua.
 

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »