Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 9 de març de 2014

«LIBRE TE QUIERO». UN DESIG DE 8 DE MARÇ

Al meu parer, no hi ha manera més desafortunada ni imatge de més mal gust per a representar l'amor entre dues persones que la d'un cadenat. I tanmateix, i no sé per quina epidèmia de coentor retrògrada (o potser no es tracta d'una ocurrència popular espontània ...?), a Gandia, i fins i tot al Grau —ai dolor, al Grau també!— hi han començat a proliferar, penjats de baranes com si foren feixos de perdius degollades. No sé per quina associació mental, quan veig un d'aquests estris que encadenen a una reixa un amor etern, em ve al cap la poca gràcia amb què el cristianisme instituí el símbol de la creu —un instrument de suplici amb el qual, a l'antiguitat, s'ajusticiava certs criminals— per a designar l'alegria de la fe en Crist. En fi, que no n'encertem una. Repetisc, sempre al meu parer.

«Cadenats de l'amor» amb mar de fons.
Aclariment: la denominació no és meua. Prové d'una romàntica campanya comercial
impulsada fa algunes setmanes per l'Ajuntament de Gandia.

Aquest desfici mental s'ha instal·lat al cap amb més virulència durant el present cap de setmana —permeteu-me que amplie l'ona expansiva del 8 de març a tot el cap de setmana—. Ja ho sabeu: una data establerta internacionalment per reivindicar i reincidir en la necessitat de defensar els drets de les dones, en igualtat amb els dels homes. Una utopia encara, més utòpica com més internacional entenguem la diada. Considere que un d'aquests drets de la dona, en l'àmbit de la vida privada, és la llibertat d'estimar. De desenvolupar una vida afectiva i sexual on el respecte siga premissa inqüestionable i recíproca; i la lliure determinació en les actituds i decisions siguen, en primer lloc, les de la persona. És a dir, tot al revés de la missió que, a manera de símbol, se suposa que hauria de garantir un cadenat. I no cal dir que, al meu parer, sense llibertat no hi ha igualtat. Ja sé que això pot sonar a lema inconsistent de pancarta de manifestació, categòrica i amb el seu puntet de quimera. Però és que passa que, no fa massa temps, una dona jove em va confessar que s'havia enamorat d'un home que tenia una situació econòmica sòlida i estable, i que, gràcies a això, ella havia decidit que deixava d'estudiar; que ja no li calia sacrificar-s'hi més per a ser feliç. M'ho va dir així, com qui decideix cloure's, alegrement, entre els grillons d'un cadenat. Se'm van eriçar tots els pèls del cos.


Mar fotografiada en una vesprada de març, esplèndida, i sense cadenats de fons.

Per compensar tals pensaments nefastos, i en el camp sempre gratificant i infal·lible de la poesia, aporte ací dues mostres del que, personalment, m'agradaria que fóra sempre el concepte que hom hauria de tindre d'una dona en una relació d'amor. La que, primerament ella mateixa, hauria d'aspirar a mantenir, i a reivindicar, en una relació d'amor. Els autors són dos homes: Agustín García Calvo el primer; Robert Graves el segon. No sé què en pensareu, però a mi em pareixen bellíssims textos, i bellíssimes cançons.





LIBRE TE QUIERO

Libre te quiero,
como arroyo que brinca
de peña en peña.
Pero no mía.
Grande te quiero,
como monte preñado
de primavera.
Pero no mía.
Buena te quiero,
como pan que no sabe
su masa buena.
Pero no mía.
Alta te quiero,
como chopo que en el cielo
se despereza.
Pero no mía.
Blanca te quiero,
como flor de azahares
sobre la tierra.
Pero no mía.
Pero no mía
ni de Dios ni de nadie
ni tuya siquiera.

Lletra: Agustín García Calvo 
Intèrpret: Amancio Prada






EL PAÍS SECRET

Tota dona de natura reial
té un país secret que li és més ver
que aquest pàl·lid món extern:

a mitjanit quan el silenci l'envolta
deixa de banda agulla o llibre
i el visita d'amagat.

Aclucant els ulls, ella improvisa
una tanca amb cinc barres entre bedolls,
salta per sobre, pren possessió.

Llavors corre, vola o bé cavalca
(un cavall al trot ve a saludar-la)
i viatja allà on vol;

fa créixer l'herba, fa obrir-se els lliris
de botó a flor mentre guaita
i els peixos mengen de la seva mà;

ha fundat pobles, ha plantat arbredes,
ha buidat valls per rierols que corren
frescs a una badia tancada.

Mai he gosat interrogar el meu amor
sobre el governament del seu reialme,
sobre la seva geografia,

ni l'he seguit entre aquells bedolls
encamellant-me sobre la tanca
i espiant entre la boira.

M'ha promès, però, quan mori,
un lloc sota el seu palau privat
a una clariana del bosc,
on creixen gencianes i violes,
on de vegades ens trobarem. 

Lletra: Robert Graves
Traducció: Lucia Graves
Intèrpret: Maria del Mar Bonet





13 comentaris:

  1. Potser alguns ho veuen com l'anell de matrimoni, exclusivament com un símbol d'amor etern, no ho sé. A mi m'angoixa una mica. L'amor no hauria d'implicar ni contractes, ni claus, ni posessions. Però tan sols volia dir-te que potser la moda ens ve de París (per variar), perquè el Pont des Arts n'està ple, molt ple, i fins i tot l'han de buidar de vegades perquè no pot aguantar el pes excessiu d'aquest lligam d'amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amor etern...: uuufff! Sí, conec aquella moda parisenca, i, disculpa la ironia, però t'he de dir que a mi, tants juraments d'amor junts em fan venir picor a tot el cos. Per si de cas, aclarisc que crec fermament en l'amor entre dues persones, tan etern com les dues persones vulguen, o sàpien fer-lo durar. Però l'amor dels cadenats no és l'amor en què jo crec. Gràcies, Pruïja, per passar per ací.

      Elimina

  2. A més de comentar el tema del Pont des Arts -se m'han avançat- i de donar-te tota la raó pel que fa a la crítica que fas del cadenat com a "símbol de l'amor" confirmar la bellesa de País Secret, un poema que sempre m'ha emocionat com a expressió de llibertat i respecte "mai he gosat interrogar
    el meu amor sobre el governament del seu reialme" i, per tant, d'amor real.

    Des de El Far, una abraçada.





    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi: he estat a punt de ressaltar, com a peu de foto, els versos que cites de Graves. Els duc gravats al cervell amb lletres daurades. A mi també m'emociona el poema sencer, la manera com la M. M. Bonet el canta, el record especialíssim que en tinc, d'un any per a mi decisiu en què va presentar el disc a Almussafes i jo no vaig parar de plorar durant tot el concert. I, t'ho reconec, m'emociona profundament que un home haja escrit un poema així.

      Una altra abraçada, des del PV fins al teu Far. I moltes gràcies per les teues paraules.

      Elimina
  3. Això és una moda que té l'origen en una "novel·la" de Federico Moccia. Molt adolescent i joves les adoren. Preocupant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. També en tenia notícia, Carles. No l'he llegida, ni crec que ho faça mai, però tinc entès que és dolentíssima. M'agradaria que algú, amb coneixement de causa, ens ho confirmara. Ja veus que el gènere humà és 'copiamones' per naturalesa, i en els temps actuals, superficials i on quasi ha desaparegut el costum saníssim de dissentir, i més entre la gent jove, pitjor encara. Gràcies, Carles.

      Elimina
    2. No cal que la lligesques, Maria Josep, ja ho va fer Pilar (raons del nostre treball!) i en va eixir horroritzada. Realment simple, a més de masclista i, fins i tot "immoral" (fa elogi, per suposat, de kla submissió de la xica, peò també de la mediocritat o del vandalisme gratuït... )

      Elimina
  4. Totalment d'acord, amb el que dius, hi ha altres formes de fer entendre a l'altra persona que ens agradaria una situació amorosa ideal i eterna. De tota manera, aquesta voluntat és comprensible encara que està malament enfocada: ni la situació amorosa en tot moment és ideal, ni tampoc serà eterna. Entendre això és madurar. Però la majoria dels adolescents en especial no compten amb aquestes vivències ni, per tant, amb aquesta òptica d'un amor lliure. El company Carles Mulet té raó, és una moda treta de "Ho voglia di te" de Federico Moccia, no opinaré perquè no he llegit el llibre, però crec que aquest sentiment de compromís o sentir-se lligat a l'altre és el que es vol expressar... de la pitjor manera possible, és cert. I a més, enrunant els ponts.

    Una abraçada, gran llegir-te!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolguda Ari: trobe que, més que 'amor lliure' estaria bé pensar a viure l'amor en llibertat. Com totes les relacions afectives, a més a més. Tots els indicis apunten que Moccia, més que de relacions 'lligades', vol parlar de relacions 'encadenades'. Deixa'm que faça un poquet d'ironia i d'humor negre. Gràcies als vostres comentaris, un company de l'editorial ha escorcollar a la xarxa i ha descobert que, a banda del llibre, i més patètic encara, sembla que la moda dels 'cadenats de l'amor' pot procedir d'una pel·lícula que se'n va fer, amb el mateix títol. Se'n pot veure algun tràiler a youtube.
      Moltes gràcies per les teues atencions. I una altra abraçada!

      Elimina
  5. Jo n'he llegit un altre llibre del Moccia que, en resum, és un pasteló: quan penses que ja no pot ser més ensucrat, doncs sí. Me'l vaig acabar per allò de "no és possible que encara siga més apegalós" però sí que podia ser... Una vegada dit això i amb l'evidència que un excés de sucre perjudica seriosament la salut, hi ha adolescents que necessiten molta energia i, des d'eixe punt de vista, encara que mengen massa calories, no engreixen. Des d'eixe punt de vista, persones intel·lectualment formades no cal que consumisquen tant de sucre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segons les paraules de Carles, i la lectura de Pilar (Garcia), aquest llibre, a banda de dolent, sembla que és nociu. Al revés de tot el que pretenem que siga l'educació emocional de la gent jove. I tot això em fa pensar molt. Perquè, anem a veure: a mi m'agradava, des de ben jove, llegir allò que se'n diu 'novel·la romàntica', i vaig llegir Jane Austen, les germanes Brönte, i fins i tot Isabel Allende...! Però mala diferència! Tu que coneixes bé la gent d'aquesta edat, i també la narrativa juvenil: no trobes que podem donar sucre, i calories, i vitamines i el que faça falta, als adolescents, sense intoxicar-los de masclisme, de submissió, de pijerio, i etc...? A que sí...?

      Elimina
  6. Estant a l'institut em fixe en les parelletes que es fan entre els alumnes, i no és fàcil evitar establir juïns en veure'ls plegats: a voltes pense, com pot ser que tal estiga amb tal altre, o si coneixent-se amb setze anys, duraran fins els 80 anys (mitjana d'esperança de vida arredonida)? També note gests que si bé poden resultar innocents, poden contenir a la llarga significat negatiu: per exemple quan ell s'agafa del coll d'ella.

    Al remat, pense que la televisió (sèries i pel·lícules de caire juvenil o també adult) poden representar un mal exemple, com ho van fer segles arrere algunes novel·les. No sé fins a quin punt poden transcendir els enamorats jóvens, anar més enllà del que una fi de novel·la implica: crec que els llibres de Quim Monzó poden ajudar a fer-los percebre tota la xarxa d'implicacions que conté l'amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, sí, que lligen Quim Monzó, o similars. Que riguen dels absoluts, que sàpien llevar transcendència als drames, que aprenguen la ironia.I que visquen l'amor pensant que serà etern, si volen, però que el visquen de manera sana i voluntària, i mantenint cadascú la seua personalitat pròpia. La vida ja s'encarregarà, més tard, d'anar matisant les coses. Són tan importants els llibres que es lligen en aquestes edats! Salut!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »