Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 9 de març de 2014

«LIBRE TE QUIERO». UN DESIG DE 8 DE MARÇ

Al meu parer, no hi ha manera més desafortunada ni imatge de més mal gust per a representar l'amor entre dues persones que la d'un cadenat. I tanmateix, i no sé per quina epidèmia de coentor retrògrada (o potser no es tracta d'una ocurrència popular espontània ...?), a Gandia, i fins i tot al Grau —ai dolor, al Grau també!— hi han començat a proliferar, penjats de baranes com si foren feixos de perdius degollades. No sé per quina associació mental, quan veig un d'aquests estris que encadenen a una reixa un amor etern, em ve al cap la poca gràcia amb què el cristianisme instituí el símbol de la creu —un instrument de suplici amb el qual, a l'antiguitat, s'ajusticiava certs criminals— per a designar l'alegria de la fe en Crist. En fi, que no n'encertem una. Repetisc, sempre al meu parer.

«Cadenats de l'amor» amb mar de fons.
Aclariment: la denominació no és meua. Prové d'una romàntica campanya comercial
impulsada fa algunes setmanes per l'Ajuntament de Gandia.

Aquest desfici mental s'ha instal·lat al cap amb més virulència durant el present cap de setmana —permeteu-me que amplie l'ona expansiva del 8 de març a tot el cap de setmana—. Ja ho sabeu: una data establerta internacionalment per reivindicar i reincidir en la necessitat de defensar els drets de les dones, en igualtat amb els dels homes. Una utopia encara, més utòpica com més internacional entenguem la diada. Considere que un d'aquests drets de la dona, en l'àmbit de la vida privada, és la llibertat d'estimar. De desenvolupar una vida afectiva i sexual on el respecte siga premissa inqüestionable i recíproca; i la lliure determinació en les actituds i decisions siguen, en primer lloc, les de la persona. És a dir, tot al revés de la missió que, a manera de símbol, se suposa que hauria de garantir un cadenat. I no cal dir que, al meu parer, sense llibertat no hi ha igualtat. Ja sé que això pot sonar a lema inconsistent de pancarta de manifestació, categòrica i amb el seu puntet de quimera. Però és que passa que, no fa massa temps, una dona jove em va confessar que s'havia enamorat d'un home que tenia una situació econòmica sòlida i estable, i que, gràcies a això, ella havia decidit que deixava d'estudiar; que ja no li calia sacrificar-s'hi més per a ser feliç. M'ho va dir així, com qui decideix cloure's, alegrement, entre els grillons d'un cadenat. Se'm van eriçar tots els pèls del cos.


Mar fotografiada en una vesprada de març, esplèndida, i sense cadenats de fons.

Per compensar tals pensaments nefastos, i en el camp sempre gratificant i infal·lible de la poesia, aporte ací dues mostres del que, personalment, m'agradaria que fóra sempre el concepte que hom hauria de tindre d'una dona en una relació d'amor. La que, primerament ella mateixa, hauria d'aspirar a mantenir, i a reivindicar, en una relació d'amor. Els autors són dos homes: Agustín García Calvo el primer; Robert Graves el segon. No sé què en pensareu, però a mi em pareixen bellíssims textos, i bellíssimes cançons.





LIBRE TE QUIERO

Libre te quiero,
como arroyo que brinca
de peña en peña.
Pero no mía.
Grande te quiero,
como monte preñado
de primavera.
Pero no mía.
Buena te quiero,
como pan que no sabe
su masa buena.
Pero no mía.
Alta te quiero,
como chopo que en el cielo
se despereza.
Pero no mía.
Blanca te quiero,
como flor de azahares
sobre la tierra.
Pero no mía.
Pero no mía
ni de Dios ni de nadie
ni tuya siquiera.

Lletra: Agustín García Calvo 
Intèrpret: Amancio Prada






EL PAÍS SECRET

Tota dona de natura reial
té un país secret que li és més ver
que aquest pàl·lid món extern:

a mitjanit quan el silenci l'envolta
deixa de banda agulla o llibre
i el visita d'amagat.

Aclucant els ulls, ella improvisa
una tanca amb cinc barres entre bedolls,
salta per sobre, pren possessió.

Llavors corre, vola o bé cavalca
(un cavall al trot ve a saludar-la)
i viatja allà on vol;

fa créixer l'herba, fa obrir-se els lliris
de botó a flor mentre guaita
i els peixos mengen de la seva mà;

ha fundat pobles, ha plantat arbredes,
ha buidat valls per rierols que corren
frescs a una badia tancada.

Mai he gosat interrogar el meu amor
sobre el governament del seu reialme,
sobre la seva geografia,

ni l'he seguit entre aquells bedolls
encamellant-me sobre la tanca
i espiant entre la boira.

M'ha promès, però, quan mori,
un lloc sota el seu palau privat
a una clariana del bosc,
on creixen gencianes i violes,
on de vegades ens trobarem. 

Lletra: Robert Graves
Traducció: Lucia Graves
Intèrpret: Maria del Mar Bonet





13 comentaris:

  1. Potser alguns ho veuen com l'anell de matrimoni, exclusivament com un símbol d'amor etern, no ho sé. A mi m'angoixa una mica. L'amor no hauria d'implicar ni contractes, ni claus, ni posessions. Però tan sols volia dir-te que potser la moda ens ve de París (per variar), perquè el Pont des Arts n'està ple, molt ple, i fins i tot l'han de buidar de vegades perquè no pot aguantar el pes excessiu d'aquest lligam d'amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amor etern...: uuufff! Sí, conec aquella moda parisenca, i, disculpa la ironia, però t'he de dir que a mi, tants juraments d'amor junts em fan venir picor a tot el cos. Per si de cas, aclarisc que crec fermament en l'amor entre dues persones, tan etern com les dues persones vulguen, o sàpien fer-lo durar. Però l'amor dels cadenats no és l'amor en què jo crec. Gràcies, Pruïja, per passar per ací.

      Elimina

  2. A més de comentar el tema del Pont des Arts -se m'han avançat- i de donar-te tota la raó pel que fa a la crítica que fas del cadenat com a "símbol de l'amor" confirmar la bellesa de País Secret, un poema que sempre m'ha emocionat com a expressió de llibertat i respecte "mai he gosat interrogar
    el meu amor sobre el governament del seu reialme" i, per tant, d'amor real.

    Des de El Far, una abraçada.





    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi: he estat a punt de ressaltar, com a peu de foto, els versos que cites de Graves. Els duc gravats al cervell amb lletres daurades. A mi també m'emociona el poema sencer, la manera com la M. M. Bonet el canta, el record especialíssim que en tinc, d'un any per a mi decisiu en què va presentar el disc a Almussafes i jo no vaig parar de plorar durant tot el concert. I, t'ho reconec, m'emociona profundament que un home haja escrit un poema així.

      Una altra abraçada, des del PV fins al teu Far. I moltes gràcies per les teues paraules.

      Elimina
  3. Això és una moda que té l'origen en una "novel·la" de Federico Moccia. Molt adolescent i joves les adoren. Preocupant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. També en tenia notícia, Carles. No l'he llegida, ni crec que ho faça mai, però tinc entès que és dolentíssima. M'agradaria que algú, amb coneixement de causa, ens ho confirmara. Ja veus que el gènere humà és 'copiamones' per naturalesa, i en els temps actuals, superficials i on quasi ha desaparegut el costum saníssim de dissentir, i més entre la gent jove, pitjor encara. Gràcies, Carles.

      Elimina
    2. No cal que la lligesques, Maria Josep, ja ho va fer Pilar (raons del nostre treball!) i en va eixir horroritzada. Realment simple, a més de masclista i, fins i tot "immoral" (fa elogi, per suposat, de kla submissió de la xica, peò també de la mediocritat o del vandalisme gratuït... )

      Elimina
  4. Totalment d'acord, amb el que dius, hi ha altres formes de fer entendre a l'altra persona que ens agradaria una situació amorosa ideal i eterna. De tota manera, aquesta voluntat és comprensible encara que està malament enfocada: ni la situació amorosa en tot moment és ideal, ni tampoc serà eterna. Entendre això és madurar. Però la majoria dels adolescents en especial no compten amb aquestes vivències ni, per tant, amb aquesta òptica d'un amor lliure. El company Carles Mulet té raó, és una moda treta de "Ho voglia di te" de Federico Moccia, no opinaré perquè no he llegit el llibre, però crec que aquest sentiment de compromís o sentir-se lligat a l'altre és el que es vol expressar... de la pitjor manera possible, és cert. I a més, enrunant els ponts.

    Una abraçada, gran llegir-te!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Ari: trobe que, més que 'amor lliure' estaria bé pensar a viure l'amor en llibertat. Com totes les relacions afectives, a més a més. Tots els indicis apunten que Moccia, més que de relacions 'lligades', vol parlar de relacions 'encadenades'. Deixa'm que faça un poquet d'ironia i d'humor negre. Gràcies als vostres comentaris, un company de l'editorial ha escorcollar a la xarxa i ha descobert que, a banda del llibre, i més patètic encara, sembla que la moda dels 'cadenats de l'amor' pot procedir d'una pel·lícula que se'n va fer, amb el mateix títol. Se'n pot veure algun tràiler a youtube.
      Moltes gràcies per les teues atencions. I una altra abraçada!

      Elimina
  5. Jo n'he llegit un altre llibre del Moccia que, en resum, és un pasteló: quan penses que ja no pot ser més ensucrat, doncs sí. Me'l vaig acabar per allò de "no és possible que encara siga més apegalós" però sí que podia ser... Una vegada dit això i amb l'evidència que un excés de sucre perjudica seriosament la salut, hi ha adolescents que necessiten molta energia i, des d'eixe punt de vista, encara que mengen massa calories, no engreixen. Des d'eixe punt de vista, persones intel·lectualment formades no cal que consumisquen tant de sucre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segons les paraules de Carles, i la lectura de Pilar (Garcia), aquest llibre, a banda de dolent, sembla que és nociu. Al revés de tot el que pretenem que siga l'educació emocional de la gent jove. I tot això em fa pensar molt. Perquè, anem a veure: a mi m'agradava, des de ben jove, llegir allò que se'n diu 'novel·la romàntica', i vaig llegir Jane Austen, les germanes Brönte, i fins i tot Isabel Allende...! Però mala diferència! Tu que coneixes bé la gent d'aquesta edat, i també la narrativa juvenil: no trobes que podem donar sucre, i calories, i vitamines i el que faça falta, als adolescents, sense intoxicar-los de masclisme, de submissió, de pijerio, i etc...? A que sí...?

      Elimina
  6. Estant a l'institut em fixe en les parelletes que es fan entre els alumnes, i no és fàcil evitar establir juïns en veure'ls plegats: a voltes pense, com pot ser que tal estiga amb tal altre, o si coneixent-se amb setze anys, duraran fins els 80 anys (mitjana d'esperança de vida arredonida)? També note gests que si bé poden resultar innocents, poden contenir a la llarga significat negatiu: per exemple quan ell s'agafa del coll d'ella.

    Al remat, pense que la televisió (sèries i pel·lícules de caire juvenil o també adult) poden representar un mal exemple, com ho van fer segles arrere algunes novel·les. No sé fins a quin punt poden transcendir els enamorats jóvens, anar més enllà del que una fi de novel·la implica: crec que els llibres de Quim Monzó poden ajudar a fer-los percebre tota la xarxa d'implicacions que conté l'amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, sí, que lligen Quim Monzó, o similars. Que riguen dels absoluts, que sàpien llevar transcendència als drames, que aprenguen la ironia.I que visquen l'amor pensant que serà etern, si volen, però que el visquen de manera sana i voluntària, i mantenint cadascú la seua personalitat pròpia. La vida ja s'encarregarà, més tard, d'anar matisant les coses. Són tan importants els llibres que es lligen en aquestes edats! Salut!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'agost de 2017

*Or, presonera llum* *en els palaus de l’aranya: * *llum de sol ponent * *a poc a poc filava. * *Salvador Espriu* Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà. *El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp. Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà ... més »


«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2017

En l'edició d'*El Temps* de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre *en construcció*, després de *Serena barca*. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels *lletracremats *i les *lletracremades*. I jo, desvanida. La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez B... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »