Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 11 de juliol de 2016

El costellam de la muntanya

En va dir, l'amic Xavi Ródenas —el Xavi Ródenas, que no pas jo...—: «La poeta, el futur, el costellam i el mar verd». I en un afegit posterior: «Tot esperança». Em va semblar una bella i inequívoca profecia gràcies a la qual jo ja mantindria un lligam amb aquelles terres del Pallars, amb la seua gent i amb el seu esperit de vida neta, per sempre més. Des d'aleshores hi vull tornar. És el meu somni i és el meu desig. I per a mi, el desig és l'energia que empeny, la força indispensable per començar. El camí que hi mena. Mai no hi ha hagut, sense desig, principi.


El Pla de la Font, setembre de 2013. Fotografia de Xavi Ródenas.



EL COSTELLAM DE LA MUNTANYA (*)

He caminat dies i nits
clarianes, cavernes, clavegueres,
prats i runars, barrancs, riberes, argelagues.

Només per un instant de llum suspès
a dos mil metres d’altitud. Per veure’m
cara a cara amb els ossos d’aquells pins
—el costellam d’argent de la muntanya—
i ser en el seu no-res. Genciana
que s’alimenta d’intempèrie.

Per alenar la certesa que som
allò que fou, allò que torna a ser
mentre s’ho va engolint, en silenci incessant,
la terra.


Refugi del Pla de la Font, Alt Àneu,
el Pallars Sobirà, 6 de setembre de 2013 

Serena barca,  Edicions del Buc, 2016.


(*) «El costellam de la muntanya» és per a Xavi Ródenas, Carme Iranzo, i Murta i Àssua Ródenas Iranzo. En record d'uns dies en preciosa companyia al Pallars. 
(Extret de les «Notes finals i més dedicatòries encara».)



2 comentaris:


  1. En la teva obra el desig ocupa un paper central, en tant que sentit o direcció a prendre. No hi ha camí sense aquesta inclinació o força vital de l'ésser. No debades, a El costellam de la muntanya "alenar" és l'expressió anterior d'aquest desig: "som / allò que fou, allò que torna a ser". Expressió de la voluntat d'esdevenir en un context de destrucció i, alhora, d'esperança. Només retorna allò que vol. A parer meu, un dels versos més cabdals de la teva última poètica.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "És el desig un continu discurs d'energia". El desig ens empeny, ens traça el camí. És el camí mateix. Observar la natura, en el seu drama despullat, i en el seu equilibri alhora, en la seua regeneració cíclica, em recorda la insignificança humana i em reconforta, tot alhora. La consciència que formem part d'aquest tot de destrucció i també d'esperança, com un d'aquells troncs descarnats dels pins, reconcilia amb la justícia universal. M'alegra molt que veges la transcendència d'aquest vers, i d'aquest poema. Gràcies per les teues paraules.

      Abraçades cap al teu Far.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »