Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 1 de gener de 2014

AMB EL CAP CLAR I EL COR VIU, ENDAVANT AMB EL 2014!

Ahir acomiadava l'any, al fèisbuc de les exhibicions efímeres —però engrescadores, eh...?—, amb un petit poema i la imatge d'un capvespre molt familiar entre els paisatges que formen part de la meua biografia sentimental.

La posta de sol es veu així des del camí de l'Alqueria del Duc, que arranca just de darrere de casa dels meus pares, al Grau de Gandia. S'hi veu la silueta del Mondúver, a l'esquerra, i el traç dentat del castell de Bairén just al costat. Encara que he de reconèixer que hi vaig fer una miqueta de trampa —diguem-li llicència, si se'm permet—, perquè els que estem familiaritzats amb aquest perfil retallat sabem que el sol, en aquests últims dies de l'any, no arriba a pondre's pel castell, sinó molt abans, a l'altura d'una altra muntanya coneguda com el Molló de la Creu. Tanmateix, aquest flanc ataronjat em pareixia tan bonic, que el vaig voler utilitzar per a dir adéu a l'últim dia de l'any 2013, i donar la benvinguda al 2014 que, no ens enganyem, no serà més fàcil que el que acabem de passar, però, almenys, bé estaria que l'enfrontàrem amb energies noves, i si pot ser, amb el cap ben clar i amb el cor ben viu.
 



El poemeta forma part d'una sèrie que pretèn tenir caràcter d'albades (els qui en saben, diuen que sí que es poden cantar). Al llibre, inèdit encara, on estan incloses, van dedicades a una amiga molt volguda, de «cos petit», una «dona valenta/ més discreta que un sospir./ Per a tants, de sempre mestra,/ tros d’amiga per a mi/ que de nom es diu Vicenta.»

I com que sé que hi ha d'altres amigues, i d'altres amics, que no practiquen l'esport del fèisbuc, però sí que m'honren deixant-se caure periòdicament per ací, aprofite per tornar a desitjar, a desitjar-vos, que l'any 2014 siga un digne aliat per als vostres projectes, per a les vostres aspiracions i per a les vostres batalles. Si pot ser també, que us visiten pensaments d'aquells amb els quals ens fa la impressió que surem per damunt de les misèries de la terra, i que en algun moment aconsegueixen fer-nos rics per dins. I salut, i optimisme combatiu. Això sempre.


Per obra d’un pensament,
joia de vol de milotxa,
s’eleva, brilla, s’encén,
alta com la garsa sola
en l’últim cel de ponent.

MjE


11 comentaris:

  1. El perfil del Mondúber i la muntanya de sant Joan és una bona manera de rebre el nou any. Alhora proper i universal. Familiar, també, per a mi. Molt bon any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jesús, per deixar-te caure per ací. Ja sabem allò que som en els nostres llocs. I ja que estic, m'aprofitaré de la teua visita. Tu saps de toponímia. Escrius Mondúber amb 'b' amb coneixement de causa? Mira que ens és familiar, aquesta muntanya, i jo encara vacil·le a l'hora d'escriure Mondúver, Montdúver o Mondúber. Es pot acudir a algun lloc per resoldre això definitivament?
      I, ara sí, molt bon any per a tu també.

      Elimina
    2. Josep Antoni Alberola2 de gener de 2014 a les 8:20

      A l'Onomasticon de Coromies? el tenim a l'institut, si vols quan torne després de les vacances li done un colp d'ull.

      Elimina
    3. Estaria bé, sí. Ja m'ho diràs. Salut!

      Elimina
  2. Bon any i bon poema i imatge! A veure si 2014 fa que sure cap a bon port la barca, que deduesc que ja va carregada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Done gràcies a la meua sort pels fans que tinc... hehe. T'he de dir que, amb un poc de ventet a favor, la fem arribar a bon port, aquesta barca! Una altra cosa serà veure què en farem. Aquests dies de descans nadalenc m'han servit per a treballar. Contradicció necessària, per als qui tenim dobles i triples personalitats... Besos!

      Elimina
  3. Ara mateix no tinc massa instrumental per parlar amb propietat del topònim Montdúver (així és com l'escrivia i m'agradava posar-lo). Tanmateix, crec que no fa molt es va establir el 'normatiu' de Mondúber. Crec que l'AVL i la GEC l'empren així. Segurament algun sabut filòleg podrà dir alguna cosa més. Potser també Vicenç Rosselló, en la seua tesina sobre la 'nostra' muntanya, diga quelcom... Salut i bon any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies una altra vegada. La meua referència en aquests casos sempre és la GEC. Però observe que la forma 'Mondúber' que s'hi utilitza contradiu el que la gent "del lloc" diem per ací. Això no són raons gens 'científiques', però de vegades és important tenir-les en compte. Continuarem indagant. Més salut encara!

      Elimina
    2. També m'agradaria una miqueta de claror al respecte; quan començàrem a escriure 'A un tir de pedra' no vaig poder traure una conclusió clara: trobàrem Mondúver a l'enciclopèdia Catalana, al servei cartogràfic de la generalitat, a la "Toponímia, geografia i cartografia” de Rosselló i Verger i a altres fonts; però clar, parlem de fa quasi una dècada, i revisant veig que l'AVL utilitza la forma Mondúber, igual que Coromines... A veure si Jesús ens trau del dubte

      Elimina
    3. Gràcies per deixar-te caure per ací, Òscar.
      Realment, hi ha un bon bullit organitzat al voltant del topònim amb què ens referim a la nostra muntanya. He estat consultant els diccionaris que tenim a l'abast, i n'hi ha per a tots els gustos. Però he intercanviat parer amb algunes persones que poden aportar llum a l'assumpte, com ara Gabriel Garcia Frasquet, i els dos hem coincidint en unes conclusions bastant paregudes: d'entrada, descartem la forma 'Montdúver', perquè la pronúncia hauria assimilat els dos sons dentals, i l'emmudiment ha fet desaparèixer la t escrita.
      La pronúncia pròpia de la gent del lloc, molt pertinent per a la toponímia, ha diferenciat sempre la pronúncia de la B i la V. Això ho va tenir molt clar A. M. Alcover, i va incorporar al Diccionari català-valencià-balear la forma 'Mondúver', que segur que era com sentí pronunciar el topònim.
      Coromines, amb tots els respectes i tota l'admiració, féu un treball immens però, precisament, i com diu Gabriel, també n'errà moltes, que li disculpem, a l'home, per descomptat.
      I la institució que, potser, s'haja equivocat també més recentment és l'AVL, que estableix la forma 'Mondúber' sense massa justificació, crec.
      Si us sembla bé, i mentre no hi haja ningú que ens convença en un altre sentit amb arguments ben justificats i que no contradiguen la pronúncia viva del lloc, continuarem utilitzant la paraula Mondúver, sense cap càrrec de consciència.

      Us seguim, companys, a través del vostre impagable 'A un tir de pedra'. Llarga vida!

      Elimina
  4. Moltres gràcies per l'aclaració, també em semblava l'opció més vàlida. Salutacions

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »