Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 11 de juliol de 2016

El costellam de la muntanya

En va dir, l'amic Xavi Ródenas —el Xavi Ródenas, que no pas jo...—: «La poeta, el futur, el costellam i el mar verd». I en un afegit posterior: «Tot esperança». Em va semblar una bella i inequívoca profecia gràcies a la qual jo ja mantindria un lligam amb aquelles terres del Pallars, amb la seua gent i amb el seu esperit de vida neta, per sempre més. Des d'aleshores hi vull tornar. És el meu somni i és el meu desig. I per a mi, el desig és l'energia que empeny, la força indispensable per començar. El camí que hi mena. Mai no hi ha hagut, sense desig, principi.


El Pla de la Font, setembre de 2013. Fotografia de Xavi Ródenas.



EL COSTELLAM DE LA MUNTANYA (*)

He caminat dies i nits
clarianes, cavernes, clavegueres,
prats i runars, barrancs, riberes, argelagues.

Només per un instant de llum suspès
a dos mil metres d’altitud. Per veure’m
cara a cara amb els ossos d’aquells pins
—el costellam d’argent de la muntanya—
i ser en el seu no-res. Genciana
que s’alimenta d’intempèrie.

Per alenar la certesa que som
allò que fou, allò que torna a ser
mentre s’ho va engolint, en silenci incessant,
la terra.


Refugi del Pla de la Font, Alt Àneu,
el Pallars Sobirà, 6 de setembre de 2013 

Serena barca,  Edicions del Buc, 2016.


(*) «El costellam de la muntanya» és per a Xavi Ródenas, Carme Iranzo, i Murta i Àssua Ródenas Iranzo. En record d'uns dies en preciosa companyia al Pallars. 
(Extret de les «Notes finals i més dedicatòries encara».)



diumenge, 3 de juliol de 2016

Solfes de la Mediterrània. Concurs de composició


Amb molta satisfacció, per la part que m'hi afecta, compartesc ací la nota de premsa de l'Ajuntament de Tavernes de la Valldigna (la Safor-Valldigna, País Valencià) on s'exposen les bases de la convocatòria del III Concurs de composició per a quintet de vent i soprano Solfes de la Mediterrània. Si coneixeu compositores o compositors que hi puguen estar interessats, feu-los-ho saber sense contemplacions. La idea i els impulsors mereixen tot el suport.



NOTA DE PREMSA 

Ja són tres les convocatòries consecutives de Solfes de la Mediterrània, el concurs de composició per a música de cambra i cant líric organitzat per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna i el grup Llevant Ensemble. L’edició de 2016 es [va presentar] públicament [el] divendres 17 de juny a les 20.00 hores a la Casa de la Cultura. Enguany s’han seleccionat tres poemes de Maria Josep Escrivà, escriptora i activista cultural del Grau de Gandia, a fi de continuar amb l’objectiu principal del certamen: la confecció d’un corpus de música amb cantants a partir de l’obra de poetes valencians. Aquesta tercera celebració de Solfes de la Mediterrània acollirà peces per a quintet de vent i soprano, unes peces que han de musicar tres poemes concrets de Serena barca, l’últim llibre de Maria Josep Escrivà, publicat per Buc. 






La data límit de lliurament de treballs és el dia 22 d’octubre de 2016. La composició guanyadora rebrà 1.000 euros i serà editada per MusicVall. Com a novetat, durant el concert de l’11 de desembre, en què es farà públic el veredicte i s’interpretaran les obres finalistes, s’atorgarà un premi del públic, sense dotació econòmica però amb edició de la partitura a càrrec també de MusicVall. 

El concert del diumenge 11 de desembre serà a càrrec del grup Llevant Ensemble i la soprano Maria Tamarit. Solfes de la Mediterrània té en compte el festival internacional Sete Sóis Sete Luas, un conjunt de manifestacions artisticoculturals del món mediterrani i lusòfon que, des de 1997, té a la capital de la Valldigna una de les trenta seus. Així les coses, qualsevol creador de l’àmbit d’actuació del festival apadrinat a l’origen per José Saramago pot participar en el concurs.

Aquests són els tres poemes seleccionats:


PASSA LA VIDA


1
 

Per obra d'un pensament,
joia de vol de milotxa,
s'eleva, brilla, s'encén,
alta com la garsa sola
en l'últim cel de ponent.
 




Patrimoni del record:
els canyars d'estiu, l'escola.
Ser qui sóc, la meua sort:
dels bancals, l'agró que vola,
i de l'ampla mar, el port.

 

3

Passa el fred i creixen nius.
Passen nius i creix el fred.
Passen vides, passen rius
i passa el dol, com també
passa el fred i passem vius.


Per a Vicenta Llorca, 2011


* * *

CANÇÓ DE BRESSOL



A partir del tema «Je dors»
del cantautor Hugo Mas
 




Fora, la lluna és bella aquesta nit.

Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte, abans d'adormir-me,
si tu, tan lluny de mi, m'estimes.

I sí, estic segura que també
m'estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m'adorm com una criatura
que, al murmuri d'una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls…
 

Per a Cristina Martí Morell


* * *

ARBRE

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'últim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »