Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 24 de novembre de 2013

«BEN FET, CINTETA, BEN FET». AMB MOTIU DEL 25-N

25 de novembre: Dia Internacional per l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Arriba el moment de fer-hi recompte. A l'Estat espanyol, 45 assassins han matat 45 dones —si ens atenem només als casos coneguts—, al llarg d'aquest 2013 que encara no ha acabat. Això és una frase enunciada en sentit actiu, sintàcticament parlant. Normalment, aquest tipus de notícies estadístiques s'enuncien en el sentit invers: de manera passiva. És a dir: "A l'Estat espanyol, 45 dones han estat assassinades per...". Però el subjecte actiu és el mateix: ells. I m'interessa ben poc quina era la relació d'«ells» amb les víctimes. La seua condició delictiva és l'important: «Ells» són els assassins de les «seues» víctimes. Penseu-ho per un moment, ja que la data és propícia per a invocar aquesta mena de pensaments: durant tot aquest any que estem a punt d'acabar hem conviscut —segons dades oficials— amb, com a mínim, 45 assassins. Algú de vosaltres ha detectat algun tipus de dispositiu policial especial que ens salvaguarde d'aquests criminals? És que, potser, els seus atemptats no tenen repercussions més enllà de la intimitat domèstica?



Fotografia de Susi Artal, que formava part d'una exposició titulada:
Invisibles. Les altres dones? Universitat de València, 2006.
Vaig tenir l'honor d'aportar alguns textos poètics a aquest treball fotogràfic.


Hi ha molts tipus de violència exercida contra les dones. Si us ve de gust, o us pot la curiositat, podeu consultar la pàgina de l'Instituto de la Mujer, apartat estadístiques. A l'epígraf dedicat a «Víctimas mortales por violencia de género», distribuïdes per «comunitats autònomes», hi podreu comprovar que la valenciana ocupa el tercer lloc en el rànquing. Hi ha molts tipus de violència masclista. I també hi ha moltes maneres de complicitat amb aquest tipus de violència, i amb els assassins que la practiquen. Per exemple, la manera com es donen a conèixer les notícies d'aquesta naturalesa: o es tracten amb una frivolitat i amb una fredor rutinària exasperant, o, pel contrari, la notícia de la mort d'una dona per motius de gènere es pot convertir en la més truculenta crònica sensacionalista en mans dels qui, a pesar que no s'incloguen, pròpiament, en la categoria d'«assassins», en fan d'ajudants, en la no-sensibilització, en la no-educació, i en la propagació repulsiva i intolerable, des d'un mitjà de comunicació que, precisament, hauria d'acomplir just la funció contrària. En aquest segon grup hi ha el cas del director de Radio Televisión Castilla-La Mancha, Ignacio Villa, que fa uns dies adelità la seua audiència televisiva oferint-los una demostració summament realista de com l'assassí núm. 40 de l'any podia haver esquarterat la seua víctima. Ois és poc. I les exigències que aquests comportaments es consideren com a delictes que atempten contra de la dignitat i el respecte a les dones haurien de ser absolutes, rotundes, per part de la societat i dels qui legislen.



Una altra de les imatges de la fotògrafa Susi Artal.

A aquest senyor director de la tele castellanomanxega, i a tota aquella gent del seu mateix pelatge vull dedicar el text que transcric a continuació: l'última part d'una narració titulada «Els ulls aigualits» —de la qual prové el títol d'aquesta entrada—, inclosa al llibre La taverna del Cau de la Lluna, de l'escriptor Vicent Usó. Una altra manifestació de violència contra les dones, la sexual, i un desideràtum que propague als quatre vents, fent ús d'aquelles paraules que alguns anys enrere, i per uns altres motius criminals, cantava Lluís Llach: «Assassins de raons, de vides,/ que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies». Tan políticament incorrecte com just, aquest intercanvi de funcions: del subjecte passiu a subjecte actiu del relat. La cruesa del relat és evident. Com també ho és que la de la realitat supera, amb escreix, qualsevol cruesa de factura fictícia.


[...]  Fou la vesprada d'un sis de juliol que don Àngel em demanà si podia quedar-me una estona més per ajudar-lo a acabar un informe. Vaig accedir, és clar, què podia fer sinó? Al poc de temps de quedar l'oficina deserta, don Àngel se m'acostà amb un cafè a les mans i me l'oferí amb un somriure i un afalac. I fou aleshores que vaig contemplar que em miraven uns ulls aigualits i la veu de l'àvia, guarda't sempre de les mirades que puguen adreçar-te uns ulls aigualits, sobretot si són d'home, Cinteta, em sonà diàfana a cau d'orella. Vaig mussitar una excusa i li vaig demanar que em deixara anar, però don Àngel m'advertí que no seria bo que amb aquell gest malmetera la bona imatge que tenia de mi. Em passà els dits pels cabells i demorà una mica el tacte sobre el clatell. Em pregà que no l'obligara a prendre mesures que no desitjava i deixà caure, com si no anara amb mi, que resultava difícil trobar feina a la gent que eixia de les empreses amb reputació d'indòcil. Em passà el dit pel perfil de l'escot al temps que m'esmentava les dificultats que havia tingut una antiga secretària seua, separada i amb una filla, si no recordava malament, a qui hagueren de fer fora perquè mantenia una actitud escassament col·laboradora amb l'empresa. El món està molt difícil, conclogué, mentre em descordava el vestit. Em féu gitar en roba interior al sofà del despatx i es parapetà darrere la taula a contemplar-me. Vaig tancar els ulls per no veure'l, però creia notar que la mà li treballava per sota la taula. La respiració agitada que el commogué al cap d'uns llarguíssims minuts em corroborà el que ja maliciava. Contra el mur de la fàbrica, minuts després, vaig perbocar de ràbia. Vaig fer el trajecte a casa plorant i vaig haver de parar en una font a rentar-me la cara. No volia que Marta sospitara res.



Dibuix en tinta xinesa de l'artista Pepa Úbeda.

Durant unes setmanes, don Àngel tornà a comportar-se com els primers dies. Fins que, ja sense els anteriors preàmbuls, em demanà una vesprada que em quedara per ajudar-lo a redactar un informe. Vaig pensar en la filla per fer provisió de forces. Em despullà a penes ens quedàrem sols, com l'altra vegada, però ara don Àngel em demanà que m'abaixara una mica les braques i li mostrara els límits del borrissol cargolat que em cobria el pubis. Vaig acomodar-me al sofà i vaig tancar els ulls fins que vaig escoltar els esbufecs animals de don Àngel.

De primer, vaig pensar que amb el temps arribaria a acostumar-me a la vilesa, peò no fou així. Cada volta em sentia més humiliada. Des del primer dia havia buscat desesperadament altres oportunitats de treball, sempre en secret, però no hi vaig tenir sort. Sabia que, mentrestant, no podria sinó sotmetre'm a la voluntat de don Àngel. Necessitava els diners. Fins ara, don Àngel mai no m'havia tocat. Però cada vegada que em requeria perquè em quedara una estona acabava per demanar-me alguna novetat: primer fou que posara amb llenceria de transparències negres que ell mateix em regalà; després que em traguera els sostenidors i les bragues; en alguna ocasió m'havia demanat que posara en postures obscenes o que m'acaronara tot el cos lentament. Fins ara, però mai no m'havia tocat i jo resava perquè mai no volguera decidir-se a fer aquell pas.




Pepa Espasa: El perfum. 2011.

Pètals de roses perfumats, agulles de cabet i fil d’empalomar.

Fou per Nadal d'aquell any que vaig demanar-li, a Marta, que m'acompanyara a la ciutat. La carretera estava sorprenentment buida i, una vegada superades les últimes cases del poble, s'hi podia circular de pressa. Uns metres abans del revolt on hi havia la Vallera de Mobles, vaig percebre la figura obesa d'aquell vianant com la d'un element més del paisatge que anava desfilant per la lluna del vehicle. No podia pensar que anara a travessar de debò. Quan vaig aonar-me'n, el tenia ja enmig de la via. Hauria pogut frenar en sec, segurament, però l'impuls reflex quedà paralitzat per una misteriosa força. Una misteriosa força, Salvadoret, t'ho dic de debò. L'havia reconegut molt abans que els ulls aquosos d'aquell individu constataren amb terror que el cotxe blanc que jo conduïa se li venia a sobre sense remei. L'impacte fou terrible. El cos de don Àgnel fou engolit pel vehicle, que li passà per sobre i el vomità completament desfigurat sobre l'ample sudari negre del paviment. Treia sang pertot arreu i, després de proferir uns pocs sanglots, qudà completament immòbil. Des de la porta de la fàbrica, algú cridà que avisaren sense demora una ambulància, però segurament ja no devia fer-li cap falta, aleshores. Vaig baixar del cotxe i vaig contemplar sense recança el cos estripat. Vaig sentir ben a prop la presència de l'àvia i una veu, la d'ella, que em deia: ben fet, Cinteta, ben fet. Vaig somriure, potser, un segon escàs, fins que vaig adonar-me que havia de guardar les aparences. Un fil diminut de sang em rajava de l'únic tall que m'havia fet, tot just a la vora de l'orella, en xocar contra el volant. Un tall que, més tard, al dispensari, don Casimir Villanueva havia de cosir-me amb dos punts maldestres que em deixaren aquest senyal. Marta, en canvi, ni ttan sols s'havia fet una simple raspadura.

Vicent Usó: La taverna del Cau de la Lluna, Tàndem edicions, 2001.



Pepa Espasa: En desert d'amargura. 2013.


4 comentaris:

  1. Tal com has reflectit per mitjà de valuosos exemples, Maria Josep, que l'art ens ajude a refer-nos d'aquesta xacra i a plantar-li cara a la desvergonya d'aquells que la legitimen directa o indirectament. Les lletres, les arts plàstiques, són una eina fonamental per traçar eixides d'emergència, respostes a la indecència que, més enllà de sagnants llistats, realment ens taca de sang a tots plegats

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teues paraules, amic. Sé que vas de bòlit, i tanmateix, sempre saps dedicar atencions a les coses que fem els altres. Vals una mina.
      Li pegue moltes voltes, a aquest tema. És molt complex i alhora molt senzill. Crec que hi ha un punt de partida essencial, que a ningú (ni a dones ni a homes) interessa remarcar, que és que la llibertat individual, personal, està per damunt de tot. També crec que s'ha de fer molta feina des de l'educació, de dones i d'homes. I que els homes, també heu de fer molta tasca, desmuntant clixés, no alimentant tòpics, recriminant-los, si cal, davant d'altres homes. I les dones, sobretot les dones: no hi ha res, absolutament res que valga més que la pròpia dignitat, i que la pròpia vida. I et dic tot això i ací mateix puc contar que, al meu mateix edifici, tinc el cas de dues parelles joves, que es criden, s'insulten, es (mal)tracten (verbalment almenys), recíprocament, i tanmateix, continuen vivint junts. Ai...!

      Elimina
  2. Un tema essencial. Com un malson, ens pot fer sentir de vegades impotents, però no podríem viure sense l'esperó de fer-li front i sense l'esperança de desfer-se'n d'aquest horror algun dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Importantíssima l'educació en les llibertats personals, Carles. I crec que, en aquest sentit, anem just en direcció contrària. Però sí: és necessari creure en l'esperó que tu dius i no tindre ni un bri de tolerància envers cap manera de violència contra les dones. Cap violència en general, però ací parlem especialment d'aquesta.
      Gràcies per deixar-te caure per ací. Una abraçada.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'agost de 2017

*Or, presonera llum* *en els palaus de l’aranya: * *llum de sol ponent * *a poc a poc filava. * *Salvador Espriu* Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà. *El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp. Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà ... més »


«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2017

En l'edició d'*El Temps* de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre *en construcció*, després de *Serena barca*. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels *lletracremats *i les *lletracremades*. I jo, desvanida. La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez B... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »