Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 26 de gener de 2014

JOSEP BASSET, EL SENYOR DE LA FERRALLA

Sempre que en té ocasió, Josep Basset (Benifairó de la Valldigna, 1948) recorda que la seua formació és autodidacta, i així vol que se'l considere: un autodidacta que presumeix d'haver-se sabut acostar a gent que sap més que ell. Abans d'escultor del ferro, i de ressuscitador d'objectes morts, Basset finalitzà estudis primaris i fou tabaleter, amb el seu pare, que era dolçainer. També es dedicà a collir taronges, fou mecànic, soldador de cadires platgeres, obrer en la indústria de la fusta, llaurador intermediari entre l'amo i els jornalers... Fins que arribà a Santa Fe, al terme del Verger de la Marina Alta, País Valencià, l'any 1976, de la mà de Dea (Adela), que des d'aleshores és la seua dona. Allà va establir el seu lloc de treball.

El rostre d'un home compost amb imants sobre una peça de fontaneria.
I allà el visitàrem fa unes setmanes, en una espècie d'obrador prodigiós enmig d'un terme immens, on Basset practica l'art —o la màgia, que jo encara no ho tinc del tot clar—, de transformar les deixalles inservibles en objectes retornats a la vida amb personalitat nova, particularíssima; i la ferralla rebutjada, en escultures, figures, intervencions, estris remodelats a partir de l'instint inquiet, de la intuïció deixada anar sense posar-li traves, i de la ment heterogènia d'aquest transformista de la matèria. «Una persona lliure amb una obra igualment lliure, sense prejudicis» en paraules dels artistes, i amics, Anna Moner i Sebastià Carratalà.
Al bloc Burrera Comprimida en vàrem publicar una entrada no fa massa temps, fruit d'aquesta visita al temple pagà de Santa Fe. I just perquè admire, en Basset, aquella personalitat artística lliure i desacomplexada, perquè aplaudisc la seua humilitat —(quasi) sempre humils, els més grans, quines coses!— i perquè me l'estime com a persona, no vull deixar d'instal·lar també ací aquell post que hi titulàrem Josep Basset, el senyor de la Ferralla, des d'on es pot conèixer una miqueta més la persona, algunes de les seues obres, i també una petita mostra de les reflexions/descripcions escrites amb què les acompanya.

Josep Basset, en acció. Santa Fe (el Verger, la Marina Alta, País Valencià).
Desembre de 2013.

I així, com qui no vol la cosa, puc aprofitar l'avinentesa per a donar a conèixer aquest petit tresor que Josep Basset va compondre per a mi l'any passat... O, millor dit, que Josep Basset va compondre, per a la meua germana bessona, Sóc Qui Sóc, la qual donà la cara per mi a través de fèisbuc durant un temps, en un exercici de doble personalitat que començà per ser una manera de mantenir-hi una certa privacitat buscada, i acabà esdevenint un joc divertit i entranyable per a les dues bessones, i crec que també per al seu cercle d'amistats. Ara, la meua estimada Sóc Qui Sóc subscriu tot el que faig des de l'ombra, mentre que jo he decidit donar-li veu a la xarxa feisbuquera amb nom i cognom propis. Basset li va voler dedicar aquesta preciosa figura, i jo me la guarde en una prestatgeria de casa, ben a la vista de mi mateixa, i, sobretot, molt molt molt agraïda amb la deferència del senyor de la ferralla, i amb la seua personal interpretació de la fraternal parella SQS / MjE. Les dues n'estem pagadíssimes, per tan noble complicitat.

«La font d'art d'on sempre bec procedeix de matèries inservibles i mortes. No em serveixen mai aquells objectes o matèries que encara tenen ús de vida o que siguen comprades noves. SQS són unes lletres de marbre retallades al xorro d'aigua i arreplegades amb el consentiment del seu amo, d'una indústria metal·lúrgica important de la Safor.
És un assemblatge de lletres nobles negres com una il·lusió trencada, formant un pseudònim literari estimat, tot apegat amb cola ràpida que forma, alhora, tot junt,
un animalet domèstic volgut.»
Josep Basset, desembre de 2012.


2 comentaris:

  1. Respostes
    1. Ja saps de qui és el mèrit, Jesús. El nostre Basset, que trau petroli d'on no n'hi ha. Supose que, per a ell, no deu haver res que, si els seus ulls miren amb mirada arística, les seues mans no siguen capaces de transformar en art. Quina enveja!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »