Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

QUE PLOGA...!

No hi ha mans: no plou. Ha acabat la primera setmana d'octubre, amb temperatures de vora 30º al migdia, i sense ploure. Sóc conscient que molta gent considera que això és fer «bon temps», i contra gustos no hi ha res escrit. Els mitjans de comunicació sobretot, i especialment els valencians, parlen en termes d'«amenaça» o de destrossa, quan les previsions assenyalen pluja («saquen los paraguas, que el cielo amenaza con llover», «este fin de semana se estropea el tiempo», o bé «el tiempo cambia a peor»), per no fer al·lusió —perquè m'entren picors quan ho pense— al sensacionalisme amb què la RTVV —el que en queda— tracta els episodis de pluja com si ploure a les nostres latituds en determinades èpoques de l'any, fins i tot quan ho fa de manera torrencial, fóra un indici apocalíptic comparable, per exemple, a la caiguda d'un meteorit. I després encara voldrem fer esclata-sangs a la muntanya! 



Una imatge presa des del balcó de casa, un dels últims dies de l'agost passat. Des d'aleshores ja no ha plogut com déu mana.


Supose que, la culpa, la té el model d'explotació turística que ens hem fabricat, a base de desitjar i de beneir les insolacions, els estiu tòrrids, les plàcides sequedats desèrtiques. Jo no puc evitar que se'm remoga alguna cosa per dins, quan passen setmanes i no cau una gota d'aigua, quan es gira ponent en comptes de llevant, i quan, cada matí des de fa dies i dies, passe a vora de séquies, rius i barrancs així de desolats:



Això és un fragment esquarterat del barranc del Vadell, afluent del riu Vaca que tinc entès que naix a prop d'on vaig fer la foto, exactament al clot de la Font, de Tavernes de la Valldigna. Primera setmana d'octubre de 2013.

Molts pobles arrelats encara a la terra, conscients de la necessària fecunditat que hi aporta l'aigua, adoren divinitats relacionades amb la pluja. Més o menys el mateix és el que fan, en cas de dificultat extrema, aquelles i aquells catòlics que entonen càntics al cel i trauen santets en processó per guanyar-se la benevolença del gremi dels qui tenen influència sobre els fenòmens meteorològics. No serviria la meua fe precària per fer força en aquesta empresa supraterrenal, i tanmateix, reconec que, fa unes setmanes, mentre passejava per les muntanyes del Pallars, se'm va figurar un bon presagi trobar-me una ermiteta, els orígens de la qual es remunten al segle X, dedicada a l'advocació de sant Lliser, «el sant que fa ploure».



Ermita d'origen romànic, entre clars i ombres, a Bordes de Virós, Pallars Sobirà.
Segurament, la meua simpatia envers la pluja està íntimament relacionada amb algunes experiències casolanes, senzilles, conegudes per tothom, que jo sempre evoque amb alegria. Qui no ha aprofitat les pluges de finals d’estiu, per exemple, per eixir a fer caragols? Una vesprada inesperadament grisa i fresca, l’olor penetrant de les soques de taronger, l’esguit agradós de les branques mullades, el fang apegalós als peus, i els crits de sorpresa d’alguna criatura que n’ha descobert un amb la molla fora. Continue rebent un dia de pluja com una festa, segurament perquè, a casa nostra, en són l'excepció. La mateixa paraula pluja em pareix preciosa. Bell nom fecund per a una dona. Observar com canvien els colors dels arbres, les olors de la terra, de les herbes de muntanya, respirar el salobre, escoltar com es remou la mar després d’una tempesta és una delícia per als sentits que m’ha regalat la vida.



Amb la influència tan pròxima de sant Lliser, una no es va estranyar de trobar-hi un bosc exultant de colors, d'humitats, de bolets, de les aromes pròpies d'una muntanya contínuament regada per la pluja.

Necessàriament, la simpatia pluvial s’ha traspassat també als llibres. No sé si es tracta de predisposició o d’un valor afegit, però el ben cert és que alguns dels llibres amb més encant, algun dels moments de major plaer en les lectures ha contingut en algun lloc l’amulet benèfic de la pluja. Coneixeu el principi d’aquella novel·la d’Arundhati Roy titulada El déu de les coses petites? I el final de Nubosidad variable, de Carmen Martín Gaite? Un dels nostres escriptors, Josep Piera, afirma que la sonoritat emotiva de la paraula plou el va decidir a utilitzar el català com a llengua literària. Aquell poema seu que diu «Plou. Llum adormida. Fràgils estances» va fer que jo em decidira a iniciar un llarg estudi sobre la seua obra. I crec que els dos, com tants altres poetes fascinats per la musicalitat dels francesos de finals del XIX, havíem sucumbit davant d’aquells altres versos de Paul Verlaine que fan «Plora al meu cor / com plou a la ciutat...».


L'editor i amic Vicent Olmos ens va ensenyar aquesta foto preciosa, feta a el Perelló a finals del mes d'agost. Em va agradar tant que li vaig demanar que me la prestara.

Carlos Marzal, un dels pesos pesants actuals de la poesia en castellà, em va robar el cor amb un poema titulat «Deprecación pluvial» d’elegància deliciosa: «¿Qué llueve de feliz en nuestro espíritu, / cuando llueve a compás sobre la tierra / hasta calar en beatitud los huesos?» I igualment, gosaria dir, que un dels textos més recordats del poeta d’Elx, Gaspar Jaén, és «Plou a Gatwick» que conté versos melangiosos com «Silenciosament plou / un abandó d’ocells fugits cap a la llum».

I encara així, i a pesar de venerar la bellesa modelada de les paraules, reconec que no hi ha lírica comparable a la de sentir que s’acosta una remor fosca entre muntanyes, complir amb el ritual atàvic d’encendre una candeleta i desitjar la pluja amb un llibre obert entre les mans. Aleshores ja no sé dir on acaba la ficció i on comença la realitat.



No és que vesprege,  
és que la pluja és nit:
tardor a la finestra. 

Îo Sôgi (1421-1502)


Últimament he conegut dos blocs que apel·len a la pluja o al fet de ploure des del títol. Ja diuen que el nom fa la cosa, i encara que titular així o aixà un bloc pot ser anecdòtic, he de reconèixer que la meua debilitat pluvial va fer que m'hi fixara. I cap dels dos no va decebre els meus reconeguts apriorismes. Ara és el moment de recomanar-vos, amb coneixement de causa, que hi feu una ullada, a aquests dos espais creatius administrats per dues dones:

Si dissabte plou és un bloc de poesia verbal i també visual, suggeridor, dels que afalaga sentits i intel·lecte, a parts iguals. Administrat per Pruïja-Eva.

Pluja de setembre és administrat per Mònica Meló Bo, una valldignenca afincada en algun poble de la serra d'Espadà. Sembla una persona d'escriptura honesta i una depurada expressió poètica.

I per últim, una confessió: hi ha un poema culpable d'aquesta digressió vital i literària entorn de la pluja. Aquest de l'admirat Ramon Ramon:





LA PLUJA NECESSÀRIA

Que ploga, que la pluja emmetzine, gota a gota,
tots els fanals encesos, com si el color de l'aigua
s'emblavira de fosca en esmunyir-se,
que cap estel no s'ature en cap mirada
i el firmament s'allunye, s'endinse en la ferida
d'un cometa enfollit, cap a ulls d'altres mons.
Que ploga, que d'una a l'altra banda del carrer
ningú no es reconega, si és figura o és fantasma,
com l'abril que encega la mirada a un vampir;
que cada cantonada, que cada barriada espere
un futur de barrancades, de trastos vells surant.
Que ploga, que s'esfume d'ací l'olor profunda
de benzina, i que l'amor aquesta nit no es pegue foc.

Del llibre Primavera inacabada, 3i4, 1998.


ADDENDA (28 de febrer de 2017)

Res no s'atura; la vida blogaire tampoc. I avui, tres anys i cinc mesos després d'haver publicat aquesta entrada, trobe al blog Hora blava, de Consol, aquesta entrada pluvial tan bonica, amb versos de Josep Maria de Sagarra i una fotografia on la natura real de les coses sembla haver-se invertit: el caràcter líquid de les gotes de pluja s'ha petrificat sota un fons de branques vaporoses que es dilueixen darrere del gris. Mireu la solvència de qui en sap:


«No sents, cor meu, quina pluja més fina?»
Josep Maria de Sagarra
 




 

7 comentaris:

  1. Aaaaaaahh... Ja està clar. Amb la bona frescoreta que faria allà dalt al Principat, ja comprenc que tingues tantes ganes que ploga. I per què no li feu una bona processó a Sant Andreu, patró de Miramar?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amic Narrador: ja dic en l'escritet que no serviria la meua fe precària per a fer força en santes empreses com la que proposes. El sant Andreu, el tinc més a prop de casa, és veritat, i trobe que ja el trauen en processó..., ni més ni menys que en festes de moros i cristians del poble. El meu ateisme convençut no serviria per exemplaritzar ningú, i menys encara aquelles persones que dediquen devocions a aquest santet que, pel que sembla, fou un bon home en vida terrenal. Però que algú m'explique quina relació té una batalla entre moros i cristians amb els honors processionals a sant Andreu de Miramar.

      Elimina
  2. A tu, et passa com a mi, que quan fa temps que no plou com ara que des de la primera setmana de setembre no ha caigut ni una gota, ens sentim malament com si ens faltara alguna cosa. Oh!, si veure el núvols i com cau l'aigua que ho renta tot, les plantes, les cases, els carrers, fins i tot a nosaltres mateixos.
    Una abraçada i a veure si plou ja d'una

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Mercè: deu ser una qüestió higiènica, d'aigua que neteja la part visible i la invisible de coses i de persones. A la Safor ha plogut aquest matí, només unes hores després d'haver redactat (que no publicat encara) la present entradeta. Deu ser que les ganes l'han feta venir. O que olorava que anava acostant-se, com diuen que fan les garses. Una abraçada!

      Elimina
  3. L'amiga Eva Dominguis Llambies ha intentat escriure un comentari des d'ací, però Eva té assumptes molt més importants a tractar abans d'entretenir-se resolent els entrebancs que --assegura-- li plantegen les noves tecnologies: exercir de mare. I jo, no només la comprenc, sinó que aplaudisc les seues prioritats. Això sí: li he demanat permís per poder compartir aquestes paraules boniquíssimes que m'ha dedicat en un missatge privat. Afalagada amb les teues consideracions i, com ja t'he dit directament, moltíssimes gràcies per haver-me alegrat el cor.

    "Tots els dies de bon mati, al jardi d'infància on treballe, els xiquets i jo mirem cap al cel i ens fixem en el temps que fa. El que portem de curs sempre hem ficat l'avorrit sol al pòster del temps. Hui han canviat les coses, i amb molta alegria hem ficat un núvol ple de gotes damunt del sol. I m'he adonat que, gràcies a les teues pregàries, ha plogut, encara que poquet. Que no seras un poc bruixeta? Sigues el que sigues, jo tambe adore la pluja i m'encanta anar a buscar caragols amb els meus fills per damunt l'herba banyada i embrutar-nos fins la gola de fang!! Quin plaer... Per cert, saps què vaig fer nomes vaig acabar de llegir els teus àngels? Comprar-me un paraigua més alegre (el que tenia era massa seriós...)."

    ResponElimina
  4. No havia llegit esta entrada. I és preciosa. Mira que jo sóc de sol, i que si plou em pose així com trista, però ho dius tan bonic que trobe que sí, que ja toca ploure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fixa't... Jo, quan plou, em pose al lloc de les muntanyes, i m'entra una alegria així com higiènica. De netejar-se tot, des de fora cap a dins. I si, ens agrade més o menys la pluja, i si no em fallen els càlculs, des de finals d'agost no plou amb trellat. Ara ja ens tocaria tindre alguna alegria també, als qui som més aquàtics que solars. M'alegra molt que t'agrade l'entrada. Gràcies per les teues atencions, Àngela.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »