Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 13 de gener de 2014

ROBAR EL COR. UN ANY DE PASSA LA VIDA

Manlleve l'expressió «robar el cor» a l'amic lleidatà Gili Garriga. M'és molt útil per a explicar ací un fenomen grandiós i alhora ben senzill.

En més d'una ocasió, persones d'aquelles que contribueixen a fer més grates les nostres vides m'han tret els colors dient-me que tinc "el cor gran". Jo no sé de quines condicions físiques depèn el volum, o la grandària, d'un cor. Però sí que sé quines condicions afectives propicien la grandària d'un cor. I si el meu té unes dimensions suficientment considerables perquè determinades persones el puguen endevinar des de fora és, sense cap mena de dubte, gràcies al patrimoni d'estimes que l'alimenten, i que l'engrandeixen. I podria semblar una contradicció, però els afalacs, les amabilitats que ens honren, les mostres d'amistat i les estimes que fan créixer un cor també són les responsables que el cor no siga només cosa d'una mateixa. Els cors, en aquest caldo de cultiu favorable, són béns compartits. Per cada mostra d'estima es roba un fragment de cor, però no per a desposseir-te'n, sinó per a ser participat. Perquè ho entengueu: un cor ben tractat deixa de ser un cor individual i passa a formar part del bé comú de tota aquella gent que li demostra estimes. A això li dic jo «robar el cor».

Això és un cor vist i tractat artísticament per Maria Alcaraz Frasquet. Aquest pertany al personatge d'Aldonça, en la ficció compartida entre Maria i jo dels Àngels de nata, una de les alegries grans de l'any 2013.


El dia 13 de gener de 2013 vaig publicar la primera entrada en aquest bloc. Duia el títol inaugural de «Per començar, descàrrec». Un grapat de gent amiga en qui confie m’hi va manifestar el seu suport, amb els seus comentaris encoratjadors, i encara que no sóc especialment prolífica escrivint, Passa la vida compta des d'aleshores amb 41 entrades, comptant-hi aquesta; amb 10.000 visualitzacions de pàgina, aproximadament; i, el que per a mi és un al·licient satisfactori i engrescador, amb 211 intercanvis d’opinions amb qui ha tingut a bé compartir amb mi el seu punt de vista. Summament agraïda.

Hi ha hagut experiències enriquidores que després m'han donat peu a deixar-ne constància per escrit, i fotogràfica també. I gràcies a aquest espai a mitjan camí entre un dietari irregular i un camp de provatures literàries, el meu cap ha estat actiu i hem pogut, entre ell i jo, revifar la flameta de la creació, especialment la poètica. Això em satisfà, allà en la meua intimitat de poeta excessivament pausada.

Aquesta foto va ser la base de la primera capçalera de Passa la vida (abreujat PV).
Acabava de fer una escapadeta a Aiora i allà els pins tenien aquesta aparença de grisor congelada; preciosa. 


Però, si hi ha una dada que m'hi ha cridat poderosament l'atenció, ha sigut la constància, ininterrompuda encara, amb què s'han anat comptabilitzant les visites a una entrada que duu per títol «'Els anys serens': poema dedicat al meu pare»: al voltant de 600 des que la vaig publicar, a mitjan agost de l'any passat. Sé que es tracta d'un interès circumstancial, d'una cerca procedent de persones que, empeses per algun tipus de necessitat quotidiana, recorren a la xarxa per aconseguir un poema que els traga del pas. Però això és justament el que em sorprèn i el que —ho confesse— m'emociona: que la gent necessite un poema per a expressar aquella necessitat. Després ve la ciència-ficció de pensar hipòtesis per a quines situacions: des d'un aniversari, una demostració sentida d'amor filial, o una malaltia, o fins i tot una desaparició, una mort o un soterrar. Aquells moments vitals universalment transcendents que ja sabem que la poesia recrea des que el món és món.

Per si us ve de gust fer un passeig retrospectiu pel primer any del PV, també anomenat, amb complicitat i burrera bona, el «Pulcribloc de Bucomsa», us en facilitem la porta d'entrada des de l'enllaç següent. Queda lleig que ho diga precisament jo; però, encara que siga per l'aparença formal, fa patxoca veure, en conjunt, aquesta col·leccioneta de moments.

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA, 2013

Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

I només em quedaria encara transcriure ací, a manera de colofó, un regalet que, més enllà d'aniversaris, em va fer l'amic, fotògraf i poeta Joan Andreu Gascó Cardona. Un altre fragmentet de cor robat és per a ell. I per a qui tinga a bé, de manera constant o eventual, deixar-se caure pels moments blocaires que ens queden per compartir, gràcies, també de cor, pel vostre suport, i per la vostra companyia, que vull pensar que va molt més enllà de la simple virtualitat.


Passa la vida
mentre fem altres coses,
sense adonar-nos-en.

 

Joan Andreu Gascó





10 comentaris:


  1. Fa uns mesos vaig descobrir el teu bloc i m'hi vaig fer seguidor... Em vas -com tu dius- robar el cor. Ara hi deixo el present rastre: el d'un lector que va i ve, des del seu particular lloc a la xarxa. Felicitats per l'aniversari i per la teva iniciativa contra l'oblit!

    Abraçades, des de El Far...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina alegria, Jordi, que hages deixat empremtes visibles del teu pas per ací! Jo també sóc seguidora d'El Far a trenc d'alba. No cal dir que les teues fotos són paraules majors, i la combinació amb els textos és encisadora. Moltes gràcies per haver-te deixat robar un trosset de cor.
      Abraçades també per a tu, plenes d'admiració. Quan a partir d'ara mire cap al teu far, me'l veuré una miqueta més pròxim. Molta sort en tots els teus projectes.

      Elimina
  2. M'afegisc al grup, nombròs, dels qui tenim el cor robat per les teues paraules i pels teus fets: quina entrada més bonica, quina forma més preciosa de celebrar-ho... Felicitacions per aquest primer any de PV --he de dir-ho: no et sembla, ara, que ha passat molt ràpid?-- i per molts anys més. Una abraçada i, sobretot, moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Massa ràpid, amic Russel. No pel PV, que em pareix bon símptoma que una convivència transcórrega amb aquesta sensació de rapidesa; sinó perquè tot passa així de ràpid. L'únic que ens queda és intentar deixar-ne constància, que al cap i a la fi d'això va aquest invent de les escriptures, i les imatges, i les ganes de compartir. Tu saps que la teua Línia i tu sou l'exemple que guieu els meus passos, almenys els blocaires. Sou un estímul bonic. Gràcies a tu, per descomptat, i una altra abraçada per ací també.

      Elimina
  3. L'enhorabona per l'aniversari i, per favor, que continue passant la vida, i les entrades, i els cors robats i els retalls poètics i les imatges inesborrables. L'enhorabona, per tot plegat. Has ordit un llenguatge digital propi, mestís de tan heterogeni, per mitjà de llenguatges barrejats, entrellaçats, enjogassats. Gràcies, doncs, per traslladar eixe imaginari teu a la xarxa i deixar-lo florir. Besadíssimes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que hi faig és l'únic que jo sé fer, amic meu. L'homogeneïtat i la rectitud em pareixen tan impostades com poc inspiradores de res. En el mestisatge, en les contradiccions, i en l'intent de fer compatible la diversitat crec que hi ha la riquesa. Almenys a mi em resulta fascinant. M'encanten les teues apreciacions, i m'estimulen a seguir. I m'has provocat un somriure, amb les teues besadíssimes, que et retorne redoblades. Moltíssimes gràcies, Jovi, per tot.

      Elimina
  4. Enhorabona per l'aniversari rebonica, jo també soc un dels teus grans admiradors; Besadetes....germana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què t'he de dir a tu, germà de l'ànima! Que el dia que jo escriga amb la mateixa tenacitat i esperit de superació amb què tu corres..., aleshores tindràs motius per a demostrar-me admiracions, com les que jo sent per tu. Mentrestant, ja ho saps, que sóc feliç amb aquests entreteniments, que, si damunt agraden a persones que a mi m'agraden... Això ja és el súmmum de la satisfacció. Besades agraïdes per estar sempre.

      Elimina
  5. Tots els comentaristes que han comentat fins ara les grandeses d'aquest article representen la branca noble i majestuosa dels seguidors d'aquest pulcribloc, i dels admiradors de la dama del Grau.

    Però com que aquest fenomen entranyable també té incondicionals com jo, pobres d'esperit i de gramàtiques dèbils, voldria representar-los a tots ells i a totes elles en aquesta celebració de pulcrituds infinites, burres o no burres. Per tant, m'afegisc al robatori de cors que Maria Josep ha metaforitzat d'una manera tan màgica, i llance a l'aire un nou càntic d'esperança en el futur, en favor de la gent que roba cors, i en contra dels que han venut la vergonya per un plat de llentilles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per si algú no ho sap encara, Salvador Bolufer, amb totes les seues "pobreses" i "debilitats", és un dels motors espirituals, i de suport tècnic també, que propulsa aquest 'Passa la vida', inclòs dintre del bonic projecte comú de Burrera Comprimida. Ell, i tanta gent honesta com ell, saben que els cors nets no coneixen jerarquies ni categories. Tots formen part d'aquell patrimoni immens i potent de la bona gent robadora de cors. I sap també, per l'amistat que ens uneix, que un trosset del meu cor gojós li pertany.

      Agraïda infinitament, senyor Salvador Bolufer. Si el món avança és gràcies als motius i a les persones que ens van robant trossets de cor, com ara vostè, i com la gent benintencionada, noble, humil, creativa, amiga, simplement curiosa... que té a bé acostar-se a aquest PV. No cal dir que és gràcies a ells, i a elles, que encara hi ha esperances de creure en aquell futur en què tant vostè com jo volem creure. Els desvergonyits de les llentilles són misèria humana, i acabaran engolits per la seua pròpia misèria.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".