Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 13 de gener de 2014

ROBAR EL COR. UN ANY DE PASSA LA VIDA

Manlleve l'expressió «robar el cor» a l'amic lleidatà Gili Garriga. M'és molt útil per a explicar ací un fenomen grandiós i alhora ben senzill.

En més d'una ocasió, persones d'aquelles que contribueixen a fer més grates les nostres vides m'han tret els colors dient-me que tinc "el cor gran". Jo no sé de quines condicions físiques depèn el volum, o la grandària, d'un cor. Però sí que sé quines condicions afectives propicien la grandària d'un cor. I si el meu té unes dimensions suficientment considerables perquè determinades persones el puguen endevinar des de fora és, sense cap mena de dubte, gràcies al patrimoni d'estimes que l'alimenten, i que l'engrandeixen. I podria semblar una contradicció, però els afalacs, les amabilitats que ens honren, les mostres d'amistat i les estimes que fan créixer un cor també són les responsables que el cor no siga només cosa d'una mateixa. Els cors, en aquest caldo de cultiu favorable, són béns compartits. Per cada mostra d'estima es roba un fragment de cor, però no per a desposseir-te'n, sinó per a ser participat. Perquè ho entengueu: un cor ben tractat deixa de ser un cor individual i passa a formar part del bé comú de tota aquella gent que li demostra estimes. A això li dic jo «robar el cor».

Això és un cor vist i tractat artísticament per Maria Alcaraz Frasquet. Aquest pertany al personatge d'Aldonça, en la ficció compartida entre Maria i jo dels Àngels de nata, una de les alegries grans de l'any 2013.


El dia 13 de gener de 2013 vaig publicar la primera entrada en aquest bloc. Duia el títol inaugural de «Per començar, descàrrec». Un grapat de gent amiga en qui confie m’hi va manifestar el seu suport, amb els seus comentaris encoratjadors, i encara que no sóc especialment prolífica escrivint, Passa la vida compta des d'aleshores amb 41 entrades, comptant-hi aquesta; amb 10.000 visualitzacions de pàgina, aproximadament; i, el que per a mi és un al·licient satisfactori i engrescador, amb 211 intercanvis d’opinions amb qui ha tingut a bé compartir amb mi el seu punt de vista. Summament agraïda.

Hi ha hagut experiències enriquidores que després m'han donat peu a deixar-ne constància per escrit, i fotogràfica també. I gràcies a aquest espai a mitjan camí entre un dietari irregular i un camp de provatures literàries, el meu cap ha estat actiu i hem pogut, entre ell i jo, revifar la flameta de la creació, especialment la poètica. Això em satisfà, allà en la meua intimitat de poeta excessivament pausada.

Aquesta foto va ser la base de la primera capçalera de Passa la vida (abreujat PV).
Acabava de fer una escapadeta a Aiora i allà els pins tenien aquesta aparença de grisor congelada; preciosa. 


Però, si hi ha una dada que m'hi ha cridat poderosament l'atenció, ha sigut la constància, ininterrompuda encara, amb què s'han anat comptabilitzant les visites a una entrada que duu per títol «'Els anys serens': poema dedicat al meu pare»: al voltant de 600 des que la vaig publicar, a mitjan agost de l'any passat. Sé que es tracta d'un interès circumstancial, d'una cerca procedent de persones que, empeses per algun tipus de necessitat quotidiana, recorren a la xarxa per aconseguir un poema que els traga del pas. Però això és justament el que em sorprèn i el que —ho confesse— m'emociona: que la gent necessite un poema per a expressar aquella necessitat. Després ve la ciència-ficció de pensar hipòtesis per a quines situacions: des d'un aniversari, una demostració sentida d'amor filial, o una malaltia, o fins i tot una desaparició, una mort o un soterrar. Aquells moments vitals universalment transcendents que ja sabem que la poesia recrea des que el món és món.

Per si us ve de gust fer un passeig retrospectiu pel primer any del PV, també anomenat, amb complicitat i burrera bona, el «Pulcribloc de Bucomsa», us en facilitem la porta d'entrada des de l'enllaç següent. Queda lleig que ho diga precisament jo; però, encara que siga per l'aparença formal, fa patxoca veure, en conjunt, aquesta col·leccioneta de moments.

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA, 2013

Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

I només em quedaria encara transcriure ací, a manera de colofó, un regalet que, més enllà d'aniversaris, em va fer l'amic, fotògraf i poeta Joan Andreu Gascó Cardona. Un altre fragmentet de cor robat és per a ell. I per a qui tinga a bé, de manera constant o eventual, deixar-se caure pels moments blocaires que ens queden per compartir, gràcies, també de cor, pel vostre suport, i per la vostra companyia, que vull pensar que va molt més enllà de la simple virtualitat.


Passa la vida
mentre fem altres coses,
sense adonar-nos-en.

 

Joan Andreu Gascó





10 comentaris:


  1. Fa uns mesos vaig descobrir el teu bloc i m'hi vaig fer seguidor... Em vas -com tu dius- robar el cor. Ara hi deixo el present rastre: el d'un lector que va i ve, des del seu particular lloc a la xarxa. Felicitats per l'aniversari i per la teva iniciativa contra l'oblit!

    Abraçades, des de El Far...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina alegria, Jordi, que hages deixat empremtes visibles del teu pas per ací! Jo també sóc seguidora d'El Far a trenc d'alba. No cal dir que les teues fotos són paraules majors, i la combinació amb els textos és encisadora. Moltes gràcies per haver-te deixat robar un trosset de cor.
      Abraçades també per a tu, plenes d'admiració. Quan a partir d'ara mire cap al teu far, me'l veuré una miqueta més pròxim. Molta sort en tots els teus projectes.

      Elimina
  2. M'afegisc al grup, nombròs, dels qui tenim el cor robat per les teues paraules i pels teus fets: quina entrada més bonica, quina forma més preciosa de celebrar-ho... Felicitacions per aquest primer any de PV --he de dir-ho: no et sembla, ara, que ha passat molt ràpid?-- i per molts anys més. Una abraçada i, sobretot, moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Massa ràpid, amic Russel. No pel PV, que em pareix bon símptoma que una convivència transcórrega amb aquesta sensació de rapidesa; sinó perquè tot passa així de ràpid. L'únic que ens queda és intentar deixar-ne constància, que al cap i a la fi d'això va aquest invent de les escriptures, i les imatges, i les ganes de compartir. Tu saps que la teua Línia i tu sou l'exemple que guieu els meus passos, almenys els blocaires. Sou un estímul bonic. Gràcies a tu, per descomptat, i una altra abraçada per ací també.

      Elimina
  3. L'enhorabona per l'aniversari i, per favor, que continue passant la vida, i les entrades, i els cors robats i els retalls poètics i les imatges inesborrables. L'enhorabona, per tot plegat. Has ordit un llenguatge digital propi, mestís de tan heterogeni, per mitjà de llenguatges barrejats, entrellaçats, enjogassats. Gràcies, doncs, per traslladar eixe imaginari teu a la xarxa i deixar-lo florir. Besadíssimes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que hi faig és l'únic que jo sé fer, amic meu. L'homogeneïtat i la rectitud em pareixen tan impostades com poc inspiradores de res. En el mestisatge, en les contradiccions, i en l'intent de fer compatible la diversitat crec que hi ha la riquesa. Almenys a mi em resulta fascinant. M'encanten les teues apreciacions, i m'estimulen a seguir. I m'has provocat un somriure, amb les teues besadíssimes, que et retorne redoblades. Moltíssimes gràcies, Jovi, per tot.

      Elimina
  4. Enhorabona per l'aniversari rebonica, jo també soc un dels teus grans admiradors; Besadetes....germana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què t'he de dir a tu, germà de l'ànima! Que el dia que jo escriga amb la mateixa tenacitat i esperit de superació amb què tu corres..., aleshores tindràs motius per a demostrar-me admiracions, com les que jo sent per tu. Mentrestant, ja ho saps, que sóc feliç amb aquests entreteniments, que, si damunt agraden a persones que a mi m'agraden... Això ja és el súmmum de la satisfacció. Besades agraïdes per estar sempre.

      Elimina
  5. Tots els comentaristes que han comentat fins ara les grandeses d'aquest article representen la branca noble i majestuosa dels seguidors d'aquest pulcribloc, i dels admiradors de la dama del Grau.

    Però com que aquest fenomen entranyable també té incondicionals com jo, pobres d'esperit i de gramàtiques dèbils, voldria representar-los a tots ells i a totes elles en aquesta celebració de pulcrituds infinites, burres o no burres. Per tant, m'afegisc al robatori de cors que Maria Josep ha metaforitzat d'una manera tan màgica, i llance a l'aire un nou càntic d'esperança en el futur, en favor de la gent que roba cors, i en contra dels que han venut la vergonya per un plat de llentilles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per si algú no ho sap encara, Salvador Bolufer, amb totes les seues "pobreses" i "debilitats", és un dels motors espirituals, i de suport tècnic també, que propulsa aquest 'Passa la vida', inclòs dintre del bonic projecte comú de Burrera Comprimida. Ell, i tanta gent honesta com ell, saben que els cors nets no coneixen jerarquies ni categories. Tots formen part d'aquell patrimoni immens i potent de la bona gent robadora de cors. I sap també, per l'amistat que ens uneix, que un trosset del meu cor gojós li pertany.

      Agraïda infinitament, senyor Salvador Bolufer. Si el món avança és gràcies als motius i a les persones que ens van robant trossets de cor, com ara vostè, i com la gent benintencionada, noble, humil, creativa, amiga, simplement curiosa... que té a bé acostar-se a aquest PV. No cal dir que és gràcies a ells, i a elles, que encara hi ha esperances de creure en aquell futur en què tant vostè com jo volem creure. Els desvergonyits de les llentilles són misèria humana, i acabaran engolits per la seua pròpia misèria.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »