Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 31 de desembre de 2018

Tot és lluny, en la nit. Al poeta Màrius Torres

Com la tristesa
cor endins és tan dolça?

Màrius Torres (*)


Des de M., als volts de migdia, veiem que cap a Llevant plou. Però això no impedeix que renunciem a la nostra intenció d’anar a Sant Quirze Safaja, a visitar els llocs on Màrius Torres va viure la seua malaltia i on es va dedicar a escriure poesia en cos i ànima. On va morir i on està soterrat.

L’ambient, en arribar-hi, és de faula, o de decorat de novel·la de Jane Austen. Plou sota un cel de plom fascinant. Els vessants de les muntanyes, els boscos que encerclen el poble, estan recoberts de núvols baixos, cotons volanders que s’enganxen entre el brancatge. Accedim al petit nucli antic pujant per unes escales que parteixen de la carretera on ens acaba de deixar l’autobús. «Itinerari Màrius Torres» s’hi pot llegir, en un traçat de l’any 2010 en què es va celebrar el centenari del naixement del poeta. Hi ha ací i allà alguns panells amb versos seus. Tot calla, tot plou. El poble té uns quants centenars d'habitants, però no ens trobem ningú pel carrer. Nosaltres dos només sota el mateix paraigua. No per voluntat de no desentonar amb el romanticisme del lloc ni de l’instant, sinó perquè és l’únic que teníem per casa. Els camals estan ja completament mullats, però no és l’aigua de pluja allò que ens amera, sinó l’esperit d’en Màrius Torres que hi sura pertot, com els núvols de plom, com la boira que recobreix el boscatge.


   El dia

   Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
   les ombres fràgils!

El vent les esbarria;
la boira les apaga.


Portem amb nosaltres el seu volum de Poesia i ens aturem i en llegim ací i allà algun poema. Comentem admirats la manera com Torres poetitza la mort, des de la seua reclusió, amb malenconia, amb tristesa serena. Potser la malaltia i la privació de la possibilitat de gaudir la vida en plenitud és allò que fa que el poeta la mire i l'admire amb recança, la vida d’enfora d’ell, la que no pot gaudir físicament, però que amb tanta profunditat de matisos viu interiorment, espiritualment, gràcies a la paraula poètica. La que simbolitzen els tan delicats miosotis:


   A la finestra
de la meva enyorança,
   els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.


La consciència de la fragilitat, dels límits que la malaltia imposa, propicien, per contrast, que la bellesa es manifeste d’una manera més punyent, que posseïsca per a ell aquell caràcter reverencial d’allò que és excepcional per efímer i per inassolible. Des de la poesia i a través de la poesia mirava i s'amerava Torres de la vida que li havia tocat en sort o en dissort, i la transcendia.




Fotografia: Jordi Solà Coll, 2018.

Comença a amainar la pluja i decidim baixar i continuar caminant per la vora d’un rierol que discorre paral·lel a la carretera. Agafem un caminoi que en ressegueix la vora. A poc a poc el cel s’esclareix. La cridadissa dels ocells va in crescendo a mesura que l’oratge s’encalma, com si fos una relació proporcional directa i premeditada. Des del camí mire cap a la capçada d’un trèmol i hi descobresc com un rossinyol omple i buida el pap a mesura que refila. Tan menut i tan discret. Tan intrínsecament bell el seu cant.


   La mort

   Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
   en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.


De tornada cap al poble, per un d’aquells marges de carretera habilitats per a vianants, veiem gaigs, quatre o cinc, pasturant pels vessants del turó que se’ns dreça a la dreta. Un d’ells vola ben a prop de nosaltres, tan cridaner amb el seu plomatge blau i blanc i negre. S’hi acosta i se n’allunya mentre continuem caminant, com en una mena de joc, ben descarat.

Esperem l’autobús que ens ha de retornar a M., entre un aire de melangia de vesprada que s’acaba, amb el cos humit de pluja recent i amb l’esperit afortunat i afectat alhora per aquella commoció de les vivències excepcionals. Pel dolor, per la bellesa, per la consciència de la pèrdua, per la fiblada profunda dels versos de Màrius Torres, per la sort immensa de compartir-los i per la gelor de l’absència que vindrà després, ens deixem embolcallar, encara, per la tebior de les últimes ullades de sol. Humils i plens de gratitud.



(*) Tots els versos citats pertanyen a la composició «Entre l'herba i els núvols (Tankas)», que duu la numeració [27] en el volum Poesies de Màrius Torres, Pagès Editors, Lleida, 2010. A cura de Margarida Prats Ripoll.





Postal editada per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el començament del poema numerat com a [65] en l'edició de Margarida Prats Ripoll. La ILC el va compartir en xarxes el dia 29 de desembre passat, amb motiu del 76è aniversari de la mort de Màrius Torres. Aquests són els dos primers versos complets, però busqueu i llegiu el poema sencer, perquè és una meravella.
«Tot és lluny, en la nit. I la distància / pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.»



divendres, 21 de desembre de 2018

El poeta és un animal polític

Vaig publicar al núm. 84 de Caràcters una ressenya de La terra sagna. L'1 d'Octubre dels poetes, un llibre col·lectiu coordinat per Jaume Huch i Mar Fontana i publicat per Edicions de l'Albí. Amb unes lleus modificacions necessàries, el mateix article es pot llegir a Núvol. El digital de cultura. Crec que avui, 21 de desembre de 2018 és un bon dia per a reproduir-lo ací. De lluny i de molt a prop, sent el clam del poble que no cessa. Sense estar, jo també hi soc.

«Convindria que els homes que es llancen al carrer a una gesta sagnant, que són honrats alhora que entusiastes, tinguessin consciència de llur acte grandiós. Això cal perquè el fruit de la revolta no sigui vergonyosa dictadura. I també perquè a l’ordre d’una idea millor, no acompanyi el desordre de no saber fer ús d’un xic de llibertat.»  

Joan Salvat-Papasseit: Un Enemic del Poble, núm. 4, juliol de 1917.





Imatge extreta de la xarxa: AP Photo/Emilio Morenatti.


Que La terra sagna (Edicions de l’Albí) va molt més enllà de ser un ben nodrit recull poètic ens queda clar des dels dos subtítols que complementen el general: «L’1 d’Octubre dels poetes» i «106 poemes per la llibertat». Un llibre des d’on els i les poetes se signifiquen políticament des del moment que fan servir la paraula en suport i amb motiu d’una causa: la de manifestar el dret a la llibertat del poble català. Per això, el dia 1 d’Octubre (de 2017), que ha marcat una fita en la vida d’un país, hi esdevé emblema i símbol poètic. La demostració de força col·lectiva a favor de la consecució d’un ideal, per contraposició a l’intent ferotge d’avortar-la, ha estat el revulsiu que ha empès aquests 106 poetes a deixar-ne constància escrita. La paraula poètica, el poema és el testimoni verbal d’una utopia —de vegades entelada per la malenconia— i és una demostració radical de reafirmació. Per damunt de la imposició canalla del silenci, rebel·lar-se a través del dir.

Res no és ni pretén ser neutre en aquest llibre: ni la intenció, ni els poemes resultants —tots inèdits i escrits per a l’ocasió, llevat dels casos explícits de Josep Maria Fulquet, Màrius Sampere, Lluís Solà— ni tampoc el títol. Extret de «Haikus per la llibertat» de Jaume Huch, el títol, pot interpretar-se en un doble sentit, de la mateixa manera com es pot reconèixer una dualitat semàntica en la paraula sang, amb les connotacions associades de dolor i de ferida, però també amb les que comporten fecunditat, energia creadora, contumàcia i àdhuc lleialtat èpica i extrema: el «país ferit» als versos de Rosa Font, «cosit amb llenques de tristesa a un núvol negre, / amb cicatrius que sagnen al cos de la memòria» hi conviu amb la «sang de l’àliga i del drac / del verro i dels tions» del poema «Això que fem créixer», amb què Eva Baltasar entona un cant potent de confiança en la força il·limitada d’un poble.

Quan començava a redactar aquest article, el 26 de maig de 2018, m’acabava d’assabentar de la mort de Màrius Sampere. En una entrevista publicada a Vilaweb, datada precisament a octubre de 2017, Sampere reconeix —hom diria que amb aquiescència— que en els darrers temps «la poesia s’ha acoblat a la realitat. Abans era un món romàntic inofensiu, i actualment la poesia s’ha integrat en la vida actual més problemàtica». Deixant de banda la ironia del comentari, tan pròpia de l’autor, l’observació em dona peu a introduir la idea del poeta compromès amb la societat a la qual pertany; i a parafrasejar lliurement —potser amb un deix encara d’ironia samperiana— aquella màxima aristotèlica que definia l’home com un «animal polític», des de la reformulació del sil·logisme: si l’home és un animal polític i el poeta és un home —en el sentit d’«ésser humà», és clar—, el poeta és un animal polític.
 
Més enllà del sentit etimològic i fent un gran salt en el temps, la polonesa Wisława Szymborska titlla de política qualsevol acció o manera de comportament humà… i no humà —una altra mestra en la ironia sorneguera, la polonesa!—, només pel fet d’ocórrer en un moment històric determinat: «Som fills d’una època, / d’una època política […]. / Allò que dius té una ressonància, / allò que calles té una eloqüència, / d’una manera o d’una altra, política. / […] No cal ser un ésser humà / per adquirir valor polític. / N’hi ha prou de ser petroli, / pinso enriquit o material reciclat».



Edició a càrrec de Mar Fontana i Jaume Huch.



Més d’un centenar d’autores i autors —en proporció de 40 a 60, aproximadament— és una nòmina, objectivament, molt àmplia i, lògicament, afectada pel risc de la desigualtat de tons i de resultats; també, segur, fluctuant pel que fa a pretensions. Va escriure David Castillo —un dels 106— arran de la publicació de La terra sagna: «He fet l’experiment de llegir-los tots [els poemes] seguits sense mirar l’autor: el brogit provoca una música surrealista i revoltada». Diria que no vaig errada, però, si faig notar que, entre aquesta «música surrealista i revoltada», hi distingirem, almenys, un terç llarg de bones o molt bones peces. Un brogit poètic admirable des de la seua peculiaritat i la seua excepcionalitat, que va nàixer, segurament, en paral·lel al brogit del carrer i de les escoles, «Sobre l’asfalt. / Sota la pluja», com escriu Jordi Solà Coll al seu poema. I dels helicòpters que sotjaven des del cel en aquell 1 d’Octubre que ha marcat per sempre més les vides d’aquelles i d’aquells que creuen fermament que el lliure destí d’un poble és una proclama de dignitat. La mateixa proclama que és l’ànim i és l’ànima que amera les cent setanta-quatre pàgines de La terra sagna.



divendres, 14 de desembre de 2018

Anna Montero: de la paraula, els silencis

Vaig acompanyar la poeta Anna Montero en la sessió dels Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica celebrada a Barcelona el passat 3 de desembre de 2018. Entre les dues vam establir una conversa amena, que vam intentar encaminar cap a les seues inquietuds i motivacions poètiques més importants i on vam evocar també, des de la lectura dels poemes d'Anna, escriptores i artistes que han sigut per a ella revulsius per a la reflexió poètica i la creació, com ara Anise Koltz, Marguerite Duras, l'escultora Camille Claudel o la fotògrafa Diane Arbus.



Escenari poètic buit de poetes encara.

Aquest que transcric a continuació és el text que precedeix la selecció de poemes d'Anna Montero publicat a la plaquette que amb tanta cura prepara l'organització d'aquests Dilluns de poesia. Molt agraïda a la Cinta Massip i a la Institució de les Lletres Catalanes, representada aquell vespre pel seu director Joan Elies Adell, per l'oportunitat de la participació en aquest acte.

 
Em pregunte per què Anna Montero, que és una de les veus poètiques més solvents de la poesia catalana actual, es prodiga tan poc en públic. I, com que no m’atrevisc a improvisar-hi cap resposta, li demane que siga ella mateixa qui m’ho explique. Ves per on, gràcies al risc de tafanejar en un capteniment més personal que no literari, se’m revela un concepte de la poesia indubtablement monterià: «per a mi l’experiència poètica és un fet íntim, cosa que xoca amb l’acte de publicar. La poesia per a mi té poc d’exhibició, o d’espectacle; més aviat és un intercanvi íntim amb mi mateixa i amb els meus —possibles— lectors. És per això, segurament, que els festivals i altres festes em resulten estranys al fet d’escriure poemes. Em trobe més a gust en reunions reduïdes, personals». I em reconeix —tot i que no tinc clar si ella voldria que transcendís…— que li fa por, fins i tot, ensenyar allò que escriu a les persones més properes.

No sé si és per por, per una prudència extrema o per l’autoexigència que els seus poemes traspuen, però el fet és que, des de la publicació de teranyines (2010), fins al recent on els camins s’esborren (Edicions del Buc, 2018) han passat vuit anys. Es reconeix lenta l’elaboració dels seus llibres, Anna Montero, i ho justifica pel fet que la poesia, en el seu cas, sorgeix com una maduració de materials diferents: «els versos van i venen pel meu cap i pel paper fins que, passat un temps, agafen forma». Per a sort i gaudi dels seus lectors, Anna és ara una professora de francès jubilada i aquesta dada biogràfica aporta al seu quefer la serenitat necessària que —si ens guiem per la factura del seu vers— des del principi l’ha caracteritzada. 

No és, però, només a construir obra pròpia al que Anna Montero ha dedicat tots els seus esforços literaris. De fet, en aquests moments, la seua bibliografia inclou tants títols de traduccions d’altres autors com de llibres propis: Claudine Bertrand, Aurélie Nemours, Anise Koltz o, recentment, Aimé Césaire, en són tan sols alguns dels transvasats al català. És apassionant imaginar els fils visibles i invisibles que poden connectar una autora amb altres poetes i amb les seues paraules, i el soll que això pot deixar en l’obra pròpia. Anna m’ho constata, que el fet d’endinsar-se profundament en la llengua i en el món —«que en poesia ve a ser el mateix», s’afanya a aclarir— d’un o una poeta li ha obert espais i l’ha situada en la realitat des d’altres punts d’observació.




Escenari poètic amb poetes. A l'esquerra, l'Anna Montero.

Revisada des de la perspectiva que ha exigit preparar aquestes pàgines, m’atreviria a afirmar que la poesia d’Anna Montero evoluciona des d’una tendència a fixar imatges o impressions visuals, pinzellades del món exterior a la manera oriental —pense, per exemple, en l’apartat «Presagis», de La meitat fosca (1994)…—, fins a l’exploració de la interioritat i una major insistència en el simbolisme del llenguatge. Capbussar-se dins d’una mateixa a través de la capacitat d’anàlisi que propicia la paraula i des d’ací, cap a fora, «dir-se», més que no pas «dir», com ella mateixa escriu a la «poètica» inclosa en aquest quadern. Una poètica que es diu des d’una expressió sintètica, summament subtil, que manté aquell to de discreció en què l’autora se sent tan còmoda. Una poètica de caire introspectiu que —a pesar de l’aparent contradicció que formular això suposa— tendeix a la plena comunicació des del llenguatge perfecte dels silencis. Un concepte poètic que Anna Montero també associa amb el de l’amor: «tots dos responen a un mateix impuls de l’ànima i del cos» —reconeix l’autora amb una rotunditat clarivident—. Crec que és allò que expressa en un dels poemes de com si tornés d’enlloc, reproduït en aquest quadern, que comença: «del cel, el núvol. de la paraula, els silencis. / de les aigües, el riu. de la mar, l’escuma. / dels carrers, la pluja. / de l’amor, el gest, / el núvol, el silenci, / la pluja, el riu.» Un intent, també, de dir i de ser en l’efímer, en tot allò que escapa a la paraula i a la ment. 




Portada de la plaquette que duu el colofó: «Aquesta selecció de poemes d'Anna Montero es publica el 3 de desembre de 2018 amb motiu del recital de la poeta dins el cicle Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica, Barcelona».


És serenitat de cercles el llibre, declaradament, més «meditatiu», en el sentit oriental del terme. A aquesta tendència a la introspecció em referia abans, a aquesta aspiració a indagar allò que és subjacent a l’aparença de les coses, a arribar al batec interior d’allò que, potser, en un segon nivell anecdòtic es mostra externament: «saber l’aigua pròxima sota la roca. sentir la presència de la saba al cor de l’arbre. la fulla que amb la tardor cremarà amb foc antic. ens hi endinsem amb la paraula». L’àmbit de la paraula és en el poema el mateix que la vida subterrània és en el bosc: l’expressió d’aquell estadi germinal i silenciós que s’ha gestat en la fosca. 

Aquesta paraula poètica busca la interpel·lació en la mirada de l’altre, fonamentalment en els dos últims llibres: el pes de la llum i teranyines. Hi trobem per primera vegada un paral·lelisme entre l’absència, la mort o la desmemòria i la veu de la poeta que s’esborra, alhora que també s’esborra el propi ésser en la no-mirada de l’altre: «caldrà parlar de la mort. / de la meua petita mort, / que a poc a poc s’atansa / dins les teues pupil·les / com pedres d’un riu que s’asseca».



Aquesta és la portada de l'últim llibre d'Anna Montero, publicat per Edicions del Buc el març de 2018. El disseny, com tots els de l'editorial, és de Dídac Ballester.


teranyines, llibre que va obtenir el Premi Ausiàs March de Gandia l’any 2010, inclou una secció titulada «la mirada i la paraula», que va més enllà de la conjunció entre els dos termes. Tant ací com en l’obra anterior, l’amor i la mort hi són tractats com dues parts d’un mateix tot. A teranyines, a més a més, s’hi sumen dos temes molt potents: el dolor i la por, associats a la pèrdua, a l’absència, a l’oblit i al no-res. Com sempre que, com a lectora, dialogue amb poemes que posseeixen aquesta energia corprenedora, em pregunte —ja sé que inútilment, però la pregunta és un camí d’exploració—, de què serveix la paraula enfront d’una existència devastadora i, sovint, monstruosa com en el cas del poema (de teranyines) «la mirada de diane arbus» i del món que aquesta fotògrafa retratava: «hauries de saber que no és bo penetrar, / desmembrar la mirada que forada i parla, / que no es pot fer emmudir la mirada / del monstre que et mira i calla.» Gose interpel·lar l'Anna, en aquest sentit, i la seua resposta em reafirma en el convenciment, només paradoxal en aparença, que la paraula poètica emergeix just en aquell instant en què se’ns manifesten amb tota la seua crueltat els camins infinits que obre la frustració del dir: «Preguntar de què val la paraula enfront de la vida i de la mort per a mi equival a demanar què faig jo en aquest món. La paraula i la poesia són la meua mirada sobre el món. Elles m’han dotat d’un espai des del qual puc ser al món i mirar-lo i mirar-me. Per a mi, preguntar-me de què valen les paraules és com demanar-me de què val respirar o caminar o sentir».

Vull transcriure, per acabar, la «Poètica» amb què Anna Montero encapçala la seua selecció de poemes. Una bellíssima i coherent declaració de principis.


dir[-me]

pel dolor, per la joia, per la por.
per sentir el pas furtiu del temps.
per mirar al fons dels ulls
que des del mirall em miren. 
per empènyer els murs
de la meua solitud
que amb la teua limita.
per sentir-me en cada llum,
en cada ombra del camí,
per abastar cada racó
del meu paisatge.
per entendre sense saber.
per saber-me sense saber.

Anna Montero


ADDENDA (17 de desembre de 2018)
Vídeo de l'acte, enregistrat per l'Arts Santa Mònica. 51 min 28 seg







dimarts, 27 de novembre de 2018

Anguila


El meu pare em va ensenyar a pescar a l'anguila. L'hi vaig acompanyar, durant algunes nits d'hivern, al barranc de Sant Nicolau, quan transcorria entre canyars densos i marges elevats de terra, cap a la desembocadura del Grau. M'agradava aquella immobilitat silenciosa, expectant, amb la canya entre les dues mans, enmig de la nit freda i imprevisible. Quan trèiem alguna anguila de l'aigua era impossible agafar-la amb la mà si no la introduíem abans dins del poal. Només aleshores, amb la mà esquerra, el meu pare subjectava l'anguila amb un drap i, amb la dreta, extreia l'ham de la boca de la presa, amb una habilitat mestra. 

De vegades, la lucidesa que comporta la poesia és d'una precisió esborronadora, feridora. I aquesta lucidesa ens nega en la fosca. En una fosca que, tanmateix, ens significa, ens desvetlla la consciència, ens dol fins a l'espasme, però ens fa alhora, i conseqüentment, una mica més savis. Anguila. L'anhel i la nàusea davant l'abisme de la impossibilitat. El desig (que s'esmuny) i la seua frustració. Aquella mucositat que empastifa és la seua protecció, la supervivència llefiscosa de l'anguila.



Fotografia d'Antonio Sánchez per al llibre Degoteig, editat per Manuel Francesc Navarro del Alar, la Vall d'Uixó: Ajuntament de la Vall d'Uixó, Centre d'Estudis Vallers, 2018.

Des del Centre d'Estudis Vallers, el seu director, Nel·lo Navarro, convidava fa uns mesos una quarantena llarga de poetes a participar en la segona edició de Poetes&Cia. El propòsit del Centre és posar en marxa l'any vinent un projecte que es diu "La Vall d'Uixó, ciutat d'aigua" i, amb Poetes&Cia ens comprometíem a escriure un poema de tres versos, inspirat en una fotografia que ens seria assignada, amb el tema de l'aigua com a rerefons però, també, amb la condició que la paraula aigua no havia d'aparèixer enlloc. El resultat editorial d'aquesta interacció artística és un llibre col·lectiu titulat Degoteig. El poema que transcric a continuació dialoga, en aquesta publicació, amb la suggeridora fotografia d'Antonio Sànchez que he inserit ací dalt. Molt agraïda per fer un lloquet als meus versos al costat de tantes veus i tantes mirades companyes. Fullegeu, si voleu saber-ho, el llibre, des d'ací, i ho comprovareu.


ANGUILA

La busca.     La busca i no      i no la troba,      mà transparent.
També l’anguila      s’alimenta dels llims      en les tenebres sordes.
La busca.     La busca i no      i no la troba,      amputada carícia.


juliol de 2018




Fotografia de Javier Ferreres Burguete, a partir de l'activitat titulada "Embanca la poesia", celebrada el passat 10 de novembre, amb la qual
un grup nodrit de poetes vam omplir de versos els bancs de l'avinguda Jaume I de la Vall d'Uixó.





dimecres, 21 de novembre de 2018

Tenda d'animals

«Una tenda d’animals és una cosa ben trista. S’assemblen als vells zoològics, de tan enforfoguides. Un local on els animals es fan més i més peresosos perquè no s’hi poden moure lliurement, s’encarcaren i les potes se’ls engarroten fins que, a poc a poc, es paralitzen com si foren soques d’arbre. Vista des del carrer, una tenda d’animals pot semblar diferent, però quan hi entres i veus els animals exhibits com pots de conserva en un supermercat... Aleshores descobreixes que els homes i les dones no sempre tenim idees genials



Per a més informació sobre el llibre, accediu a la pàgina web de Tàndem edicions des d'ací.

Així comença el Capítol 2 de Tenda d'animals, que he publicat recentment a Tàndem edicions (grup Edicions Bromera) gràcies a la circumstància feliç d'haver obtingut el Premi Carmesina de la Safor que convoca la Mancomunitat de Municipis d'aquesta comarca. Les il·lustracions són de Marina Puche.

Tenda d'animals és una història de respecte cap a aquestes «persones no humanes» (*) que ens acompanyen i que acompanyem en les nostres vides quotidianes. Un relat en defensa de la llibertat de totes les espècies animals, inclosa la humana. Una faula en clau d'humor i d'ironia que explica que els humans no sempre l'encertem, amb les nostres ocurrències estrafolàries, però que estem a temps de reconduir els nostres comportaments i de conviure en harmonia amb el nostre medi i amb els éssers vius que l'habiten.

(*)  El concepte no és meu. Procedeix d'un reportatge del mateix títol de la Televisió de Catalunya que es va emetre al programa 30 minuts, el dia 15 d'octubre de 2017. El reportatge em va donar les claus per arredonir un conte que feia anys que esperava el seu final. Visualitzeu-lo ací. Altament recomanable.

«De la tanca publicitària es va despenjar una pancarta gegant que deia en llengües diferents: "Tancats sense haver comés cap delicte". Glups! –vaig engolir saliva–. Allò era exactament el mateix que jo havia pensat el dia que vam conéixer la mascota engabiada a la tenda d’animals!»

Tenda d'animals s'ha publicat a la col·lecció «La bicicleta groga» —dissenyat per l'estudi de l'admirat Paco Bascuñan—, adreçada a un públic lector a partir de 8 anys. Més enllà de la dada orientativa, aquest relat persegueix el propòsit —probablement massa ambiciós, d'acord— de poder engrescar a la lectura persones de qualsevol edat. Soc del parer que menuts i grans podem llegir pràcticament les mateixes coses. Únicament interpretem de maneres diferents les nostres lectures en les diferents etapes de la vida. Quan es tracta de primers lectors, se'ls ha de guiar; més tard, amb la seua capacitat d’escoltar, d’imaginar i de retenir sensacions, elles i ells faran la seua pròpia interpretació del missatge. I amb el temps, ja persones adultes, els lectors i les lectores re-interpretem, a partir de la nostra experiència vital i també lectora, llibres dels quals només ens havíem quedat amb alguna anècdota o amb el record aproximat de l’argument. És a dir, que l’aventura de llegir no s’acaba mai i que els llibres no haurien de tenir edat, sinó qualitat. Almenys així és com jo entenc la literatura, i també l'escriptura i la lectura: com un contínuum que s’enriqueix amb el temps i amb les experiències vitals. Autores i autors només hem de donar les claus i obrir les portes a la curiositat. I ser capaços de crear obres suficientment suggeridores per tal que els nostres lectors vulguen créixer al costat de les nostres històries, dels nostres poemes, d’allò que tenim gust i necessitat de compartir. Un gran privilegi, per cert.


«Mon pare em va xiuxiuejar a l’orella la paraula rabosa i així vaig descobrir per mi mateixa que una rabosa és un animal molt bonic, que al principi espanta un poc, i que, quan quasi ningú no les veu, comparteixen amb nosaltres els marges i els camins. Ara sé que en altres llocs es diuen també guineus.»

He volgut encapçalar-lo, el relat, amb una dedicatòria que diu «En record de la nostra Camil·la». Camil·la era una femella de lloro gris, d'aquells que tenen la cua roja, que havíem tingut a casa durant anys. Se'ns va morir fa uns mesos. No he volgut evitar, a Tenda d'animals, el tema de la mort, o de les autolesions que alguns animals en captivitat es provoquen. El dolor, la mort, la tristesa, l'enyorança són temes i emocions amb els quals també han de conviure els infants. I pense que, a través de la ficció literària, es poden tractar amb la delicadesa, la naturalitat i el màxim d'honestedat que aquests lectors requereixen.



«Va deixar un gran buit a casa, l’au xarradora, que sobretot notàvem quan es feia hora d’anar a dormir i déiem «bona nit» i des de dins de la galeria ja no ens contestava la veu de Camil·la.»

La història està narrada per Marina, que és la cosina de Lluïsma, el protagonista del conte. Però no sempre havia sigut així. En un principi, jo —Maria Josep, autora— havia posat el relat en boca d'un narrador que es deia Cosme. El seu nom només apareixia un parell de vegades al llarg del llibre i, quan en vaig corregir les galerades i vaig veure per primera vegada les il·lustracions, em vaig endur la sorpresa que la il·lustradora, Marina Puche, hi havia dibuixat una narradora xica i no un narrador xic. Em va semblar que aquella transformació de gènere, fruit, segurament, del prejudici d'haver identificat autora amb veu narradora, era molt més suggeridor i enriquia de manera molt interessant la perspectiva de qui donava a conèixer l'argument de Tenda d'animals. En reconeixement a l'atzarosa aportació de la il·lustradora, l'originari narrador Cosme va passar a dir-se Marina.


«Algunes vegades, sobretot a les poquetes nits de la tardor, veiem grans esbarts d’aus que ens sobrevolen en direcció a l’Albufera. Garses, potser, o estols de flamencs rosa, famílies d’oques o de cignes que busquen recer a les nostres terres tèbies, xicotets fumarells de la mar...». 


Us confesse que aquesta il·lustració final del llibre, dels dos cosins que pesquen agafats pel coll, em té el cor robat. Summament agraïda per tot, Marina Puche!





diumenge, 14 d’octubre de 2018

Estimades merles

La merla és negra perquè l’ombra és seua.
Eduard Marco



No faig cap descobriment si afirme que, en aquestes latituds occidentals nostres, l'estació més sorollosa de l'any és l'estiu. Tret del cant dels ocells. No soc cap experta en ornitologia, però observe que, amb les altes temperatures, els ocells callen. Durant la primavera, des del llit estant, no necessite mirar el rellotge, ni tan sols cal obrir els ulls, per endevinar que el dia ja llostreja. Ho anuncien, millor que cap altre ocell, les merles, amb el seu cant net com un doll d'aigua clara. Entre les cinc i les sis de la matinada, durant el mes de maig d'albades fresques, un bell cant de merla vetlla amb mi. Escoltant-la torne a agafar el son, amb un sentiment de gratitud i d'ànima acompanyada. Amb l'arribada de l'estiu i les seues nits tan curtes, la fosca és més fosca, sense el cant de les merles.



Fotografia: Lluís Romero


Gràcies al poeta Antonio Cabrera conec la paraula orto. No pot estar contextualitzada amb més exactitud que en aquest poema d'algú que coneix i que s'estima els ocells com ell. Segur que, a Antonio,  el cant de les merles, també li ha endolcit més d'una vegada els seus desvetllaments. 

MIRLO COMÚN
(Turdus merula)

Velo del orto.
Dice el pájaro negro
claros enigmas.

Antonio Cabrera: Tierra en el cielo, Pre-textos, 2001


Lluís Romero em va ensenyar aquesta fotografia dels dos ocells negres que jo he volgut que siguen merles —són merles, no...?—. I em vaig atrevir fa uns mesos a il·lustrar-la amb un petit haiku, no del tot ortodox, que diu així:

Són dues merles,
aquests ocells, o són
les nostres morts

emmirallades?

MjE, 6 de desembre de 2017


I ara m'ho faig venir bé, amb aquesta entrada ornitològica, per anar a parar a un altre poema, de Josep Piera en aquest cas, que es titula "L'ocell", del llibre En el nom de la mar publicat per primera vegada l'any 1999 i actualment descatalogat. La bona notícia és que molt prompte tindrem ocasió de rellegir-lo, potent i esborronador com tants altres, en el volum de la Poesia completa de Piera que està a punt de veure la llum gràcies a la Institució Alfons el Magnànim, dins de la col·lecció que dirigeix Vicent Berenguer.

Mentre en preparava el pròleg que acompanyarà aquest llibre, he pensat moltes vegades en els últims mesos que, segurament, algun lector o lectora joves hi descobriran un Josep Piera poeta, autor d'obres agosarades com ara Presoners d'un parèntesi, Brutícia, Mel-o-drama, escrites i publicades fa ja quatre dècades. I m'ha envaït una sana enveja, i una mica de nostàlgia, també.


El veig de negra llum, omplint-me els ulls,
meravella real, espill de l'ànima,
i el veig lluent, des de l'ombra més ombra.

[...] 

La merla fuig. La llum de dol s'envola.
Em quede sol, fent-me fosc en la fosca. 

Josep Piera 



22 de desembre de 2018. Dos mesos després...


Jo sabia que fa uns anys havia llegit un poema de Bertolt Brecht que m'havia sacsejat l'esperit —així com passa en algun moment prodigiós en què la poesia se'ns revela amb tota la seua força viva—, però no recordava on l'havia llegit. Traduït per Feliu Formosa, això segur. Les elegies de Buckow no són a la meua biblioteca, tot i que les vaig llegir fa molt de temps i formen part del meu llegat de lectures fonamentals. I fa un parell de dies, ordenant llibres, un volum amb portada de cabaret se'm va manifestar a la prestatgeria: XIV Homenatge a la Paraula. Tot el temps que ens hem buscat. Feliu Formosa. I, en un apartat que vam titular, quan el preparàrem l'any 2010 des del CEIC Alfons el Vell de Gandia, "Poemes traduïts d'altres llengües" (per oposició a un altre dit "Poesia pròpia"), n'hi havia aquest bell, tan bell, "[Quan, a la blanca cambra de l'hospital de la Charité...]". Diuen que un dels últims, o potser l'últim poema que va escriure Brecht. Des de l'hospital on és ingressat, el poeta escolta el cant d'una merla. Conscient que està davant d'un «anunci de la mort», crec que associa amb l'ocell la continuïtat de la vida, enllà del temps caduc de qui l'escolta.

Quan, a la blanca cambra de l'hospital de la Charité
Em despertava prop del matí
I sentia la merla, ho sabia
Millor. Ja feia temps que havia
Perdut la por de la mort. Perquè res
No em pot faltar mai més, en el supòsit
Que falti jo mateix. Llavors
Aconseguien d'alegrar-me també
Tots els cants de merla que vindran després de mi.

Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa




dijous, 23 d’agost de 2018

«Gomàtic»: una paraula, un món, onze relats

Observeu l'objecte que ocupa l'angle inferior esquerre de la portada. Segur que l'heu fet servir, en alguna altra vida remota i molt pròxima alhora, per prendre el bany en basses o en rius. O no...? Com en dieu?, o com li dèieu? Onze autors (deu autors i una autora) de Castelló (la Ribera) reivindiquen la paraula «gomàtic», no recollida en cap diccionari normatiu; sí al Diccionari de la Vall d'Albaida, però com a «Deformació vulgar de la paraula 'pneumàtic' (mescla entre la paraula goma + pneumàtic)». I publiquen, els castellonencs, un conjunt de relats, que despleguen una varietat de registres sorprenent. Diversos pel que fa a tons, a temàtiques, a estils i fins i tot a allò que en diríem subgèneres, però que comparteixen un repte: fer ús, en algun moment de la narració, d'aquesta paraula-amulet. Per exemple:

—I això què collons és, un gomàtic?
—Era un neumàtic de camió o, millor encara, el novamés, de tractor, que fèiem servir per a nadar en el riu. Com que era un tub de goma, la gent ajuntava «goma» i «neumàtic». Sentit pràctic. I exactitud, perquè, en realitat pneuma vol dir «aire», per molt que el mot designe ara, sobretot, les cobertes.

Juli Alandes: «De com un gomàtic, com si fos un Cid genocida qualsevol, convertit en lore eixit del folk, potser va guanyar una batalla després de mort i tot».

Una paraula com un talismà, que, en retòrica podria funcionar com una sinècdoque, o com el símbol d'un món evocat —el de la infantesa i l'adolescència—, d'una manera de vida que transcorre en paral·lel al curs d'un riu, d'un conjunt de parlants que la fan seua des del moment que la utilitzen amb normalitat i en valencià, és clar!, la llengua dels jocs de la xicalla, de les contalles a la porta de casa de la gent gran, i de la ficció literària d'aquesta nòmina de creadors. «Un pneumàtic no és un gomàtic, doncs. El gomàtic és quelcom molt més nostre i estimable, més viu i proper, i bé mereixia un homenatge».



Il·lustració de portada: Josep Olaso-Edicions 96.

Juli Alandes, Fina Bellver Guardiola, Maurici Belmonte Monar, Robert Borja Expósito, Rafael Estrada Puertos, Àlex Garzó, Emili Gascó, Tobies Grimaltos,
Francesc Xavier Martí i Juan, Dani Sanjuan i Fred Sentandreu són els autors del llibre, que signen conjuntament com a Col·lectiu Soleriestruch.


Personalment, n'aplaudisc la intenció i em sume a la reivindicació lèxica. I, gràcies al que per a ells (i ella) ha estat un joc narratiu i un propòsit un tant entremaliat, jo celebre ara el descobriment d'un grapat de narradors valencians —alguns amb currículum literari ja, però uns altres pràcticament desconeguts— atrevits i enginyosos, que poden tenir un recorregut ben prometedor per davant. I, atenció, perquè no n'estem sobrats, precisament. 

A Castellonies II. Relats amb «gomàtic», hi trobareu suspens, misteri, humor, sexe, personatges marginals, ciència-ficció, tendresa, ironia, rigor lingüístic, ambientacions històriques, molt d'enginy i aquella capacitat per traslladar-nos a un temps, a uns espais i a una atmosfera que és com si, per art de màgia, haguérem respirat ja en una altra vida. Aquella que recreen les paraules i on tot és possible, si nosaltres ho volem.
 
Era una temeritat anar a aquelles hores pels camins i en bicicleta, sense més empara que la que proporcionaven els cabells a les nostres testes. Ni gorres, ni protecció solar —que llavors no sabíem ni que existia—, ni res per l’estil. Alguns duien gomàtics, ja unflats, és clar. Se’ls havien introduït pel cap, i ara, a l’altura de la panxa, reposaven contra les cuixes mentre pedalejaven. Tomàs en duia un que semblava de camió i amb penes i treballs podia traure els braços per dalt i conduir la bicicleta. No cal dir com estàvem de contents. La transgressió ens proporcionava excitació, una alegria còmplice que no podíem ni volíem dissimular. Cridàvem, cantàvem, fèiem ziga-zagues pel camí.

Tobies Grimaltos: «Aquell dia d'agost». 


Sense riu no hi ha gomàtics.
La comarca de la Ribera es mobilitza en defensa del riu Albaida.
23 de juliol de 2018. Foto: Xúquer Viu.




ADDENDA (30 d'agost de 2018)

El fotògraf i company d'aventures saforíssimes Joan Andreu Gascó ha tingut l'amabilitat d'enviar-me aquestes fotografies que són autèntics tresors. El seu pare, Bernardo, les va fer a la platja d'Oliva l'agost de 1959.


Joan Andreu i la seua germana, Maria Enriqueta.
Elucubràvem fa uns dies si els redolins foscos que es veuen marcats al gomàtic devien ser aquells pegats amb què es reparaven possibles punxades.




El futur fotògraf fotografiat, quan tenia 6 anys, a Oliva (la Safor).
 




I aquesta altra fotografia (baix) m'arriba per gentilesa de Joan R. Morell (a l'esquerra, amb els braços damunt del gomàtic). A més, hi són: darrere de Joan R., dempeus, Salvador Verdú; a la dreta, darrere del gomàtic, Ximo Alemany; a continuació, Manolo Morera, que va morir al cap de poc de temps; l'últim xiquet de la dreta és Isidro Cantarino Martí. Platja d'Oliva, any 1972.










diumenge, 22 de juliol de 2018

Caramels de violeta

A la memòria de la meua àvia Carmen Cardona Heredia
A la gent sempre tenaç de ma casa


Les vesprades d’estiu es revesteixen d'una pàtina de dignitat si es passen a dintre d’una casa fresca, d’aquelles on els racons s’arreceren en la pròpia penombra, impregnats de l’olor residual de la sutja de la xemeneia, que no és visible enlloc, però que perdura enganxada a l’aire, com les recialles d’hiverns immemorials, i de vegades es percep i de vegades no. Refugiada en aquelles hores estàtiques de la migdiada en què la brama canicular es queda fora i a dintre hi ha una sort de bombolla prodigiosa, un embolcall silenciós on els objectes descansen emparats en la gravetat de les hores, zelosos de la seua discreció i amb un punt de prevenció necessària. Només en aquestes condicions ambientals s'esdevé aquesta reacció pituïtària que, no sé a través de quin procés misteriós, desencadena l'escriptura.

Vaig tenir una àvia que havia estat molt malalta d’una cama, quan la meua germana i jo ja érem sagaletes —així ho diuen a casa— i el meu germà, un xiquet encara. Un pollastre se l'hi havia envestit i la ferida es va endenyar i li va anar creixent fins a escampar-se-li per tota la part davantera de la cama dreta. Jo no hauria imaginat fins aleshores que podria veure créixer una ferida damunt de la carn amb aquella voracitat, com quan un cuc de seda rosega una fulla de morera.

La meua mare va anar a parar un dia al metge que podia curar la cama de l’àvia, quan la cama era ja tota una nafra en carn viva: «—Què esperava, vostè, perdre la cama?». Era de Sueca, però tenia consulta a València, don Pascual. Així és que, un bon dia, començaren a sovintejar els viatges d’anada i tornada amb tren, de la iaia Carmen i de ma mare, cap a una ciutat que jo encara no arribava a calibrar si era molt gran o molt petita.

Aquestes absències, sobretot en les llargues vesprades d’estiu en què els germans ens havíem de quedar sols a casa, em provocaven un malestar desconegut fins aleshores, molt semblant al temor de qui no coneix l'abast d'una adversitat i la gran en la seua hiperactiva imaginació. Anar a València volia dir aleshores que hi havia malalts a casa. Fins que un dia la mare i la iaia van tornar del metge amb una capseta de caramels de violeta, tan fins, amb un sabor tan distingit...! A partir d’aquell moment, el motiu mòrbid dels viatges al metge de la cama va ser suplantat per la satisfacció amb què la iaia treia aquella capseta de la seua bossa de mà sempre negra, i ens l'oferia.

Després d'uns mesos de tractament, el metge va sanar la ferida de la cama de la iaia Carmen a base de pressionar-la amb una bena i d’ordenar-li que la mantinguera en alt, completament immòbil, durant les hores posteriors a les cures. Així, com per art de màgia, igual que havíem vist créixer la nafra, ara la vèiem fer-se cada dia més i més petita. Fins que va desaparèixer i la cama es va quedar ben llisa i lluent.

Dels tres, només el meu germà va arribar a conèixer don Pascual. I quan va tornar aquella vesprada a casa ens va contar, a la meua germana i a mi, que li havia ensenyat una escopeta de caça i que li havia recomanat que menjara bons entrepans de pernil si volia fer-ne servir una com aquella quan fos gran. És curiós, perquè jo recorde aquell dia joiós com l’últim en què vaig sentir l'olor tan refinada dels caramels de violeta.



Imatge extreta de la xarxa.




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »