Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 27 de setembre del 2023

Em sent als ulls alegria de fulles

La nit del 22 de setembre celebràvem a Gandia la 14a Festa Estellés, amb un sopar popular seguit d'un recital de poemes de l'escriptor de Burjassot i l'actuació de Joan Peiró Aznar. Fou un acte organitzat, com és habitual, per Saforíssims Societat Literària, amb la col·laboració del departament de Cultura i l’Agència Municipal de Promoció del Valencià (Aviva Gandia) de l’Ajuntament de Gandia i Compromís per Gandia. El periodista, escriptor i exalcalde de Burjassot, Jordi Sebastià, obrí l'acte amb un discurs substanciós on destacà la importància d'Estellés per al prestigi cultural i diferencial del seu poble. I l'exconseller d'Educació, Cultura i Esports Vicent Marzà, clogué l'acte amb la proximitat i l'amenitat que el caracteritza i fent seues unes paraules prèvies de l'escriptor i company saforíssim Juli Capilla, on agraïa a un i a l'altre que hagueren acceptat compartir vetlada amb tots nosaltres des de l'honesta condició de ser —com deixà escrit el més gran poeta contemporani valencià— «un entre tants».



 Mural d'homenatge a Vicent Andrés Estellés en la Plaça de les Lletres de la Biblioteca d'Alzira. Autor: Toni Espinar

 

Arribat el meu torn de lectura, vaig voler pronunciar públicament aquestes paraules, motivades per la situació política actual:

Jo pensava que arribaria un dia en què parlar i escriure en valencià, en el nostre català, es convertiria en un fet natural, tan lliure de connotacions com mirar un colom que passa, com respirar inconscientment... Pensava que escriure, llegir, treballar en valencià seria una cosa tan normal, tan rutinària... que em podria concentrar a provar d'escriure bé, el màxim de bé; a parlar bé, el màxim de bé... Que podria contribuir a construir una cultura, una literatura de prestigi, ambiciosa, bella, punyent... i per descomptat, lliure per fi de càrregues que tenen més a veure amb una batalla d'improperis, de ridiculitzacions, de vodevil, de desprestigi, de grolleries, d'incompetències, de manca de respecte, de presumir i exalçar la ignorància i l'analfabetisme. Que tenen més a veure, en resum, amb una persecució genocida dissimulada de mediocritat, confusió, antipatia, vulgaritat. Doncs no. Aquest moment que jo estava convençuda que havia d'arribar, no ha arribat encara. De moment no. De moment, la militància, la fermesa, l'alegria, l'activisme combatiu són, encara, la nostra bandera i la nostra revolució. Ens hi va la vida com a poble. 


 

14a edició de la Festa Estellés, celebrada a la plaça de l'Escola Pia de Gandia, amb la poeta Esther Climent, que va conduir l'acte. Fotografia: Natxo Francés-Ajuntament de Gandia.


I després d'aquesta arenga... Pensava que el que pertocava era triar un poema en aquesta línia ideològica: de compromís social, identitari, de to patriòtic, de Vicent Andrés Estellés. Però al final he decidit que no. Que triaria un poema bellíssim, escrit en la bellíssima llengua de la Poesia, en majúscules, de l'alta poesia, de la poesia que ens emociona i ens commou, en valencià, en el nostre català. I que se'n vagen a fer punyetes els polítics que ens malgovernen!

 

 Un moment de l'actuació de Joan Peiró Aznar.
Fotografia: Natxo Francés-Ajuntament de Gandia.

 

Veig els amants que amb mans i boca es diuen
que com l'amor que els juny no n'hi ha d'altre.
I veig el vent com passa entre les fulles
i vers confins inescrutables corre.
El vent s'enduu, i el monumentalitza,
transfigurat, tot l'amor dels amants.
A l'altra part del món canta un grumet,
feliç del vent que li omple les veles.

 
Com la llavor que alguna brisa ha duta
i ha trobat lloc, entre dos aspres lloses,
on arrelar i prosperar, benigna,
per un secret procediment o gràcia,
em sent als ulls alegria de fulles.
 
V. A. Estellés: Els amants, dins Obra completa IV, 3i4 edicions, 2017.
 
 
 

Cartell de la Festa Estellés Gandia 2023.


dijous, 14 de setembre del 2023

Gràcies a les finestres ens salvem

Aquesta finestra ha estat la meua obertura al món en els millors moments de l'estiu. El món de fora i el món de dintre. En els dos creixen arbres i poemes. Sempre m'han salvat, les finestres. Fa una mica més d'un any ho vaig explicar en la prosa inaugural de La casa sota la lluna. Antologia 1992-2022.  
(Pagès Editors, 2023)
 
I no puc compartir la fotografia d'una finestra sense pensar en el blog bonic de la poeta Empar Sáez titulat precisament així: Enfilant finestres. Visiteu-lo si us agrada la poesia i la fotografia.
 



 
Una casa en els nostres exilis
 
Mireille Gansel
 
Avui el silenci escriu per mi. Els abellots vinclen les tiges de l’espígol i les papallones s’hi despleguen com papers de fumar. Jo els observe asseguda davant d’una taula llarga que fa olor de fusta vella, en una casa envoltada de vinyes. Em sorprenc que l’equilibri de la vida continue sustentant-se en la bellesa, a pesar i al costat de totes les misèries.

Comença a caure el sol i els cossos terrenals rutilen. En un racó on s’encaixa una finestra petita brillen de sobte uns fils que fins aleshores eren invisibles. Heu vist mai com es gronxa un raig de llum a sobre d’una teranyina? De la mateixa manera com s’hauria de revelar, brillant i intrèpid, un mot, un vers.

Per fi apareix la lluna i s’evidencia, al seu entorn, la fosca llampant del cel de juliol. Clarivident com la meua soledat poblada de veus: la casa que m’habita. Però la paraula soledat no és la soledat. «La vida interior és abstrusa, un garbuix d’idees en imminència, en ús o en descomposició» —recorde ara Antonio Cabrera—. «Sort que alguna cosa que ve de fora pot alleugerir-la momentàniament». Posem per cas el xiscle d’un mussol, la fressa de les fulles d’un til·ler o el clar de lluna que es projecta sobre l’escriptori a través de la finestra. «Per no quedar encegats per la nostra ment ens cal mirar. Gràcies a les finestres no odiem casa nostra».

A fora hi ha les vinyes i l’espígol, les papallones i els abellots immòbils ara en la fosca. A dins, un raig de llum, com l’esclat dels mots enmig de la penombra de la cambra. Una casa hospitalària en els nostres exilis. Alberg dels humils. Recer i conhort sota la lluna. El poema. L’epitafi.

 

                                                                  M. J. E.

                                                                 Künsterlhaus d’Edenkoben
Renània-Palatinat, juliol de 2022
 
 
 
 
 

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".