Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 23 de desembre de 2013

COLORS I CALORS PER DONAR LA BENVINGUDA A L'HIVERN


Fa un parell de dies, com és habitual i propi en aquestes dates, un amic em va adreçar, en format electrònic, un desig benintencionat en termes d'«abraçada». Però hi duia incorporada una matisació —trobe que tant o més important que la pròpia abraçada—, com és també bastant habitual que ocórrega entre el meu cercle d'amistats: «Una abraçada (escèptica) nadalenca», em desitjava Juli a través del ciberespai.

Això podria ser un bancal d'arbres de Nadal —per què no...?—,
al terme de Barx, fotografiats a principis de desembre de 2013.

I aquella felicitació nadalenca, posada en dubte, però formulada, a pesar de tot, per part del meu amic, va provocar que jo li retrucara: «Una altra abraçada, igual d'escèptica, i de nadalenca. Vivint com visc a la casa on visc, fa anys que tinc assumit que, si no pots amb l’enemic, és millor celebrar plegats la sort de ser enemics. A ma casa són molt nadalers, i et reconec que, vist des d’una certa distància, m’agrada veure feliç la gent de ma casa. Sigueu vosaltres també molt feliços, a la vostra manera.»


Baies en un arbust, descobertes a mitjan de novembre enmig del pinar socarrat en l'incendi de la serra de Cuta (la Safor) de juny de 2012.

Accepte la vida com és, amb les seues contradiccions enriquidores, i hi reconec com un art la capacitat de conviure, i de sobreviure, preservant la manera de ser pròpia en un medi on els contrastos han de guardar un cert equilibri indispensable. La natura mateixa no actua de manera massa distinta.


Aquest també podria ser un arbre de Nadal —per què no...?—, mig del cel i mig de l'aigua, i amb arrels en terra de marjal. Terme de Gandia, desembre de 2013.

Ma mare, com cada any des de fa tota una vida, ha fet betlem a casa. L'any passat n'elaboràrem un reportatge bastant extens, al Rebost de Bucomsa, que podeu consultar ací, si us ve de gust: El betlem de casa. Així és que no em repetiré ara. Però no vull deixar de donar-ne notícia també en aquest Passa la vida. I per això, he pensat escollir unes poques imatges que, a manera de detalls, puguen donar idea de la calidesa que pot arribar a transmetre una obra d'art com la que crec que és un pessebre d'aquestes característiques. Fins i tot per a ànimes gèlides en convenciments teocèntrics, com és la meua.


Escena de l'empadronament a Betlem de Josep i Maria. La mare de Déu,
prenyada encara.



Anunciació de l'àngel als pastors. Enguany, ubicada en una cova de suro procedent de la serra d'Espadà, i amb un orifici a la corfa autèntica, per on ix fum de veritat.
Donació dels amics Mercè Lloret i Enric Cerver.

Ànecs i roba estesa vora riu.


Escena domèstica, on un home llig un llibre a una criatura. No sabem si això passava en el Betlem de fa 2.000 anys, però a mi m'agrada molt aquest detallet bibliòfil incorporat al pessebre de ma mare. I amb el seu permís, dedique el fotograma a Pepa Pons, mestra de Pego.


Una de les figures humanes representants de la classe proletària,
del gremi dels ferradors. A casa,
"L'home ferrant", que no hauria de faltar
en cap betlem que se'n pree.



Ocells enfilats dalt d'una teulada, que també llueix amb la seua xemeneia de fum.

Així doncs, benvolguts amics i benvolgudes amigues, creients d'assumptes celestials o terrenals: que gaudiu de l'hivern, càlid i colorit. I que l'any 2014 us concedisca moltes oportunitats de ser feliços. Us ho desitge amb aquest poemeta, a manera de nadala, que fa uns anys vaig escriure pensant en les mans de xiquet de la fotografia. M'agradaria dedicar-lo a l'amic Eduard Vilamitjana, que no es compta entre la clientela de l'església catòlica, precisament, i, tanmateix, igual que el nen protagonista de The Polar Express, creu en tot allò que pot omplir d'il·lusió un cor net.


NADAL QUOTIDIÀ

Abocat a la llar
amb sorpresa primària,
al foc que escalfa les mans: un infant.

Té la pau la mateixa olor de casa.
Aquesta calor de noble pessebre.



Les mans de Joan.




15 comentaris:

  1. La teua entrada m'ha fet recordar la il·lusió amb què vivia el Nadal durant la meua infantesa: la impaciència per plantar el betlem, el misteri dels Reis Mags, les converses tranquil·les vora la llar. Són coses que un no pot oblidar, que les portem enregistrades a la memòria com un tresor. Les fotos m'han encantat i el sentiment que les inspira: "Té la pau la mateixa olor de casa".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Robert: jo he viscut tot això a casa també, i forma part de les nostres felicitats senzilles i importants. Ens ha fet tot aquest bagatge. D'adulta, m'he fet descreguda i remugona, però, per fortuna, la gent del meu voltant continua trobant, i transmetent aquell sentiment pur, important, del vers. Permet que t'envie una abraçada especial en aquests dies.

      Elimina
  2. Quina entrada més bonica, sobretot els hipotètics arbres de Nadal, com el meu pinsapo que mire cada vesprada que assec a l'ordinador i ara mateix només s'il·lumina el cap damunt de tot.
    Enguany sense falta hem d'anar a veure eixa meravella de betllem de ta mare.Una abraçada.Mercè

    ResponElimina
    Respostes
    1. El teu pinsapo és una catedral vegetal, de grandiós i solemne. Paraules majors! Si mires la natura igual que es mira algú que s'estima, no et cal res més, allà està tot: colors, formes, adornaments... Em va agradar pensar aquests arbres de nadal, a la meua manera. Els meus ulls continuen sorprenent-se amb tot això. Ja saps que, si veniu a veure el betlem, ma mare s'alegrarà podent-vos-el ensenyar. Allà hi ha un trosset de vosaltres també! Una altra abraçada.

      Elimina
  3. Que bonics els arbres de Nadal que has triat. I quina passada de betlem. Gràcies per una entrada tan acollidora, i pels versos que l'acompanyen. Té la pau la mateixa olor de casa... quanta sort és tindre una família que et porte a escriure això. Enhorabona, a tu i a ta mare. Dos artistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Robert i tu us heu fixat en el mateix vers. Supose que, en les emocions bàsiques, les sensibilitats humanes (les sanes) s'assemblen molt. Després tenim la sort de les paraules, per a dir-les. Et done la raó: a ma casa m'han sabut transmetre les coses més importants que formen part de mi. I jo intente ser-ne conscient sempre. De vegades, tenim a tocar les grans sorts de la vida, i no les sabem reconèixer, i això és tan greu com que et passe la felicitat pel costat i no la sàpies veure. Quasi sempre són sorts quotidianes i senzilles. Segur que saps de què et parle. Vaig a felicitar ma mare de part teua... Gràcies, Àngela!

      Elimina
  4. Els amics, artistes (en més d'un sentit del terme) i escriptors Anna Moner i Sebastià Carratalà em fan arribar una nota, amb una aportació molt bonica que pense que no tinc dret a gaudir jo només. Els he demanat permís per a publicar-la ací en nom dels dos. Els hi estic molt agraïda, per les reflexions, i més encara, per haver-les intentat compartir per ací..., encara que la tecnologia els haja superat! Valeu una mina cadascú, parella!

    "Llegint aquesta entrada ens han vingut al cap una gran quantitat de reflexions, tan plàstiques com literàries, de Perejaume al voltant del pessebrisme. N'hem trobat un parell, quasi al vol, molt adients:

    "Se'ls deu fer difícil de comprendre aquest terme [el pessebrisme] a tots aquells qui no l'han viscut d'una manera tradicional i quotidiana" (La pintura i la boca, 1993).
    "Sota d'un cel aturonat de cúpules blaves i negres, el suro es reconeix tantes vegades muntanya... que no crec que hi hagi una més loquaç promesa de ferm que la vibració de cims i d'ocells d'un suro qualsevol. Sempre en fe de promesa, llaurat pel cant dels ocells que hi enfonsen el bec, el suro consent" (Pagèsiques, 2011).

    A vore si alguna vegada tenim l'ocasió d'admirar el pessebre de ta mare.

    Bon (i escèptic) Nadal!
    Una forta (i gens escèptica) abraçada.

    ResponElimina
  5. Que tingues un bon hivern, fred però amable, que duga un bon principi d'any.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Igualment per a tu, per a vosaltres. Per a mi, dir "hivern" i dir "fred" és dir "amable", així és que m'ho has posat fàcil! Sigueu feliços!

      Elimina
  6. Fotos bellíssimes, com també el text. Només així accepte les felicitacions de Nadal, on la hipocresia i el melodrama sensibler —però insensible— acaba empolsant-ho tot de caspa, com si la degollació dels innocents no fos a quatre dies de distància...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les consideracions, rrr, que vénen d'algú que admire tant. Pots imaginar-te fins a quin punt coincidisc en les hipocresies casposes que dius. Jo em quede amb les il·lusions quotidianes que visc de prop. L'alegria natural de ma mare, compartint les seues il·lusions amb els seus, a pesar que ella ho viu des de la més profunda religiositat i jo no; la màgia que encara hi poden veure els meus nebots. M'ho intente gaudir, tot això, sense escarafalls, i em quede només amb allò que em fa sentir-me bé. I deixe de banda altres pestes fastigoses, que crec que ja no tenen remei. Almenys intentem que no ens danyen el fetge, i que no facen malbé les petites alegries íntimes. Salut, i endavant!

      Elimina
  7. Ja saps que hi ha moltes coses d'allò que anomenen 'Nadal' que no m'agraden; però només per poder llegir i admirar paraules (i imatges) com aquestes, bé paga la pena que arriben aquestes dates. I al remat, encara tenim la llibertat de quedar-nos només amb allò que volem i deixar de banda tota la resta... Bones festes i càlid hivern per a tu i els teus!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs això mateix, Pep: la llibertat de poder triar i el dret a ser feliços dintre de la nostra parcel·la de vida. O almenys intentar-ho. Sé que tot el que tens de qualitat humana ho tens de complidor amb els qui et tenim afecte. Per això em prenc els teus afalacs com la demostració de la teua amistat, i t'estic molt agraïda. Espere i desitge que aquests dies siguen amables amb tu, i amb la teua gent. El mateix hivern càlid, en forma d'abraçada, per a tu.

      Elimina
  8. Respostes
    1. Tu sí que eres bonica! I cada vegada que et veig per ací se'm fa un somriure d'orella a orella. Mira, així :-)) Espere que l'any 2014 ens done moooolts motius de complicitat. Una gran abraçada, i per al meu amic supersabut també.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »