Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 4 de maig de 2014

LITERATURES FALLERES. EN EL CAMÍ IMPARABLE DE LA RENOVACIÓ

Comença a ser sabut que, en els últims anys —posem-ne uns deu—, a Gandia, la literatura fallera, i sobretot els llibrets de falla, han emprès un camí de renovació i de millora qualitativa sense precedents. A d'altres ciutats valencianes, també; però la situació que jo conec millor, perquè, d'una manera o d'una altra hi he col·laborat des de fa temps, és la de Gandia.



Portada del llibret de la Falla Prado de Gandia, 2014, titulat L'abisme de les paraules. Dibuixant: Rubén Gregori.
Formaven l'equip encarregat de l'elaboració del llibre:
Majo Sellens, Jose Manuel Prieto i Juan Martí.

Les comissions encarregades de coordinar els continguts literaris i gràfics recorren, cada cop més, a gent que en sap, d'escriure, de dibuixar o de fotografiar, de dissenyar, de maquetar... De manera semblant, i amb la mateixa clarividència amb què les directives falleres saben que han de recórrer a artistes experimentats per a encarregar-los l'elaboració dels seus monuments. Sembla una obvietat, però ha costat aproximar els escriptors i escriptores al món literari de les falles, i viceversa. I diria que els recels, prejudicis o impediments, en un àmbit, a pesar de tot, tradicionalment conservador, no hi han desaparegut del tot, i encara hi queda camí per recórrer. Però un camí —n'estic segura— que avança en la bona direcció. A pesar de les fluctuacions, els dubtes, les polèmiques, i les escandaleres que, fins i tot en els nostres dies tan turbulents, són capaces de provocar les pàgines de literatura fallera. I si no, recordem l'enrenou que el llibre de la falla Sagrada Família-Corea de les Falles 2014 ha ocasionat entre la societat benestant de Gandia, i més enllà. 

Una de les fotos del llibret de la Falla Sagrada Família-Corea, que aquest any es titulava Sexduïts i sexduïdes. L'autor de la imatge és Javier Alborch.

No hi hauria d'haver creació artística que fóra asèptica, i més encara quan s'ha gestat en un àmbit de natura provocativa com és el faller. Per tant, benvinguda siga la visibilitat dels llibrets, i enhorabona a la gent que hi treballa, contra vent i marea, superant tòpics resclosits, creant debat, donant forma literària a idees noves. I dignificant, al cap i a la fi, la llengua i la literatura; acostant, des de la correcció i el rigor, les formes populars i les més cultes. I tractant-les com allò que les lletres falleres haurien de ser: l'expressió escrita, acurada, enginyosa, del patrimoni cultural que voldríem que foren les falles. A l'altura de qualsevol altra exigència que la gent que se les estima reivindica.


Amb temps i més possibilitats de concentració mental, m'agradaria poder parlar-ne amb calma. De moment ho deixaré ací. Però no sense transcriure, per acabar, un petit text amb què aquest any he col·laborat en el llibre del Prado, per petició de Jose Manuel Prieto; una persona que crec que també ha sabut traslladar a aquesta publicació fallera la seua pràctica literària i els seus coneixements com a escriptor i periodista. Se'm va demanar un text que girara al voltant del verb estimar. I jo em vaig atrevir amb aquest diàleg formulat a la manera del que s'estableix al Llibre d'amic e amat de Ramon Llull. Salvant tots els abismes, no cal dir. I aportant-hi la meua visió sobre allò que podem entendre per una relació d'amor entre dues persones. Gràcies a tot l'equip de direcció del llibret d'aquesta falla, per haver consentit a incloure-hi una mostreta de les meues dèries literàries. I també moltes gràcies a algunes altres persones, batalladores i constants, que, amb tota la bona intenció del món han sol·licitat en més d'una ocasió la meua col·laboració en altres llibres, i jo no he tingut la capacitat, o el temps, per a oferir-los-la.



CONFUSIÓ D’AMOR

—Quant estaràs ab ton amat? —Aitan de temps com seran en ell los meus pensaments.

Ramon Llull, Llibre d'amic e amat


Enraonaven amic i amat:
—Amat, dubte que siga amor açò que sent per tu.
L'amat, en comptes d'enutjar-se, somrigué a l'amic.
—I quins són els teus dubtes d'amor?
—Diuen que els amants han de ser dos en un de sol. I jo vull ser primer persona i després amant.
L'amat, en comptes d'enutjar-se, somrigué a l'amic.
—Diuen que bon amador és qui mor d’amor. I jo, amat, vull que em visques en les teues felicitats, i viure’t en les meues.
L'amat, en comptes d'enutjar-se, somrigué a l'amic.
—També diuen que els amants s'ajunten per no sentir-se sols mai més. I jo, amat, com més sol estic, més acompanyat em trobe.
Aleshores, l'amat buscà els ulls de l'amic i sentencià:
—No ho dubtes més: heus ací la prova més gran del teu amor.

I callaren, amic i amat, en el silenci compartit dels feliços.

Publicat a L'abisme de les paraules. Llibret de falla del Prado. Gandia, 2014.


Això és també una manera de provocació artística: colpidora, impressionant. Una porcellana bellíssima, subtil, i l'impacte visual del cor extret d'un pit de dona. Per amor?, pel sacrifici atàvic al qual les dones continuen pensant que es deuen?, per violència exercida contra elles?
Per a mi, un puntelló contra les consciències immòbils.
És una obra de Jessica Harrison que em va donar a conèixer l'artista, no gens asèptica tampoc, Maria Alcaraz Frasquet. Gràcies, estimada comare meua.
 

8 comentaris:

  1. Bellíssim text al voltant dels mots amic/amat, que conjugues com només tu saps fer-ho. Ja m'agradaria a mi saber utilitzar el llenguatge així. La llàstima q poca gent ho aprècie... però no és el meu cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, Josep Manuel, així dóna gust! Sé que t'agrada resultar grat a les teues amistats, però, encara sabent-ho, t'agraïsc moltíssim les consideracions.
      No sé si hi ha molta o poca gent que aprecie les nostres literatures, però t'he de dir que no em preocupa massa. Si fórem artistes de cine, o futbolistes d'elit, o fins i tot constructors lladres, possiblement despertaríem més passions col·lectives. A mi, fer el que faig em fa feliç, i això és molt, però que molt important. Si a més, alguna vegada, alguna de les coses que escric arriba a fer un poquet més feliç a qui tinga el gust de llegir-ho, aleshores la meua satisfacció feliç és doble. I amb aquesta aspiració seguim avant.
      Moltes gràcies per passar per ací. I una abraçada.

      Elimina
  2. Estimada Maria Josep, m'ha emocionat molt llegir aquestes paraules. Que bonic aquest text. Diuen tant en tan poques paraules. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda amiga: saps que la teua opinió és important per a mi, i no et negaré que m'alegra moltíssim que t'haja agradat el text. Gràcies, de veritat. Una altra abraçada per a tu.

      Elimina
  3. Mmmm... Prosa que dialoga amb el cor, des del cor! Preciosa aportació, Maria Josep, d'altra banda, el fet de valorar la creixent permeabilitat del món faller respecte a altres disciplines, àmbits i marors. És un fenomen que paga la pena estudiar perquè demostra un canvi de rumb que no només té a veure amb aquestes festes, sinó amb la pròpia percepció del folklore i, consegüentment, del poble valencià

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que és interessant, Jovi, el canvi de rumb que tu hi apuntes. A Gandia és un camí que es va emprendre ja fa anys, primer des de la falla Corea, i ara ja s'ha escampat fins a un nombre important de falles. Crec que caldria aprofitar aquesta bona disposició de la gent fallera, i treballar per aportar-hi qualitat i saber fer al món de la festa, amb els seus motius, amb els seus temes i —molt important— motivar escriptors i escriptores a traure punta de l'humor, de la sàtira, de l'esperit crític que les falles sempre han tingut i que l'"alta literatura", en certa manera, a subestimat. El tema donaria per a escriure'n pàgines i pàgines. Gràcies per les teues paraules, amic.

      Elimina

  4. Tot un plaer llegir la teva prosa; la cura pel mot exacte, ubicat al lloc precís. Res no és sobrer, cada coma, cada punt expressa ritme. Sempre he pensat en la literatura com en un exercici musical. En definitiva poesia sigui quin sigui el gènera conreat. Perquè conrear és cultura (substantiu que té el seu origen etimològic en la idea de "cultivar". I tu, conrees amb veu pròpia...
    Per això és fa plaent llegir els teus mots: la teva prosa, els teus poemes.

    Suposo que és difícil, però si mai has de passar per Barcelona o bé anar a algun lloc del Principat fes-m'ho saber. I si no sempre ens quedarà Gandia, ciutat que hauria de ser de pelegrinatge instaurat per a tots els poetes de llengua catalana!

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les teues paraules són vitamines per a la meua autoestima literària, Jordi.

      Intente anar a Barcelona, almenys, un parell de vegades l'any, per algun requeriment concret, o perquè hi tinc bones amistats, o per pur plaer, perquè, almenys per a mi, anar a Barcelona és com fer un exercici de sanitat mental. Ja estaria bé que hi coincidírem en alguna ocasió. De totes maneres, crec que ací el viatger empedreït eres tu, i ja saps on està Gandia, també. Així és que més al nord o més al sud, alguna vegada hi trobarem un punt d'intersecció, de segur.

      Moltíssimes gràcies per les teues paraules, des d'El Far teu o les que em portes fins aquest PV. Compartir és una sort i un goig, i, per a mi, també una necessitat que m'engresca a continuar.

      Una abraçada

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »