Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 4 de setembre de 2013

PER MOLTS ANYS, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Tal dia com avui, 4 de setembre, el poeta Vicent Andrés Estellés hauria fet 89 anys. I per què ho enuncie amb aquesta condició verbal? Rectifique: avui, 4 de setembre, el poeta Vicent Andrés Estellés fa 89 anys, i nosaltres, el poble la veu del qual va assumir el de Burjassot per a fer-ne de transmissor, ho recordem i ho celebrem, des de la seua memòria biogràfica i des de la seua perdurabilitat poètica. No debades el mes de setembre ha esdevingut, a partir de l'impuls de l'escriptor Josep Lozano, el mes més estellesià de tots els mesos. Ara bé, llegim-lo, i rellegim-lo en qualsevol moment de l'any, amb quasevol motiu o excusa, que Estellés té material aprofitable per a poder-lo associar amb tot tipus de fets o d'esdeveniments, i com més el llegirem i més vegades hi retornarem, més convençuts arribarem a la conclusió que estem davant d'un poeta inacabable. No d'un només; com vàrem escriure una vegada: de mil poetes distints en un sol Estellés vertader.


Aquesta imatge, i les dues següents, són fotografies preses de l'exposició que, partint de la de l'AVL, a Gandia es va titular A l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc, com el vers del poema «Ací», de l'emblemàtic Llibre de meravelles d'Estellés. La mostra es va inaugurar a la sala Coll Alas el dia 11 de juny de 2013.

A aquesta conclusió he arribat jo mateixa, que per diversos motius confluents, de feina, d'entreteniments i del pur atzar meravellós, he estat navegant entre poemes estellesians en els últims quatre anys, cada vegada més perplexa davant de la magnitud d'aquest gegant poètic que, curiosament, en la vida real, sembla que fou una persona de tarannà més bé discret i salut malaltosa.

No tinc més temps, en aquesta ocasió, ni segurament em queda ja cap tema original per aportar a la causa estellesiana en aquest dia assenyalat. Però no em volia privar d'encendre-li la meua espelma particular, al poeta que il·luminà, com cap altre, els anys més grisos d'aquest país. Per això he pensat que tornava a ser oportú recórrer a un altre dels fragments inclosos en aquells Fulls de dietari del núm. 43 de la revista L'Espill, tan socorreguts ja en aquest espai blocaire. Per qüestions de complicitat, i perquè hem compartit descobriments, emocions i moltes alegries (i les que ens queden per compartir encara!), vull dedicar les línies que segueixen a Josep Lluís Roig; i agrair la companyonia sàvia de Jordi Oviedo (que en sap moltíssim més, d'Estellés, que Josep Lluís i jo junts), i de Salvador Ortells, poeta, estudiós fusterià i generosíssima persona que em va facilitar el motiu epistolar que em va servir per a arredonir aquest text:


25 d’abril de 2013

Vam estar fa uns dies a la biblioteca de la Pobla del Duc, amb l’amic i estudiós Jordi Oviedo, parlant de les peripècies que envolten la descoberta de L’inventari clement d’Estellés, rebatejat com a «de Gandia» per la seua condició d’inèdit custodiat en l’arxiu d’aquesta ciutat. Josep Lluís Roig, l’altre implicat en aquesta aventura literària no ha pogut ser-hi. He constatat en més d’una ocasió que, quan recite poemes d’aquest llibre, l’auditori —gent, la majoria de vegades, que no conec de res, i que segurament no ha sentit mai de la vida recitar poesia— s’hi queda bocabadat. S’hi crea una espècie d’hipnosi col·lectiva i al final passa un temps, fins que el personal abandona del tot la sala. Ho dic admirada. Passa especialment amb l’últim poema, grandiós i humil alhora. Per a mi una obra mestra, de 100 versos alexandrins que en veu alta discorren com si hi mamprengueres una conversa —una conversa d’alt voltatge emotiu això sí—, que es titula «Misser Mascó, 17». Si es recita complet és infal·lible. És un cant d’agraïment a la vida casolana, a la condició de classe treballadora a la qual Estellés i els seus pertanyien. A partir de la lectura d’aquest text, m’han vingut al cap comentaris que titlaven el poeta Vicent Andrés Estellés de masclista.



En primer pla, Isabel Lorente, esposa i musa de Vicent Andrés Estellés. Sense ella  no existiria la bellíssima «Sonata d'Isabel».
Cadascú té dret, i fins i tot segurament té motius, per concebre la realitat d’una o d’una altra manera. És veritat que Estellés escrivia de dones, i del desig sexual, en uns termes de vegades poc elegants, però no crec que siga arriscar-s’hi massa si afirme que ho feia des d’una descarada pose poètica, provocativa, d’home —sí, d’acord— educat en la postguerra. Hi ha uns versos al mateix poema, per a mi més que suficients per a desmentir aquella acusació:

De nit es veu la llum des de totes les cuines.
I darrere els cristalls, es veu sempre la dona
que està rentant els plats i les culleres mentre
dormen els fills i l’home, sense cantar, tan sola,
mentre l’aigua rebota en els plats de la pica.

Quan el recite en veu alta i arribe a «sense cantar, tan sola,» la veu em tremola. Per a escriure això s’ha d’haver sentit alguna vegada la immensa desolació domèstica des de la pell d’una dona. Estellés era home. Crec que ni la feminista més íntegra i més conscienciada no descriuria aquesta escena amb tant de respecte, amb tanta sensibilitat ni tanta solidaritat amb la condició de les dones de finals dels anys 50. 


Fou emocionant trobar exposat en aquesta vitrina L'inventari clement en els tres formats coneguts: 1 (sup. esq.): original presentat al premi Ausiàs March 1966;
2 (sup. dr.): L'inventari clement publicat oficialment com a guanyador (1971);
3 (centre dr.): L'inventari clement de Gandia, el llibre realment guanyador
del premi, inèdit en un alt percentatge de poemes
fins que, l'any 2012, el publicà Edicions 96.

Des que vam descobrir aquest inventari clement inèdit, hem elucubrat molt al voltant dels motius que podien haver provocat que aquest llibre no es publicara en el moment en què li hauria correspost, és a dir, després d’haver guanyat el premi Ausiàs March de Gandia. Alguns —com ara Josep Lluís, Jordi i jo mateixa— estem convençuts que es tracta d’un cúmul de circumstàncies pròpies de finals dels anys 60, que s’afegeixen al caràcter desorganitzat i grafòman del poeta de Burjassot. Alguns companys de devocions creuen que Estellés mateix el podia haver rebutjat, considerant-lo com un llibre menor, però tenim algunes proves per demostrar, ben al contrari, que L’inventari clement de Gandia hauria pogut ser un digníssim precedent de Llibre de meravelles, si s’haguera donat a conèixer —en comptes del que el suplantà— l’any 1971.

Ara acabe de conèixer un document molt valuós en aquest sentit, que ha tingut la generositat de compartir amb mi l’amic i poeta de Sueca Salvador Ortells, que treballa en una tesi doctoral sobre la poesia de Joan Fuster. Voro m’havia parlat d’una carta, de l’any 1958, que es troba entre la correspondència inèdita entre Fuster i Estellés, i avui me l’ha feta arribar escanejada. Allà, el poeta de Burjassot parla al seu bon amic, confident i assessor poètic i lingüístic, d’un «llibre acabat i, és clar, totalment inèdit» (1) que es titulava Misser Mascó, 17. Si el poema homònim tenia tanta entitat com per a donar títol a tot un llibre, em costa imaginar que Estellés el rebutjara voluntàriament. És una hipòtesi, una pensada meua. Que en determinats moments se m’acumulen moltes coses al cap.

(1) Andrés Estellés, V.: Carta mecanoscrita inèdita de Vicent Andrés Estellés a Joan Fuster del 2 de setembre de 1958, Arxiu Casa Joan Fuster, AJFO.


Aquests són els treballs en què, d'una manera o d'una altra, hem invertit energies, estellesianes i satisfactòries, en els últims anys. Vistos així, juntets i tan distints un de l'altre, no em direu que no fan patxoca! En el disseny dels tres hi ha la mà i l'estil inconfusible del company Pau Àlvarez López.

Com pertoca dir en aquestes ocasions: salut, i per molts anys, senyor Estellés! 


Sobrecoberta de L'inventari clement de Gandia. Edicions 96, 2012.




Una selecció del rapsode Vicent Camps, pensada en l'aprofitament oral
dels poemes d'Estellés.
Amb propostes d'ús didàctic de Joana Navarro.
Edicions 96, 2013.




Llibre-disc produït per MFactory Music, amb recitació de Salvador Bolufer
i música original d'Enric Murillo. Des d'ací es pot escoltar i/o adquirir-lo.



4 comentaris:

  1. Mª Josep, fantàstic!!! M'ha encantat este gran record que has fet al genial Vicent Andrés Estellés.
    Besets
    Loles

    ResponElimina
    Respostes
    1. Loles: vas sembrant l'eufòria per on passes. El teu entusiasme se'ns contagia. Gràcies per la teua consideració, però tingues en compte que, si hi ha alguna cosa guapeta en aquesta entrada, li ho devem a Estellés..., i a tants motius com he tingut en aquests últims anys per a aproximar-me a la seua poesia. Ha sigut un plaer, i estic segura que no s'acabarà ací.
      Besades per a tu també!

      Elimina
  2. Sempre fa goig llegir-te, però m'atreviria a dir que, quan parles d'Estellés, encara en fa un poc més. I fer-ho escoltant al mestre Bolufer --immens--, no té preu. Gràcies, Maria Josep!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per prestar atenció a les meues coses literàries. Ajuntar les immensitats d'Estellés i les immensitats de Salvador Bolufer, cadascuna (d'immensitat) a la seua manera, ens pot portar a aquell vers del conegudíssim "Res no m'agrada tant...": "De vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme", valga la hipèrbole poètica. I que conste que són paraules literals del de Burjassot!
      Una abraçada gran des d'enfront del Noguera Pallaresa; en un poble on viu un amic teu...

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »