Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 11 de juliol de 2016

El costellam de la muntanya

En va dir, l'amic Xavi Ródenas —el Xavi Ródenas, que no pas jo...—: «La poeta, el futur, el costellam i el mar verd». I en un afegit posterior: «Tot esperança». Em va semblar una bella i inequívoca profecia gràcies a la qual jo ja mantindria un lligam amb aquelles terres del Pallars, amb la seua gent i amb el seu esperit de vida neta, per sempre més. Des d'aleshores hi vull tornar. És el meu somni i és el meu desig. I per a mi, el desig és l'energia que empeny, la força indispensable per començar. El camí que hi mena. Mai no hi ha hagut, sense desig, principi.


El Pla de la Font, setembre de 2013. Fotografia de Xavi Ródenas.



EL COSTELLAM DE LA MUNTANYA (*)

He caminat dies i nits
clarianes, cavernes, clavegueres,
prats i runars, barrancs, riberes, argelagues.

Només per un instant de llum suspès
a dos mil metres d’altitud. Per veure’m
cara a cara amb els ossos d’aquells pins
—el costellam d’argent de la muntanya—
i ser en el seu no-res. Genciana
que s’alimenta d’intempèrie.

Per alenar la certesa que som
allò que fou, allò que torna a ser
mentre s’ho va engolint, en silenci incessant,
la terra.


Refugi del Pla de la Font, Alt Àneu,
el Pallars Sobirà, 6 de setembre de 2013 

Serena barca,  Edicions del Buc, 2016.


(*) «El costellam de la muntanya» és per a Xavi Ródenas, Carme Iranzo, i Murta i Àssua Ródenas Iranzo. En record d'uns dies en preciosa companyia al Pallars. 
(Extret de les «Notes finals i més dedicatòries encara».)



diumenge, 3 de juliol de 2016

Solfes de la Mediterrània. Concurs de composició


Amb molta satisfacció, per la part que m'hi afecta, compartesc ací la nota de premsa de l'Ajuntament de Tavernes de la Valldigna (la Safor-Valldigna, País Valencià) on s'exposen les bases de la convocatòria del III Concurs de composició per a quintet de vent i soprano Solfes de la Mediterrània. Si coneixeu compositores o compositors que hi puguen estar interessats, feu-los-ho saber sense contemplacions. La idea i els impulsors mereixen tot el suport.



NOTA DE PREMSA 

Ja són tres les convocatòries consecutives de Solfes de la Mediterrània, el concurs de composició per a música de cambra i cant líric organitzat per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna i el grup Llevant Ensemble. L’edició de 2016 es [va presentar] públicament [el] divendres 17 de juny a les 20.00 hores a la Casa de la Cultura. Enguany s’han seleccionat tres poemes de Maria Josep Escrivà, escriptora i activista cultural del Grau de Gandia, a fi de continuar amb l’objectiu principal del certamen: la confecció d’un corpus de música amb cantants a partir de l’obra de poetes valencians. Aquesta tercera celebració de Solfes de la Mediterrània acollirà peces per a quintet de vent i soprano, unes peces que han de musicar tres poemes concrets de Serena barca, l’últim llibre de Maria Josep Escrivà, publicat per Buc. 






La data límit de lliurament de treballs és el dia 22 d’octubre de 2016. La composició guanyadora rebrà 1.000 euros i serà editada per MusicVall. Com a novetat, durant el concert de l’11 de desembre, en què es farà públic el veredicte i s’interpretaran les obres finalistes, s’atorgarà un premi del públic, sense dotació econòmica però amb edició de la partitura a càrrec també de MusicVall. 

El concert del diumenge 11 de desembre serà a càrrec del grup Llevant Ensemble i la soprano Maria Tamarit. Solfes de la Mediterrània té en compte el festival internacional Sete Sóis Sete Luas, un conjunt de manifestacions artisticoculturals del món mediterrani i lusòfon que, des de 1997, té a la capital de la Valldigna una de les trenta seus. Així les coses, qualsevol creador de l’àmbit d’actuació del festival apadrinat a l’origen per José Saramago pot participar en el concurs.

Aquests són els tres poemes seleccionats:


PASSA LA VIDA


1
 

Per obra d'un pensament,
joia de vol de milotxa,
s'eleva, brilla, s'encén,
alta com la garsa sola
en l'últim cel de ponent.
 




Patrimoni del record:
els canyars d'estiu, l'escola.
Ser qui sóc, la meua sort:
dels bancals, l'agró que vola,
i de l'ampla mar, el port.

 

3

Passa el fred i creixen nius.
Passen nius i creix el fred.
Passen vides, passen rius
i passa el dol, com també
passa el fred i passem vius.


Per a Vicenta Llorca, 2011


* * *

CANÇÓ DE BRESSOL



A partir del tema «Je dors»
del cantautor Hugo Mas
 




Fora, la lluna és bella aquesta nit.

Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte, abans d'adormir-me,
si tu, tan lluny de mi, m'estimes.

I sí, estic segura que també
m'estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m'adorm com una criatura
que, al murmuri d'una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls…
 

Per a Cristina Martí Morell


* * *

ARBRE

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'últim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »