Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 1 de gener de 2014

AMB EL CAP CLAR I EL COR VIU, ENDAVANT AMB EL 2014!

Ahir acomiadava l'any, al fèisbuc de les exhibicions efímeres —però engrescadores, eh...?—, amb un petit poema i la imatge d'un capvespre molt familiar entre els paisatges que formen part de la meua biografia sentimental.

La posta de sol es veu així des del camí de l'Alqueria del Duc, que arranca just de darrere de casa dels meus pares, al Grau de Gandia. S'hi veu la silueta del Mondúver, a l'esquerra, i el traç dentat del castell de Bairén just al costat. Encara que he de reconèixer que hi vaig fer una miqueta de trampa —diguem-li llicència, si se'm permet—, perquè els que estem familiaritzats amb aquest perfil retallat sabem que el sol, en aquests últims dies de l'any, no arriba a pondre's pel castell, sinó molt abans, a l'altura d'una altra muntanya coneguda com el Molló de la Creu. Tanmateix, aquest flanc ataronjat em pareixia tan bonic, que el vaig voler utilitzar per a dir adéu a l'últim dia de l'any 2013, i donar la benvinguda al 2014 que, no ens enganyem, no serà més fàcil que el que acabem de passar, però, almenys, bé estaria que l'enfrontàrem amb energies noves, i si pot ser, amb el cap ben clar i amb el cor ben viu.
 



El poemeta forma part d'una sèrie que pretèn tenir caràcter d'albades (els qui en saben, diuen que sí que es poden cantar). Al llibre, inèdit encara, on estan incloses, van dedicades a una amiga molt volguda, de «cos petit», una «dona valenta/ més discreta que un sospir./ Per a tants, de sempre mestra,/ tros d’amiga per a mi/ que de nom es diu Vicenta.»

I com que sé que hi ha d'altres amigues, i d'altres amics, que no practiquen l'esport del fèisbuc, però sí que m'honren deixant-se caure periòdicament per ací, aprofite per tornar a desitjar, a desitjar-vos, que l'any 2014 siga un digne aliat per als vostres projectes, per a les vostres aspiracions i per a les vostres batalles. Si pot ser també, que us visiten pensaments d'aquells amb els quals ens fa la impressió que surem per damunt de les misèries de la terra, i que en algun moment aconsegueixen fer-nos rics per dins. I salut, i optimisme combatiu. Això sempre.


Per obra d’un pensament,
joia de vol de milotxa,
s’eleva, brilla, s’encén,
alta com la garsa sola
en l’últim cel de ponent.

MjE


11 comentaris:

  1. El perfil del Mondúber i la muntanya de sant Joan és una bona manera de rebre el nou any. Alhora proper i universal. Familiar, també, per a mi. Molt bon any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jesús, per deixar-te caure per ací. Ja sabem allò que som en els nostres llocs. I ja que estic, m'aprofitaré de la teua visita. Tu saps de toponímia. Escrius Mondúber amb 'b' amb coneixement de causa? Mira que ens és familiar, aquesta muntanya, i jo encara vacil·le a l'hora d'escriure Mondúver, Montdúver o Mondúber. Es pot acudir a algun lloc per resoldre això definitivament?
      I, ara sí, molt bon any per a tu també.

      Elimina
    2. Josep Antoni Alberola2 de gener de 2014 a les 8:20

      A l'Onomasticon de Coromies? el tenim a l'institut, si vols quan torne després de les vacances li done un colp d'ull.

      Elimina
    3. Estaria bé, sí. Ja m'ho diràs. Salut!

      Elimina
  2. Bon any i bon poema i imatge! A veure si 2014 fa que sure cap a bon port la barca, que deduesc que ja va carregada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Done gràcies a la meua sort pels fans que tinc... hehe. T'he de dir que, amb un poc de ventet a favor, la fem arribar a bon port, aquesta barca! Una altra cosa serà veure què en farem. Aquests dies de descans nadalenc m'han servit per a treballar. Contradicció necessària, per als qui tenim dobles i triples personalitats... Besos!

      Elimina
  3. Ara mateix no tinc massa instrumental per parlar amb propietat del topònim Montdúver (així és com l'escrivia i m'agradava posar-lo). Tanmateix, crec que no fa molt es va establir el 'normatiu' de Mondúber. Crec que l'AVL i la GEC l'empren així. Segurament algun sabut filòleg podrà dir alguna cosa més. Potser també Vicenç Rosselló, en la seua tesina sobre la 'nostra' muntanya, diga quelcom... Salut i bon any!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies una altra vegada. La meua referència en aquests casos sempre és la GEC. Però observe que la forma 'Mondúber' que s'hi utilitza contradiu el que la gent "del lloc" diem per ací. Això no són raons gens 'científiques', però de vegades és important tenir-les en compte. Continuarem indagant. Més salut encara!

      Elimina
    2. També m'agradaria una miqueta de claror al respecte; quan començàrem a escriure 'A un tir de pedra' no vaig poder traure una conclusió clara: trobàrem Mondúver a l'enciclopèdia Catalana, al servei cartogràfic de la generalitat, a la "Toponímia, geografia i cartografia” de Rosselló i Verger i a altres fonts; però clar, parlem de fa quasi una dècada, i revisant veig que l'AVL utilitza la forma Mondúber, igual que Coromines... A veure si Jesús ens trau del dubte

      Elimina
    3. Gràcies per deixar-te caure per ací, Òscar.
      Realment, hi ha un bon bullit organitzat al voltant del topònim amb què ens referim a la nostra muntanya. He estat consultant els diccionaris que tenim a l'abast, i n'hi ha per a tots els gustos. Però he intercanviat parer amb algunes persones que poden aportar llum a l'assumpte, com ara Gabriel Garcia Frasquet, i els dos hem coincidint en unes conclusions bastant paregudes: d'entrada, descartem la forma 'Montdúver', perquè la pronúncia hauria assimilat els dos sons dentals, i l'emmudiment ha fet desaparèixer la t escrita.
      La pronúncia pròpia de la gent del lloc, molt pertinent per a la toponímia, ha diferenciat sempre la pronúncia de la B i la V. Això ho va tenir molt clar A. M. Alcover, i va incorporar al Diccionari català-valencià-balear la forma 'Mondúver', que segur que era com sentí pronunciar el topònim.
      Coromines, amb tots els respectes i tota l'admiració, féu un treball immens però, precisament, i com diu Gabriel, també n'errà moltes, que li disculpem, a l'home, per descomptat.
      I la institució que, potser, s'haja equivocat també més recentment és l'AVL, que estableix la forma 'Mondúber' sense massa justificació, crec.
      Si us sembla bé, i mentre no hi haja ningú que ens convença en un altre sentit amb arguments ben justificats i que no contradiguen la pronúncia viva del lloc, continuarem utilitzant la paraula Mondúver, sense cap càrrec de consciència.

      Us seguim, companys, a través del vostre impagable 'A un tir de pedra'. Llarga vida!

      Elimina
  4. Moltres gràcies per l'aclaració, també em semblava l'opció més vàlida. Salutacions

    ResponElimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »