Per a Marc Granell,
per tants anys d'amistat i de poesia.
per tants anys d'amistat i de poesia.
"tomba perfecta i desolada que lluny contemple
al sol estesa, mort de desig i viu d'horror."
M. G.: "Madinat at-Turab", Corrent de fons, 1999.
al sol estesa, mort de desig i viu d'horror."
M. G.: "Madinat at-Turab", Corrent de fons, 1999.
La setmana passada vaig estar caminant per la serra de
Cuta. Hi vaig accedir des del terme de Llocnou de Sant Jeroni, un dels cinc
pobles que conformen
la vall del Vernissa, al voltant de l'afluent del Serpis, a l'interior de
la comarca de la Safor.
Reconec que, potser, no era el millor moment, per anar-hi a trobar-me amb allò que sabia que m'hi trobaria: la muntanya arrasada pel monstruós incendi —intencionat— de juny de 2012, la imatge desolada d'allò que havia sigut un bosc esplèndid, amb indicis molt precaris encara de recuperació. L'estampa apocalíptica d'un racó de món abandonat a la seua sort, a la seua capacitat d'autoregeneració, on, perquè tot hi acompanyara, no havia caigut ni una gota d'aigua des de finals de l'agost passat.
Va ser la mateixa setmana de la notícia del tancament de la RTVV, amb aquella sensació d'assetjament salvatge per part d'un govern genocida disposat a acabar amb tot allò que delate la nostra identitat; que puga contribuir a reforçar la nostra autoestima; amb tot allò que ens conforme com a poble segur de si mateix; que alimente la nostra consciència de país i l'estima irrenunciable per la terra. Ho reconec: potser no fou el millor moment. I fins i tot les hormones hi havien fet conxorxa per desequilibrar la convivència entre emocions i raó, en clara desproporció a favor de les primeres. I molt prompte, mentre anava avançant a peu pel camí de la Cuta, una idea es va instal·lar al meu cap —"No és un bosc, que és un cementeri"— i se'm va afigurar que al meu voltant, descarnada, corprenedora, grandiosa, hi havia la metàfora visual del meu país.
I, encara assumint el risc de transmetre una certa complaença amb la necrofília —la qual cosa rebutjaria rotundament—, confesse que hi vaig sentir una estima profunda per aquell lloc; una proximitat i una compenetració amb aquell silenci esgarrifador, i una admiració reverencial cap aquells arbres cadàvers que, a pesar de tot, contribuirien a la represa de la vida d'aquell cementeri vegetal.
 |
No és un bosc, que és un cementeri. |
 |
Esforç de necis, buscar paraules per descriure el silenci dels meus passos rebotant en la vacuïtat d'una tomba. |
 |
Ho fa millor, sense necessitat de mots, el tuf avortiu de la ruda. Això no és ruda, tot i que n'hi havia pertot arreu, però aquesta composició, espontània i no buscada, de pinyes cremades i mates brostant, em va agradar molt. |
 |
No és un bosc, que és un cementeri. I tanmateix, sense la connivència tàcita amb la vida, un cementeri no seria tampoc un cementeri. |
 |
No és un cementeri, encara que el mestral faça cruixir els esquelets dels arbres: espines descarnades de peix, o galions que es van cansar de navegar. |
 |
 |
Cruixen, igual que cruix la terra per deixar nàixer el bosc. |
 |
Cruixen, igual que els ossos revoltats dels nostres morts. |
Així va anar el passeig, entre impactes visuals i algun vers obsessiu clavat al cervell. De vegades, la consciència ve de la desolació; i la necessitat de rèplica, a través d'una forma o d'una altra de creació, també. Una de les coses que em burxa amb més eficàcia a l'hora d'escriure és la convivència dels contrastos com a fet inherent a la vida. Per això, no em va sorprendre gens que, arrapada a una roca, compartint terreny amb els troncs carbonitzats i amb algun bruc tímidament rosat, cresquera una mata de pebrella, sana i olorosa com si visquera en el més confortable paradís.
 |
Thimus piperella. Pebrella. |
He buscat què en diu Joan Pellicer, d'aquesta "planta saforenca per excel·lència", en aquella joieta de llibre titulat
Herbari breu de la Safor, que va editar la Universitat Popular de Gandia
l'any 1991. I clar, no és cap miracle, aquesta aparició benaurada de la pebrella: "és també una planta pionera que colonitza amb facilitat matollars aclarits, terrenys remoguts, arrebassats o cremats. Després dels incendis forestals és una de les primeres que rebrosta, ja que suporta molt bé el foc."
Així és que, amb amargor, però també amb aquesta certesa de cicle vital mai no interromput, a pesar de tots els pesars, me'n vaig tornar a casa. I avui que publique tot això continue pensant en el meu país maltractat, però ara el pensament té una intensa i inesborrable olor de pebrella.
Així és que, amb amargor, però també amb aquesta certesa de cicle vital mai no interromput, a pesar de tots els pesars, me'n vaig tornar a casa. I avui que publique tot això continue pensant en el meu país maltractat, però ara el pensament té una intensa i inesborrable olor de pebrella.
