Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 24 de novembre de 2013

«BEN FET, CINTETA, BEN FET». AMB MOTIU DEL 25-N

25 de novembre: Dia Internacional per l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Arriba el moment de fer-hi recompte. A l'Estat espanyol, 45 assassins han matat 45 dones —si ens atenem només als casos coneguts—, al llarg d'aquest 2013 que encara no ha acabat. Això és una frase enunciada en sentit actiu, sintàcticament parlant. Normalment, aquest tipus de notícies estadístiques s'enuncien en el sentit invers: de manera passiva. És a dir: "A l'Estat espanyol, 45 dones han estat assassinades per...". Però el subjecte actiu és el mateix: ells. I m'interessa ben poc quina era la relació d'«ells» amb les víctimes. La seua condició delictiva és l'important: «Ells» són els assassins de les «seues» víctimes. Penseu-ho per un moment, ja que la data és propícia per a invocar aquesta mena de pensaments: durant tot aquest any que estem a punt d'acabar hem conviscut —segons dades oficials— amb, com a mínim, 45 assassins. Algú de vosaltres ha detectat algun tipus de dispositiu policial especial que ens salvaguarde d'aquests criminals? És que, potser, els seus atemptats no tenen repercussions més enllà de la intimitat domèstica?



Fotografia de Susi Artal, que formava part d'una exposició titulada:
Invisibles. Les altres dones? Universitat de València, 2006.
Vaig tenir l'honor d'aportar alguns textos poètics a aquest treball fotogràfic.


Hi ha molts tipus de violència exercida contra les dones. Si us ve de gust, o us pot la curiositat, podeu consultar la pàgina de l'Instituto de la Mujer, apartat estadístiques. A l'epígraf dedicat a «Víctimas mortales por violencia de género», distribuïdes per «comunitats autònomes», hi podreu comprovar que la valenciana ocupa el tercer lloc en el rànquing. Hi ha molts tipus de violència masclista. I també hi ha moltes maneres de complicitat amb aquest tipus de violència, i amb els assassins que la practiquen. Per exemple, la manera com es donen a conèixer les notícies d'aquesta naturalesa: o es tracten amb una frivolitat i amb una fredor rutinària exasperant, o, pel contrari, la notícia de la mort d'una dona per motius de gènere es pot convertir en la més truculenta crònica sensacionalista en mans dels qui, a pesar que no s'incloguen, pròpiament, en la categoria d'«assassins», en fan d'ajudants, en la no-sensibilització, en la no-educació, i en la propagació repulsiva i intolerable, des d'un mitjà de comunicació que, precisament, hauria d'acomplir just la funció contrària. En aquest segon grup hi ha el cas del director de Radio Televisión Castilla-La Mancha, Ignacio Villa, que fa uns dies adelità la seua audiència televisiva oferint-los una demostració summament realista de com l'assassí núm. 40 de l'any podia haver esquarterat la seua víctima. Ois és poc. I les exigències que aquests comportaments es consideren com a delictes que atempten contra de la dignitat i el respecte a les dones haurien de ser absolutes, rotundes, per part de la societat i dels qui legislen.



Una altra de les imatges de la fotògrafa Susi Artal.

A aquest senyor director de la tele castellanomanxega, i a tota aquella gent del seu mateix pelatge vull dedicar el text que transcric a continuació: l'última part d'una narració titulada «Els ulls aigualits» —de la qual prové el títol d'aquesta entrada—, inclosa al llibre La taverna del Cau de la Lluna, de l'escriptor Vicent Usó. Una altra manifestació de violència contra les dones, la sexual, i un desideràtum que propague als quatre vents, fent ús d'aquelles paraules que alguns anys enrere, i per uns altres motius criminals, cantava Lluís Llach: «Assassins de raons, de vides,/ que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies». Tan políticament incorrecte com just, aquest intercanvi de funcions: del subjecte passiu a subjecte actiu del relat. La cruesa del relat és evident. Com també ho és que la de la realitat supera, amb escreix, qualsevol cruesa de factura fictícia.


[...]  Fou la vesprada d'un sis de juliol que don Àngel em demanà si podia quedar-me una estona més per ajudar-lo a acabar un informe. Vaig accedir, és clar, què podia fer sinó? Al poc de temps de quedar l'oficina deserta, don Àngel se m'acostà amb un cafè a les mans i me l'oferí amb un somriure i un afalac. I fou aleshores que vaig contemplar que em miraven uns ulls aigualits i la veu de l'àvia, guarda't sempre de les mirades que puguen adreçar-te uns ulls aigualits, sobretot si són d'home, Cinteta, em sonà diàfana a cau d'orella. Vaig mussitar una excusa i li vaig demanar que em deixara anar, però don Àngel m'advertí que no seria bo que amb aquell gest malmetera la bona imatge que tenia de mi. Em passà els dits pels cabells i demorà una mica el tacte sobre el clatell. Em pregà que no l'obligara a prendre mesures que no desitjava i deixà caure, com si no anara amb mi, que resultava difícil trobar feina a la gent que eixia de les empreses amb reputació d'indòcil. Em passà el dit pel perfil de l'escot al temps que m'esmentava les dificultats que havia tingut una antiga secretària seua, separada i amb una filla, si no recordava malament, a qui hagueren de fer fora perquè mantenia una actitud escassament col·laboradora amb l'empresa. El món està molt difícil, conclogué, mentre em descordava el vestit. Em féu gitar en roba interior al sofà del despatx i es parapetà darrere la taula a contemplar-me. Vaig tancar els ulls per no veure'l, però creia notar que la mà li treballava per sota la taula. La respiració agitada que el commogué al cap d'uns llarguíssims minuts em corroborà el que ja maliciava. Contra el mur de la fàbrica, minuts després, vaig perbocar de ràbia. Vaig fer el trajecte a casa plorant i vaig haver de parar en una font a rentar-me la cara. No volia que Marta sospitara res.



Dibuix en tinta xinesa de l'artista Pepa Úbeda.

Durant unes setmanes, don Àngel tornà a comportar-se com els primers dies. Fins que, ja sense els anteriors preàmbuls, em demanà una vesprada que em quedara per ajudar-lo a redactar un informe. Vaig pensar en la filla per fer provisió de forces. Em despullà a penes ens quedàrem sols, com l'altra vegada, però ara don Àngel em demanà que m'abaixara una mica les braques i li mostrara els límits del borrissol cargolat que em cobria el pubis. Vaig acomodar-me al sofà i vaig tancar els ulls fins que vaig escoltar els esbufecs animals de don Àngel.

De primer, vaig pensar que amb el temps arribaria a acostumar-me a la vilesa, peò no fou així. Cada volta em sentia més humiliada. Des del primer dia havia buscat desesperadament altres oportunitats de treball, sempre en secret, però no hi vaig tenir sort. Sabia que, mentrestant, no podria sinó sotmetre'm a la voluntat de don Àngel. Necessitava els diners. Fins ara, don Àngel mai no m'havia tocat. Però cada vegada que em requeria perquè em quedara una estona acabava per demanar-me alguna novetat: primer fou que posara amb llenceria de transparències negres que ell mateix em regalà; després que em traguera els sostenidors i les bragues; en alguna ocasió m'havia demanat que posara en postures obscenes o que m'acaronara tot el cos lentament. Fins ara, però mai no m'havia tocat i jo resava perquè mai no volguera decidir-se a fer aquell pas.




Pepa Espasa: El perfum. 2011.

Pètals de roses perfumats, agulles de cabet i fil d’empalomar.

Fou per Nadal d'aquell any que vaig demanar-li, a Marta, que m'acompanyara a la ciutat. La carretera estava sorprenentment buida i, una vegada superades les últimes cases del poble, s'hi podia circular de pressa. Uns metres abans del revolt on hi havia la Vallera de Mobles, vaig percebre la figura obesa d'aquell vianant com la d'un element més del paisatge que anava desfilant per la lluna del vehicle. No podia pensar que anara a travessar de debò. Quan vaig aonar-me'n, el tenia ja enmig de la via. Hauria pogut frenar en sec, segurament, però l'impuls reflex quedà paralitzat per una misteriosa força. Una misteriosa força, Salvadoret, t'ho dic de debò. L'havia reconegut molt abans que els ulls aquosos d'aquell individu constataren amb terror que el cotxe blanc que jo conduïa se li venia a sobre sense remei. L'impacte fou terrible. El cos de don Àgnel fou engolit pel vehicle, que li passà per sobre i el vomità completament desfigurat sobre l'ample sudari negre del paviment. Treia sang pertot arreu i, després de proferir uns pocs sanglots, qudà completament immòbil. Des de la porta de la fàbrica, algú cridà que avisaren sense demora una ambulància, però segurament ja no devia fer-li cap falta, aleshores. Vaig baixar del cotxe i vaig contemplar sense recança el cos estripat. Vaig sentir ben a prop la presència de l'àvia i una veu, la d'ella, que em deia: ben fet, Cinteta, ben fet. Vaig somriure, potser, un segon escàs, fins que vaig adonar-me que havia de guardar les aparences. Un fil diminut de sang em rajava de l'únic tall que m'havia fet, tot just a la vora de l'orella, en xocar contra el volant. Un tall que, més tard, al dispensari, don Casimir Villanueva havia de cosir-me amb dos punts maldestres que em deixaren aquest senyal. Marta, en canvi, ni ttan sols s'havia fet una simple raspadura.

Vicent Usó: La taverna del Cau de la Lluna, Tàndem edicions, 2001.



Pepa Espasa: En desert d'amargura. 2013.


4 comentaris:

  1. Tal com has reflectit per mitjà de valuosos exemples, Maria Josep, que l'art ens ajude a refer-nos d'aquesta xacra i a plantar-li cara a la desvergonya d'aquells que la legitimen directa o indirectament. Les lletres, les arts plàstiques, són una eina fonamental per traçar eixides d'emergència, respostes a la indecència que, més enllà de sagnants llistats, realment ens taca de sang a tots plegats

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teues paraules, amic. Sé que vas de bòlit, i tanmateix, sempre saps dedicar atencions a les coses que fem els altres. Vals una mina.
      Li pegue moltes voltes, a aquest tema. És molt complex i alhora molt senzill. Crec que hi ha un punt de partida essencial, que a ningú (ni a dones ni a homes) interessa remarcar, que és que la llibertat individual, personal, està per damunt de tot. També crec que s'ha de fer molta feina des de l'educació, de dones i d'homes. I que els homes, també heu de fer molta tasca, desmuntant clixés, no alimentant tòpics, recriminant-los, si cal, davant d'altres homes. I les dones, sobretot les dones: no hi ha res, absolutament res que valga més que la pròpia dignitat, i que la pròpia vida. I et dic tot això i ací mateix puc contar que, al meu mateix edifici, tinc el cas de dues parelles joves, que es criden, s'insulten, es (mal)tracten (verbalment almenys), recíprocament, i tanmateix, continuen vivint junts. Ai...!

      Elimina
  2. Un tema essencial. Com un malson, ens pot fer sentir de vegades impotents, però no podríem viure sense l'esperó de fer-li front i sense l'esperança de desfer-se'n d'aquest horror algun dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Importantíssima l'educació en les llibertats personals, Carles. I crec que, en aquest sentit, anem just en direcció contrària. Però sí: és necessari creure en l'esperó que tu dius i no tindre ni un bri de tolerància envers cap manera de violència contra les dones. Cap violència en general, però ací parlem especialment d'aquesta.
      Gràcies per deixar-te caure per ací. Una abraçada.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »