Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 26 de maig de 2014

PÍNDOLES DE FACEBOOK. DIETARI INCONSTANT, I

La primera declaració d'intencions que vaig expressar en aquest bloc deia: «En aquest Passa la vida tractaré que allò que podria circular per facebook com una exhalació trobe ací un recer, i una possibilitat d'arxivar-se, imatges i text a manera de complement recíproc». Com ocorre quasi sempre, una cosa són les intencions i els propòsits, i una altra la nostra capacitat per a materialitzar-los en les possibilitats reals del dia a dia.


«Jo t’he mirat, amant, com llaurador
vinclat al solc per on arriba el dia»


V. A. Estellés, «Cant a València».

 
Publicat a facebook el 7 de març 2014.

Tothom que hem adquirit l'hàbit més o menys assidu de transitar per la xarxa sabem que el seu caràcter d'immediatesa i de comunicació visual i textual servida en càpsules monodosi faciliten molt l'edició i també la interacció, i això  —no seré jo qui ho negue— ens encanta i ens eleva l'autoestima amb regularitat i sense gastar-nos un cèntim en psicoterapeutes. Supose que per això hi redundem, de vegades excessivament i tot. Total, que, a pesar d'aquell propòsit inaugural, pel meu tauler —m'agrada més que «mur»— de facebook han anat transitant reclams visuals, amb els corresponents missatges verbals associats, mentre que, per aquest Passa la vida, he acabat desplegant entrades un poc més llargues i específiques. 


Brotets de xop traspassant l'asfalt, a la font de Baix, entre els termes d'Otos i Bèlgida. El novembre de 2013 vaig publicar la foto a facebook, amb una arenga que acabava: «treballar, treballar i treballar, amb convenciment i amb il·lusió, pel futur del país que volem, i en el qual creiem. Aquesta ha de ser la nostra revolució, com sempre, des de l'optimisme combatiu.» I el poema «Metafísica», de l'admirada W. Szymborska, d'on ara extrac aquests versos:
«Fou, passà. / Fou, per tant passà. / Sempre en aquest ordre irreversible, / perquè eixes són les regles d'aquest joc perdut.»  

I com que mai no en tenim prou, i em continua astorant el caràcter fungible i la velocitat supersònica a què circula la informació per les xarxes socials —de vegades també per fortuna!— he pensat que, amb una certa periodicitat, la que m'abellisca, agruparé en una entrada de bloc aquells posts de fugacitat endimoniada que en el seu moment m'han servit per a construir petits duets entre imatge i apunt literari. 

He de dir que, en molts casos, aquestes píndoles comunicatives, aparentment frívoles i intranscendents, han servit per a conservar un cert caliu creatiu, quan el cap no ha donat per a més; o, fins i tot, han ajudat a atiar les brases quasi extingides sota tones i tones de quotidianitat i de dispersions obligades. Així és que, només per això, ja done per ben trobada aquesta il·lusió tramposa que és el llibre obert, feisbuquer, on tothom donem la cara, ens exhibim, aboquem confessions, intimitats, enrabiades, alegries, prèdiques, debilitats, lucideses, inconveniències; compartim, categoritzem, ens desfoguem..., amb un sentit del pudor que, per a una immensa majoria de la humanitat informatitzada, ha passat a la història de quan els humans vivíem sense estar enganxats a les xarxes socials. 

A continuació, això seria una possible tria del que n'ha quedat, dels últims cinc mesos d'activitat a Facebook:


Crec que així han marxat aquest vespre els tres reis mags. M'han deixat un pijama quasi tan colorit com aquest cel, i el temps de tot un dia a la meua disposició per a no traure-me'l de damunt més que en el moment en què he eixit a caminar i he pogut fer la foto de comiat agraït a aquesta bona gent sàvia que, jo no sé a vosaltres, però, en el meu cas, després de tants anys de mantenir el pacte de la il·lusió recíproca, em pareix que han acabat entenent quins són per a mi els regals vertaderament importants. Fins l'any que ve, majestats!


 Publicat a facebook el 6 de gener de 2014.


Avui, dia de Sant Antoni, ma mare ha dut la llora que tenim a casa, de nom Camil·la, a beneir. L'animalet (de l'espècie del lloro gris) és un membre més de la família. Sol estar solta per casa, i parla, en valencià, clar. Fa una estona, m'he acomiadat d'ella dient-li «bona nit, Camil·la», i ella m'ha contestat «bona nit», com la cosa més normal del món. Doncs bé, a punt d'eixir de casa, camí de la benedicció, ma mare m'ha dit: «a vore si aixina no em rosega tant el sofà». I jo he pensat que cadascú fa servir la seua fe per al que la necessita. O no...?


A la foto, el meu nebot Joan, i Camil·la,
desafiant-se l'un a l'altre en simetria perfecta. Any 2008.
Publicat a facebook el 20 de gener.


M'ho temia des de fa alguns dies. Però, avui que he eixit a passejar pel terme i m'he trobat els tarongers encesos en flor, reconec que ha arribat el moment d'admetre que, aquest any i almenys a la meua comarca de la Safor, m'hi he quedat esperant l'hivern. Que no; que açò, més que hivern, ha sigut una broma de gust dubtós. I sense ploure. Mon pare diu que a la primavera plourà. Però jo li demane que com ho sap, que me'n done alguna prova fiable, i ell em contesta que perquè sí. Que si no plou a la primavera, bona nit. M'encanta aquesta lògica de la gent que viu en contacte amb la terra.


Florida prematura dels tarongers, al terme de Miramar de la Safor.
Foto i text publicats el 5 de març.


Un altre capvespre de ponent. Entre bancals, el dia s'acomiada amb una cridadissa desordenada d'ocells. Accelere la marxa perquè es fa de nit. Però de sobte m'ature, i només escolte. A mesura que va desapareixent la llum del cel, va apagant-se la cridòria dels ocells, progressivament: el cel s'enfosqueix i els ocells van callant, en una acordança perfecta. Fins al silenci absolut. Un moment de pau còsmica. L'olor intensa de la flor de taronger ja no ix a la foto.


Un canyar del terme de Bellreguard de la Safor. 17 de març 2014.

 


Dia de traure a passejar el meu paraigües estampat de colors. Avui ell està bastant més content que jo. Però caminem. Hi ha dies i dies, però caminem. La pluja sempre és una bona aliada. Busque un pensament reparador que m'acompanye, i el trobe. Com trobe la pau en aquests llocs que tinc tan a prop, i en la gent que m'estime i que m'estima. I com trobe, i com respire, i com sent que emana, des de la terra amerada per fi de pluja, la memòria reposada dels meus morts. 


Séquia Mare, al terme de Xeraco, la Safor.
30 de març. A la memòria de J. S. V.


El dia 13 d'abril de 2014 representàrem L'Home del Capell de Palla a Pedreguer. Un petit fragment extret del conte que dóna títol a l'espectacle. Si us abelleix, el podeu llegir complet ací.

«Ella, impulsada per una atracció desconeguda, a mig camí entre el somni i la vigília, li va buscar els ulls mig ocults sota les ales del capell, amb aquella indiscreció que provoquen les ganes de descobrir una cosa nova. I com una revelació, li acudiren vivíssims a la ment els últims versos que llegia en el moment de quedar-se dormida:

Així amor em revela els prodigis
que els savis no abasten a comprendre,
i, quan ho dic, ells neguen els meus mots,
donant a entendre sols que dic follies.»





En el moment en què en vaig donar notícia a facebook no teníem encara fotos com aquesta, que ens va fer Natxo Francés. 
L'animació amb arena d'aquell espectacle, de la qual forma part aquest dibuix, és obra d'Amadeu Vives.




VERTIGEN (entre abril i maig de 2014)

Un espantall,
com un bacallà de llana assecant-se
al pati. Això queda d'un hivern
que no ha sigut.


Un company, Pau Lucio, ha penjat al grup de Pels Pobles de la Safor aquesta foto preciosa. Un niu de corriol, que m'ha dut records molt bonics d'un matí en què passejava amb el nostre Joan Pellicer per la platja del Clotal d'Oliva, i ell, que sempre tenia els ulls a punt per a descobrir meravelles, me'n féu veure un igual com aquest. A partir d'aquella descoberta, fràgil i grandiosa alhora, vaig escriure un poema molt breu, dins d'una sèrie titulada «Petita geografia del camí», que s'inclou al llibre Flors a casa (2007). 

Post publicat a facebook el 9 de maig de 2014.



EL CLOTAL, 2000

Tan res, tan tot,
tan nua soledat,
el niu d'un corriol
damunt l'arena.



El cicle imparable i inqüestionable de la vida. Mon pare anava ensenyant-me els progressos de les fruites i les hortalisses d'estiu que ja creixen al bancal. Quan hem arribat al solc dels melons d'Alger m'ha recordat una dita: «de bon peçó, bon meló». I després s'ha posat un tant misteriós i m'ha advertit:
—No els mires molt, que diuen que es poden semar. Jo no ho sé, però, per si de cas, mira'ls de lluny, i no els assenyales amb el dit.
—Ni pensar-ho!, l'he tranquil·litzat jo.
La foto, l'he feta amb el zoom, des de la canal. No podria amb el remordiment si mon pare em diguera que se li ha semat el meló més llustrós que tenia.



Diumenge 11 de maig de 2014.


2 comentaris:

  1. Al darrere de l’arquitectura literària perfecta, intuisc una tristor difusa i vitalista. Potser la qualitat que més em copsa ara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí, en ocasions, Joan Lluís. Per a mi, no hi ha vitalisme sense ser conscient de la tristor, i viceversa. Dues cares de la mateixa moneda. L'una mai anul·la l'altra; més bé les dues es complementen i les dues s'equilibren. Ara bé, saber què és la tristor, el dolor, la pèrdua, fa més fort el sentiment i la necessitat de vitalisme.
      Gràcies per passar per ací, company.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »