Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 17 de novembre de 2013

METÀFORA VISUAL DEL MEU PAÍS



Per a Marc Granell,
per tants anys d'amistat i de poesia.
 
"tomba perfecta i desolada que lluny contemple
al sol estesa, mort de desig i viu d'horror."

M. G.: "Madinat at-Turab", Corrent de fons, 1999.

La setmana passada vaig estar caminant per la serra de Cuta. Hi vaig accedir des del terme de Llocnou de Sant Jeroni, un dels cinc pobles que conformen la vall del Vernissa, al voltant de l'afluent del Serpis, a l'interior de la comarca de la Safor.

Reconec que, potser, no era el millor moment, per anar-hi a trobar-me amb allò que sabia que m'hi trobaria: la muntanya arrasada pel monstruós incendi —intencionat— de juny de 2012, la imatge desolada d'allò que havia sigut un bosc esplèndid, amb indicis molt precaris encara de recuperació. L'estampa apocalíptica d'un racó de món abandonat a la seua sort, a la seua capacitat d'autoregeneració, on, perquè tot hi acompanyara, no havia caigut ni una gota d'aigua des de finals de l'agost passat.



Va ser la mateixa setmana de la notícia del tancament de la RTVV, amb aquella sensació d'assetjament salvatge per part d'un govern genocida disposat a acabar amb tot allò que delate la nostra identitat; que puga contribuir a reforçar la nostra autoestima; amb tot allò que ens conforme com a poble segur de si mateix; que alimente la nostra consciència de país i l'estima irrenunciable per la terra. Ho reconec: potser no fou el millor moment. I fins i tot les hormones hi havien fet conxorxa per desequilibrar la convivència entre emocions i raó, en clara desproporció a favor de les primeres. I molt prompte, mentre anava avançant a peu pel camí de la Cuta, una idea es va instal·lar al meu cap —"No és un bosc, que és un cementeri"— i se'm va afigurar que al meu voltant, descarnada, corprenedora, grandiosa, hi havia la metàfora visual del meu país. 



I, encara assumint el risc de transmetre una certa complaença amb la necrofília —la qual cosa rebutjaria rotundament—, confesse que hi vaig sentir una estima profunda per aquell lloc; una proximitat i una compenetració amb aquell silenci esgarrifador, i una admiració reverencial cap aquells arbres cadàvers que, a pesar de tot, contribuirien a la represa de la vida d'aquell cementeri vegetal.


No és un bosc, que és un cementeri.



Esforç de necis, buscar paraules per descriure el silenci
dels meus passos rebotant en la vacuïtat d'una tomba.



Ho fa millor, sense necessitat de mots,
el tuf avortiu de la ruda.


Això no és ruda, tot i que n'hi havia pertot arreu, però aquesta composició, espontània i no buscada, de pinyes cremades i mates brostant, em va agradar molt.



No és un bosc, que és un cementeri.
I tanmateix, sense la connivència
tàcita amb la vida, un cementeri
no seria tampoc un cementeri.


No és un cementeri,
encara que el mestral faça cruixir

els esquelets dels arbres: 
espines descarnades
de peix, o galions
que es van cansar de navegar.





Cruixen,
igual que cruix la terra per deixar
nàixer el bosc.




Cruixen, igual que els ossos revoltats
dels nostres morts.

Així va anar el passeig, entre impactes visuals i algun vers obsessiu clavat al cervell. De vegades, la consciència ve de la desolació; i la necessitat de rèplica, a través d'una forma o d'una altra de creació, també. Una de les coses que em burxa amb més eficàcia a l'hora d'escriure és la convivència dels contrastos com a fet inherent a la vida. Per això, no em va sorprendre gens que, arrapada a una roca, compartint terreny amb els troncs carbonitzats i amb algun bruc tímidament rosat, cresquera una mata de pebrella, sana i olorosa com si visquera en el més confortable paradís.


Thimus piperella. Pebrella.

He buscat què en diu Joan Pellicer, d'aquesta "planta saforenca per excel·lència", en aquella joieta de llibre titulat Herbari breu de la Safor, que va editar la Universitat Popular de Gandia l'any 1991. I clar, no és cap miracle, aquesta aparició benaurada de la pebrella: "és també una planta pionera que colonitza amb facilitat matollars aclarits, terrenys remoguts, arrebassats o cremats. Després dels incendis forestals és una de les primeres que rebrosta, ja que suporta molt bé el foc."

Així és que, amb amargor, però també amb aquesta certesa de cicle vital mai no interromput, a pesar de tots els pesars, me'n vaig tornar a casa. I avui que publique tot això continue pensant en el meu país maltractat, però ara el pensament té una intensa i inesborrable olor de pebrella.



14 comentaris:

  1. Tot un plaer llegir el text i contemplar cada imatge. Ho he trobat. tot plegat, un bonic i alliçonador regal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt agraïda pel teu comentari, Conxa, i sobretot afalagada per les teues consideracions, que ja sé que vénen d'una amiga i seguidora incondicional de les nostres coses. La veritat és que em feia mal el cor, quan caminava per la Cuta, i quan fotografiava tot allò. Però m'ha servit com a catarsi, donar forma al que m'hi vaig trobar. Al final, sempre m'acaba admirant la capacitat de regeneració de la natura, que ací es va manifestar en la mateta de pebrella. I mira per on la 'metàfora' desolada del país ha trobat aquesta eixida esperançadora. Una abraçada.

      Elimina
  2. Benvolguda Maria Josep, com sempre, trobes la metàfora per fer la comparació entre el paratge cremat, el nostre país, el tancament de RTVV. M'agradaria pensar que som la pebrella que rebrota després de la crema. I amb això ja em sentiria ben agraida.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Mercè: tenim tants fronts oberts, i tanta necessitat de buscar motius per a la il·lusió! De buscar-los, de saber-los trobar, d'ensenyar-los i d'intentar fer que la gent els veja factibles i que s'hi agafe a ells, com a una taula de salvació. La nostra amiga Àngela va utilitzar una frase ben oportuna, una espècie d'eslògan que no hauríem d'oblidar: "La nostra esperança té l'olor de la pebrella". I a tot això, saps què et dic: que m'han entrat ganes de fer-me olives xacades i adobar-les amb un bon manoll de pebrella! Gràcies per les teues paraules, amiga!

      Elimina
  3. Gràcies Maria Josep! Molt bonica la entrada, la combinació de les fotos amb versos, reflexions i consideracions poètiques i d'actualitat, està molt ben pensada i feta. Compartisc el teu plantejament i la pebrella, per a mi l'aromàtica entre les aromàtiques nostres, és un gran simbol per tot plegat.
    Ànims segueix així, et necesitem, necesitem les teues paraules.
    Abraç
    Xavi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira tu qui em dóna les gràcies! Tu més que ningú saps quant hem d'aprendre de la muntanya, de la natura. Saps què?: no havia estat mai a la Cuta, ni abans ni després de l'incendi. Quan em vaig trobar allà enmig, sola, pensava que aquell paratge devastat era com una persona violada, maltractada, abandonada. Vaig lamentar no haver-la coneguda abans. Però, a poc a poc, com sempre, vaig començar a reconèixer que la vida i la mort hi convivien. Fins que m'hi vaig trobar la pebrella, allà al seu raconet pedregós, humil, discreta i més forta que cap altra herba. Un gran símbol; tens raó. Ho has pensat mai?: a partir d'una mateta comença la ressurrecció de tot un bosc: uau!
      Amb el teu permís, em quede amb l'energia que em transmet el teu abraç. I te'l retorne, duplicat.

      Elimina
  4. Tu mires i veus. Quantes persones passaran per eixe lloc sense veure res més que la desolació del crematori. I mira, has trobat la pebrella. I estic segur que, quan tornes en primavera... veuràs la vida com rebrota sense aturador, imparable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que boniques les teues paraules, benvolgut amic Narrador! Hi tornaré quan haja plogut un poquet més, i a la primavera. Una de les coses que més m'agrada fer és mirar. Mirar amb atenció, per intentar entendre i entendre'm. Per això admire tant els bons fotògrafs.
      Una abraçada, i moltes gràcies.

      Elimina
  5. Què pot dir-se, que no hages dit tu? Preciós, magnífic en lletra i en imatge, des del principi fins el final... M'apunte a l'esperança amb aroma de pebrella. I de romer, sàlvia i tarongina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aleshores, la teua no és una esperança només: és un ramell d'esperances! M'encanten les companyes de viatge. Gràcies per passar per ací, amic. I per la teua amabilitat, i per les teues energies incombustibles, que ja saps que m'encoratgen. Salut!

      Elimina
  6. Seguint el teu comentari, Maria Josep, tenim el problema d'una plaga de males herbes que són oportunistes paràsits. Esperem que la pebrella acabe amb la plaga i desterre la vergonya d'aquesta terra nostra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te m'has avançat, Jordi. Et devia unes paraules, després que vaig llegir la teua entrada dedicada a "la tardor". Ara ja te les he deixades al seu lloc, i t'agraïsc per ací la teua visita. No sé jo si estem carregant la nostra pebrelleta de massa responsabilitats! Em pareix que, per acabar amb la plaga vergonyosa que tu dius, en comptes de la digna pebrella necessitaríem un potent mata-rates (de claveguera). Ànims i endavant!

      Elimina
  7. Quina dissort he tingut i no és la primera vegada que el Google m'hi juga una mala passada!!! Recordava la darrera pujada a la Cuta, eleshores exuberant de verdor i de fastigoses punxegudes... tot hi eren arrapades als braços i ascendírem agafant-nos els uns als altres... En arribar al cim els comentaris mes tendres foren:"La mala puta de la Cuta" i baixàrem a bacs i redolons sobre tota classe de punxegudes i estepes... els braços ens coïen de debò... Potser una propera visita ens deslliurarà... malgrat tot les fotos de la crema són corprenedores, tot i això poden servir-nos d'excusa per a tornar-hi!!! Gracietes per la motivació, empar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, Empar, jo diria que fóreu afortunats exploradors intrèpids! No hi he tornat des d'aquell dia de després de l'incendi, i ara també ho tinc pendent. Potser les fotos seran aleshores més encoratjadores. Per ací estem mirant la possibilitat d'organitzar una visita poètica. A veure si qualla la idea. A Llocnou de Sant Jeroni, hi ha, per cert, l'exposició fotogràfica titulada 'Enllà del foc', que crec que t'agradaria molt: http://vernissaviu.org/blog/2017/01/18/mirar-enlla-del-foc-des-dels-seus-origens/

      Gràcies per passar per ací. Una abraçada.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »