Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 10 de maig de 2020

I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?

Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: Pell d'ànima, de Josep Checa i on els camins s'esborren, d'Anna Montero.

Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de Nosaltres la Veu dedicat a fer parlar els llibres. S'accepten suggeriments: llibres de poesia —exclosos els publicats en l'últim any— que, per la seua qualitat, haurien merescut atenció per part dels mitjans que publiquen crítica literària i que, tanmateix, no l'han rebuda.

Seguiu cada dissabte «La Veu dels Llibres» i feu-ne d'altaveu. És una iniciativa que mereix el suport, com a mínim, de tot el gremi lletraferit (de mort?).


I després, el silenci [*] 

La literatura en català viu un moment d’ebullició en termes quantitatius i en termes qualitatius. La poesia en concret, igual o més encara. La quantitat no tindria cap transcendència si no anara també associada a la qualitat. I tanmateix, la immensa majoria de títols passen més desapercebuts que mai. La crítica, com a gènere literari solvent, està a un pas d’anar-se’n en orris i, si ningú no hi posa remei, segurament, de manera definitiva. Podeu seguir llegint l'article complet clicant ací.





[*] «I després, el silenci» és un vers de Joan Fuster, del poemari Escrit per al silenci (1954), inclòs al volum Set llibres de versos (Tres i Quatre, 1987; reeditat el 1998).






divendres, 10 d’abril de 2020

Fotografiant orquídies, I


esma del mot. 

càlcul
envers l’esclat. 

assaig,
anhel 

abans del gest
on tot és 

encara 

encesa
voluntat
de cercar.

M., 10 d’abril de 2020



Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guanyar-me la benevolència davant d'aquesta gosadia meua.

































dijous, 19 de març de 2020

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.»




Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.»




Després em va ensenyar la ruda i l'espígol, l'herba-sana, la sàlvia, la pebrella, les calèndules, l'acant... Tot el que havia anat plantant en una zona acotada, a vora de la carrasca, que aviat constituiria el «Jardinet botànic a Joan Pellicer». Un projecte resultat d'una de les propostes dels pressupostos participatius de 2018 del poble de Bellreguard, que Daniel Muñoz s'encarregava d'executar en aquells primers dies de març de 2019. Unes setmanes abans m'havia demanat permís per a traslladar a un panell d'aquest «jardinet» unes línies que jo havia escrit en una ocasió, dedicades al botànic i amic. I com a agraïment, em va voler regalar un timonet que havia fet arrelar en un petit cossiol de plàstic. «Si el trasplantes et creixerà.»




No havia sabut trobar encara el moment oportú d'escriure això, que és només una anècdota, però carregada de simbologia important. Ara, aquests dies de reclusió exterior i interior, de moltes nostàlgies, de temors, d'inquietuds i d'incertesa...; aquests dies en què el pati de casa s'ha convertit en l'aliat imprescindible que m'oxigena cos i esperit, em mire la mata de timonet, tan sana, tan ben adaptada a la jardinera, i hi veig un brot d'esperança, l'exemple que la vida és la resposta recalcitrant a una decidida vocació d'estima. 

Si teniu ganes, visualitzeu aquest vídeo i participareu també del mateix gest col·lectiu, tan senzill com autèntic, amb què el poble de Bellreguard va voler retre homenatge a l'etnobotànic segurament més estimat i més enyorat de les Comarques Centrals Valencianes. En paraules extretes de la pàgina de Facebook Participa Bellreguard, de 17 de febrer de 2019: «Magnífic regal que ens ha fet el nostre amic Vicent Llodrà. Imatges esdevingudes poesia, per mostrar-nos el Jardinet botànic a Joan Pellicer de què podem gaudir al parc que du el nom del fill predilecte de Bellreguard».



 Captura de pantalla del vídeo realitzat per Vicent Llodrà.

Del Diari de Sotaia (Institució Alfons el Magnànim, 2017), llibre pòstum de Joan Pellicer, són aquestes últimes línies que, en els moments d'excepcionalitat alarmant com els que vivim, em semblen més adients i més il·luminadores que mai. No sé vosaltres, però jo puc imaginar-me com les pregonaria Joan als quatre vents. Amb el nas una mica arrufat per les circumstàncies, això sí:
 
«Els moments sense propòsits ni recances. L'alegria natural, instantània. La sana contentació. La neta joia immotivada. Què més alt? Quin altre cel?».







diumenge, 8 de març de 2020

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones


El llibre Entre escamas, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat.

Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «Dos poetes com nosaltres». Teatre Auditori de Catarroja, 19 hores. Una ocasió magnífica per conèixer-la i per sentir-la recitar. No debades és també bertsolari i domina a la perfecció aquesta faceta oral de la poesia.

De «Taula d'exploració», n’he fet la meua pròpia versió al català, amb permís de l'autora.




Leire Bilbao fotografiada per Iban Gorriti.




TAULA D’EXPLORACIÓ

Oberta de cames en la taula d’exploració,
els ulls en blanc sobre la blanca paret,
busque un fragment llis d’envà.

Una veu em pregunta l’edat amb el dit a la vagina.
«Trenta».
«No tens intenció de tenir fills?
Després pot ser tard».

Enmig del silenci una aranya s’engrunsa
oberta de cames, com jo.
Em mira i m’amolla que he vingut a aquest món per parir,
igual que ho feren les meues avantpassades,
igual que ho faran les meues descendents,
que acabaré els meus dies oberta de cames,
així com em nasqueren, i tal com viuré,
oberta de cames.

Sent una punxada en la vagina
i una mà que se’m posa en la cuixa esquerra.
«Ja pot vestir-se».

Ens quedem soles a la sala,
el meu cos cobert per un llençol blanc
i l'aranya:
xarxa i cavitat,
el resum de tot allò que som.

Algú obre la porta descortesament
m'apuge els vaquers
avergonyida
l'aranya ha marxat.


Leire Bilbao: Entre escamas, Los Libros de la Marisma, 2018. Edició bilingüe èuscar-castellà. Traducció de l'autora. 

Nascuda a Ondarroa l’any 1978, ha publicat les obres Ezkatak (Susa, 2006), Scanner (Susa, 2011) i Entre escamas (Marisma, 2018). Alguns dels seus poemes s’han traduit a més d’una dotzena d’idiomes i han estat recollits en antologies com Forked Tongues, El poder del cuerpo, Traslúcidas, Las aguas tranquilas o Sombras diversas. Els poemes de Bilbao també han sigut musicats per diversos artistes bascos. L’any 2017 li van concedir el Premi Euskadi pel llibre de poesia infantil Xomorropoemak (Bichopoemas/Bitxopoemes, Kalandraka, 2019) publicat en castellà, gallec i català (traducció de Jaume Subirana).

En aquesta pàgina de la revista Idees podreu llegir alguns poemes seus traduïts al català o al castellà. 




dimecres, 26 de febrer de 2020

4 anys. I la barca continua navegant

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès unes quantes vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment, se'n continua parlant. Sense anar més lluny, el passat dissabte 22 de febrer es va publicar, a La Veu dels Llibres del digital Nosaltres La Veu, un article d'Isabel Canet Ferrer que duu per títol «Serena barca, de Maria Josep Escrivà».

«Trobar la calma dins el brogit vital és el motiu amb què l’autora convoca la poesia. El mèrit és fer-ne art: una bella construcció de paraules el bastiment de la qual permeta suportar els embats d’un medi traïdor per natura. La concepció poètica com a instrument guaridor de l’ànima confusa i damnada o artefacte de comprensió i ordenació de la vida.»

A pesar de la meua aspiració a ser, per damunt de tot, una dona de paraula, ara no sabria trobar les justes per agrair a Isabel el paràgraf anterior, i el text en el seu conjunt, que dedica al llibre. A Isabel i als lectors i a les lectores de poesia que m'acompanyen —ens acompanyem— en aquesta singladura imprevisible i apassionant. Com al poema «Ventres», jo sé que, amb cada lectura, vosaltres també sembreu, mentre transiteu per les pàgines de Serena barca, «un rastre lluminós de providència».

Mil gràcies i que visca la poesia sempre.



Autora de la idea i del muntatge: Susa Ribes.
A partir del poema «Ventres» de Serena barca (Edicions del Buc, 2016)



dimarts, 18 de febrer de 2020

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptores. 

Gràcies per l'oportunitat, Vicent Boscà. 

—Dona i escriptora. És més fàcil o més difícil?

—Jo no ho sé. El tema està en el fet que, clar, com que no sé el que és ser home i escriptor… aquests dos binomis els hauríem de posar en paral·lel perquè el que sí que és cert és que ser escriptor, en general, i sense marcar gènere, és molt difícil. Hauria de ser molt difícil, en el sentit que crec que si escrivim hem d’aspirar a fer-ho el millor possible i a més fer-ho amb ambició. Aleshores, en eixe cas, jo espere que les oportunitats siguen les mateixes. És una pregunta que hem de reconéixer que, probablement, no la faríem mai a un home. Aleshores ja anem ací amb una càrrega que et condiciona a preguntar això.
[Fragment de l'entrevista publicada al quadern «Escriptores Valencianes», al número 453 de la revista Saó, corresponent al mes de novembre de 2019.] 

Llegiu ací l'entrevista completa...
 
 
Portada del núm. 453 de la revista Saó, corresponent al mes de novembre de 2019.
Autor: Daniel Olmo.




dilluns, 20 de gener de 2020

Les petjades de Rosa Serrano


Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula Les petjades del temps i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ens ha llegat.



Fotografia:
José Jordán


Al llibre Corrents de fons (Lletra Impresa, 2019), el pensador i assagista Gustau Muñoz li dedica un capítol en l’apartat titulat «Contemporanis capitals». Rosa Serrano n’és una, de contemporània capital, amb «la seua empremta personal i inconfusible —entusiasme, generositat, calidesa, rigor—». Empremtes o petjades, les del temps, que van marcant el nostre pas per la vida. Com l’escriptura. Però les petjades també esclafen, mentre xafen. No hi ha vida sense petjades que deixen rastre i que esclafen al seu pas, tot alhora. No hi ha vida sense temps. Rosa Serrano, a més de pedagoga, de pionera, des de l’Escola Gavina, en la renovació pedagògica al País Valencià; a més d’editora, fundadora de Tàndem Edicions, de narradora, de referent cívic indiscutible, i d’una persona compromesa, des de la seua condició de dona, amb els problemes, les inquietuds i les reivindicacions socials i culturals del seu temps i del seu país; a més de tot això, Rosa Serrano és poeta, i sap «que la paraula privilegi té quatre síl·labes». I el seu privilegi és tot allò, experiències i persones, que li han fet estimar apassionadament la vida.





Entre aquestes persones, una de molt important: el lingüista, l'escriptor, el mestre per excel·lència Enric Valor, «el senyor Valor» per sempre més, del qual Rosa Serrano va adaptar les Rondalles valencianes per als infants i en va publicar la trilogia de novel·les del Cicle de Cassana: probablement, la seua obra narrativa més ambiciosa.

El  meu germà Fernando, present a l'acte d'Ambra, em recorda que un dia de fa molts anys, quan ell en devia tenir tretze o catorze i jo vint-i-pocs, m'acompanyà a Manises, on jo havia de rebre un premi de narrativa curta que Enric Valor presidia, i reconeix la impressió que li va causar conèixer en persona aquell escriptor del qual li havien parlat a l'escola. Després de l'acte de lliurament buscàrem un forn i el meu germà demanà «un pastisset». «De què en tenen?». «D'espinacs i de pisto». «De quèeeee...?». Pisto: el «mullador» de la Marina i el recapte de «tonyina i tomaca» de la Safor. Pisto: una paraula exòtica que sempre anirà associada al dia que, a Manises, vam conèixer el senyor Valor en persona.



Ambra Llibres, 17 de gener de 2020.
D'esquerra a dreta: Àfrica Ramírez Olmos, editora de Balandra; Maria Josep Escrivà, Rosa Serrano i el mestre Batiste Malonda.


Si voleu conèixer millor Les petjades del temps i la seua autora, llegiu aquest article de Carme Pinyana: Quan els privilegis comprometen. Jo només he volgut, ara i ací, deixar constància del pas de Rosa Serrano per Gandia. De Rosa i també de Batiste Malonda, el mestre irreductible, company de lluites, director durant molts anys del CEIP El Castell d'Almoines, que participà en la presentació. I d'Àfrica. I també de Lourdes Bellver, la il·lustradora de la famosíssima Rata Marieta, que des del públic assentia, reia, matisava el discurs sempre assenyat, tan ple d'autenticitat i d'humanitat, de la Rosa. Amigues perennes. I amb açò també he volgut dedicar unes paraules d'agraïment a les persones, còmplices de causes compartides, passades, presents i futures, que amb la seua proximitat volgueren fer costat a l'autora d'aquestes Memòries inesborrables ja.









HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »