Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 19 d’abril de 2014

SETMANA DE PASSIÓ, ENTRE TAMBORS I GRANOTES

Aquesta setmana he eixit a caminar de nit en més d'una ocasió. En primer lloc, perquè els horaris laborals manen; després, perquè les hores d'insolació pseudoestival m'atorrollen; i a més a més, per evitar la invasió dels forasters menjapipes. No hi tindria res en contra, si no feren soroll.


 
Séquia Mare, al terme de Miramar, a la vora mateixa de la torre de guaita de Piles.
Aquestes nits, superpoblada de granotes canores.


I és que, si hi ha hagut un fenomen que m'ha meravellat, durant aquestes passejades nocturnes, han sigut els sons amb què m'ha obsequiat la fosca. Dilluns 14 —en recorde la data, perquè era el dia dels 4 (14/04/2014)—, mentre m'allunyava del poble, vorejant bancals cara a la mar, anava deixant darrere un eco ofegat de tambors, més o menys nítid segons com bufava l'aire. I, a mesura que es perdia a les espatles aquell batec arítmic del dol penitencial, un cor orgànic de grills i de granotes s'ensenyoria de la nit. Ja quasi a vora mar, a la séquia Mare, més granotes s'encanaven en un festival de raucs roncs i descarats, una irreverència magnífica proclamada contra qualsevol signe de mortificació humana. Me'n vaig tornar a casa com si m'haguera rentat totes les penes en aquella séquia Mare de les granotes.


Torre de Piles, a la Safor. Construïda, com a torre de guaita costanera l'any 1577. Fins al segle XVIII hi havia una dotació de quatre homes, atents a l'amenaça constant de la pirateria. En desaparèixer aquest perill, la torre es va assignar al cos de carrabiners, encarregats de la vigilància fiscal de la costa i de la persecució del contraban. Fins que aquest cos es va fusionar amb la Guàrdia Civil..., i aleshores es va acabar la gràcia, i la torre es desallotjà, i amb això es va perdre tot aquell món de ressons literaris fabulosos. L'any 1986 fou restaurada, i ara, en un estat molt bo de conservació, domina amb tota la seua majestuositat el recinte conegut com a Parc de la Torre de Piles, ben a la vora d'un paratge esplèndid de dunes marines, i de la séquia Mare de Miramar.

Dintre d'aquest còctel primaveral s'encabeix la Setmana Santa del calendari litúrgic cristià, que, almenys a les nostres latituds mediterrànies, dóna com a resultat un poti-poti de natura en plena efervescència, de manifestació un tant obscena, i un molt barroca, del dolor i de la mort exhibits en processó; de devots i de devotes insistint a torturar-se in hac lacrimarum valle; d'olor de cera cremada i de flor de taronger; de creus i de cadenes rèptils, i de sargantanes esmunyedisses; de catxirulos riallers i de fervor primitiu, catàrtic. De granotes, i tambors; de granotes, i tambors; de granotes, i tambors... 

Vaig voler dir més o menys això en forma de poema. I em varen eixir aquests versos titulats «Una altra pietat», a pesar que són ben poc pietosos. 



UNA ALTRA PIETAT

A penes s’entretenen, de tendresa,
de tacte maternal, en la carn última.

Antoni Ferrer i Perales,
del poema «Pietà»

i crec que crec en tu quan no crec en ningú
Josep Palau i Fabre 


Voldria tremolar de compassió,
sentir, com ells, la immensa pietat
dels qui pateixen. Creure

que es clouen les estrelles al seu cel
perquè són incapaces d’assistir
el fred estremiment d’una pregària.

Però, enllà dels temples,
només a les pomeres deixa abril
el seu rastre rosat de devocions.

Que encara Déu és mort,
i no mourà ni un dit
per salvar del desconsol
aquella que, si el vol
sobre el seu pit,
se l’haurà d’inventar, aquesta nit.

[abril de 2012-gener de 2014, inèdit]




Foto de Jordi Garcia Polop, presa Dijous Sant a Gandia.

I així, per si aprofitant l'ambient procliu als precs podem traure'n un major rasquit, aquest seria el meu: a mi m'agradaria que, tant si sou del bàndol de les granotes com si sou del bàndol dels tambors, fóreu, primer que res, feliços. De moment, feliços i felices a la terra. La saviesa popular sol recordar que «el que va davant va davant» i, els via crucis, ja ens els recorrem, amunt i avall, per voluntat pròpia o impròpia, cada dia dels nostres dies.

Salut..., i granotes!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »