Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el viaticum (derivat de via) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible.



Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina».

Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la benvinguda a la tardor. Perquè aquest moment de transició, després de l'estiu fatigós, cap a un temps més propici per al recolliment, sempre m'ha resultat summament alleugeridor i, fins i tot, intel·lectualment estimulant. Però heus ací que, a les portes de la tardor se succeïren a Catalunya, com tothom sap, alguns dels fets més greus i transcendentals de la nostra història democràtica —les detencions i la conseqüent concentració multitudinària de protesta del dia 20 de setembre hi marquen un abans i un després—, i tot es precipità envers l'1 d'octubre, dia en què es va celebrar, a pesar de tota la repressió desplegada per l'Estat espanyol, el Referèndum d'autodeterminació de Catalunya (ací el resultat del "Recompte final basat en paperetes verificades i no segrestades"). I en aquest context d'excepcionalitat política, social i emocional... el viatge tardoral, tot replet de simbologia, que tenia previst d'haver iniciat amb el poema de Carles Mulet Grimalt titulat «Viatjar descansa», inclòs al llibre homònim (Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, 2015), aquest viatge a les portes de la tardor, dic, es va haver de postergar perquè les urgències de l'actualitat reclamaven atencions i tota mena de suport. 





En aquells dies pretardorals, l'escriptor i editor Quim Curbet escrivia un post al seu blog Barretades, titulat «Els cicles», on feia un paral·lelisme ben suggeridor i ocurrent entre el viatge, la possibilitat o la impossibilitat d'avançar i la necessària resolució de la situació a Catalunya —encara no havia arribat l'1-O—: «decidim arrancar encara que el senyal continuï indicant que ens aturem. No hi ha ningú que esperi durant hores, dies i anys davant d’un semàfor encallat. Això és, d’alguna manera, el que ara ens passa als catalans». Hi vaig trobar un punt de connexió entre viatge, metàfora i revolució. Bé!

I avui, diumenge 8 d'octubre de 2017, just una setmana després de viure de ben a prop la jornada històrica del Referèndum d'autodeterminació, faig meues les paraules d'un altre escriptor, el poeta valencià Manel Rodríguez-Castelló, que en l'últim article publicat a Tipografia La Moderna (7 d'octubre de 2017), s'hi posiciona des de la implicació sense atenuants:  

«Compteu-me entre els qui avui ploren i demà celebraran per fi el naixement d'una república lliure». 

Mentre persistim en el camí, volem incloure també la paraula poètica entre l'avituallament necessari que ens ha de fornir d'energia per no defallir. 





Si us abelleix, des d'ací podeu seguir la recitació del poema «Viatjar descansa», de Carles Mulet, des de l'emissió a l'espai radiofònic La casa sota la lluna, de Ràdio Gandia.


VIATJAR DESCANSA

[...] la casa sarebbe
dove c’è quella donna

Cesare Pavese


i

aquest home que ronda per carrers i foranes
no s’escapa de casa,
com un gat empinat a l’ampit del balcó,
s’estintola i esguarda

aquella dona que naix al caire del camí
tremola com l’espill
quan s’incendia Àfrica, cos de duna indecisa
i ja la veu li canta


ii

l’humit estima l’heura i els peus desitgen ales,
el cos vol el matí
quan desclou el viatge i s’esbrava el renill
com si fos una treva

hi haurà l’olor de figues, l’estiu rere el tancat
i l’aire que s’enlaira
i l’aigua dins un vas de freda transparència
i el llit com una mar


iii

aquest home que ronda per carrers i foranes
sap del pes de l’anell
i els guanys de sota terra, sap que la casa és
on sigui aquella dona


Carles Mulet Grimalt, Viatjar descansa, Tres i Quatre, 2016.





2 comentaris:

  1. Respostes
    1. El llibre és molt bonic, Carles. I aquest poema, a banda de bonic, i de "pavesià", té una sonoritat extraordinària i no em vaig poder resistir a recitar-lo a la ràdio. Tot l'embolcall "metafòric" ha vingut després. Gràcies a tu, per tant, per haver-ho motivat.

      Una abraçada.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »