Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 30 de setembre de 2015

SER POETA I SOBREVIURE'S A UN MATEIX («AL VENTRE DE LA BALENA», CARÀCTERS, NÚM. 71)



La revista Caràcters es pot adquirir des de la botiga on line
de Publicacions de la Universitat de València.
Les il·lustracions d'aquest número són de Maria Herreros.



Text: Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà


Amb el pas dels anys, els poetes que han bastit una quantitat de versos respectables, han d’enfrontar-se tant al paper en blanc com als seus anteriors llibres. Les solucions oscil·len molt: des del silenci fins a la perseverança, tot passant per un llarg ventall de possibilitats.

Així, en el cas de Susanna Rafart, podem destacar-ne la coherència, la força de les imatges plàstiques, el camí constant, semblava que inaturable, cap a la fosca. L’ombra, la cendra, l’hivern, la sénia sense aigua, la set... havien esdevingut paraules, temes, símbols sovintejats i cada vegada més presents, en una tendència que pareixia que la conduiria cap al silenci per l’omnipresència de la nit. Sempre amb versos d’una bellesa desoladora.

Però justament en el seu últim poemari es produeix una nova tensió: si bé és cert que seguim trobant poemes amb una càrrega molt important de reserva, de contenció; si bé és cert que despulla els versos de l’anècdota tant com pot, com si volguera despullar-los de l’alè vital que els motiva, alhora ha de deixar traspuar el canvi vital, en una tensió que ens dóna, al mateix temps, la Susanna Rafart anterior i la possibilitat d’una evolució futura.


Foto: MjE. Heura i eucaliptus, I 
La Drova, agost de 2015.

Al seu darrer llibre de poemes, En el teu nom (Perifèric edicions), tot i seguir amb la simbologia desolada, ens trobem amb un poemari amorós, on la veu no pot canviar de sobte, però on la tendresa ens mostra un possible nou camí en un llibre bell, entendridor i encara parcialment contingut.

Per altra banda, Jordi Julià ha trobat la solució al problema de la repetició amb una espiral gairebé infinita d’heterònims. Si, per exemple, a Poètica per a un ninot el jo poètic és un titella, en aquest L’aparent (Perifèric edicions) busca un altre límit —ell mateix ha parlat, com a assagista, «d’assolir la llibertat a través dels límits»— en mostrar-nos un heterònim valencià que no només s’expressa en aquesta variant de la llengua, sinó que també busca una veu més lligada al món estellesià. Així, amb un to allunyat dels anteriors, Jordi Julià juga —amb la rima, els mots, les imatges...— a preguntar-nos i preguntar-se sobre el present, en un experiment que té la reflexió seriosa com a darrera finalitat i una crítica amb un cert to de sàtira com a mitjà més important.


Foto: MjE. Heura i eucaliptus, II 
La Drova, agost de 2015.
 
Caldria afegir que, a l’hora de llegir els llibres, hom no pot ignorar el fet que ens trobem davant d’un investigador de la poesia, que no només aprofita l’assaig per a reflexionar-hi, sinó també la pròpia poesia. I si a això afegim que, òbviament, s’ha allunyat de la poesia del jo, que en tot cas passaria a ésser dels jos, és lògic esperar-ne noves entregues i és lògic també fer-ne un seguiment atent per veure cap a quina proposta de renovació de la poesia vol conduir-nos.

Sempre hem pensat que Juli Capilla poeta (a més del poètic, practica amb habilitat altres llenguatges literaris: el periodístic, assaig, novel·la, narrativa per a infants...) té tirada cap a un cert to èpic que no sempre s’adapta amb la mateixa fortuna a les demarcacions intensives des d’on hauria d’expandir-se, amb tota la seua llum continguda, un poema. Els mots, i no [buit] (Germania), però, és un llibre bastant ben mesurat, amb alguns efectes formals ben aconseguits, i, curiosament, aquells esclats lluminosos buscats pels qui el llegim procedeixen, en aquest cas, dels poemes que més incisivament diuen el dolor, la incomunicació, la decadència, o la pèrdua. Tot junt: el «buit».


Foto: MjE. Pitera amb aigua de pluja.
 La Drova, agost de 2015.

A la segona part («Migjorn [terra]») ens han enlluernat en més d’un cas aquestes guspires enceses: «Com una mort sobtada, exactament / com una mort mortífera, mordaç / i mortuòria: / gèlida en la seua magnitud, / arredonida. // De pura viva, la mort s’estranya.» El llibre metaforitza, estructurat en quatre parts, un desencís, la fi desencantada i dolorosa d’un procés vivencial, probablement amorós, i la incapacitat de comunicació, les paraules fútils, inservibles quan la comunicació és impossible, i el silenci, el final, la negació, un sinònim de mort. En aquest sentit, destaquem el poema «Veu de mort, viu sens veu», inclòs dins de l’últim apartat del llibre, que duu per títol, amb tota la seua simbologia incorporada «Cap al tard [foc]». És un poema construït amb paraules monosíl·labes, punyent com un discurs expressat a pedrades. Així acaba: «Viu sens veu, que hi vinc. / Veu de mort, que hi som.» Per últim, i amb permís, una tendència que, si estiguera a les nostres mans, evitaríem: l’ús de la majúscula en paraules que expressen conceptes tan previsiblement majúsculs —i amb motiu!— com ara l’amor, la mort, la bellesa, la vida... Ho deixem a consideració de l’autor, per a possibles plantejaments futurs.

Així, doncs, com diria el mateix Jordi Julià, ens trobem amb tres propostes ben diferents que ens mostren com el cànon de la poesia catalana encara és obert, en construcció, i per tant, ben viu.



dijous, 17 de setembre de 2015

PREPARATS, LLESTOS, JA...: TARDOR!

He estat a punt de titular l'entrada «A fer punyetes l'estiu», però després he considerat que qualsevol moment viscut mereix que li siga guardat un cert respecte. Almenys aparent.




La sensació de començar un any nou sempre arriba quan detecte els primers símptomes de tardor, més que no al gener, que és el que prescriu, de manera oficial, el calendari. El pronòstic tardoral es presenta, exactament, quan puc permetre'm el luxe de tancar les finestres, i sentir només què em passa per dins. Això és un símptoma inequívoc que comença la tardor. Un altre: que gaudisc amb el contacte dels llençols, i una altra vegada es desvela el goig de poder llegir dins del llit. I un de tercer: que renaixen les olors de casa, acollidora, a poqueta nit: la roba neta fa olor; el sabó del bany fa olor; l'habitació fa olor de capvespre serè. Tot això són, per a mi, senyals que la tardor arriba. Això en l'àmbit casolà, interior. Si mireu cap a fora, i teniu la sort, com jo, de seguir com evoluciona el camp, comprovareu que les galtes de les taronges, i dels caquis, i de les magranes comencen a acolorir-se, al mateix temps que, per fi, els silencis del món guanyen terreny a les hores de soroll. Per fi.




Aquesta percepció d'estrena d'etapa meteorològica encara s'accentua quan tinc ocasió, com ha passat en els últims anys, de poder fer un viatge durant els primers dies de setembre. Astronòmicament, som encara a l'estiu, però, amb els quilòmetres i amb la distància que va establint-se respecte de la rutina, va creixent també la sensació que l'estiu s'allunya de mi. Per això és imprescindible, en el meu cas, viatjar sempre cap a latituds més temperades, i més humides. Aquest fet accentua la meua vivència de trencament respecte de la tortura estival. I no falla: és retrobar-me amb el verd, respirar la pluja, notar al cos que la temperatura baixa alguns graus..., i el meu cap torna a posar-se en funcionament, lleuger.




Passàrem a França a través del coll del Portalet, als Pirineus aragonesos. En el mateix límit entre els dos països, a més de 1.700 metres, hi va aparèixer la boira. En alguna zona ja no es veia la muntanya: només boira, i boira, i boira. I el so de les esquelles. I de sobte m'hi vaig trobar, cara a cara, només amb el meu pensament, com un far que il·lumina. Cada dia tinc més clar que, en alguna altra vida, jo era un esclata-sang boscà. Aquest renaixement (disculpeu l'ampul·lositat) deu ser molt semblant a l'experiència que viu un ós, o una tortuga, o un fardatxo..., quan desperten de la seua letargia hivernal. Jo igual, però amb els bioritmes invertits. L'experiència il·luminadora, en format poètic, va quedar així. És poqueta cosa, el poema, però per a mi és importantíssim: no pensava en vers des del mes.

Boira. Esquelles.
Res més amb mi
quan reverdeix
el pensament
com el batec
d’un far que m’il·lumina.




Enguany he recorregut, amb uns amics, les valls del Lot i la Dordonya, a França. Antigues terres occitanes on encara he tingut la sort esborronadora de parlar amb persones, d'una edat al voltant dels setanta anys, que m'han assegurat que els pares només parlaven occità entre ells, però els fills ja han après només la llengua francesa. L'afany uniformador, sempre, dels estats poderosos i imperialistes, respecte de les llengües i les cultures que no són la dominant. Els accidents geogràfics no hi són grandiosos, si comparem amb els Pirineus, o amb els Alps, però la vida rural és autèntica, dinàmica, la gent s'estima la seua terra i li saben traure partit. Boscos, i rius cabalosos, a pesar que els nadius se'n queixen, del període de sequera severa; amb molins de moldre reconvertits a petites centrals generadores d'electricitat; granges, on fan patés i foie... Poblets impecables, de teulats punxeguts, on podrien conviure senyors feudals i trobadors, bruixes, ogres i donzelles... I molts dacsars per alimentar els ànecs. 



Contemplar els castells d'origen medieval, de prop o de més lluny, ha fet volar la imaginació, evocar trobadors i trobairitz. Sembla que Bernat de Ventadorn (1148-1194), considerat «l'exponent més alt de la vella lírica occitana», va passar el final de la seua vida en un monestir cistercenc de la regió. Posats a somniar, per què no havia de pensar que els sospirs d'amor d'un dels primers poetes provençals encara suren per aquells boscos?

Anc non agui de me poder, 
ni no fui meus de l'or'en sai
que·m laisset en sos olhs vezer 
en un miralh que mout me plai. (*)



(*) En la versió catalana, en prosa, d'Alfons Serra-Baldó: «Ja no he tingut poder sobre mi, i ja no he estat meu, des del moment que ella em deixà mirar en els seus ulls, en un mirall que em plagué molt.» Els trobadors, Barcino, 1998. Tot i que hi ha aportacions més actuals, aquesta continua sent ben útil.

El viatge m'ha servit per a rentar-me el cervell, i per a excavar una rasa de separació respecte d'un estiu que ha costat de passar. I per a alimentar-me la vista amb les combinacions dels verds lluminosos més cridaners que havia vist mai. Llum tàctil quan travessava els arbres. Un bon fotògraf, o fotògrafa, s'hi hauria posat les botes. Com a compensació, almenys els mots em varen ser propicis.



Passejant pels voltants del Château de Commarque vàrem descobrir un sotabosc preciós de galzerans. Són plantes de les que es criaven als corrals de les nostres àvies. Ara en veig ben pocs. Vaig pensar que la paraula «galzeran», d'evocacions tan vives i tan plàstica sonoritat, podia ser un poema en ella mateixa:


GALZERAN

Vesprada al bosc.
Entre verds i ombres creixen
mates de galzeran.

Busquen bolets els amics on jo trobe
poemes d'un sol mot.



Un altre poema d'un sol mot podria ser «clariana». O no?


I «teranyina»: una paraula amb entitat suficient per a esdevenir poema.
Aquesta, a més a més, podria tenir el sentit metafòric visual d'un cotó-en-pèl, o d'un núvol de farina. La farina és literal: penjava del sostre del molí fariner de Cougnaguet (s. XIV), sobre el curs de l'
Ouysse, que desemboca en el riu Dordonya.



Aspecte exterior del molí on creixen teranyines de farina.


Camí de sirga, des de Bouziers fins a Saint-Cirq-Lapopie (en occità Sent Circ de la Pòpia), vall del Lot, d'inevitables ressons literaris: Jesús Moncada en la memòria,
aquest any que just n'ha fet deu que va morir.
Amb Mercè i Enric, companys de viatge.


I per últim, això podria ser un poema en si mateix: «Sense mots».
Un poema visual constituït per una tuba a la façana d'una casa de Souillac,
a la vall de la Dordonya. 



dimarts, 1 de setembre de 2015

NO SÓC POETA DE L'AMOR

Per a l'amic i enviscador poètic Rafa Ferrer

L'amic Rafa Ferrer em fa una observació que no em ve gens de nou, i que, com no pot ser d'una altra manera, jo corrobore. Diu que ha estat buscant algun poema d'amor meu, i que no n'ha trobat cap..., o quasi cap. I això que el primer poema que recorde que em va robar el cor va ser, com no podia ser tampoc d'una altra manera en la jove que jo era, un poema d'amor. Aquell de La voz a ti debida, de Pedro Salinas, que comença: 

Qué alegría, vivir
sintiéndose vivido.
Rendirse
a la gran certidumbre, oscuramente,
de que otro ser, fuera de mí, muy lejos,
me está viviendo [...].

Pedro Salinas: La voz a ti debida, dins Poesías completas, Debolsillo, 2007.



Aquesta il·lustració, de l'artista, editor bibliòfil i tipògraf Miquel Plana, es pot trobar al plec núm. 23 del llibre 24 poemes d'amor on vaig tenir l'honor de col·laborar. En concret, aquesta acompanya un poema de Jaume C. Pons Alorda.

Estudiava aleshores 2n de l'antic BUP, en un institut de Gandia que, fins aquell 1984, es deia, encara —encara, horror!—, Francisco Franco. Aquell any varen confluir aquests dos fets transcendentals en la meua vida: un poeta de nom Pedro Salinas em va descobrir un món d'emocions escrites en forma de vers que em feien tremolar; el meu institut, el Francisco Franco de nom quasi inesborrable, va passar a dir-se Maria Enríquez. Qui fou Maria Enríquez vaig tardar encara alguns anys a saber-ho.

No vaig començar a fer les meues primeres passes poètiques en català fins algun temps més tard, estudiant ja a la Facultat de Filologia. No puc recordar ara si el primer recull de poemes que vaig escriure parlava d'amor. Va acabar, íntegrament, a la paperera. Millor dit, i fent honor a la veritat: només se'n va salvar el títol —«L'últim raig de sol sempre és verd»—, que després fou l'últim vers d'un poema ja inclòs en un llibret que es va dir A les palpentes del vidre (1998). Allà sí que hi ha algun petit poema inspirat per la deessa Venus, que ara, curiosament, circula per la xarxa amb una certa fortuna, desunit ja de la seua autora, que se'l veu com una innocent declaració d'amor d'aquelles que els joves estudiants enganxaven, en alguna època, a les seues carpetes. No sé si encara ho fan: «Et sembraria de besos [o versos?] / perquè et florira a la pell / tota l'estima dels segles.» Amén.

Quan vaig tenir consciència de què era la qualitat i l'exigència poètiques, ja no tenia, tanmateix, un focus potent que irradiara amor al meu voltant; i sí —crec— l'honestedat suficient per reconèixer que mai podria escriure poemes d'amor amb la punyent sinceritat poètica amb què em va commoure un llibre com La voz a ti debida.



I aquest és el dibuix que acompanya el poema «Presents», que fou la meua més que discreta aportació amorosa per al llibre col·lectiu il·lustrat, produït i imprès pel senyor Miquel Plana


«No hi ha demà, ni l'imaginen.
Però de sobte els multiplica tot
el temps que creixen junts 

 en l'abraçada.»


Potser, benvolgut amic Rafa, la culpa d'aquesta mesuradíssima producció eroticoamorosa, la tinga el meu concepte tan elevat de l'amor. Hi ha tres llibres, per a mi, proteics, que contenen, en germen, tot allò que qualsevol poeta que necessite dir l'amor als seus textos hauria de conèixer: el Càntic dels Càntics, que més tard va inspirar —diuen— dos altres bellíssims llibres d'amor sublim: Llibre d'amic e amat, de Ramon Llull, i Cántico espiritual, de Joan de la Creu.

I perquè no es pot dir mai d'aquesta aigua, no en beuré, a l'últim llibre de poemes que he acabat, encara inèdit, i de títol provisional Serena barca, em vaig fer, més o menys, el mateix plantejament que tu em feres unes setmanes enrere: com és possible que haja escrit tants pocs poemes d'amor? I allà mateix, en una postil·la d'aquell llibre, he intentat una resposta (espere que la pugues llegir més prompte que tard); i, a manera d'atreviment líric, he dedicat tota una secció a intentar descriure —des del joc i l'artifici que tot exercici poètic comporta, però, també, amb el màxim d'honestedat de què he sigut capaç— com podria ser per a mi poetitzar el cos d'una persona estimada; algunes de les parts del cos d'aquella persona —de vegades, curiosament, poc tractades en la tradició poètica—, i la percepció de la fisicitat d'aquell cos des de l'atracció del desig. Però, molt important, evitant referències explícites a favor del màxim suggeriment. Intentar-ho almenys.

I ara, benvolgut Rafa Ferrer, un tastet de l'apartat de Serena barca que es diu «On pastura l'esperit» i que, en principi, conté textos que poetitzen l'estima, però no sé jo si és una estima de les que a tu t'arribarà a satisfer, jove i entusiasta de l'amor com ets encara. La citació inicial de l'imprescindible Llibre d'amic e amat ho diu tot. Moltes gràcies per haver-me incitat a escriure aquest post. I açò sí que t'ho dic amb el cor obert de bat a bat i sense cap filtre metafòric.




Rosa Torres: «Pi mediterrani», 2004 (oli/llenç). Inclòs al llibre Figures i paisatges, editat amb motiu de la mostra homònima que es va exposar a Alzira i a Carlet durant els mesos de maig i juny de l'any 2009. Publicat per l'Ajuntament d'Alzira, en col·laboració amb Caixa Carlet.

—Quant estaràs ab ton amat? 
—Aitan de temps con seran en ell los meus pensaments. 
Ramon Llull


ARBRE

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s’encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços, i amb cames
m’hi enfile, fins al cim
més alt, a l’últim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

MjE, inèdit.





HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »