Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 3 de juliol de 2016

Solfes de la Mediterrània. Concurs de composició


Amb molta satisfacció, per la part que m'hi afecta, compartesc ací la nota de premsa de l'Ajuntament de Tavernes de la Valldigna (la Safor-Valldigna, País Valencià) on s'exposen les bases de la convocatòria del III Concurs de composició per a quintet de vent i soprano Solfes de la Mediterrània. Si coneixeu compositores o compositors que hi puguen estar interessats, feu-los-ho saber sense contemplacions. La idea i els impulsors mereixen tot el suport.



NOTA DE PREMSA 

Ja són tres les convocatòries consecutives de Solfes de la Mediterrània, el concurs de composició per a música de cambra i cant líric organitzat per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna i el grup Llevant Ensemble. L’edició de 2016 es [va presentar] públicament [el] divendres 17 de juny a les 20.00 hores a la Casa de la Cultura. Enguany s’han seleccionat tres poemes de Maria Josep Escrivà, escriptora i activista cultural del Grau de Gandia, a fi de continuar amb l’objectiu principal del certamen: la confecció d’un corpus de música amb cantants a partir de l’obra de poetes valencians. Aquesta tercera celebració de Solfes de la Mediterrània acollirà peces per a quintet de vent i soprano, unes peces que han de musicar tres poemes concrets de Serena barca, l’últim llibre de Maria Josep Escrivà, publicat per Buc. 






La data límit de lliurament de treballs és el dia 22 d’octubre de 2016. La composició guanyadora rebrà 1.000 euros i serà editada per MusicVall. Com a novetat, durant el concert de l’11 de desembre, en què es farà públic el veredicte i s’interpretaran les obres finalistes, s’atorgarà un premi del públic, sense dotació econòmica però amb edició de la partitura a càrrec també de MusicVall. 

El concert del diumenge 11 de desembre serà a càrrec del grup Llevant Ensemble i la soprano Maria Tamarit. Solfes de la Mediterrània té en compte el festival internacional Sete Sóis Sete Luas, un conjunt de manifestacions artisticoculturals del món mediterrani i lusòfon que, des de 1997, té a la capital de la Valldigna una de les trenta seus. Així les coses, qualsevol creador de l’àmbit d’actuació del festival apadrinat a l’origen per José Saramago pot participar en el concurs.

Aquests són els tres poemes seleccionats:


PASSA LA VIDA


1
 

Per obra d'un pensament,
joia de vol de milotxa,
s'eleva, brilla, s'encén,
alta com la garsa sola
en l'últim cel de ponent.
 




Patrimoni del record:
els canyars d'estiu, l'escola.
Ser qui sóc, la meua sort:
dels bancals, l'agró que vola,
i de l'ampla mar, el port.

 

3

Passa el fred i creixen nius.
Passen nius i creix el fred.
Passen vides, passen rius
i passa el dol, com també
passa el fred i passem vius.


Per a Vicenta Llorca, 2011


* * *

CANÇÓ DE BRESSOL



A partir del tema «Je dors»
del cantautor Hugo Mas
 




Fora, la lluna és bella aquesta nit.

Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte, abans d'adormir-me,
si tu, tan lluny de mi, m'estimes.

I sí, estic segura que també
m'estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m'adorm com una criatura
que, al murmuri d'una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls…
 

Per a Cristina Martí Morell


* * *

ARBRE

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'últim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.



2 comentaris:

  1. L'enhorabona! El teu llibre transcendeix a la música. A jo també m'ha passat una cosa pareguda: una alumna meua ha musicat amb violí i veu un poema meu, com a treball del seu conservatori. Vorem com queda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que queda bé, aquesta composició amb violí i veu. El diàleg entre les diverses maneres d'expressió artística sempre és apassionant. Què pot suggerir una obra per motivar la creació d'una altra obra nova és tot un misteri que a mi sempre m'ha resultat fascinant. Que tingues molta sort i que la poesia ens continue alegrant el camí del fer.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »