Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 10 de febrer de 2014

AL VENTRE DE LA BALENA, «MIL POETES I UN PAÍS», DE GERMANIA

Al número 60 de la revista de llibres Caràcters, corresponent a l'estiu de 2012, Josep Lluís Roig i jo mateixa començàrem a publicar un article que, amb el títol fix d'«Al ventre de la balena» intenta aplegar-hi títols o propostes poètiques, que pensem que mereixen ser tingudes en compte, bé a manera de recomanacions, o perquè ens han fet reflexionar sobre l'actualitat poètica, editorial, i, en fi, sobre la quasi sempre miraculosa supervivència de les col·leccions de poesia, actives encara a pesar d'aquests temps poc falaguers.


Portada amb il·lustració de Pere Salinas, com ho són també les de l'interior
d'aquest número. En aquest enllaç es poden descarregar en PDF
els núms. de Caràcters, fins al 55 a hores d'ara.
Per a subscripcions: publicacions@uv.es


Al núm. 65, hem dedicat «Al ventre de la balena» a revisar la col·lecció «Mil poetes i un país», de l'editorial Germania. Un autèntic boom de títols, amb aspectes lloables i uns altres que mereixen alguna reflexió crítica, entre els quals es fa difícil escorcollar fins a arribar a aquelles propostes que, més prompte o més tard, haurien de poder-se significar amb veu pròpia entre la multitud. Tot i així, esperem que aquest aparador superpoblat servisca com a plataforma de llançament, perquè hi ha, sens dubte, poetes que mereixen tenir-se en compte. Temps al temps. Esperem que l'article, que reproduïm a continuació de manera íntegra, hi haja aportat una mica de llum.

He demanat autorització al pintor Pere Salinas per a poder acompanyar aquesta entrada amb algunes de les seues obres, encara que no siguen les que s'han reproduït a l'últim Caràcters. Perquè ens encanta el seu treball artístic, senzillament. Les que inserim a continuació pertanyen a la sèrie «Contra Pessoa», on el «contra» no significa anar en contra de l'escriptor portuguès, sinó recolzar-s'hi.



Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.


AL VENTRE DE LA BALENA

Josep Lluís Roig
M. J. Escrivà


En els últims mesos assistim encuriosits a la multitud de veus que va fent créixer, a una velocitat pertorbadora, la col·lecció de poesia «Mil poetes i un país» de l’editorial Germania. Ja ho diu el nom: som un país de poetes; o almenys, d’aspirants a poetes, que tot necessita el seu temps per a créixer. Així, amb la premissa que tant és vendre set-cents exemplars d’un poeta com cent de set –gràcies a les noves tecnologies d’impressió– l’editorial s’ha llançat a una cursa un tant desconcertant en els nostres dies: publicar tants poetes com tinguen una obra publicable.

D’aquest comportament editorial és fàcil extraure, a grans trets, dues conclusions enfrontades. D’una banda, la possibilitat lloable de donar a conèixer veus que, d’altra manera, ho tindrien molt difícil per a accedir al mercat editorial; d’una altra, però, amb aquesta superproducció de títols no es fa un treball editorial de selecció, ni de depuració amb llibres que ho necessitarien, per ser primeres obres, prometedores, i que haurien merescut un cert guiatge. Qüestió a banda, sobre la qual ens pareix just incidir, és la falta de rigor lingüístic en molts dels casos, just en aquests moments inicials en què tan important és un bon assessorament literari com de llengua. Així ho pensem i així ho fem constar, en aquest ventre de balena que està pensat per aglutinar aportacions en sentit positiu.


Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.


Una altra particularitat que marca el caràcter de la col·lecció «Mil poetes i un país»: la difusió dels títols. Amb tiratges curts, no hi ha distribució sistemàtica a les llibreries. Encara que això és un fet bastant general, que afecta des de fa molts anys els llibres de poesia. Més encara actualment. L’opció de Germania, en aquest cas, acceptada —suposem— pels seus autors i autores és la de fer de distribuïdors, publicistes i comercials de la pròpia obra. No és la primera vegada que insistim en aquesta secció que el món del llibre pateix un canvi dràstic, i que els canals convencionals de distribució no funcionen. I aquesta és, compartida en major o menor grau, l’opció de Germania: edició, presència en el món literari, però a través d’una modalitat d’autoedició on el dinamisme dels autors i les autores és fonamental a l’hora de rendibilitzar el breu tiratge i de donar-se a conèixer i donar a conèixer els seus llibres. Pel que veiem, el pacte funciona bastant bé, i, curiosament, gràcies a aquesta simbiosi, assistim a una activitat sorprenent propulsada per aquells i aquelles que aspiren a ser mil en un país de poetes. Remarcable l’activisme entusiasta, per exemple —per destacar, de tot el catàleg, només alguns dels noms que n’hem pogut seguir—, de Josep Antoni Alfonso (Envers), Rosa Roig (Joc de dos), Salvador Lauder (Obaga), Xelo Llopis (Guarda’m el secret), Sandra Domínguez (De blanc setí), Enric Sanç (El plany de les lletres ferides), o Miquel Català (Poemes de la nina libèl·lula / Poemes de la nina mandarina).


Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.


Per tant, en resum: estem davant d’una tàctica editorial que no s’hauria de menysprear a la lleugera, encara que, per a guanyar credibilitat —i, atenció, perquè, en el moment de redactar aquest text, la col·lecció ja compta amb més de 40 títols— hauria de millorar els paràmetres de qualitat, tant en contingut com en forma, i fer valer un criteri editorial que ajudara els lectors a llançar-se a la piscina que és accedir a un llibre sense tenir-ne referències prèvies. En aquest sentit, confiem en l’aportació de Josep Antoni Fluixà com a assessor de la col·lecció, des del núm. 19. Precisament amb un dels noms joves més interessants i complets —al nostre parer— que s’incorpora al panorama literari: el d’Hèctor Serra, amb Trèmolo a la col·lecció.

Impossible poder atendre, un a un, els quaranta i escaig títols actuals. Però no volem estar-nos de remarcar-ne alguns, per motius diversos. En un altre «Al ventre de la balena» ens havíem detingut en Lorena Cayuela i els Poemes per a Keo, que hem tingut el goig de conèixer entre els «Mil poetes...». Com pensem que caldria detenir-se en el que ja és tercer títol d’Alba Camarasa (1987), La farina que admeta: a moments lúcid, ocurrent, i amb un gust pels versos a manera d’aforismes o sentències, com ara: «El temps ho cura tot, i no deuria; / hauria de deixar algunes ferides enceses. / Com una espècie de memòria històrica. / Com una forma de mantindre’ns alerta.»



Pere Salinas, Collage. Sèrie «Contra Pessoa», 2009.També podreu trobar el pintor en aquesta pàgina de Facebook.


Entre els noms que s’hi estrenen, amb una personalitat literària atractiva que haurà d’anar modelant el temps, ens han interessat Alba Fluixà (1988) i el seu En el camí de l’alba, honest i encantadorament jove: «Encara tinc vint anys. Tranquils, que en uns pocs més / se m’haurà passat / i escriuré per fi serenament / i, potser, fins i tot bé.» I el gandià José Manuel Prieto (1989), que, amb L’univers sense precipici podria ser un exemple clar d’aquella necessitat de treball d’edició que comentàvem abans. Un centenar ben llarg de poemes en són massa per a un primer llibre, i més encara quan n’hi hauria un nombre suficient que garanteixen la qualitat global. Ens agraden aquests versos, que poden servir com un desig de bon auguri per a tants camins com s’enceten amb aquest boom poètic: «Hui, desarmat i desprotegit, / pregue als déus pagans / que em donen bon vent / per suportar les tronades de maig / tan hivern, tan hostil.»

I encara assenyalem el cas d’un autor ja veterà però poc conegut, Vicent Torres Aguado, que en La mar i els blaus desplega uns versos d’una fina espiritualitat lírica, nostàlgics i serens, i amb un pulcre tractament del llenguatge poètic. I per últim, la reedició d’un descatalogat Reconstrucció, d’Antoni Espí (1956), que fou premi Comas i Maduell de Tarragona, l’any 2006. Amb una sensitiva consideració sobre els universals vida i mort que ens pot servir de cloenda: «La vida pot ser això: / prendre el solet candorós / de novembre. / I la mort, fred evitern: / la solitud del No-res.»


ADDENDA (febrer de 2014)

Quan ja està publicat l'article a Caràcters 65, conec un altre títol de la col·lecció, aparegut fa uns mesos (difícil donar l'abast a aquest ritme!): Espentar l'abisme, d'un jove poeta de Gandia de nom literari Miquel Moiga (Miquel Monedero i Garcia). Personalment, és una d'aquelles veus noves que m'han despertat interès, i que mereixeran un seguiment a partir d'ara.



18 comentaris:

  1. Totalment d'acord amb la reflexió. Una plataforma valuosa però massa poblada. El criteri hauria de ser una mica més estricte, en benefici de la col·lecció i dels autors i autores prometedors que hi conté.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si una persona com tu, especialista a moure't en aquests terrenys de la crítica literària i cultural, ens en dónes la teua benedicció, els autors d'aquest article podem estar (encara) més tranquils. Abans li he escrit, a la Sandra D. Roig, que molt amablement ens ha donat les gràcies, per l'"honestedat" i la "sinceritat" (trobe que això és perquè tothom som una mica massa autocomplaents...), que "creiem que és bo per a la salut de la poesia, per a garantir el futur de projectes editorials arriscats, però necessaris, i sobretot, per a estimular tantes veus noves a continuar treballant amb el mateix entusiasme, i amb més exigència, si cap."
      Gràcies per dir la teua, Xavier!

      Elimina
  2. gràcies Maria Josep, hauríem de parlar, una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, Xelo. Doncs parlem-ne, quan vulgues. Una abraçada!

      Elimina
  3. Algunes editorials, de vegades, ajornen i obliden també bons autors/ores: interesos particulars i lícits. En altres ocasions diuen no convé, no és el moment adequat; promoguem aquesta persona que és velleta, hem de fer-ho per necessitat, pels serveis prestats i les banderes alçades contra el vent.
    Alguns gurus pontifiquen i s'ho creuen; són balances poètiques. Mira aquest no és de la meua colla o cercle, aquest sí. Quina llum més especial té aquest parlar! I la geometria del silenci que articula? D'on ha aparegut aquesta animeta?

    Vaja, som humans.




    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Príncep: supose que deus basar-te en experiències viscudes, directament o indirecta, en casos concrets i que, per com t'hi refereixes, desaproves. No puc saber-ho, perquè generalitzes i expliques coses d'aquelles que més d'una vegada hem sentit dir sense saber on està el desencadenant real del comentari. No vull dir amb això que no atenga les teues raons, eh?, que segur que les tens. Ens hi dónes poques pistes, i nosaltres, en canvi, centrem el comentari al màxim: parlem de superproducció, d'una editorial concreta, d'aspectes a favor i en contra, de noms particulars (alguns) i fins i tot apuntem les possibles causes i els possibles interessos 'empresarials' d'aquesta opció d'edició, que puc entendre perfectament -tot i que no compartisc-, perquè, com tu saps, jo també treballe en una editorial. A banda d'humans, tenim línies i filosofies de treball, i editar unes coses sempre suposa desestimar-ne unes altres. Això és així, però no era el motiu que ens ha empès, al Josep Lluís i a mi, a redactar aquest article. Trobe que no hi hem anat amb embuts, i sí amb el màxim tacte.
      Gràcies per deixar-te caure per ací. Una abraçada de sud a nord.

      Elimina
  4. No conec el món de les editorials, i no sé quina és la millor opció.
    Personalment, i des de la meua posició, crec que "publicar tants poetes com tinguen una obra publicable", (supose que amb uns criteris bàsics de selecció), és fer possible que siga el lector qui, amb tot eixe material al seu abast, trie allò que realment l'emocinoa o l'encisa. I per què no?
    El problema és que no tenim "Mil lectors de poesia i un país". Podem publicar d'una manera o d'una altra, però sense lectors...
    Gràcies per les reflexions en veu alta, i gràcies per dir les coses com són les coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf! Jo sí que conec el món editorial, i tot és bastant contradictori. Que es publique molt no vol dir, paradoxalment, que els lectors tinguen més llibres al seu abast. I si no, ja em diràs si trobes molts d'aquests llibres de Germania (o de l'editorial que siga, té igual) a les llibreries. Seria l'ideal: tot el que es publica, al nostre abast, i que circule, que se'n parle, i ja triarem cadascú. Però no. I encara gràcies a la promoció que en fan els propis autors. I una altra contradicció: els índexs lectors no són massa bons, però en poesia hi ha una immensa minoria fidel i incondicional. Un bon debat, amb totes aquestes parts implicades, i més encara, trobe que podria anar genial.

      Elimina
  5. No he pogut contestar-te abans...
    Estimada Maria Josep:
    Que conste que l'article fet per vosaltres dos em sembla honest i encoratjador. Hi ha una perspectiva de sumar i no pas restar que és el més positiu. I no parle per experiències que tenen a veure sobre la meua persona. Esdevindria un mesquí i ja tenim unes quantes primaveres.
    Són observacions fetes sobre casos reals i empírics que es fonamenten en decisions concretes. El meu interés era això mateix, treure a la llum allò que també existeix en aquest món de la poesia, sense acritud, ni mala bava. Constatar que existeix, com en tota organització humana.
    Sí i hi ha línies editorials diferents, oposades i complementàries. I totes caben.
    Diversitat amb encerts i errors.
    Una humanitat que creix i aprèn...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la reincidència, amic. Em pareix important parlar amb claredat.

      Elimina
  6. Hola Maria Josep,
    mentre publicaves aquesta entrada amb l'article inclòs de Caràcters, arreplegava de la meua bústia de correus la revista en qüestió, i tranquil·lament me la vaig llegir anit abans de dormir amb paper. Sincerament heu dit amb bones paraules el que calia dir, i sense ofendre ningú, simplement exposant el que hi ha. M'ha agradat molt i crec que aquest escrit dóna per a reflexionar cap on anar i que es vol de la poesia. Molta producció amb poca qualitat o una miqueta menys i una qualitat més depurada.
    Una abraçada,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Mercè. No formem part de Germania, i per tant no sabem quins són els seus criteris a l'hora de decidir quins originals publiquen i quins no. Pel que anem veient en el ritme de publicacions, està clar que no pretenen bastir una col·lecció amb autors i llibres 'escollits', ni crec que tampoc crec que vaja la cosa per apostar pels seus autors. Més bé es tracta d'un mostrari; com dir: totes aquestes persones escriuen poesia al nostre país. Mentre tothom siga conscient del que això suposa, cap problema. Estaria molt bé conèixer l'opinió d'algun dels moltíssims autors, i autores, que hi han publicat. I dels editors, encara més. Crec que és sa, i guapet, el petit debat que hi hem creat. El Josep Lluís en té el 50% de la culpa, encara que, de moment, no en diga res...
      Una altra abraçada per a tu!

      Elimina
  7. Han posa’t en pràctica allò de la impressió sota comanda i la “llarga cua”: si no pots vendre 1000 exemplars d’un llibre en vens 10 de 100 llibres. Això passa per minimitzar els costos fixos d’edició: impressió digital, passar de la correcció, no fer promoció, no tindre estructura, venda directa... El més paregut a una autoedició amb l’encert de donar-li aparença de col•lecció i crear una certa xarxa entre els autors. Pense que això no pot durar, ja que una vegada hagen publicat tots els primers llibres de tots els aspirants a poetes, se’ls acabarà la vida: ningú no voldrà repetir. Em recorda un poquet a una estafa piramidal, un autor en porta un altre i de cobrar ni parlar-ne. S’hauria d’analitzar si Germania actua com una espècie d’ONG literària o si hi ha un interès comercial darrere i si tracten amb honestedat als autors o els enganyen. Si ho fan honestament: que tinguen sort, és un model empresarial com un altre. Si no ho fan honestament, que caiguen les plagues bíbliques sobre ells.

    Capità Ahab

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aportació interessant i ben enraonada. Supose que és comprensible, que, sent una editorial, hi haja un interès comercial al darrere. Però això no hauria de ser incompatible amb el fet de tractar autors i autores honestament. Esperem que sí, i que arribe un moment en què la col·lecció s'haja guanyat la credibilitat de ser un lloc on es pot anar a trobar la gent que comença, o la que més difícil ho té per a publicar, amb el mínim de qualitat garantida, i de manera accessible i transparent. Gràcies, capità Ahab, sigues qui sigues.

      Elimina
    2. Hola! Després de llegir l'article i totes les aportacions m'agradaria aportar un parell de coses, en primer lloc em sent que forme part d'aquesta editorial i que gràcies a ells he pogut donar llum a una xicoteta part de la meua tasca com a escriptora, de no ser per la seua empemta no hi hauria res més que el meu blog per deixar petjades dels meus poemes. En segon i últim lloc vull referir-me que havent publicat el llibre no he viscut una relació editorial amb ells, he tirat a faltar una guia, un treball conjunt, un seguiment, un assessorament lingüístic o de forma, he tirat a faltar una revisió acurada i un contacte major previ a la publicació. Evidentment hi ha un interès comercial de l'editorial i un interès personal dels autors, aquesta ha de ser la base per a guanyar lloc "mil poetes" treballar conjuntament des de l'inici tot un procés que no he conegut. Gràcies pel vostre article fet amb molt de tacte i davant tot amb l'admiració i consideració que teniu per la poesia.

      Elimina
    3. Gràcies, Lorena. Sé que l'admiració i consideració per la poesia són compartides, i això encoratja. Ja diem a l'article que et descobrim com a poeta gràcies a 'Poemes per a Keo' i a l'editorial que l'ha publicat. Aquesta és la funció que esperem d'una col·lecció de poesia d'aquestes característiques: donar a conèixer poetes que comencen, apostar per ells, i per elles, i donar-los cobertura. El treball conjunt amb una editorial no sempre es dóna, pel caràcter de l'empresa, o pel que siga. Però la qualitat final del llibre, lingüística i formal, hi ha d'estar garantida, i l'han d'exigir autors i consumidors de llibres. En això sí que no cap discussió. Molta sort, companya. Aniré seguint-te el rastre. El que vaig coneixent m'agrada molt.

      Elimina
  8. Bé, m'ha agradat molt llegir tots els vostres comentaris. La meva experiència tot que gràcies a Germania he pogut publicar la meva primera obra sense certamen, que això era un somni. Ha estat com diu Lorena enriquidora però certament prou dura, en el sentit que jo desconeixia per complet que el llibre no estaria enlloc. Vaig passejar-me per les llibreries més importants de Barcelona i demanar, i demanar. tant és aixi que em va quedar un sentiment de decepció que només s'ha paliat amb els vostres articles. Fins al punt que un company de feina dramaturg amb qui havíem intercanviat obres me'n va comprar tres per Sant Jordi, els vaig signar amb tots els enllaços on podien trobar informació i resulta que els seus amics ja el tenien! l'havien comprat per Internet, però sí, he trobat a faltar una estructura que m'acompanyés en el procés.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Sandra, m'alegra veure't per ací. Certament, ens trobem en uns temps ben complicats, amb això de la distribució dels llibres i de la presència a les llibreries. No sé si mai s'ha fet una distribució general dels llibres de poesia; ho dubte. Però en el cas de col·leccions com les de Germania, que funcionen em fa l'efecte "sota demanda", crec que el plantejament de la publicació ja exclou aquesta possibilitat de distribució. Sé que se'n fan tiratges molt curts, i es pensa a difondre i fer arribar els llibres a través dels actes de presentació. És una opció respectable, com qualsevol altra, però caldria avisar els autors i autores que hi publiquen, i caldria oferir alguna manera d'accedir als llibres amb comoditat, a través de la venda 'on line', per exemple. A mi m'ha passat que ni demanant-los en una llibreria no els he pogut aconseguir. Crec que, pel bé de la poesia, i de la gent que encara la llegim, haurem de canviar de 'xip', oblidar-nos de les grans distribucions, i idear possibilitats d'adquisició de llibres distintes. És per anar-ho pensant...
      Besades i gràcies per la teua aportació com a autora de la col·lecció.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »