Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 1 de setembre de 2013

RECAPITULEM: L'ALCALDE TORRÓ I EL '25 D'ABRIL DE 1707'

Aquests dies passats hem publicat una entrada doble al bloc de Bucomsa (Burrera Comprimida SA), dedicada a recapitular i comentar la informació generada al voltant de l'escarot que, a Gandia, va armar el senyor alcalde Arturo Torró (PP) quan va donar a conèixer la seua intenció de desmuntar i canviar de lloc l'escultura de nom —poca broma, senyor alcalde!— 25 d'abril de 1707, emplaçada en un dels accessos més importants a la capital de la Safor. El senyor Torró ha pegat en pedra (valga el joc torroner de paraules) —o millor seria dir en ferro, en aquest cas—, i molta gent representant del món de la cultura d'arreu del país, una part de l'opinió pública, i, per descomptat, el mateix artista, Antoni Miró, s'hi han pronunciat en contra. Ja veurem, quines noves ens porta la tardor.




A pesar que l'entrada està allotjada al Burribloc (podeu llegir-la ací), i el complement, en forma d'article d'opinió de l'escriptor i fill predilecte de Gandia, en Josep Piera, es pot llegir al Rebost de Bucomsa (ací), no he pogut evitar la temptació de penjar en una estança destacada d'aquest PV (Passa la vida) la imatge que hi veieu. Ja sé que esmussa una miqueta, però conjuga simbologia, memòria col·lectiva, mala bava i sentit de l'humor, i tots aquests ingredients em semblen suficientment importants com per a redoblar la publicació del retrat. No trobeu?

Per si, de moment, no teniu ganes, i/o temps, d'entretenir-vos-hi molt més, copie a continuació els dos paràgrafs que l'acompanyen en origen: 

«L'oportú recurs fotogràfic a l'estil Felip V, en versió actual, és una pensada d'algun cervell entremaliat que el va deixar caure a Facebook. Prenguen-lo (si volen, clar) com una intervenció artística no exempta d'ideologia. Igual de marcada ideològicament com menystenir, obviar o frivolitzar les conseqüències de la batalla d'Almansa i tot el que significa per a la història del poble valencià, però... al revés!

»De part de l'equip de redacció de Burrera Comprimida SA: quan li entre un poquet d'estima per la terra que xafa, senyor Torró, per la llengua que parla (de vegades) i per tanta gent perseverant de la nostra comarca com ha hagut d'esforçar-se per construir la cultura de primera fila que ara vostè vol esborrar amb el més deplorable dels menyspreus... Quan passe tot això, prometem que tornarem a posar-lo cap per amunt. De moment, el mantindrem en aquesta postura a l'estil felipista, que diuen que beneficia el reg sanguini del cervell.» 

Rés més, de moment. A tota aquella gent que repreneu aquests dies la rutina diària, us desitge tota la força moral i física. Jo crec en allò de «setembre nou, vida nova», així és que tingueu, i tinguem, salut i tota la sort del món.


ADDENDA

Amb no massa bon cos vàrem iniciar el mes de setembre. Ara hem arribat a la meitat d'octubre, i, si no fóra que em negue a permetre que em guanye el pessimisme, diria que les coses s'hi han posat més lletges. L'alcalde, segurament agraviat per la reacció dels qui no li ballen l'aigua, parla de traslladar l'obra d'Antoni Miró al parc del País Valencià, i aprofitar l'avinentesa per a, en honor de l'escultura, canviar el nom «preestatutari» del parc pel de parc del 25 d'abril. Si no fóra que, als cínics, se'ls suposa raciocini intel·ligent, ara mateix pensaria que l'alcalde Torró s'ha convertit a la filosofia del cinisme. Em permetré tindre'n els meus dubtes. L'artista alcoià, per la part oposada, ha denunciat el senyor alcalde agraviat, i també el seu regidor de cultura, Vicent Gregori, al·legant-hi «destrucció d'un bé cultural i falsificació».

Una imatge del cèrcol humà que va envoltar l'escultura 25 d'abril de 1707,
el mateix dia de la gravació del vídeo Valencians, tot l'any.

Però, si d'una banda la troca va enredant-se —i emmerdant-se, dit siga sense perdó de la taula—, per una altra, els companys i les companyes de Compromís Gandia hi varen aportar un raig de llum, enmig de tanta tenebra, amb el llançament d'una campanya que es diu «Valencians, tot l'any», que es féu coincidir amb el dia 9 d'octubre, i que va partir de la proposta d'encerclar, uns dies abans, el monument vilipendiat per l'alcalde. M'encanta aquesta demostració de creativitat, i em pareix fonamental aquest intent d'il·lusionar, de generar autoestima i de motivar a exercir de «valencianistes» (cadascú que hi utilitze el sinònim que vulga) cada dia, i no només en les dates que els protocols polítics assenyalen. El vídeo dura 3 min i 13 seg energètics. El tema musical de fons és «Dies de festa» del disc Pam a pam, de Rafel Arnal. Personalment m'hi adherisc, a la digna voluntat d'aquesta campanya. Gràcies, companyes i companys, i endavant!





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »