Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 1 de setembre de 2013

RECAPITULEM: L'ALCALDE TORRÓ I EL '25 D'ABRIL DE 1707'

Aquests dies passats hem publicat una entrada doble al bloc de Bucomsa (Burrera Comprimida SA), dedicada a recapitular i comentar la informació generada al voltant de l'escarot que, a Gandia, va armar el senyor alcalde Arturo Torró (PP) quan va donar a conèixer la seua intenció de desmuntar i canviar de lloc l'escultura de nom —poca broma, senyor alcalde!— 25 d'abril de 1707, emplaçada en un dels accessos més importants a la capital de la Safor. El senyor Torró ha pegat en pedra (valga el joc torroner de paraules) —o millor seria dir en ferro, en aquest cas—, i molta gent representant del món de la cultura d'arreu del país, una part de l'opinió pública, i, per descomptat, el mateix artista, Antoni Miró, s'hi han pronunciat en contra. Ja veurem, quines noves ens porta la tardor.




A pesar que l'entrada està allotjada al Burribloc (podeu llegir-la ací), i el complement, en forma d'article d'opinió de l'escriptor i fill predilecte de Gandia, en Josep Piera, es pot llegir al Rebost de Bucomsa (ací), no he pogut evitar la temptació de penjar en una estança destacada d'aquest PV (Passa la vida) la imatge que hi veieu. Ja sé que esmussa una miqueta, però conjuga simbologia, memòria col·lectiva, mala bava i sentit de l'humor, i tots aquests ingredients em semblen suficientment importants com per a redoblar la publicació del retrat. No trobeu?

Per si, de moment, no teniu ganes, i/o temps, d'entretenir-vos-hi molt més, copie a continuació els dos paràgrafs que l'acompanyen en origen: 

«L'oportú recurs fotogràfic a l'estil Felip V, en versió actual, és una pensada d'algun cervell entremaliat que el va deixar caure a Facebook. Prenguen-lo (si volen, clar) com una intervenció artística no exempta d'ideologia. Igual de marcada ideològicament com menystenir, obviar o frivolitzar les conseqüències de la batalla d'Almansa i tot el que significa per a la història del poble valencià, però... al revés!

»De part de l'equip de redacció de Burrera Comprimida SA: quan li entre un poquet d'estima per la terra que xafa, senyor Torró, per la llengua que parla (de vegades) i per tanta gent perseverant de la nostra comarca com ha hagut d'esforçar-se per construir la cultura de primera fila que ara vostè vol esborrar amb el més deplorable dels menyspreus... Quan passe tot això, prometem que tornarem a posar-lo cap per amunt. De moment, el mantindrem en aquesta postura a l'estil felipista, que diuen que beneficia el reg sanguini del cervell.» 

Rés més, de moment. A tota aquella gent que repreneu aquests dies la rutina diària, us desitge tota la força moral i física. Jo crec en allò de «setembre nou, vida nova», així és que tingueu, i tinguem, salut i tota la sort del món.


ADDENDA

Amb no massa bon cos vàrem iniciar el mes de setembre. Ara hem arribat a la meitat d'octubre, i, si no fóra que em negue a permetre que em guanye el pessimisme, diria que les coses s'hi han posat més lletges. L'alcalde, segurament agraviat per la reacció dels qui no li ballen l'aigua, parla de traslladar l'obra d'Antoni Miró al parc del País Valencià, i aprofitar l'avinentesa per a, en honor de l'escultura, canviar el nom «preestatutari» del parc pel de parc del 25 d'abril. Si no fóra que, als cínics, se'ls suposa raciocini intel·ligent, ara mateix pensaria que l'alcalde Torró s'ha convertit a la filosofia del cinisme. Em permetré tindre'n els meus dubtes. L'artista alcoià, per la part oposada, ha denunciat el senyor alcalde agraviat, i també el seu regidor de cultura, Vicent Gregori, al·legant-hi «destrucció d'un bé cultural i falsificació».

Una imatge del cèrcol humà que va envoltar l'escultura 25 d'abril de 1707,
el mateix dia de la gravació del vídeo Valencians, tot l'any.

Però, si d'una banda la troca va enredant-se —i emmerdant-se, dit siga sense perdó de la taula—, per una altra, els companys i les companyes de Compromís Gandia hi varen aportar un raig de llum, enmig de tanta tenebra, amb el llançament d'una campanya que es diu «Valencians, tot l'any», que es féu coincidir amb el dia 9 d'octubre, i que va partir de la proposta d'encerclar, uns dies abans, el monument vilipendiat per l'alcalde. M'encanta aquesta demostració de creativitat, i em pareix fonamental aquest intent d'il·lusionar, de generar autoestima i de motivar a exercir de «valencianistes» (cadascú que hi utilitze el sinònim que vulga) cada dia, i no només en les dates que els protocols polítics assenyalen. El vídeo dura 3 min i 13 seg energètics. El tema musical de fons és «Dies de festa» del disc Pam a pam, de Rafel Arnal. Personalment m'hi adherisc, a la digna voluntat d'aquesta campanya. Gràcies, companyes i companys, i endavant!





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »