Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 16 de febrer de 2014

«HE MIRAT AQUESTA TERRA». DEDICAT AL SENYOR ARTURO TORRÓ, ALCALDE DE GANDIA

Senyor Arturo Torró, alcalde popular (PP) de Gandia:

Vostè entén el significat de la paraula «terra» més enllà del seu valor material? Vull dir: ho ha sabut mai, què significa la paraula «terra», per als qui l'estimem amb el cor? Per als qui recordem, amb agraïment i amb enyorança, els qui ens hi han precedit? Per als qui la sentim parlar en la llengua del respecte i de la veneració que molta gent parlem, la llengua de la nostra «terra»? Vostè em va dir una vegada que havia fet poesia, en la seua joventut. Vaig encaixar aquella anècdota inesperada amb un somriure, entre incrèdul, irònic i he de reconèixer que un pèl tendre. Però si vostè va ser poeta, encara que haja sigut un poquet només, o com una relliscada pròpia de la joventut, ho hauria de saber, com tremola la paraula «terra» quan se la mira amb ulls d'estima. O és que vostè ja no la mira amb aquells ulls emocionats de quan fou poeta?

Foto: Natxo Francés: «La platja de l'Auir vista des de la mar».

Aquesta imatge està extreta del «Quadern» d'El País del 12 de febrer de 2014. L'article que il·lustra és d'Esperança Costa. Es titula «El dret al paisatge», i va acompanyat d'un epígraf que ha motivat aquesta petita entrada poètica dedicada a l'alcalde Torró: «El valor emocional d'un territori té instruments legals per a poder defensar-se?».

Per obra i culpa de l'alcalde de Gandia, Arturo Torró, m'esborrone, encara més, si cap, cada vegada que escolte aquest poema d'Espriu cantat per Raimon. Perquè no hi ha res com que et demostren menyspreu cap als llocs on t'has criat, cap a la terra que t'ha fet ser qui eres, i cap a les persones que la volen viva... No hi ha res com això perquè estimes, llocs, terra i persones, a través de tots els porus de la pell.

Podeu fer la prova de seguir el poema, en la veu de Raimon, des d'aquest vídeo (el so és millor que la imatge). I sabreu —crec— de què us parle:





Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
                he mirat aquesta terra,
                he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
                he mirat aquesta terra,
                he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
               he mirat aquesta terra,
               he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
              he mirat aquesta terra,
              he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
              he mirat aquesta terra,
              he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
              he mirat aquesta terra,
              he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu, Llibre de Sinera



ADDENDA (18 de febrer)

Després d'haver redactat aquesta entrada, i gràcies a la funció divulgadora de Facebook, el company de batalles comunes i amic estimat Jordi Puig em dóna a conèixer una versió del mateix «He mirat aquesta terra...», interpretada per Komfusió. Confesse que és la primera vegada que sent aquest grup. I se m'ha ocorregut pensar que l'evolució, des del sant Raimon de culte fins aquests joves, podria ser l'evolució il·lusionada i revitalitzada que vull i desitge per al meu país. I per això, i perquè m'ha agradat molt la barreja d'estils, i de tradicions, i perquè contagien esperança, la vull compartir ací. Amb el permís de Jordi, i l'estupefacció que sempre em provoca la seua capacitat de radar humà sense fronteres.


14 comentaris:

  1. Que pena que tus palabras no sirvan de nada a los especuladores y capitalistas, la tierra no tiene vuelta a tras y se empeñan en destruirla. Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana: gràcies per participar en la conversa. Segurament tens raó, i unes poques paraules motivades per l'estima fonda cap a uns llocs no poden servir per capgirar molts anys de pràctiques especuladores. Però vull aprofitar el teu comentari per dir una cosa: estaria bé que recordàrem quantes destrosses han pogut evitar les mobilitzacions ciutadanes. Una de les més recents, la de Parcent. I de les mítiques, fa molts anys, la del llit del Túria, a València, que volien utilitzar com a autopista; o el repetidor dalt del Montgó. D'acord que vivim en un sistema capitalista que fa fàstic, però el poble hauria de ser conscient que és qui en té l'última paraula. Besos, i encantada.

      Elimina
  2. potser no m'escoltes però t'estic aplaudint

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sé que eres una entusiasta que s'estima el nostre país, i les paraules, i la poesia... I també puc saber tot allò que t'estimes ben poc. Per tant, si tu m'ho dius, m'ho crec; veges! Gràcies per ser tan atenta, Xelo. La unió fa la força!

      Elimina
  3. Anit et llegixia vaig triar arribar a casa per escriure't.No hi ha cap dubte del teu amor al lloc la terra i les persones. El qual és compartit per molts. Però no per tothom. I qui hauria de vetllar nit i dia que aquest amor no perillés en cap moment resulta que se'ns ha fet poeta. Són un insult per a tot i per a tothom. El dia que, jo estava allí, ens va dir que havia escrit poesia vaig sentir vergonya al.lièna. Ells no saben ni lletrejar aquesta paraula. Però vull quedar-me amb l'amor de les teves paraules que són al cap i a la fi el que treiem de profit del teu escrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que jo sàpiga, amic, el senyor Torró va ser poeta quan encara no era alcalde...; ni ho devia somiar, vaja! De totes maneres, pensa una cosa —i disculpa si et contradic—: la poesia no és patrimoni de cap ideologia concreta. Jo preferiria mil vegades que un alcalde del PP, com don Arturo, fóra poeta, i s'emocionara, com nosaltres, contemplant l'Auir en tota la seua bellesa despullada, que no que siga el tio Gilito que és, al qual se li fan ulls de dòlar quan veu diners a guanyar. O pitjor encara, que els seus criteris d'actuació depenguen dels favors que ha de rescabalar. Millor fer versos, eh...?

      Elimina
  4. És clar que la poesia no és patrimoni, afortunadament, de cap ideologia. Però sóc dels que crec, i això és el que volia donar a entendre en l'altre comentari, que aquests personatges de cap de les maneres poden ni seran mai poetes, si més no, de la manera que jo l'entenc. Encara que a tu t'agradés que el senyor ArturO, quina pena de O! fóra poeta, no ho serà mai de la vida. Els seus gens han estat programats, per a una altra classe d'aventures. Aventures que malauradament patim tots. L'Auir, per a ell, els seus amics i gairebe per a tots qui se l'escolten, és una troballa especulativa. No vull pas fer-te perdre el temps amb aquests romanços. Repeteixo que em quedo amb l'amor de les teves paraules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No cal que et recorde, amic Eduard, que ni aquestes aportacions teues són romanços ni molt menys encara m'hi fas perdre el temps, sinó tot el contrari: moltes gràcies per engrescar-te amb aquestes causes, i per la teua combativitat, que sempre transmet energia.
      Mira: em permet, per desdramatitzar un poc l'assumpte torronià, traslladar ací un comentari que l'amic Raül Hernàndez va voler compartir anit a facebook. Escatologia inclosa. Crec que el sentit de l'humor és un recurs poderós i una demostració de victòria. La gentola prepotent, especuladors i mafiosos, no en solen tindre, d'humor, i sí molt mala 'sombra'. Diu Raül: "No crec que el senyor Torró haja pogut passar mai, com a poeta, de plagiar la bonica 'coplilla' popular (en castellà, of course) que diu: 'de tu ventana a la mía/ he de poner una caña/ para que llegue la leche/ de mi polla a tu castaña'... i encara gràcies."

      Elimina
  5. No sé si és que ho he llegit en un dia d'especial sensibilitat, però m'he emocionat amb el paràgraf amb què obries l'entrada i sobretot amb eixe poemasso d'Espriu. La TERRA no es toca. No hauria d'haver-se tocat mai. Pel que fa al litoral saforenc, espere que el senyor Torró reflexione un poc abans de ficar la cullerada, un milió de cullerades, dins la mateixa sorra. Ja n'hi ha prou!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què t'he de dir jo, del poema d'Espriu! A mi se'm regira tot per dins, quan el llig, i sobretot quan li'l sent cantar a Raimon (per cert, al disc en directe, dels 50 anys, grandiós). Una, pel poema en si; i l'altra, perquè no puc deixar de pensar que hi ha molt d'energumen que no només no saben què vol dir emocionar-se llegint aquells versos, sinó que, si pogueren esborrarien del mapa la poesia d'Espriu, l'Espriu mateix, tot el que significa i tota aquella gent que ens emocionem llegint-lo. No crec jo que 'reflexionar' siga una acció pròpia de la política torroniana. Confie més que el poble siguem capaços de posar-li-ho difícil, i que el temps passe de pressa, fins a les pròximes eleccions, en què, aleshores sí, els qui hi arriben hauran d'actuar amb contundència. Gràcies per les teues paraules, amic!

      Elimina
  6. Fa una estona buscava un vídeo de Ponç Pons recitant uns versos. No he trobat el que volia, però he trobat açò, i m'ha agradat molt. Queda clar què és un poeta que estima sa terra, i què un mafiós que no estima res.

    http://www.youtube.com/watch?v=bUFy1IZ76zc

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina troballa més bonica, i més oportuna, amiga Àngela! Per a la gent que pot no saber-ho, en Ponç Pons és un poeta menorquí, que aconselle llegir de totes totes. I a més, una persona que s'estima la seua terra fins al moll dels ossos. Un destacadet, de la conversa: «Menorca és de sa gent que se l'estima, i naltros l'hem de defensar, de depredadors, d'explotadors i, sobretot, de mafiosos». Fàcilment aplicable, a l'Auir, i a tants altres llocs.
      Un prec: fes que la teua filla escolte la versió de Komfusió, a veure si li agrada. Besades, a tu i a ella.

      Elimina
  7. Em ve al cap allò que va dir el cap indi en la seua carta a l'home blanc: "La terra no pertany a l'home, és l'home qui pertany a la terra". Des de Lucy, la primera dona bípeda, no s'havia destruït tant en tan poc temps. Segur que som els Homo Sapìens?

    ResponElimina
    Respostes
    1. La llàstima, Pepa, és que són més vistoses les destrosses. Però jo, a pesar que de vegades m'entra un ataquet de malhumor còsmic, pense que si la vida en la Terra progressa és gràcies a la bona gent, a les persones generoses, sàvies, respectuoses, creatives, i no als energúmens que ens fan malpensar de la condició humana. Ara bé, es tractaria que fórem capaços d'evitar que els energúmens se n'isqueren amb la seua. No sé si m'he explicat... Gràcies, Pepa. Saps que m'alegra molt veure't per ací.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »