«L'última paraula», recitat per Berta Giraut, a Tornaveu poètic

La poeta, l'actriu Berta Giraut, va posar veu a la prosa titulada «L'última paraula», de Sempre és tard. 

El també poeta Enric Umbert-Rexach es preocupa d'estar al cas de les novetats de poesia en català i dedica la seua generositat atenta a escriure ressenyes a partir d'aquestes lectures. Actualment el podeu anar llegint a La Veu dels Llibres.

I a més a més, l'Enric gestiona el canal de YouTube Tornaveu poètic que, en paraules de Montserrat Garcia Ribas «té com a objectiu la creació d’una personal antologia sonora de la poesia en català contemporània». Deixeu-me que us diga que trobe que aquest propòsit és lloable i molt bonic.

Doncs bé, la Berta, d'aquesta manera, per a mi, senzillament estremidora, diu el text que, si voleu, podeu escoltar i podeu visualitzar ací:

«L'última paraula» és una de les vuit proses incloses a l'apartat «Dins la fosca perfecta», de Sempre és tard (Proa, 2020):

En cullo un ramell, de poncelles arrapades a la bardissa. Les dispose en un pitxer que aporta un to modernista a aquell racó de casa. Reposen les poncelles en la plàcida penombra. I un bon matí han esclatat com sexes pletòrics, les poncelles de rosa. La seua perfecció és pura obscenitat. Fan rutilar el silenci que toquen, les corol·les badades, fins que es retrauen en la seua maduresa, i s’hi marceixen i s’hi esfullen i componen una dansa laxa de pètals de rosa que l’aire oblida. Es redibuixen al terra rotllanes desconcertades de pètals, i jo m’estremesc, amb la nuesa de les tiges que guarden la memòria descarnada dels sexes pletòrics que foren. S’ensorren igualment els dies cansats, un a un, i el neguit m’ennuega: quant de temps dura l’eco de l’última paraula?

 

 

M'estime molt aquesta fotografia, que ens feu el Xavier Vidal a la porta de la llibreria Nollegiu del Poblenou de Barcelona. Era el dia 28 de novembre de 2021 i jo hi feia una lectura poètica. Protegida en cada flanc, la Berta Giraut (a l'esquerra) i la Laura López Granell (a la dreta).
Són aquells moments en què el suport i el caliu de les companyes dona sentit a tot. 

 

Per últim, en justa correspondència, em permet recomanar-vos la lectura de Com l'estel que no hi és, un primer llibre potent que la Berta va publicar l'any 2020 a El Gall Editor. Si voleu fer-vos-en una idea, Jordi Solà Coll en va parlar en aquest article: 'Com l'estel que no hi és', de Berta Giraut.

A manera de tast, us transcric aquest poema per fer-vos-en venir ganes. Fa uns mesos el vaig compartir a Twitter amb la fotografia que l'acompanya i el comentari «Mireu quina llum, a la cambra i als versos»:

TREVA

Cansats de resistir, obrim la boca alhora
per confessar el mateix: un mot que ens transfigura.
I ens desvetllem amb ràbia, amb erotisme i ràbia,
amb el rostre esglaiat com a les escultures,
amb els ulls dins els ulls, i dins els ulls la daga,
i la daga als llençols, on m'arrapo al teu rastre,
fins que som cos a cos, i amb les boques lligades,
el sol ens nua al front la nostra pau vermella. 

Berta Giraut

 

 

 

Literatura i altres responsabilitats

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de Nosaltres la Veu del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià.

Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa. Ni a la cultura en general, però ací ens preocupen i ens ocupen principalment els llibres.

Fa uns mesos, el Gremi d’Editors de Catalunya va impulsar una campanya, amb el lema «Tot comença en una llibreria», que em va semblar lloable però que, alhora, crec que hauria requerit algun matís. I és que les llibreries són els espais especialitzats en la venda de llibres, però, fins que el llibre troba el destí feliç d’una prestatgeria o un expositor on ser mostrat a lectores i lectors en potència, ha hagut de passar per unes etapes prèvies. Estirem del fil.

Una editorial ha treballat abans en la producció del llibre: revisió, disseny, maquetació, impressió, enquadernació i... difusió i promoció. Sembla obvi, però aquesta és, en general, una baula quasi invisible de cara als lectors. I aquesta és la feina d’una empresa editorial que, normalment, actua basant-se en la confiança que ha dipositat en una autora o un autor. Ah, els autors...! Escriure un llibre és el principi de tot. Després es necessita que una editorial hi crega i que el publique; i fer-lo arribar a les llibreries a través d’allò que es diu «distribució» —un món d’imponderables que mereixeria un article en exclusiva—, alhora que entre totes les parts es treballa, o s’hauria de treballar, per donar visibilitat, promocionar, fer difusió de les obres: un os dur de rosegar, aquesta darrera fase i, tanmateix, un repte fascinant i irrenunciable. S’entén ara aquell vertigen de qui practica un triple... si més no... salt mortal?

I ara centrem-nos en Edicions 96 i en alguns dels motius que ens hi duen a publicar uns títols i no uns altres, i que no deixen de ser indicis que poden caracteritzar-nos en la nostra manera d’entendre el món del llibre i de militar-hi. Perquè, actualment, fer llibres, creure-hi i tenir la certesa que, amb això, podem incidir de manera positiva en la nostra societat és una manera de militància i, també —paraula devaluada— de responsabilitat amb aquesta societat. Des de la literatura, és clar, i també des de la necessitat de crear consciència i incitar a la reflexió pel que fa a alguns temes fonamentals. Per exemple, la urgència de fer front a les relacions afectives tòxiques entre la gent jove. Una realitat, lamentablement ben actual, que ens va servir en safata Anna Oliver, amb un llibre que es titula Parlem d’amor? Tu tries i que es caracteritza perquè, des de la quotidianitat de la vida d’una parella jove i amb un llenguatge hàbilment adequat, l’autora traça diferents vies d’actuació, ofereix als lectors diverses possibilitats que hauran d’escollir per seguir la lectura i, en paral·lel, decantar-se per un tipus de comportament o un altre. Literatura, sí, i a més a més, invitació a la reflexió i crit d’alarma.

Igualment jove era Esther quan li van diagnosticar un càncer amb poques possibilitats de curació i ella va decidir creure amb més força en la vida de cada instant i celebrar-la. I va recórrer a l’escriptura per a contar-ho a manera de dietari, ella que no havia escrit mai! I entre Esther i Maurici Belmonte, que sí que és escriptor i hi va aportar el contrapunt literari a manera de fragments de prosa quasipoètica, van ordir un bell llibre vitalista de títol La lluita d'Esther, que naix com a resposta al fet de viure en pròpia carn l’amenaça de la mort. I a l’editorial vam pensar que un missatge així de potent calia compartir-lo amb qui ho necessités.

Un altre compromís adquirit per Edicions 96 és el de recuperar escriptors que formen part de la nostra tradició literària que, com escriu Vicent Usó al pròleg de Sentia veus, d’Ignasi Mora, «si vol ser fructífera, s’ha d’alimentar del diàleg entre aquells autors i aquelles obres que han deixat solatge i les noves propostes. Un intercanvi que només és possible si tenim a l’abast el cànon, les peces que, maó a maó, han construït un edifici que, per bé que sempre inacabat i sempre en construcció, ha de mostrar-se ferm.» Nosaltres esperem haver-hi contribuït amb aquest volum que recupera dos títols descatalogats i n’inclou un tercer d’inèdit. Això és literatura, en majúscules, i també respecte per l’obra singularíssima d’Ignasi.

I ens reservem per al final la poesia, un gènere molt estimat en aquesta casa editorial nostra. I llavors diem el nom d’Anna Swir, una autora polonesa immensa que ens ha donat a conèixer el traductor Josep-A. Ysern. El llapis amb què escric n’és una mostra àmplia (ressenyada a La Veu dels Llibres el 17 d’octubre de 2020). Quan vam llegir, entre molts altres versos estremidors, aquests que transcric per acabar, vam tenir clar que, a Edicions 96, ens volíem concedir el plaer de publicar-la, sí. I que teníem el deure de propiciar que Anna Swir ens parlara també en català:

Vora la dona jeu el seu home.
La dona té por
que de nou la mati.

[...]

Així, doncs, corre cap a la finestra i salta al carrer.
I ja s’ha salvat:
jeu a l’empedrat.
Ara ell no la matarà mai més.

 

Maria Josep Escrivà-Edicions 96

  

 

 

 

El camí és la humilitat

Article publicat a La Veu dels Llibres, suplement literari de Nosaltres la Veu.
29 d'agost de 2020

La poesia és un gènere que requereix interiorització, lectura assossegada, i això hauria de ser incompatible amb el ritme trepidant de les novetats editorials. Francesc Gisbert posava el dit a la nafra fa uns mesos, en un article titulat “L’edició en català a l’entrada del segle XXI” que es va publicar en aquest mateix mitjà, on es preguntava: “què és més important [...] acumular novetats o arribar al lector?”. Publicar, sense una bona feina de difusió i de promoció en paral·lel, només serveix per inflar un mercat que s’abasteix perillosament de l’abundància. Alentir el ritme de publicacions i millorar els canals de recepció potser serviria per aportar qualitat al tan subestimat —de vegades pense que amb raó— sector del llibre. En aquest article recupere dos llibres de poesia publicats l’any 2018. Avalats tots dos per sengles premis.

 

                                                    Fotografia: MjE, desembre de 2014.
 

Josep Lluís Roig: La llum del curtcircuit, Bromera, 2018. Premi Mallorca de Poesia 2017.

Després d’una dotzena de poemaris publicats, Josep Lluís Roig ens sorprèn amb un llibre dur, incòmode, colpidor, que tracta un tema tan dur, tan incòmode i tan colpidor com és el consum de drogues en la gent jove. I ho fa cara a cara, buscant de manera molt hàbil aquella commoció que la bellesa encara és capaç de generar, fins i tot quan el poeta mostra, al llarg de trenta seqüències posades en boca d’una primera persona, un món de brutícia i excrecions, on el neguit, la por al fracàs, la insatisfacció vital es pretenen evadir amb els efectes de les drogues o de fàrmacs combinats amb alcohol. Això seria només una descripció de La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), molt menys important que l’eficàcia amb què l’autor ens transporta a l’interior malmès dels personatges que hi transiten. I al bon ofici amb què Roig aconsegueix, no el rebuig, sinó l’empatia, l’intent de comprendre, de fer pensar i de reconèixer que la ruïna d’aquests i d’aquestes joves no és més que el reflex i la conseqüència de la descomposició d’una societat immoralment anomenada “del benestar”. El poeta l’encerta de ple en aquests versos: “Mentre jo era invisible, / ells passejaven. Per un moment, he somiat ser una criatura / que dorm: el benestar és la indiferència.”

Josep Lluís Roig és, des de fa molts anys, professor de secundària, dels que no han perdut l’amor per la seua professió. Potser a això devem aquesta voluntat d’immersió en el món de la degradació i la derrota de tota una generació; l’explora i l’expressa amb un llenguatge creïble, adequat a la temàtica i posat en la veu d’aquells que, igualment i tant de bo, podrien ser receptors d’aquests poemes. Un llenguatge poètic capaç de dir l’autodestrucció amb imatges tan punyents com aquesta: “Ara, però, hauré / de prendre les pastilles com els ànecs i el foie: / a pressió per la gola fins que no me’n recorde de res, / just abans que el fetge esclate.” O d’incidir en el tema de l’amor trencant tòpics i desmitificant-lo, en el mateix context de relacions insanes dominades per la inseguretat, pel temor a la pèrdua, a la soledat o a la incomprensió. I tanmateix, hi apareix, indici d’esperança, l’amor en l’altre, com una possibilitat de salvació: “Els teus ulls clars són l’única cosa absolutament bella”. Creure-hi, potser, és un principi de victòria: “No vull més aquest dolorós retorçar-me de mans, aquest sostre fosc sense cap estrella”. 

 

La llum del curtcircuit va merèixer el Premi Mallorca de Poesia 2017: el més ben dotat econòmicament, en el seu gènere, de les lletres catalanes.

Laia Llobera: Boscana, Ajuntament d'Inca  - Lleonard Muntaner Editor, 2018. Premi de poesia Mediterrània Pare Colom 2018. 

Radicalment distint és el llibre Boscana, de Laia Llobera. Des de la bella simplicitat del títol, un adjectiu femení tan ric en suggeriments. Ara bé, que no som al davant d’un llibre paisatgístic i per tant superflu, ens ho adverteix l’autora de bon començament, quan, de la mà del també poeta i filòsof Òscar Samsó, ens proposa l’acostament “a l’ànima intuïda enllà de l’aparença de les coses”. Una altra clau per copsar l’essència de Boscana ens la facilita Lluís Calvo en les substancioses pàgines introductòries, on, per si de cas tendírem a redundar en el prejudici, esborra qualsevol rastre de sospita des de l’interrogant que planteja ja en les primeres línies, pel que fa al clàssic dilema: “Parlar d’arbres esdevindria, fet i fet, un crim perquè suposaria restar en silenci sobre tants i tants delictes i injustícies que es cometen al món?” Per concloure, justament: “Retornar als arbres comporta un humanisme que recupera les connexions més directes i més íntimes, les que ens defineixen com a éssers humans”. Entre elles, no cal dir, la consciència i l’esgarrifança davant de les atrocitats —és a dir les “foscors”— del món. Per això, assumir la proposta de Boscana significa que ens sabem part d’un tot i qualsevol contingència ens afecta com a components del col·lectiu que som. Igual que ocorre en l’ecosistema que és un bosc, o, si se’m permet l’extrem, en un llibre de poesia com aquest.

Formalment, la màxima sobrietat en l’expressió revela un fons de pensament que aspira a prescindir de tot allò que és sobrer i centra l’interès en l’essencial. La identificació amb la natura és també una manera d’expressió lingüística i corporal —“parlàvem la llengua dels arbres”—, que no oblida l’herència dels qui ens han precedit: “cantàvem com els avis”.

Aquesta ecopoètica que Laia Llobera desplega, depurada, a Boscana, tendeix a l’equilibri entre allò terrestre, tangible, que hi arrela, i allò eteri, volàtil, que es dispersa. No oblidem que, gràcies a la lleugeresa, a la volatilitat, la vida s’assenta en la terra, i torna a elevar-se. Els títols de cada apartat del llibre van traçant aquest cicle-cercle: “descolonitzar”, “boscana”, “un ocell / dos ocells / tres ocells”, “el vent”, “les mans”, “el cercle”. La poeta hi és un dels éssers més que el bosc conté; o és ella que conté el bosc?: “arbre que s’alça / a l’endins / cos desplegat en paisatge”. Fins a l’essència de l’aposició, només oposició en aparença: “arbre ànima”.

Contenir el bosc és també contenir l’altre. I això només es pot fer des de la despossessió d’un mateix, des de la humilitat. L’etimologia ens és aliada en aquest cas: del ll. humus 'terra'. Laia Llobera s’hi serveix d’una citació concloent de Joan Vilarnau: “el camí és la humilitat”. I això, diria jo, és aplicable tant al poeta capaç d’escriure un llibre com La llum del curtcircuit com també a la que escriu Boscana. El camí és la humilitat: “ara comprens el cercle”.

 

 
        Boscana va merèixer el Premi Pare Colom que convoca l'Ajuntament d'Inca i publica
                                                    Lleonard Muntaner Editor, l'any 2018.