Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 22 de setembre de 2013

GRANERES DE BRUIXA

Començava la tardor pels canyars, i pels canyars sabíem que venia la Fira. Els xims, que així en deien els avis, d’aquelles graneres de bardissa, eren estris que servien per a tot: xims per a traure la pols de les séquies; xims per a agranar els caminals d’entrada a les nostres barraques sense parets, sense llindars possibles per a fantasies d’infants; xims per a adornar amb grans ramells les portes invisibles dels nostres jocs. Però sobretot eren la premonició de les vesprades de fira que ja no tardarien a arribar. Ens ho deien les canyes. Amb aquell recel i aquell nerviós inexplicable que provoca l’alegria, desafiàvem la Güela Bruixa, que ens acaçava amb una granera que no ens atrevíem ni a mirar, però que, des dels canyars als somnis, tant i tant coneixíem.




M’atrau de la Fira aquest contrast de joia nova i de temença que només pot vindre de la il·lusió. Una fira no hauria sigut fira sense el desafiament del tren de la bruixa, sense el vertigen a la boca de l’estómac d’una gran roda de colors. La Fira de Gandia, a més a més, ha tingut per a mi l’atractiu d’anar associada a una bella contradicció: la de marcar un final i alhora un principi. Final de les llargues vacances i novetat dels primers dies d’escola; una fita –ja era hora!– entre l’estiu i la tardor benvinguda. No debades conten les dones que amb la fira estrenaven la primera –i potser l’única– mànega llarga de l’any. Quina sort deixada perdre, la d’aquestes il·lusions senzilles! 



Reconec que amb els anys m’he mirat la Fira amb més distància que no implicació. Però continua havent-hi aquella barreja atractiva de contrastos, de festa i de farsa; d’impressions seductores i d’impressions grotesques. Un espectacle d’exhibicionisme que no tindria cap sentit sense la interferència entre desig i temor, entre negoci i balafiament, entre provocació i generositat. Siga com siga, aquests dies de fira tenen el do de revifar dues emocions que cada any retornen, estranyament inalterables, per molt que jo m’haja adulterat: una, el desassossec de la xiqueta que esperava el Tio de la Porra, aquell personatge misteriós vingut no sabíem de quin món, temut i desitjat alhora, que amb trons i guirigall aconseguia el prodigi fabulós de traure’ns d’escola; i una altra, l’alegria a la boca de l’estómac quan de sobte despunten les noves graneres de bruixa, passe el que passe, allà dalt dels canyars premonitoris de setembre.

Aquest text va ser publicat a la revista Quinze dies de Gandia, pels volts
de la Fira i Festes de l'any 2004.



La companyia Pluja Teatre va començar a escenificar, en 2002, una Cavalcada del Tio de la Porra, on s'incloïa un ban satíric que denunicava, en clau d'humor, la situació social i política d'aquell any. Amb l'arribada a l'Ajuntament de Gandia del govern popular, es va suprimir aquest acte que va inaugurar la Fira i Festes durant 9 anys consecutius.

Aquella cavalcada en reproduïa una altra de caràcter farsesc que, en paraules de Pluja, "el diumenge 8 d'octubre de 1871 va eixir de l'Escola Pia de Gandia" i que el 1934 "el poble va batejar com 'El Tio de la Porra'".



Una foto ben bonica d'Àlex Oltra, de l'última Cavalcada representada per Pluja. Va aparèixer publicada a Saforguia.com l'any 2011, just amb la notícia de la supressió d'aquest acte "per motius de pressupost", segons el govern municipal.
La primera Fira amb majoria absoluta del PP en la ciutat de Gandia: quina casualitat, no...?
Els últims dos anys, Radio Gandia SER ha continuat emetent els bans difosos per Pluja Teatre.
Si en teniu curiositat, des d'ací podeu llegir, i escoltar, el de 28 de setembre de 2012,

molt crític contra les promeses fastuoses de l'alcalde de la ciutat, i contra la seua decisió de fer callar la veu crítica del Tio de la Porra. Esperem amb expectació el ban d'enguany.

Que la tardor us siga propícia!





I ara sí: des d'ací podeu sentir el ban del Tio de la Porra 2013.
A la foto: un moment de la gravació als estudis de Radio Gandia-Ser.



6 comentaris:

  1. Ostres, jo, que sóc fan de la fira de Gandia, no sabia això del Tio de la Porra. A reivindicar-ho sense més! D'altra banda, m'agrada com abordes la presència de la fira com a interludi entre l'estiu i la tardor. En la mentalitat infantil, aquests fets sempre quallen, perquè són oasis dins la seriositat del dia a dia. Les fires sempre haurien d'exercir aquest contapunt

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei..., veig que estàs de tornada! No coneixies el Tio de la Porra? Per a la xicalla de Gandia, i del Grau, és un personatge més que entranyable: una banda vestida amb uniformes napoleònics, enrenou de tambors, i un personatge que fa de cap de colla amb un nas desmesurat, que vénen a traure't d'escola! Imagina't com els rebíem! Si no m'enganye, el costum va escampant-se per altres pobles de la Safor. Després de Fira comencen les jornades completes a escola, i entrem de cap a la tardor. Una catarsi total, ja ho veus!

      Elimina
  2. He llegit el teu treball de la fira de Gandia. Saps? M'he sentit xiquet. Ulls ben oberts, boquebadat davant de totes aquestes meravelles que nomées es veuen amb els ulls dels mes menuts. No vull parlar ni dir una paraula de supressions.....ara toca ser XIQUET!!! Gràcies per donar-nos aquesta visió tant bonique d'el que és de debó la fira. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard: moltes gràcies, com sempre, per les teues paraules. La vida està feta de tot això: d'il·lusions, de decepcions, d'innocències i de mala bava, de gent amb sentit crític de la realitat i amb humor per a expressar-lo, i d'una altra gent que imposa la seua vara de comandament fent callar els qui no en parlen bé. Total: és important la memòria, la consciència... i l'etern somriure balsàmic dels infants.

      Elimina
  3. Que bo "d'allò" que et transporta a la infantesa, mai s'és molt adult per sentir-se xiquet. Gràcies per fer referència a la foto, no havia caigut en que va ser l'ultima cavalcada de Pluja, l'has carregat de força. No deixes d'il.lusionar-nos amb els teus textos!! una abraçada grauera!

    ResponElimina
    Respostes
    1. He de reconèixer públicament, i amb tots els respectes per la resta de comentaris amables, que aquest teu m'ha fet una alegria especial. Des que el poema d'Enllà del foc dedicat al "Barranc d'Atanasi" està lligat a la teua foto del brotet verd sorgint de la cendra, trobe que hi ha algun fil emocional que ens uneix. Ja sé que això de ser fans recíprocament en té bona part de la culpa, però pensar que els meus textos poden arribar a "il·lusionar" bones ànimes com tu m'ompli d'una satisfacció infinita..., ara que ja no tinc 'güela', com se sol dir. Gràcies, Àlex, de cor, i ara sí que seguiré de prop la teua pàgina fotogràfica! Ei..., i ja saps: que visca el Grau!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »