Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 26 de gener de 2014

JOSEP BASSET, EL SENYOR DE LA FERRALLA

Sempre que en té ocasió, Josep Basset (Benifairó de la Valldigna, 1948) recorda que la seua formació és autodidacta, i així vol que se'l considere: un autodidacta que presumeix d'haver-se sabut acostar a gent que sap més que ell. Abans d'escultor del ferro, i de ressuscitador d'objectes morts, Basset finalitzà estudis primaris i fou tabaleter, amb el seu pare, que era dolçainer. També es dedicà a collir taronges, fou mecànic, soldador de cadires platgeres, obrer en la indústria de la fusta, llaurador intermediari entre l'amo i els jornalers... Fins que arribà a Santa Fe, al terme del Verger de la Marina Alta, País Valencià, l'any 1976, de la mà de Dea (Adela), que des d'aleshores és la seua dona. Allà va establir el seu lloc de treball.

El rostre d'un home compost amb imants sobre una peça de fontaneria.
I allà el visitàrem fa unes setmanes, en una espècie d'obrador prodigiós enmig d'un terme immens, on Basset practica l'art —o la màgia, que jo encara no ho tinc del tot clar—, de transformar les deixalles inservibles en objectes retornats a la vida amb personalitat nova, particularíssima; i la ferralla rebutjada, en escultures, figures, intervencions, estris remodelats a partir de l'instint inquiet, de la intuïció deixada anar sense posar-li traves, i de la ment heterogènia d'aquest transformista de la matèria. «Una persona lliure amb una obra igualment lliure, sense prejudicis» en paraules dels artistes, i amics, Anna Moner i Sebastià Carratalà.
Al bloc Burrera Comprimida en vàrem publicar una entrada no fa massa temps, fruit d'aquesta visita al temple pagà de Santa Fe. I just perquè admire, en Basset, aquella personalitat artística lliure i desacomplexada, perquè aplaudisc la seua humilitat —(quasi) sempre humils, els més grans, quines coses!— i perquè me l'estime com a persona, no vull deixar d'instal·lar també ací aquell post que hi titulàrem Josep Basset, el senyor de la Ferralla, des d'on es pot conèixer una miqueta més la persona, algunes de les seues obres, i també una petita mostra de les reflexions/descripcions escrites amb què les acompanya.

Josep Basset, en acció. Santa Fe (el Verger, la Marina Alta, País Valencià).
Desembre de 2013.

I així, com qui no vol la cosa, puc aprofitar l'avinentesa per a donar a conèixer aquest petit tresor que Josep Basset va compondre per a mi l'any passat... O, millor dit, que Josep Basset va compondre, per a la meua germana bessona, Sóc Qui Sóc, la qual donà la cara per mi a través de fèisbuc durant un temps, en un exercici de doble personalitat que començà per ser una manera de mantenir-hi una certa privacitat buscada, i acabà esdevenint un joc divertit i entranyable per a les dues bessones, i crec que també per al seu cercle d'amistats. Ara, la meua estimada Sóc Qui Sóc subscriu tot el que faig des de l'ombra, mentre que jo he decidit donar-li veu a la xarxa feisbuquera amb nom i cognom propis. Basset li va voler dedicar aquesta preciosa figura, i jo me la guarde en una prestatgeria de casa, ben a la vista de mi mateixa, i, sobretot, molt molt molt agraïda amb la deferència del senyor de la ferralla, i amb la seua personal interpretació de la fraternal parella SQS / MjE. Les dues n'estem pagadíssimes, per tan noble complicitat.

«La font d'art d'on sempre bec procedeix de matèries inservibles i mortes. No em serveixen mai aquells objectes o matèries que encara tenen ús de vida o que siguen comprades noves. SQS són unes lletres de marbre retallades al xorro d'aigua i arreplegades amb el consentiment del seu amo, d'una indústria metal·lúrgica important de la Safor.
És un assemblatge de lletres nobles negres com una il·lusió trencada, formant un pseudònim literari estimat, tot apegat amb cola ràpida que forma, alhora, tot junt,
un animalet domèstic volgut.»
Josep Basset, desembre de 2012.


2 comentaris:

  1. Respostes
    1. Ja saps de qui és el mèrit, Jesús. El nostre Basset, que trau petroli d'on no n'hi ha. Supose que, per a ell, no deu haver res que, si els seus ulls miren amb mirada arística, les seues mans no siguen capaces de transformar en art. Quina enveja!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »