Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 18 d’agost de 2013

«ELS ANYS SERENS»: POEMA DEDICAT AL MEU PARE


Em resulta molt curiós resseguir, des de les «Fonts de trànsit», quines són les «paraules clau» amb què els i les navegants internautes arriben fins aquest bloc. I em desperten una especial tendresa aquells casos que hi accedeixen a la recerca de poemes amb un motiu temàtic ben concret, com ara, per exemple, «poemes dedicats als mestres», o «poemes dedicats als pares». M'agrada imaginar quina circumstància biogràfica, o quin estat anímic pot incitar aquesta mena de navegants a capbussar-se en la xarxa buscant poesia que els puga ser útil per a aquell motiu concret. I, fins i tot, devota de la poesia com em considere, he de reconèixer que m'ataca un rampell d'optimisme satisfet quan jo mateixa m'autoconvenç que sí, que potser sí que serveix d'alguna cosa, la poesia. Una vegada —i us assegure que no m'invente res—, em van presentar una persona i, com a prova que coneixia la meua faceta poètica, ell —que era un home— em va explicar que havia fet servir un poema meu per a demostrar el seu amor a la que ara és la seua companya. Li vaig contestar que, si això era així, havia pagat la pena haver escrit aquell poema, que era molt senzill, i es veu que suficientment transparent perquè la xicona entenguera a la primera les intencions del seu enamorat.



El poema «Verger», d'A les palpentes del vidre, va ser utilitzat per l'equip d'ebla.cat per felicitar el dia de Sant Jordi 2013. Abans va servir, segons vaig saber, com a credencial d'estima entre dues persones. Jo, feliç d'haver aportat els meus tres versets a causes tan nobles. I molt agraïda amb els qui han prestat atenció al poemeta, per descomptat.

Ací, i guiant-me per les estadístiques, el que voldria és provar d'ajudar a satisfer aquella gent que accedirà a aquest Passa la vida amb la intenció de trobar un poema dedicat al pare. El bloc ja allotja un text adreçat «A ma mare i a mon pare...», que deduïsc que és el que fa d'esquer d'aquells cercadors emotivament emparats. Aclariré, prèviament, que el poema d'ara fou escrit durant el mes d'abril de 2003, quan mon pare es recuperava d'un problema de cor. La mateixa setmana que fou hospitalitzat, a finals de gener, es produïen els bombardejos sobre la ciutat d'Iraq, i jo vaig escriure en unes línies de dietari: «A pesar que reconec que aquest fantasma [la guerra d'Iraq] té molta més transcendència en l’esdevenir del món, i a més a més, suma punts perquè un dia l’ésser humà torne a esdevenir mico, cap cataclisme mundial no és ara comparable a l’infart de mon pare.»

Als «Fulls de dietari» del núm. 43 de la revista L'Espill vaig voler deixar-ne constància també, del que era aleshores el meu cataclisme personal, en les línies que segueixen i que estaven datades a 1 d'abril de 2003. Estan directament emparentades amb el poema en qüestió, que transcric després de la foto:

«Mentre mon pare descansa damunt d’un tronc de taronger, se sent de fons el cant d’un rossinyol. Mon pare s’aixeca i continua a poc a poc tallant branques per a la llar i carregant troncs, d’un en un, d’una part a l’altra del nostre terrat. De tant en tant torna a seure damunt d’una soca, amb la cara afligida però serena. Jo m’amague darrere de la pantalla de l’ordinador, perquè no vull que descobrisca que li observe el seu esgotament. Traduïsc una novel·leta per a joves que es diu El guerrer blanc. No hi ha rossinyol que no beneïsca amb el seu cant aquest esforç per plantar cara a la vida. Sent una admiració profunda, una gratitud infinita perquè mon pare continue pujant al terrat a arreglar la llenya, i perquè no s’amague de la meua mirada.»



Pomellet de tarongina sorgint de la pura nuesa d'una soca capolada al bancal dels meus pares. La vaig fotografiar el dia 9 d'abril de 2012, un dilluns de Pasqua. Em va semblar un gest de supervivència de la natura dels que mereixen, com a mínim, una reverència.



ELS ANYS SERENS

S’asseu damunt d’un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d’alenar l’aire, el cansament que encara
la vida li reserva. Però enllà
de la finestra aquell esforç em cou
al pit, com si la seua cicatriu
hagués obert un cràter al cor meu.

Com si aturar-se fóra abandonar,
s’encara cautelós al munt de llenya
i en fa petits fragments, d’antigues gestes.
Endreça cada soca per al foc
i amb dits d’escorça tendra s’inicia
en el camí dels anys serens, mon pare.

En el silenci de la seua treva,
brolla de sobte un cant d’ocell. Esclata
abril com una rosa, i ell l’escolta
amb un calfred de por i de grandesa,
per primera vegada lluny de l’home
que fou, abans d’un primer rossinyol
ressuscitat.
 
Flors a casa, Edicions 62, Barcelona, 2008.
 

10 comentaris:

  1. Maria Josep! Recordo, no fa pas gaire, et deia des del meu petit món per entendre el que llegeixo. Que quan parles d'amor a les persones i a les coses que formen part del teu, diem-ne, univers, no hi ha cap, no hi ha ningú com tu. Perquè saps arribar a un punt de tendresa i calor humà. I portar-ho tot una intimitat per a mi increïbles. Que me'n dius del pomellet de tarongina?? O amagant-te darrere de l'ordinador.....??
    Només per a dir un parell de cose........ Gràcies Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Eduard!, ja ho va dir l'etern Dante: "l'amor che move il sole e l'altre stelle". Sempre magnifiques les coses que faig, però no et negaré que m'agrada molt que hi trobes tendresa, i que parles d'amor "a les persones i a les coses". Trobe que d'això es tracta, no? L'amor és el que ens fa humans, i el que ens aproxima a tot. Seríem injustos si no en fórem conscients, i si no hi actuàrem en conseqüència. Gràcies a tu, com sempre.

      Elimina
  2. Eixe poema dedicat a ton pare, sempre m'emociona. Fa ben viu un record similar i una actitud per afrontar la vida que espere heretar d'aquell que fa temps que també transita els anys serens. També està dedicat a mon pare.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també vull una herència així, i pense fer els mèrits pertinents per aconseguir-la. Només aquesta perseverança i aquesta dignitat. Sàpies que, cada vegada que m'encare a aquest poema, que per a mi és molt especial, també me'n recorde de tu i de ton pare. Ens vam conèixer en aquells moments. Quines coses!

      Elimina
  3. Mª Josep, és un poema preciós.
    Besets
    Loles

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, Loles!: gràcies, per fer cas, primer que res, i perquè la teua opinió m'importa molt. Perquè encara que sé que eres generosa de solemnitat, també sé que no eres una persona del gremi literari pur i dur, i per tant, si t'agrada, és que, encara que siga un poquet, he aconseguit arribar a emocionar bones ànimes com tu. Besades ben grans.

      Elimina
  4. Ja saps Mª Josep que jo no sóc gens entesa en estos temes. Però sí tinc clar el que m'agrada i el que no. Per tant ja saps que sí m'ha agradat i molt. A veure si ens veiem prompte. Besets
    Loles

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entesa/no entesa són termes que a mi no em pareixen justos, per a gent que amb tota la seua intuïció i amb tota la bona predisposició emocional s'apropa a la poesia. Com tu. Gràcies, Loles, de cor. I sí, segur que ens veurem prompte.

      Elimina
  5. Toca molt la fibra, tant el poema com el text introductori. I sí, els cataclismes són sempre més dolorosos quan els tenim al nostre costat, a la vora del cor. Més, molt més, que les guerres llunyanes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs això mateix, estimat Jovi, que tu pots entendre tan bé. No sé per quines associacions, quan torne sobre aquest tema, em ve sempre al cap una novel·la de Gesualdo Bufalino que en italià es titula 'Diceria dell’untore' (en castellà es va traduir 'Perorata del apestado', crec): una història d'amor en un sanatori per a tuberculosos, i en algun moment els personatges parlen del dret a pensar que la mort d'un, o de l'altre, són l'esdeveniment més important del món. En fi, coses que es van enllaçant pel cap. Si no la coneixes, et recomane aquesta novel·leta. És breu i de les que electrifiquen la pell. Besades!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de juny de 2018

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, *La destral del vespre, l'aixada de l'alba *(Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits. *Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. * Jordi Mas... més »

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2018

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, *Poesia completa* de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la s... més »



A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »