Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Estimades merles

La merla és negra perquè l’ombra és seua.
Eduard Marco



No faig cap descobriment si afirme que, en aquestes latituds occidentals nostres, l'estació més sorollosa de l'any és l'estiu. Tret del cant dels ocells. No soc cap experta en ornitologia, però observe que, amb les altes temperatures, els ocells callen. Durant la primavera, des del llit estant, no necessite mirar el rellotge, ni tan sols cal obrir els ulls, per endevinar que el dia ja llostreja. Ho anuncien, millor que cap altre ocell, les merles, amb el seu cant net com un doll d'aigua clara. Entre les cinc i les sis de la matinada, durant el mes de maig d'albades fresques, un bell cant de merla vetlla amb mi. Escoltant-la torne a agafar el son, amb un sentiment de gratitud i d'ànima acompanyada. Amb l'arribada de l'estiu i les seues nits tan curtes, la fosca és més fosca, sense el cant de les merles.



Fotografia: Lluís Romero


Gràcies al poeta Antonio Cabrera conec la paraula orto. No pot estar contextualitzada amb més exactitud que en aquest poema d'algú que coneix i que s'estima els ocells com ell. Segur que, a Antonio,  el cant de les merles, també li ha endolcit més d'una vegada els seus desvetllaments. 

MIRLO COMÚN
(Turdus merula)

Velo del orto.
Dice el pájaro negro
claros enigmas.

Antonio Cabrera: Tierra en el cielo, Pre-textos, 2001


Lluís Romero em va ensenyar aquesta fotografia dels dos ocells negres que jo he volgut que siguen merles —són merles, no...?—. I em vaig atrevir fa uns mesos a il·lustrar-la amb un petit haiku, no del tot ortodox, que diu així:

Són dues merles,
aquests ocells, o són
les nostres morts

emmirallades?

MjE, 6 de desembre de 2017


I ara m'ho faig venir bé, amb aquesta entrada ornitològica, per anar a parar a un altre poema, de Josep Piera en aquest cas, que es titula "L'ocell", del llibre En el nom de la mar publicat per primera vegada l'any 1999 i actualment descatalogat. La bona notícia és que molt prompte tindrem ocasió de rellegir-lo, potent i esborronador com tants altres, en el volum de la Poesia completa de Piera que està a punt de veure la llum gràcies a la Institució Alfons el Magnànim, dins de la col·lecció que dirigeix Vicent Berenguer.

Mentre en preparava el pròleg que acompanyarà aquest llibre, he pensat moltes vegades en els últims mesos que, segurament, algun lector o lectora joves hi descobriran un Josep Piera poeta, autor d'obres agosarades com ara Presoners d'un parèntesi, Brutícia, Mel-o-drama, escrites i publicades fa ja quatre dècades. I m'ha envaït una sana enveja, i una mica de nostàlgia, també.


El veig de negra llum, omplint-me els ulls,
meravella real, espill de l'ànima,
i el veig lluent, des de l'ombra més ombra.

[...] 

La merla fuig. La llum de dol s'envola.
Em quede sol, fent-me fosc en la fosca. 

Josep Piera




9 comentaris:

  1. Hi paso per aquí, de tant en tant, i compro poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bentrobat sigues, company. Gràcies per fer-te sentir. Ens seguim pel camí de les paraules i de l'art.

      Elimina
  2. Preciosa entrada, com sempre. I preciós ocell, la merla: amb tanta vivesa, pocs colors li calen...

    Sovint les veig córrer pel pati, ignorant --o fent que ignoren-- la presència intimidatòria de les gates; crec que no són temeràries, sinó simplement curioses, fins el punt de posar-se en risc. Com no han d'agradar-me?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'ho imaginava, que et devien agradar. Per a mi són sobretot visibles revolant entre bancals de tarongers. I supose que, com tothom que ens hem criat al camp, formen part del nostre paisatge sentimental: els nius de merla amb els ous de color verd o blau, les seues rialles entremaliades... I el cant, sobretot el cant a trenc d'alba, i al capvespres. Un ocell tan "comú", tan "descarat" i amb aquell cant tan distingit quan toca seduir. Com no ens han d'agradar!

      Salut i una abraçada! I gràcies per fer-te sentir.

      Elimina
  3. Quand nous chanterons le temps des cerises
    Et gai rossignol et merle moqueur
    Seront tous en fête.
    Les belles auront la folie en tête
    Et les amoureux du soleil au coeur
    Quand nous chanterons le temps des cerises
    Sifflera bien mieux le merle moqueur

    (Le temps des cerises)

    Per a la v/bella cançó la merla és un ocell burleta. És molt viva i àgil, i més que cantar –com diu la cançó– té un xiulet molt característic i persistent. Recordem també el cèlebre diàleg de Roís de Corella entre una garsa i una (es)merla. Gràcies pel nou escrit, Maria Josep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu bell (que no vell) comentari, Manel. He descobert i he après que aquesta cançó de tons populars està associada amb la Comuna de París. I m'ha emocionat veure com la cultura popular sap perfectament que la merla (burleta: entranyable), el rossinyol i les cireres anuncien el temps d'estiu. Curiosament i casualment, fa mesos que visc (temporalment) en territori de cireres que tu també coneixes bé. Tenim la sort de mirar i de viure la realitat (re)interpretada gràcies a l'art i a la poesia.

      És un goig compartir complicitats amb tu. Salut!

      Elimina
  4. Salut,

    article molt bonic per raons diferents: el retrat de l’ocell que canta mentre estem en l’estadi d’alçar-nos o esperar-nos un moment (un cant que podem sentir en directe vivint als afores, a la vora de bancals, en els pobles); també perquè ens dona ensurts petits quan passegem per caminals i boten per entre mig dels arbres; al remat, la reflexió del poema.

    Altrament de les merles tinc el record trist de vore-les mortes, en un farcell, caçades per mon pare.

    M’he posat a cercar també com tu pel que fa a la literatura i he trobat aquesta referència de la Viquipèdia: Robert Musil (Klagenfurt, 6 de novembre de 1880 – Ginebra, 15 d'abril de 1942) va ser un escriptor austríac. Provinent d'una família noble, va ingressar a l'exèrcit i va ensenyar a la universitat. És autor de L'home sense atributs, una novel·la inacabada que retrata el seu país natal a partir d'un fresc històric, considerada una de les principals obres literàries del modernisme. El seu estil destaca per l'erudició i l'atenció a la psicologia dels seus personatges, amb un fons filosòfic de fenomenologia, vitalisme, misticisme o antropologia.

    Aquest autor té una narració dita El tord (die Amsel), aplegada en l’obra Nachlaß zu Lebzeiten, no traduït al català.

    ResponElimina
  5. Hi ha mancat afegir aquest fragment:

    Neige des marronniers
    sur le parfum des iris.
    Mai avance.

    Sur le tapis de pelouse rase,
    deux merles judoka.
    Dojo en fleurs de cerisiers.


    Neu en els cantanys
    damunt el perfum de l’iris.
    Maig avança

    Damunt l’estora d’herba curta,
    dos merles judoques.
    Dojo en flors de cirerer.

    (Lora de la Bâtie: Traducció de Josep Vicent Cabrera)

    https://books.google.es/books?id=cXokDwAAQBAJ&pg=PA8&lpg=PA8&dq=%CE%9A%CF%8C%CF%84%CF%83%CF%85%CF%86%CE%B1%CF%82&source=bl&ots=MVfqfuiwDB&sig=_r0D4q-s7XDEtohWn19Ae9CT45w&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwiTy_a9spzeAhVNy6QKHZWrBzI4KBDoATAGegQIARAB#v=onepage&q=%CE%9A%CF%8C%CF%84%CF%83%CF%85%CF%86%CE%B1%CF%82&f=false

    ResponElimina
    Respostes
    1. Interessant, aquesta diferència de percepció entre les generacions que ens precedeixen, que caçaven merles, tords o ànecs per a menjar-se'ls, i nosaltres, que considerem aquests ocells des del punt de vista poètic o artístic. També jo tinc aquesta imatge sinistra d'un manoll d'ànecs morts damunt del banc de la cuina clavada a la ment. Però ara, des de la distància, en comptes de sentir repugnància o rebuig, se'm desperta un sentiment estrany de comprensió...
      Un bon amic, que ja ha mort, i la seua colla, tenien el costum de sopar tords quan el Barça jugava algun partit important. M'ho relatava amb un punt de sorna perquè sabia que jo li faria ganyotes d'ois. Però resulta que l'expert en tords que els cuinava tenia oliveres, i es veu que no anava malament fer-hi una batuda de tant en tant, que no desaprofitaven i que es cruspien a la salut del Barça. Com canvia la visió de les coses amb el pas del temps i la pèrdua de les persones que ens estimem! Ara recorde aquesta anècdota amb molta enyorança.

      No soc experta en ornitologia, però, si Internet no m'enganya, tords i merles són ocells de la família dels 'túrdids' (gènere 'Turdus') però espècies diferents. Saps que n'hi ha més de setanta?! Turdus philomelos, el tord comú; i Turdus merula, la nostra amiga la merla.
      Gràcies per la troballa poètica i per la traducció. Divertida, la imatge de les merles judokes. Me les imagine fent saltirons sobre la gespa!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

«Gomàtic»: una paraula, un món, onze relats

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 23 d'agost de 2018

Observeu l'objecte que ocupa l'angle inferior esquerre de la portada. Segur que l'heu fet servir, en alguna altra vida remota i molt pròxima alhora, per prendre el bany en basses o en rius. O no...? Com en dieu?, o com li dèieu? Onze autors (deu autors i una autora) de Castelló (la Ribera) reivindiquen la paraula «gomàtic», no recollida en cap diccionari *normatiu* ; sí al *Diccionari de la Vall d'Albaida*, però com a «Deformació vulgar de la paraula 'pneumàtic' (mescla entre la paraula goma + pneumàtic)». I publiquen, els castellonencs, un conjunt de relats, que despleguen una varie... més »

Caramels de violeta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2018

*A la memòria de la meua àvia Carmen Cardona Heredia* *A la gent sempre tenaç de ma casa* Les vesprades d’estiu es revesteixen d'una pàtina de dignitat si es passen a dintre d’una casa fresca, d’aquelles on els racons s’arreceren en la pròpia penombra, impregnats de l’olor residual de la sutja de la xemeneia, que no és visible enlloc, però que perdura enganxada a l’aire, com les recialles d’hiverns immemorials, i de vegades es percep i de vegades no. Refugiada en aquelles hores estàtiques de la migdiada en què la brama canicular es queda fora i a dintre hi ha una sort de bombolla pro... més »

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de juliol de 2018


*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»Isabel Coixet * Segons aquest *Passa la vida*, hi vam publicar l'última entrada de la secció «La vida secreta de les paraules» el dia 17 d'abril de 2017. En aquella ocasió, ens hi vam recrear en la vida secreta de «sitiet». I un any i quasi tres mesos després —això pot ser?!— hi tornem, amb una paraula que és antropologia pura, amb tot de contalles relacionades i de dites populars, i amb un ric patrimoni associat que en deixa constància de la seua bellesa arquitectònica —i si no, que li pregunten a Agnès Vidal i Vicedo, que deu ser qui m... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »