Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 17 de setembre de 2015

PREPARATS, LLESTOS, JA...: TARDOR!

He estat a punt de titular l'entrada «A fer punyetes l'estiu», però després he considerat que qualsevol moment viscut mereix que li siga guardat un cert respecte. Almenys aparent.




La sensació de començar un any nou sempre arriba quan detecte els primers símptomes de tardor, més que no al gener, que és el que prescriu, de manera oficial, el calendari. El pronòstic tardoral es presenta, exactament, quan puc permetre'm el luxe de tancar les finestres, i sentir només què em passa per dins. Això és un símptoma inequívoc que comença la tardor. Un altre: que gaudisc amb el contacte dels llençols, i una altra vegada es desvela el goig de poder llegir dins del llit. I un de tercer: que renaixen les olors de casa, acollidora, a poqueta nit: la roba neta fa olor; el sabó del bany fa olor; l'habitació fa olor de capvespre serè. Tot això són, per a mi, senyals que la tardor arriba. Això en l'àmbit casolà, interior. Si mireu cap a fora, i teniu la sort, com jo, de seguir com evoluciona el camp, comprovareu que les galtes de les taronges, i dels caquis, i de les magranes comencen a acolorir-se, al mateix temps que, per fi, els silencis del món guanyen terreny a les hores de soroll. Per fi.




Aquesta percepció d'estrena d'etapa meteorològica encara s'accentua quan tinc ocasió, com ha passat en els últims anys, de poder fer un viatge durant els primers dies de setembre. Astronòmicament, som encara a l'estiu, però, amb els quilòmetres i amb la distància que va establint-se respecte de la rutina, va creixent també la sensació que l'estiu s'allunya de mi. Per això és imprescindible, en el meu cas, viatjar sempre cap a latituds més temperades, i més humides. Aquest fet accentua la meua vivència de trencament respecte de la tortura estival. I no falla: és retrobar-me amb el verd, respirar la pluja, notar al cos que la temperatura baixa alguns graus..., i el meu cap torna a posar-se en funcionament, lleuger.




Passàrem a França a través del coll del Portalet, als Pirineus aragonesos. En el mateix límit entre els dos països, a més de 1.700 metres, hi va aparèixer la boira. En alguna zona ja no es veia la muntanya: només boira, i boira, i boira. I el so de les esquelles. I de sobte m'hi vaig trobar, cara a cara, només amb el meu pensament, com un far que il·lumina. Cada dia tinc més clar que, en alguna altra vida, jo era un esclata-sang boscà. Aquest renaixement (disculpeu l'ampul·lositat) deu ser molt semblant a l'experiència que viu un ós, o una tortuga, o un fardatxo..., quan desperten de la seua letargia hivernal. Jo igual, però amb els bioritmes invertits. L'experiència il·luminadora, en format poètic, va quedar així. És poqueta cosa, el poema, però per a mi és importantíssim: no pensava en vers des del mes.

Boira. Esquelles.
Res més amb mi
quan reverdeix
el pensament
com el batec
d’un far que m’il·lumina.




Enguany he recorregut, amb uns amics, les valls del Lot i la Dordonya, a França. Antigues terres occitanes on encara he tingut la sort esborronadora de parlar amb persones, d'una edat al voltant dels setanta anys, que m'han assegurat que els pares només parlaven occità entre ells, però els fills ja han après només la llengua francesa. L'afany uniformador, sempre, dels estats poderosos i imperialistes, respecte de les llengües i les cultures que no són la dominant. Els accidents geogràfics no hi són grandiosos, si comparem amb els Pirineus, o amb els Alps, però la vida rural és autèntica, dinàmica, la gent s'estima la seua terra i li saben traure partit. Boscos, i rius cabalosos, a pesar que els nadius se'n queixen, del període de sequera severa; amb molins de moldre reconvertits a petites centrals generadores d'electricitat; granges, on fan patés i foie... Poblets impecables, de teulats punxeguts, on podrien conviure senyors feudals i trobadors, bruixes, ogres i donzelles... I molts dacsars per alimentar els ànecs. 



Contemplar els castells d'origen medieval, de prop o de més lluny, ha fet volar la imaginació, evocar trobadors i trobairitz. Sembla que Bernat de Ventadorn (1148-1194), considerat «l'exponent més alt de la vella lírica occitana», va passar el final de la seua vida en un monestir cistercenc de la regió. Posats a somniar, per què no havia de pensar que els sospirs d'amor d'un dels primers poetes provençals encara suren per aquells boscos?

Anc non agui de me poder, 
ni no fui meus de l'or'en sai
que·m laisset en sos olhs vezer 
en un miralh que mout me plai. (*)



(*) En la versió catalana, en prosa, d'Alfons Serra-Baldó: «Ja no he tingut poder sobre mi, i ja no he estat meu, des del moment que ella em deixà mirar en els seus ulls, en un mirall que em plagué molt.» Els trobadors, Barcino, 1998. Tot i que hi ha aportacions més actuals, aquesta continua sent ben útil.

El viatge m'ha servit per a rentar-me el cervell, i per a excavar una rasa de separació respecte d'un estiu que ha costat de passar. I per a alimentar-me la vista amb les combinacions dels verds lluminosos més cridaners que havia vist mai. Llum tàctil quan travessava els arbres. Un bon fotògraf, o fotògrafa, s'hi hauria posat les botes. Com a compensació, almenys els mots em varen ser propicis.



Passejant pels voltants del Château de Commarque vàrem descobrir un sotabosc preciós de galzerans. Són plantes de les que es criaven als corrals de les nostres àvies. Ara en veig ben pocs. Vaig pensar que la paraula «galzeran», d'evocacions tan vives i tan plàstica sonoritat, podia ser un poema en ella mateixa:


GALZERAN

Vesprada al bosc.
Entre verds i ombres creixen
mates de galzeran.

Busquen bolets els amics on jo trobe
poemes d'un sol mot.



Un altre poema d'un sol mot podria ser «clariana». O no?


I «teranyina»: una paraula amb entitat suficient per a esdevenir poema.
Aquesta, a més a més, podria tenir el sentit metafòric visual d'un cotó-en-pèl, o d'un núvol de farina. La farina és literal: penjava del sostre del molí fariner de Cougnaguet (s. XIV), sobre el curs de l'
Ouysse, que desemboca en el riu Dordonya.



Aspecte exterior del molí on creixen teranyines de farina.


Camí de sirga, des de Bouziers fins a Saint-Cirq-Lapopie (en occità Sent Circ de la Pòpia), vall del Lot, d'inevitables ressons literaris: Jesús Moncada en la memòria,
aquest any que just n'ha fet deu que va morir.
Amb Mercè i Enric, companys de viatge.


I per últim, això podria ser un poema en si mateix: «Sense mots».
Un poema visual constituït per una tuba a la façana d'una casa de Souillac,
a la vall de la Dordonya. 



6 comentaris:

  1. Respostes
    1. Benvolgut i admirat Fv: aquesta traça suspensiva deixa constància de la teua visita al Passa la vida, i això sempre m'honora. Gràcies per transitar al costat de les meues paraules. Tres punts suspensius són també dilatació d'allò viscut i esperança oberta cap allò que ha de venir. Que el camí et siga fructífer, company.

      Elimina
  2. Una zona prou maca desconeguda per mi. Algun any, algun any...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allà la tens, tota plena de possibilitats, senyor Pons. Jo hi he trobat benestar i la vella Occitània m'ha revifat les ganes d'escriure. Què més puc demanar?

      Que la tardor et siga propícia. Les emocions fortes, crec que les tenim assegurades. Salut, i sort, i gràcies per la visita.

      Elimina
  3. Les teues descripcions i impressions paisatgístiques són, simplement, precioses: poesia a banda, crec que són el teu fort literari —ho dic modestament, vaja, sense pontificar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El teu parer no pontifical és una injecció de moral (literària) per a mi. Només puc dir-te que escriure sobre aquestes experiències de percepció del món que m'alimenta és viure'l més intensament, des d'una interiorització especial. Me n'enriquesc moltes vegades: quan visc l'experiència, quan hi reflexione, quan l'escric, quan la rellig... I si a algú més li agrada llegir tot això, com ara a tu..., el goig de compartir és complet del tot. Dit també des de la màxima modèstia.

      Gràcies, rrr. Salut!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »