Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 1 de gener de 2014

AMB EL CAP CLAR I EL COR VIU, ENDAVANT AMB EL 2014!

Ahir acomiadava l'any, al fèisbuc de les exhibicions efímeres —però engrescadores, eh...?—, amb un petit poema i la imatge d'un capvespre molt familiar entre els paisatges que formen part de la meua biografia sentimental.

La posta de sol es veu així des del camí de l'Alqueria del Duc, que arranca just de darrere de casa dels meus pares, al Grau de Gandia. S'hi veu la silueta del Mondúver, a l'esquerra, i el traç dentat del castell de Bairén just al costat. Encara que he de reconèixer que hi vaig fer una miqueta de trampa —diguem-li llicència, si se'm permet—, perquè els que estem familiaritzats amb aquest perfil retallat sabem que el sol, en aquests últims dies de l'any, no arriba a pondre's pel castell, sinó molt abans, a l'altura d'una altra muntanya coneguda com el Molló de la Creu. Tanmateix, aquest flanc ataronjat em pareixia tan bonic, que el vaig voler utilitzar per a dir adéu a l'últim dia de l'any 2013, i donar la benvinguda al 2014 que, no ens enganyem, no serà més fàcil que el que acabem de passar, però, almenys, bé estaria que l'enfrontàrem amb energies noves, i si pot ser, amb el cap ben clar i amb el cor ben viu.
 



El poemeta forma part d'una sèrie que pretèn tenir caràcter d'albades (els qui en saben, diuen que sí que es poden cantar). Al llibre, inèdit encara, on estan incloses, van dedicades a una amiga molt volguda, de «cos petit», una «dona valenta/ més discreta que un sospir./ Per a tants, de sempre mestra,/ tros d’amiga per a mi/ que de nom es diu Vicenta.»

I com que sé que hi ha d'altres amigues, i d'altres amics, que no practiquen l'esport del fèisbuc, però sí que m'honren deixant-se caure periòdicament per ací, aprofite per tornar a desitjar, a desitjar-vos, que l'any 2014 siga un digne aliat per als vostres projectes, per a les vostres aspiracions i per a les vostres batalles. Si pot ser també, que us visiten pensaments d'aquells amb els quals ens fa la impressió que surem per damunt de les misèries de la terra, i que en algun moment aconsegueixen fer-nos rics per dins. I salut, i optimisme combatiu. Això sempre.


Per obra d’un pensament,
joia de vol de milotxa,
s’eleva, brilla, s’encén,
alta com la garsa sola
en l’últim cel de ponent.

MjE


11 comentaris:

  1. El perfil del Mondúber i la muntanya de sant Joan és una bona manera de rebre el nou any. Alhora proper i universal. Familiar, també, per a mi. Molt bon any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jesús, per deixar-te caure per ací. Ja sabem allò que som en els nostres llocs. I ja que estic, m'aprofitaré de la teua visita. Tu saps de toponímia. Escrius Mondúber amb 'b' amb coneixement de causa? Mira que ens és familiar, aquesta muntanya, i jo encara vacil·le a l'hora d'escriure Mondúver, Montdúver o Mondúber. Es pot acudir a algun lloc per resoldre això definitivament?
      I, ara sí, molt bon any per a tu també.

      Elimina
    2. Josep Antoni Alberola2 de gener de 2014 a les 8:20

      A l'Onomasticon de Coromies? el tenim a l'institut, si vols quan torne després de les vacances li done un colp d'ull.

      Elimina
    3. Estaria bé, sí. Ja m'ho diràs. Salut!

      Elimina
  2. Bon any i bon poema i imatge! A veure si 2014 fa que sure cap a bon port la barca, que deduesc que ja va carregada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Done gràcies a la meua sort pels fans que tinc... hehe. T'he de dir que, amb un poc de ventet a favor, la fem arribar a bon port, aquesta barca! Una altra cosa serà veure què en farem. Aquests dies de descans nadalenc m'han servit per a treballar. Contradicció necessària, per als qui tenim dobles i triples personalitats... Besos!

      Elimina
  3. Ara mateix no tinc massa instrumental per parlar amb propietat del topònim Montdúver (així és com l'escrivia i m'agradava posar-lo). Tanmateix, crec que no fa molt es va establir el 'normatiu' de Mondúber. Crec que l'AVL i la GEC l'empren així. Segurament algun sabut filòleg podrà dir alguna cosa més. Potser també Vicenç Rosselló, en la seua tesina sobre la 'nostra' muntanya, diga quelcom... Salut i bon any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies una altra vegada. La meua referència en aquests casos sempre és la GEC. Però observe que la forma 'Mondúber' que s'hi utilitza contradiu el que la gent "del lloc" diem per ací. Això no són raons gens 'científiques', però de vegades és important tenir-les en compte. Continuarem indagant. Més salut encara!

      Elimina
    2. També m'agradaria una miqueta de claror al respecte; quan començàrem a escriure 'A un tir de pedra' no vaig poder traure una conclusió clara: trobàrem Mondúver a l'enciclopèdia Catalana, al servei cartogràfic de la generalitat, a la "Toponímia, geografia i cartografia” de Rosselló i Verger i a altres fonts; però clar, parlem de fa quasi una dècada, i revisant veig que l'AVL utilitza la forma Mondúber, igual que Coromines... A veure si Jesús ens trau del dubte

      Elimina
    3. Gràcies per deixar-te caure per ací, Òscar.
      Realment, hi ha un bon bullit organitzat al voltant del topònim amb què ens referim a la nostra muntanya. He estat consultant els diccionaris que tenim a l'abast, i n'hi ha per a tots els gustos. Però he intercanviat parer amb algunes persones que poden aportar llum a l'assumpte, com ara Gabriel Garcia Frasquet, i els dos hem coincidint en unes conclusions bastant paregudes: d'entrada, descartem la forma 'Montdúver', perquè la pronúncia hauria assimilat els dos sons dentals, i l'emmudiment ha fet desaparèixer la t escrita.
      La pronúncia pròpia de la gent del lloc, molt pertinent per a la toponímia, ha diferenciat sempre la pronúncia de la B i la V. Això ho va tenir molt clar A. M. Alcover, i va incorporar al Diccionari català-valencià-balear la forma 'Mondúver', que segur que era com sentí pronunciar el topònim.
      Coromines, amb tots els respectes i tota l'admiració, féu un treball immens però, precisament, i com diu Gabriel, també n'errà moltes, que li disculpem, a l'home, per descomptat.
      I la institució que, potser, s'haja equivocat també més recentment és l'AVL, que estableix la forma 'Mondúber' sense massa justificació, crec.
      Si us sembla bé, i mentre no hi haja ningú que ens convença en un altre sentit amb arguments ben justificats i que no contradiguen la pronúncia viva del lloc, continuarem utilitzant la paraula Mondúver, sense cap càrrec de consciència.

      Us seguim, companys, a través del vostre impagable 'A un tir de pedra'. Llarga vida!

      Elimina
  4. Moltres gràcies per l'aclaració, també em semblava l'opció més vàlida. Salutacions

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'agost de 2017

*Or, presonera llum* *en els palaus de l’aranya: * *llum de sol ponent * *a poc a poc filava. * *Salvador Espriu* Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà. *El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp. Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà ... més »


«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2017

En l'edició d'*El Temps* de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre *en construcció*, després de *Serena barca*. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels *lletracremats *i les *lletracremades*. I jo, desvanida. La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez B... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »