Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

PETITA TREVA PER A LA TENDRESA

Avui que han canviat l'hora he volgut experimentar sobre la meua pròpia persona una experiència d'aquelles de ciència-ficció fetes realitat. Em vaig gitar anit sense endarrerir el rellotge. Tenia molta falta de dormir i, per tant, em vaig programar l'alarma del mòbil per tal que sonara set hores després. A les set —hora del telèfon encara, perquè el meu no s'actualitza a soles— ha sonat el pit-pit, pit-pit... L'he aturat, he endarrerit l'hora, he tornat a programar l'alarma una hora més tard i he continuat dormint. I quan ha tornat a fer pit-pit, pit-pit..., era la mateixa hora que la primera vegada que ha sonat! Passa només una vegada l'any, però quina sensació poderosa de domini sobre el temps!



Detall d'una il·lustració de Pau Àlvarez, per al poema titulat "Cançó de bressol".


Amb el diumenge així de ben encarat, he pensat que era un bon moment per a compartir un d'aquells petits detalls que naixen un dia acompanyats d'estrella, i que no tenen més pretensió que la d'arribar allà on guardem les emocions més netes, les menys enrevessades o conflictives. Aquelles que, en un moment donat, ens omplin de pau —cosa que, per cert, les circumstàncies externes ens posen cada vegada més difícil—, i de senzilles com són ens revelen les coses realment importants de la vida. Què és, sinó, la certesa íntima d'estimar i de sentir-se estimat?


JE DORS


La lune est belle,
Les étoiles brillent
Et moi, toute seule dans mon coin
Je dors.

Eh, toi, tout là-bas,
Tu m'aimes?
Oui, je suis sûre que tu m'aimes.

[La lluna és bella,
les estrelles brillen
i jo, tota sola al meu racó,
dorm.

Eh, tu que estàs tan lluny,
m'estimes?
Sí, estic segura que m'estimes.]


Lletra: Charlotte Kalpakis
Música: Hugo Mas



Li vaig sentir, a l'Hugo Mas, aquesta petita i tendra cançó de bressol, l'estiu de 2009, durant un dels actes oberts de la Universitat d'Estiu de Gandia, quan encara la UEG oferia una programació engrescadora. Hugo hi va explicar que l'autora de la lletra era una xiqueta francesa de sis anys. No sé si la dada és real o no ho és. Però siga veritat o invenció literària, el que està clar és que atribuir aquesta vivència estimatòria a una criatura magnifica la puresa del sentiment. I fa una mica d'enveja, aquella seguretat amb què la presumpta Charlotte confia en l'amor i en l'ésser que l'estima. O no...?


Si us ve de gust, en aquest enllaç a un vídeo d'una actuació en directe a l'Horiginal de Barcelona (2009), l'autor explica l'origen de la cançoneta. És bastant més dilatada l'explicació de l'anècdota d'on parteix el "Je dors" que la cançó mateixa.

Amb tota la meua vanitat, vaig pensar que aquella vivència poètica tan intensa mereixia completar-se amb algunes paraules més. I així en vaig escriure la meua versió particular, del poema de Charlotte Kalpakis musicat i interpretat per Hugo Mas:


CANÇÓ DE BRESSOL

     A partir del tema “Je dors”
     del cantautor Hugo Mas



Fora, la lluna és bella aquesta nit.
Quantes estrelles, mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!
Jo sola, en aquest racó de casa,
sempre em pregunte abans d'adormir-me
si tu, tan lluny de mi, m’estimes.

I sí, estic segura que també
m’estimes,
perquè en aquesta pau sense distàncies,
a poc a poc m’adorm com una criatura
que, al murmuri d’una cançó de bressol,
tanca els ulls, tanca els ulls, tanca els ulls... 


     
Li'l vaig donar a conèixer, a Cristina Martí, amiga estimadíssima, guitarrista (i també dolçainera), i sobretot persona d'una sensibilitat idònia per a posar música al poema en versió ampliada. En un parell d'ocasions, l'hem fet en directe, amb la seua música original i la meua lletra basada en la del duo Kalpakis-Mas. I fa uns dies, quan Cristina va complir 30 anys, li'l vaig voler regalar, el poema, el sentiment que conté i els bons records que ens hi uneixen. El company de professió i de devocions Pau Àlvarez, el va adornar dintre d'aquesta atmosfera blavosa i naïf. I el conjunt celebratori va quedar així. No sé què en pensareu, però jo crec que, tot plegat, deu ser bastant paregut a la immensa felicitat petita que va inspirar la lletra de la xiqueta Charlotte Kalpakis amb la qual, en alguns moments beneïts, jo m'hi sent identificada. Gràcies a totes i a tots els qui hi teniu alguna cosa a veure.


Així va quedar la "Cançó de bressol", amb el decorat de Pau Àlvarez, i amb la dedicatòria a Cristina Martí. De tant en tant, enmig de tants despropòsits com ens atabalen, està bé concedir-se una petita treva per a la tendresa. O no?




11 comentaris:

  1. Molt bonics els detalls. Quan hauran passats uns anys, més ho seran encara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho dius pels sis anys de la xiqueta, que si de veritat existeix ja en deu tenir deu o onze? O pels trenta anys de la Cristina? O per què? Siga pel que siga, gràcies per deixar-te caure per ací.

      Elimina
  2. Balç del desig
    la nit obre el camí
    que clou el cercle

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Carles: et confesse, així a cara descoberta, que he buscat la paraula "balç": cingle, timba, precipici. Tu i les teues píndoles magistrals d'expressió i d'emoció poètiques! Quina agudesa! Crec que el vertigen del teu desig i la serenitat del meu es complementen de manera perfecta. En el teu haiku, hi veig aquell urobor (la serp que es menja la cua) que és el propi desig inacabable, com el cercle que no té principi ni final. No ho sé... M'ha vingut això al cap. Els teus versos mai no em deixen indiferent. Gràcies!

      Elimina
    2. Urubor!! Veus? Tu també m'ensenyes, a mi, paraules (a més de sensibilitat poètica)

      Elimina
  3. Des d'ara hi ha un altre motiu per a tencar els ulls cada nit amb la felicitat i la inocència d'una persona de meravellosa de sis anys. Quan podem aprendre si només els ulls "tancats" ......... Preciós. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Eduard: és el privilegi d'aquells moments sublims, en pau amb nosaltres mateixos, on algunes certeses necessàries se'ns revelen, segurament perquè les necessitem trobar. Si aquest poema innocent t'ha fet vibrar alguna emoció, ja m'hi sent afalagada. Salut, amic!

      Elimina
  4. En una setmana d'aquelles estressants com poques, la vivència/poema que has compartit ens ajuda a posar les coses al seu lloc. Quina sort de poema!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai..., que bé que m'ho digues! Amb aquesta finalitat vaig decidir fer l'entradeta. Primer, per a posar-me les meues pròpies coses al seu lloc..., ho reconec, en pla egoista total. I després, si alhora ha sigut útil per a algú més, com tu...: més contenta que una xiqueta amb sabates noves! Què els donen de menjar, a la gent de la teua comarca, que són capaços d'estressar-te a tu? No m'ho puc creure!

      Elimina
  5. Si hi ha una cosa que envejo de les criatures, és la facilitat que tenen per somiar. Això els fa poetes, saben com deixar-se anar. Són ells i allò que senten: paraules netes i vives.

    Una entrada bressol preciosa, gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo intente assemblar-me tant com puc a les criatures, en la vida i en la literatura. Crec que és una de les poques possibilitats factibles que tenim de ser lliures, i de concedir-nos quan ho necessitem allò que la realitat, precisament, s'encarrega de negar-nos.

      Gràcies a tu, Eva, per visitar aquest lloc, que ja me'l sent com una casa compartida.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »