Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 16 de febrer de 2014

«HE MIRAT AQUESTA TERRA». DEDICAT AL SENYOR ARTURO TORRÓ, ALCALDE DE GANDIA

Senyor Arturo Torró, alcalde popular (PP) de Gandia:

Vostè entén el significat de la paraula «terra» més enllà del seu valor material? Vull dir: ho ha sabut mai, què significa la paraula «terra», per als qui l'estimem amb el cor? Per als qui recordem, amb agraïment i amb enyorança, els qui ens hi han precedit? Per als qui la sentim parlar en la llengua del respecte i de la veneració que molta gent parlem, la llengua de la nostra «terra»? Vostè em va dir una vegada que havia fet poesia, en la seua joventut. Vaig encaixar aquella anècdota inesperada amb un somriure, entre incrèdul, irònic i he de reconèixer que un pèl tendre. Però si vostè va ser poeta, encara que haja sigut un poquet només, o com una relliscada pròpia de la joventut, ho hauria de saber, com tremola la paraula «terra» quan se la mira amb ulls d'estima. O és que vostè ja no la mira amb aquells ulls emocionats de quan fou poeta?

Foto: Natxo Francés: «La platja de l'Auir vista des de la mar».

Aquesta imatge està extreta del «Quadern» d'El País del 12 de febrer de 2014. L'article que il·lustra és d'Esperança Costa. Es titula «El dret al paisatge», i va acompanyat d'un epígraf que ha motivat aquesta petita entrada poètica dedicada a l'alcalde Torró: «El valor emocional d'un territori té instruments legals per a poder defensar-se?».

Per obra i culpa de l'alcalde de Gandia, Arturo Torró, m'esborrone, encara més, si cap, cada vegada que escolte aquest poema d'Espriu cantat per Raimon. Perquè no hi ha res com que et demostren menyspreu cap als llocs on t'has criat, cap a la terra que t'ha fet ser qui eres, i cap a les persones que la volen viva... No hi ha res com això perquè estimes, llocs, terra i persones, a través de tots els porus de la pell.

Podeu fer la prova de seguir el poema, en la veu de Raimon, des d'aquest vídeo (el so és millor que la imatge). I sabreu —crec— de què us parle:





Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
                he mirat aquesta terra,
                he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
                he mirat aquesta terra,
                he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
              he mirat aquesta terra,
              he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
              he mirat aquesta terra,
              he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
              he mirat aquesta terra,
              he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu, Llibre de Sinera



ADDENDA (18 de febrer)

Després d'haver redactat aquesta entrada, i gràcies a la funció divulgadora de Facebook, el company de batalles comunes i amic estimat Jordi Puig em dóna a conèixer una versió del mateix «He mirat aquesta terra...», interpretada per Komfusió. Confesse que és la primera vegada que sent aquest grup. I se m'ha ocorregut pensar que l'evolució, des del sant Raimon de culte fins aquests joves, podria ser l'evolució il·lusionada i revitalitzada que vull i desitge per al meu país. I per això, i perquè m'ha agradat molt la barreja d'estils, i de tradicions, i perquè contagien esperança, la vull compartir ací. Amb el permís de Jordi, i l'estupefacció que sempre em provoca la seua capacitat de radar humà sense fronteres.


14 comentaris:

  1. Que pena que tus palabras no sirvan de nada a los especuladores y capitalistas, la tierra no tiene vuelta a tras y se empeñan en destruirla. Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana: gràcies per participar en la conversa. Segurament tens raó, i unes poques paraules motivades per l'estima fonda cap a uns llocs no poden servir per capgirar molts anys de pràctiques especuladores. Però vull aprofitar el teu comentari per dir una cosa: estaria bé que recordàrem quantes destrosses han pogut evitar les mobilitzacions ciutadanes. Una de les més recents, la de Parcent. I de les mítiques, fa molts anys, la del llit del Túria, a València, que volien utilitzar com a autopista; o el repetidor dalt del Montgó. D'acord que vivim en un sistema capitalista que fa fàstic, però el poble hauria de ser conscient que és qui en té l'última paraula. Besos, i encantada.

      Elimina
  2. potser no m'escoltes però t'estic aplaudint

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sé que eres una entusiasta que s'estima el nostre país, i les paraules, i la poesia... I també puc saber tot allò que t'estimes ben poc. Per tant, si tu m'ho dius, m'ho crec; veges! Gràcies per ser tan atenta, Xelo. La unió fa la força!

      Elimina
  3. Anit et llegixia vaig triar arribar a casa per escriure't.No hi ha cap dubte del teu amor al lloc la terra i les persones. El qual és compartit per molts. Però no per tothom. I qui hauria de vetllar nit i dia que aquest amor no perillés en cap moment resulta que se'ns ha fet poeta. Són un insult per a tot i per a tothom. El dia que, jo estava allí, ens va dir que havia escrit poesia vaig sentir vergonya al.lièna. Ells no saben ni lletrejar aquesta paraula. Però vull quedar-me amb l'amor de les teves paraules que són al cap i a la fi el que treiem de profit del teu escrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que jo sàpiga, amic, el senyor Torró va ser poeta quan encara no era alcalde...; ni ho devia somiar, vaja! De totes maneres, pensa una cosa —i disculpa si et contradic—: la poesia no és patrimoni de cap ideologia concreta. Jo preferiria mil vegades que un alcalde del PP, com don Arturo, fóra poeta, i s'emocionara, com nosaltres, contemplant l'Auir en tota la seua bellesa despullada, que no que siga el tio Gilito que és, al qual se li fan ulls de dòlar quan veu diners a guanyar. O pitjor encara, que els seus criteris d'actuació depenguen dels favors que ha de rescabalar. Millor fer versos, eh...?

      Elimina
  4. És clar que la poesia no és patrimoni, afortunadament, de cap ideologia. Però sóc dels que crec, i això és el que volia donar a entendre en l'altre comentari, que aquests personatges de cap de les maneres poden ni seran mai poetes, si més no, de la manera que jo l'entenc. Encara que a tu t'agradés que el senyor ArturO, quina pena de O! fóra poeta, no ho serà mai de la vida. Els seus gens han estat programats, per a una altra classe d'aventures. Aventures que malauradament patim tots. L'Auir, per a ell, els seus amics i gairebe per a tots qui se l'escolten, és una troballa especulativa. No vull pas fer-te perdre el temps amb aquests romanços. Repeteixo que em quedo amb l'amor de les teves paraules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No cal que et recorde, amic Eduard, que ni aquestes aportacions teues són romanços ni molt menys encara m'hi fas perdre el temps, sinó tot el contrari: moltes gràcies per engrescar-te amb aquestes causes, i per la teua combativitat, que sempre transmet energia.
      Mira: em permet, per desdramatitzar un poc l'assumpte torronià, traslladar ací un comentari que l'amic Raül Hernàndez va voler compartir anit a facebook. Escatologia inclosa. Crec que el sentit de l'humor és un recurs poderós i una demostració de victòria. La gentola prepotent, especuladors i mafiosos, no en solen tindre, d'humor, i sí molt mala 'sombra'. Diu Raül: "No crec que el senyor Torró haja pogut passar mai, com a poeta, de plagiar la bonica 'coplilla' popular (en castellà, of course) que diu: 'de tu ventana a la mía/ he de poner una caña/ para que llegue la leche/ de mi polla a tu castaña'... i encara gràcies."

      Elimina
  5. No sé si és que ho he llegit en un dia d'especial sensibilitat, però m'he emocionat amb el paràgraf amb què obries l'entrada i sobretot amb eixe poemasso d'Espriu. La TERRA no es toca. No hauria d'haver-se tocat mai. Pel que fa al litoral saforenc, espere que el senyor Torró reflexione un poc abans de ficar la cullerada, un milió de cullerades, dins la mateixa sorra. Ja n'hi ha prou!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què t'he de dir jo, del poema d'Espriu! A mi se'm regira tot per dins, quan el llig, i sobretot quan li'l sent cantar a Raimon (per cert, al disc en directe, dels 50 anys, grandiós). Una, pel poema en si; i l'altra, perquè no puc deixar de pensar que hi ha molt d'energumen que no només no saben què vol dir emocionar-se llegint aquells versos, sinó que, si pogueren esborrarien del mapa la poesia d'Espriu, l'Espriu mateix, tot el que significa i tota aquella gent que ens emocionem llegint-lo. No crec jo que 'reflexionar' siga una acció pròpia de la política torroniana. Confie més que el poble siguem capaços de posar-li-ho difícil, i que el temps passe de pressa, fins a les pròximes eleccions, en què, aleshores sí, els qui hi arriben hauran d'actuar amb contundència. Gràcies per les teues paraules, amic!

      Elimina
  6. Fa una estona buscava un vídeo de Ponç Pons recitant uns versos. No he trobat el que volia, però he trobat açò, i m'ha agradat molt. Queda clar què és un poeta que estima sa terra, i què un mafiós que no estima res.

    http://www.youtube.com/watch?v=bUFy1IZ76zc

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina troballa més bonica, i més oportuna, amiga Àngela! Per a la gent que pot no saber-ho, en Ponç Pons és un poeta menorquí, que aconselle llegir de totes totes. I a més, una persona que s'estima la seua terra fins al moll dels ossos. Un destacadet, de la conversa: «Menorca és de sa gent que se l'estima, i naltros l'hem de defensar, de depredadors, d'explotadors i, sobretot, de mafiosos». Fàcilment aplicable, a l'Auir, i a tants altres llocs.
      Un prec: fes que la teua filla escolte la versió de Komfusió, a veure si li agrada. Besades, a tu i a ella.

      Elimina
  7. Em ve al cap allò que va dir el cap indi en la seua carta a l'home blanc: "La terra no pertany a l'home, és l'home qui pertany a la terra". Des de Lucy, la primera dona bípeda, no s'havia destruït tant en tan poc temps. Segur que som els Homo Sapìens?

    ResponElimina
    Respostes
    1. La llàstima, Pepa, és que són més vistoses les destrosses. Però jo, a pesar que de vegades m'entra un ataquet de malhumor còsmic, pense que si la vida en la Terra progressa és gràcies a la bona gent, a les persones generoses, sàvies, respectuoses, creatives, i no als energúmens que ens fan malpensar de la condició humana. Ara bé, es tractaria que fórem capaços d'evitar que els energúmens se n'isqueren amb la seua. No sé si m'he explicat... Gràcies, Pepa. Saps que m'alegra molt veure't per ací.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »