Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 1 de juny de 2014

«ALS QUI ESTAN EN EDAT D'ENAMORAR-SE». MIREN AGUR MEABE

Fa uns mesos anunciava per ací mateix que treballava en la traducció d'una novel·la juvenil, titulada Què és l'amor, sinó...?, de la poeta i narradora basca Miren Agur Meabe. Es tracta d'un llibre inspirat en l'experiència de l'enamorament que viuen dos joves (Especial i Míster X) i que també narren, per separat, els seus protagonistes. Ara que la feina ha arribat a bon port, he tingut ocasió de fer unes preguntes a l'autora, Miren Agur Meabe, per conèixer-la un poquet millor, i perquè ens explique alguns aspectes interessants del seu llibre, que acabem de publicar a Edicions 96. El presentem a Ca Revolta (C. Santa Teresa, 10, València) el proper dimarts dia 3, a les 20 hores, en una conversa que l'editor i poeta Vicent Berenguer, i jo mateixa, mantindrem amb l'autora.


Miren Agur Meabe (Lekeitio, 1962). Narradora i poeta, coneix molt bé el món de l’edició, perquè va treballar durant molts anys com a cap de la línia de text d’una editorial basca. Ha rebut en tres ocasions el Premi Euskadi de Literatura Juvenil. En poques paraules, Miren Agur és una de les escriptores més valorades de les lletres basques. 


Pregunta: Si pogueres distanciar-te de la teua condició d’escriptorai situar-te al lloc dels lectors i de la crítica, què diries que tenen els teus llibres que aconsegueixen despertar admiració unànime?

Resposta: Gràcies per l’afalac, però l’admiració no és mai unànime... Bromes a banda, crec que una explicació podria ser que els lectors s’identifiquen amb els personatges o amb les veus narratives i que els temes que hi tracte són pròxims, sovint íntims, i les situacions resulten versemblants. D’altra banda, crec que el llenguatge també hi ajuda, perquè procure que l’expressió siga rica i acurada. 

P.: Fa uns anys vas deixar el teu treball d’editora per a dedicar-te exclusivament a la literatura. Es pot permetre una eixe luxe, escrivint en basc i més encara en els temps que corren? 

R.: És veritat que és un luxe, un luxe de pobre. Optar per l’escriptura professional és un pas arriscat, bonic perquè t’aproxima a la realització d’un somni, però dificultós, ja que cal dedicar-hi moltíssim temps i energia a activitats i encàrrecs complementaris. Al final no et queda quasi temps per a escriure; és la trista contradicció. De totes maneres, no canviaré el meu pla mentre puga anar pagant totes les factures... 




P.: Com tracten les institucions basques a les escriptores i els escriptors del teu país? I al sector del llibre en general?

R.: La figura dels escriptors s’ha revalorat molt en els últims anys gràcies a diversos convenis del Govern Basc amb Euskal Idazleen Elkartea (Associació d’Escriptors): un dels programes subvenciona les visites als centres escolars; un altre programa sufraga els diàlegs en clubs de lectura; etc. D’altra banda, l’Institut Etxepare treballa en dos fronts fonamentals, que són exportar la cultura basca (literatura, música i teatre) a l’exterior, i fomentar la traducció. Però el que cal subratllar és l’existència de multitud de grups populars de lectura que donen vida als llibres, petites cèl·lules que metabolitzen la literatura basca amb criteris exigents de qualitat.

P.: De Què és l’amor, sinó...? em va seduir, quan el traduïa, la teua manera d’escriure per a adolescents i joves, amb el seu mateix llenguatge, però sense oblidar temes de compromís social, de consciència crítica amb el món en el qual viuen. Com ho fas? És fàcil connectar amb la gent d’aquesta edat des d’uns temes en absolut superficials ni còmodes?

R.: L’adolescència és l’etapa en què comencem a ser conscients del món que ens envolta. Per això m’interessava descriure dues persones joves compromeses i solidàries. La idea seria una cosa així com «viure, però també per a alguna cosa». A alguns, els arriben els temes ecològics, de desigualtat social, immigració o pobresa, però a uns altres els basta amb el seu dia a dia... La connexió es produeix amb la gent més sensible, que és minoria, però, en general, sí que els agrada aquest llibre.


Aquesta és la portada des d'on s'inicia el relat d'Especial, que és el nom de la protagonista: una xicona amb caràcter, però també amb les inseguretats pròpies de la seua edat, i amb inclinacions literàries.
 
P.: També em va interessar i em va emocionar descobrir a la teua novel·la que allà hi havia la Miren Agur poeta, parlant alhora en vers i en prosa als joves. Podria ser arriscat i, tanmateix, al meu parer, la combinació dels dos gèneres funciona perfectament. Com ho ha encaixat el públic lector?

R.: Quan escrivia el llibre, sentia que la prosa se’m quedava curta per a expressar tots els matisos que pot abarcar l’amor: admiració, gratitud, inseguretat, zels, por a l’abandonament... Com que els capítols són molt breus, em va semblar un remat original afegir-hi poemes que n’explicaren o en contrastaren el contingut en un altre to. De vegades, una metàfora és més eloqüent. A més a més, això és una manera dissimulada de fer que la gent jove llija poesia. Jo faig broma amb ells dient-los que tenen dos llibres, l’un dins de l’altre, al preu d’un.


I aquesta és la portada per on accedim al relat del xic, de nom Míster X.
Disseny: Pau Àlvarez López, a partir d'alguns motius originals de Concetta Probanza,
que és l'autora de les il·lustracions interiors.

P.: El llibre es divideix en dues parts oposades també físicament: el relat de l’enamorament per part d’Especial (la xica) en una meitat; i en l’altra, el de Míster X (el xic). Una altra sorpresa per a mi: l’habilitat per a crear dos registres lingüístics diferents. Segons tu, hi ha molta diferència, en aquesta edat, entre la manera d’actuar d’ells i d’elles? 

R.: He intentat reflectir la diferència entre ells i elles, precisament, a través de les seues maneres de parlar. Ella és reflexiva i observadora, per la qual cosa s’expressa a través de frases curtes, utilitza comparacions i recorre a referències literàries. Ell és bromista i actiu, i el seu llenguatge és més bàsic i col·loquial. Em sembla que, en general, en aquella edat elles són més introspectives i donen més importància als assumptes del cor.

P.: La novel·la comença amb aquesta dedicatòria: «Als qui estan en edat d’enamorar-se». Té edat l’amor?

R.: Totes les edats són edats per a l’amor, d’ací la dedicatòria. Cada vegada que ens enamorem tornem a ser, en part, aquella joveneta o aquell xicon que vàrem ser, amb més experiència i saviesa, però amb la mateixa set.


Portada del butlletí 96milmotsmés, publicat per Edicions 96, on s'ha publicat l'entrevista a Miren Agur Meabe. Si voleu fullejar-lo complet (8 pàgines) hi podeu accedir còmodament des d'aquest enllaç d'issuu.

2 comentaris:

  1. Bonsoir, mademoiselle saforienne!
    Molt interessants, les paraules de Miren. Espere que anara bé la presentació a València. La veritat és que es tracta d'una temàtica, més que reivindicable, necessària dins l'aula. És fonamental el to i l'enfocament dels textos que oferim als adolescents ja que, de vegades, l'imperatiu de l'acció i del dinamisme narratiu deixa de banda aspectes bàsics com la construcció dels arquetipus, la sensibilitat, els sentiments... En escoltar Miren un s'adona que encara hi ha moltes òptiques per explorar dins dels gèneres i, sobretot, plomes disposades a experimentar-hi. L'enhorabona, a l'autora i a la traductora, i, per descomptat, molta sort!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, benvolgut i admirat 'runner' (quina entrada més bonica, col·lega..., ja en parlarem!).
      D'aquesta novel·la de Miren Agur, i de la seua pràctica literària, m'he ensenyat que es pot escriure per a gent adolescent i jove sense deixar de tractar temes transcendents de la vida (culturals, denúncia, compromís social; a banda del tema estrella, que és l'amor). El secret és parlar-los en el seu llenguatge, sense oblidar el sentit de l'humor, i demostrar-los que no els tractem de ximplets: persones capaces d'adquirir responsabilitats i persones amb ganes de viure "per a" alguna causa. Total, Jovi estimat: que estic molt contenta d'haver traduït aquesta història deliciosa, d'haver contribuït, d'alguna manera, a donar-la a conèixer en català. Ara falta que la gent s'hi deixe seduir. Jo hi faré tot el que estiga en les meues mans.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »