L'amor és la ferida

«Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica» és un binomi que propose repensar i reformular per tal que, més que parella d'opòsits, els considerem termes complementaris, més rendibles, crec, poèticament. Distància i proximitat; quotidianitat i estranyesa, per tant, com a conceptes no excloents sinó copulatius. M'hi explique.

Tenint en compte que una de les companyes de taula és la Xènia Dyakonova, aprofite per incidir en la importància de la feina dels traductors —ella ho és, a més de poeta—, que ens apropen una obra que en principi podria considerar-se llunyana o estranya; estranya en el sentit etimològic derivat d'extraneus: «exterior, aliè, estranger». D'entrada, potser la traducció és l'exercici (literari) més important per invalidar la suposada antítesi entre distància i proximitat.

El tema proposat em resulta molt suggeridor. A partir d'un plantejament terminològic similar, vaig redactar la tesi doctoral centrada en l'anàlisi de l'obra poètica d'en Josep Piera en el context dels anys setanta. Amb el pas del temps, he anat constatant fins a quin punt la meua proposta d'anàlisi, que havia fonamentat en les parelles d'aparents contraris «dins i fora», «ací i allà», «jo i l'altre», o «distància i proximitat» estava influïda per la lectura del llibre del filòsof Gaston Bachelard, La poètica de l'espai, que l'any 2024 s'ha publicat en català gràcies a la traducció d'Andreu Gomila. Aquest clàssic del segle xx incorpora un capítol intitulat «La dialèctica del defora i del dedins» que, tot entomant l'expressió que ha utilitzat l'Enric Casasses en la conversa amb la Núria Cadenes, «corria per la meua sang» sense ser-ne jo del tot conscient, i em va servir com a pauta sobre la qual vaig anar exposant les conclusions a partir de la interpretació dels postulats poètics de Piera.

Convenim a considerar que allò llunyà o distant s'associa amb l'estranyesa i allò pròxim, amb la quotidianitat. En el meu cas, una de les aspiracions poètiques més engrescadores és la d'«abolir distàncies» des de l'escriptura. Un concepte que Josep Piera fa servir al poema «De la vida quotidiana» al qual s'ha referit Susanna Lliberós en la seua ponència «El miracle de la quotidianitat. La vida dins del poema». Això escriu Piera al seu Presoners d'un parèntesi de l'any 1978:

Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç;
tan sols l’esguard i el tacte, fixats damunt la pell,
aboliran distàncies. Estimar és conèixer. [1]

 

Continue amb el meu intent de reformulació. Si quotidiana és una cosa que s'esdevé «cada dia» (derivat de quotidie), ens podríem preguntar: esdeveniments com la guerra d'Ucraïna o la situació terrible a la franja de Gaza, com els considerem, quotidians o estranys? Són el pa nostre de cada dia i, personalment, els visc com un drama de proximitat, a pesar de la distància geogràfica. Aleshores, en quins termes en parlaríem i n'escriuríem, si és el cas?: de quotidianitat o d'estranyesa? Des del moment en què un motiu m'interessa poèticament, he d'aconseguir que allò estrany o distant deixe de ser-ho.

Hi ha un vers emblemàtic de la poeta Wisława Szymborska, al qual retorne contínuament i que, al meu parer, resumeix de manera magistral el que hi pretenc explicar: «Perdoneu-me, guerres llunyanes per portar flors a casa.» Guerres llunyanes per les quals la veu poètica demana perdó. Si hom demana perdó per una cosa és perquè allò l'afecta, perquè hi ha una relació d'empatia, de connexió interior; per tant, s'estableix una relació de proximitat respecte del motiu que duu a implorar perdó i del suposat dolor que aquell motiu provoca. Les «guerres» es contraposen, a la segona part del vers, amb el recer, amb el confort casolà i la zona de protecció on encara és possible la bellesa i des d'on, sembla, escriu la poeta. L'oposició entre estranyesa-distància i quotidianitat-proximitat s'ha fos, s'ha abolit per obra i gràcia de l'empatia, que no és, ni més ni menys, que la comprensió, la interiorització, la compassió pel patiment de l'altre, representat per les guerres, al vers. I això només és possible perquè el dolor aliè és viscut com una ferida pròpia. Així, amb el verb «perdonar», una situació que es qualifica de «llunyana» esdevé pròxima a causa de la interiorització afectiva: un acte d'amor, ni més ni menys, que vaig formular en uns versos d'un poema titulat «Latitud zero»: «L'amor no redimeix de la ferida. L'amor és la ferida». Heus ací l'abolició definitiva de la distància; la interiorització radical de l'estranyesa.

Voldria il·lustrar la meua dissertació amb el poema «El que vaig veure», de l'escriptor bosnià Goran Simić, que va patir en carn i ossos els més de 1.400 dies que va durar el setge de Sarajevo de la guerra de Bòsnia. En reproduesc la primera estrofa, en la traducció de Simona Škrabec:

 

Vaig veure que els peus es fan dos números més petits
quan una persona mor.
Això explica que als carrers de Sarajevo
es veiessin tantes sabates enmig de bassals de sang.
Quan sortia de casa,
m'ajustava ben fort els cordons,
tan fort que els peus se'm tornaven blaus.
Déu meu, i que n'era de feliç, si tornava a casa
amb les sabates als peus.
Quin plaer descordar les sabates tot sol.
Quina sort no estar estès al carrer descalç.
Valia més anar al cel amb peus blaus
que sense sabates. [2]

 

 Goran Simić. Fotografia: Milomir Kovacevic Strašni. 
Extreta de la pàgina de LaBreu, que l'any 2023 va publicar Els meus dies feliços al manicomi.

 

Simić posa el focus de la tensió dramàtica en el motiu quotidià i ben concret de les sabates. De les sabates dels altres conciutadans que van morir en la mateixa tragèdia bèl·lica que ell també va patir. Tan sols el passat dels temps verbals hi aporta una mica de consol, perquè entenem que, qui escriu, hi ha sobreviscut. La seua quotidianitat, a pesar de la distància, ens hi apel·la des de la commoció, amb una força tan dràstica com els cordons de les sabates que la veu poètica explica que havia d'estrènyer ben fort en sortir de casa, per no perdre-les... en el cas que s'esdevingués la terrible fatalitat. Alhora, un fet tan aparentment quotidià com el de descordar les sabates en arribar a casa adquireix caràcter transcendental i és sinònim de felicitat. És fàcil deduir que, alhora que s'alleugereixen els peus dels cordons que els oprimeixen, s'allunya el terror de la mort. I quin confort per als lectors també, que des de la com-passió, des d'una sensibilitat ferida, ens podem sentir tan a prop d'aquells peus blaus, estranys i alhora, tan nostres.

«Estranyesa i doncs, quotidianitat» fou el títol de la meua intervenció en la taula redona Quotidianitat i estranyesa: distància o proximitat?, moderada per Victòria E. Cremades i compartida amb Joaquim Cano, Xènia Dyakonova i Pau Vadell. Formava part de la programació del II Seminari de Poesia, titulat Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua catalana i celebrat a l'Octubre CCC de València, el dia 2 de febrer de 2025. Amb el suport de CEDRO i de la Institució de les Lletres Catalanes i la col·laboració de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Se n'han recollit totes les intervencions al núm. 83 de la col·lecció «Quaderns Divulgatius» de l'AELC.

 

 

---

[1] Josep Piera: Poesia completa 1971-2018, Institució Alfons el Magnànim, València, 2019.

[2] Goran Simić: Els meus dies feliços al manicomi, LaBreu, 2023.

 

 

 

Fer llum l'espina. Sobre 'Mastaba', de Marc Granell

Escriu Xavier Farré a L'auditori de Görlitz: «La poesia no em donava alleujament, em donava reflexió, m'incitava a pensar; l'alleujament era l'instant de la trobada amb el llenguatge» (el poeta i traductor, especialista en literatura polonesa, amb vint-i-pocs anys, es planyia de la mort del pare).

No és aquesta també l'aspiració de Marc Granell, en escriure Mastaba?

I com de dur és dur
aquest buit ja perenne, intolerable,
aquest no-res que em feu i m’acompanya
guarint-me encara amb dolça amor
cada ferida. 

Marc Granell: Mastaba, Bromera, 2025

N'he fet la meua lectura, en forma de ressenya, que s'ha publicat al núm. 103 de la revista Caràcters.  

Diu així: 

És molt probable que els lectors habituals de la poesia de Marc Granell —n'excloem la que s'adreça prioritàriament a infants i joves— se sorprenguen davant d'un llibre com Mastaba. No tant pel to, ni pels temes, que de seguida associarem amb les preocupacions poètiques i recurrents d'aquest autor compromès, crític, existencial, «pudent», com ell mateix s'autodenomina, profundament humà; no tant pel to, ni pels temes, dic, sinó per la manera radicalment despullada com, a Mastaba, ens els presenta. Uns poemes que, amb les paraules justes i amb el silenci dels espais en blanc entre versos, impacten amb la seua agudesa: «Soc / l'instant / en què soc // i em mata.» 

No és la primera vegada que ens trobem cara a cara amb aquests poemes eixuts i alhora enlluernadors. Només hauríem de recordar «La felicitat», una peça d'orfebreria de només quatre mots clau amb què tancàvem l'antologia Vesprada d'amor i única (Amsterdam, 2022): «Instant pur / que el desig / recorda». Però Mastaba sí que és el primer poemari construït globalment sobre una voluntat de contenció verbal extrema. Cap títol. Cap dada que contextualitze els poemes; el lector ha de ser l'encarregat, a partir d'unes poques pistes, de desplegar la informació o el relat que cada peça poètica encapsula. Un parell de dedicatòries només, que apel·len dues persones que sabem que foren importants en la formació intel·lectual i afectiva de Marc Granell: Jaime Siles, sinònim de saviesa; i Carmen Marí Tarazona, sinònim de tendresa i de bondat. No oblidem aquests conceptes, que han de servir com a contrapunt dels temes més amargs, de l'existencialisme més asfixiant, i alhora lúcid, que desplega el llibre, marca de la casa granelliana. 

Dues dedicatòries i unes quantes citacions que flanquegen el poemari, a manera d'obertura (Ungaretti i Idea Vilariño) i de tancament (Luis Antonio de Villena i Teresa Pascual), per on l'autor permet que penetre una mica de claredat. Aquests són els únics paratextos encaixats en una pulcra construcció poètica. Fins i tot la porta d'accés, que entenem que pot ser el títol d'un llibre, se'ns hi presenta com un enigma. Una sola paraula, Mastaba, segurament desconeguda si no és per a persones avesades a l'egiptologia, que ens atrau, des de la seua aparença enigmàtica, i ens indueix a endinsar-nos-hi. Personalment, he iniciat la peripècia tot acudint al diccionari. I no m'han decebut les expectatives, perquè «mastaba» és un terme arquitectòni, una «Tomba de l'antic Egipte consistent en una construcció de planta rectangular i alçat atalussat que dona accés a un pou que condueix a la cambra mortuòria». Per tant, allò que les citacions inicials i concloents flanquegen és un edifici funerari, una mena de túmul on el traçat dels poemes condueix directament a la tomba, com la vida condueix directament a la mort: un tòpic literari de tradició remota que el poeta Marc Granell recull en la bella imatge procedent de la uruguaiana Idea Vilariño: «cada uno es fruto madurando su muerte». Clar i ras.

Això pel que fa a la semàntica. A més, diria que la fonètica, amb la màxima obertura vocàlica de les as, també contribueix a crear un efecte de buit, de pou definitiu on, si agusem l'oïda, sentirem com retrona l'eco de mastaba i el concepte de vacuïtat que eternalment allotja: «I com de dur és dur / aquest buit ja perenne, intolerable, / aquest no-res que em feu i m'acompanya / guarint-me encara amb dolça amor / cada ferida.»

I el traçat? Què ens aporta el recorregut «que condueix a la cambra mortuòria»? Seixanta poemes on conviuen malestars personals, la constant consciència de l'abisme del viure, amb poemes on la veu es fa eco del dolor col·lectiu i esdevé denúncia. Recordeu els macabres «vols de la mort» de la dictadura militar argentina? Marc Granell en fa poema, amb una imatge tan concreta, tan física, tan punyent: «Qui llançava des de l'avió els cossos indefensos? // Com queien? // Quin soroll van fer en esclatar / contra les ones mudes?» Per enèsima vegada tornaríem a qüestionar-nos la funció de la poesia en un context tràgic d'aquestes dimensions. I mentre escric aquestes línies, repasse un llibre de Xavier Farré, L'auditori de Görlitz, on el crític i traductor especialista en literatura polonesa, arran d'una reflexió semblant, conclou: «la poesia no provoca cap canvi social, però sí que n'esdevé, en la seva dimensió artística, un dels relats, una de les maneres de prendre consciència». Un relat èticament necessari, al meu parer. Mastaba és «memòria feta vers» segons declaracions de l'autor que ell mateix ha volgut falcar amb la citació final de Luis A. de Villena: «Nada queda nunca, sino memoria o tenaz olvido». Poemes-epitafi, per tant, com les «inscripcions sepulcrals» que sobreviuen, pètries, a l'«oblit tenaç», i que donen fe de la por, de la culpa, de les humanes i feixugues limitacions físiques de qui ha viscut i n'ha deixat constància, des de l'honestedat i de qui encara cerca «auguris de saba» en la paraula poètica. Aquesta fe indoblegable de Marc Granell. Una altra vegada trobe en Xavier Farré suport per a les meues paraules. Tot evocant la mort del pare, quan el traductor i crític literari comptava amb vint-i-pocs anys, escriu: «La poesia no em donava alleujament, em donava reflexió, m'incitava a pensar, l'alleujament era l'instant de la trobada amb el llenguatge.» No és aquesta l'aspiració de Mastaba?: «Com dir / el què. // Fer llum / l'espina.»

 

«Mastaba és el retorn més íntim de Marc Granell, un recull de poemes breus i profundament personals que exploren, amb cruesa i bellesa, els temes centrals de la seua obra: la mort, l’existència i la reivindicació social», diu la sinopsi si accediu al llibre des de la pàgina web de Bromera.

 

   

El do de ser Marc Granell

Quan l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) em va traslladar la proposta d’elaborar aquesta “glossa”, vaig contestar, de manera contundent i convençuda: “Tractant-se de Marc, no puc dir-vos que no. És un acte d'amor”. I així és com voldria que foren enteses les paraules que pronunciaré a continuació, com “un acte d’amor” que he pensat que podria titular-se “El do de ser Marc Granell”. 

 

 

Fotografia de Jesús Prats (Prats i Camps).

 

No és la primera vegada que tinc la fortuna d’acompanyar Marc Granell en un d’aquests moments literaris importants en què ens ajuntem per celebrar, en una espècie de catarsi col·lectiva —una, una altra vegada, i totes les que facen falta—, per celebrar, dic, la trajectòria, l’obra, l’existència, en summa de l’escriptor, del traductor, de l’editor, de l’home compromès, del poeta, de l’amic, del nostre Marc Granell. Dit així, amb l’adjectiu de 1a pers. plural, “nostre”. De manera que, si poguérem personalitzar o concentrar en un sol individu aquella doctrina o concepte filosòfic i econòmic anomenat “del bé comú”, aquest ésser seria Marc Granell. “Bé comú: allò que és compartit i que és beneficiós per a tots o gran part dels membres d'una comunitat determinada”.

Ell no reconeixerà aquest comport, que és, al meu parer, una virtut, un do que va intrínsecament associat al fet de ser Marc Granell. Ell no. Des de la seua perspectiva, marcada sempre per la humilitat i per una sorna o ironia burleta que li és tan pròpia, aquest reconeixement, en forma de Premi Jaume Fuster és un “contuberni” —paraula típicament granelliana— ideat pel col·lectiu d’escriptores i escriptors, companys i companyes d’ofici, de l’AELC. Bé. Sí. També és un “contuberni” —amb el noble sentit que posseeix el terme d’”entesa o unió de persones amb un interès comú”—. És el tret diferencial d’aquest guardó concedit pel col·lectiu lletraferit.

Bé: anem al que anem. Que és la defensa de la tesi que hi ha un do intrínsecament associat al fet de ser —i dir-se— Marc Granell. Jo ara ho il·lustraré amb alguns exemples .

Marc Granell és qui escriu: 

 

Tot és tu
quan tu hi ets,
quan et sé
lluny i et sent
dins la pell,
perquè ho ets
tot i en tot,
quan mire,
amor, veig
tot allò,
amor meu,
que tu ets.

Jazz, 2006

I Marc Granell és qui escriu aquests versos de “Suite africana”: 

 

Aquest infern de sang

que inunda el paradís de cossos fets a miques

és el món.

 

És 

el cul del món.

 

El forat últim.

 

I necessari.

 

Tard o d'hora, 2006

I Marc Granell és també qui escriu el poema titulat “Gaza”, tan tristament actual, tan reincidentment actual “en l’oblit fet costum de l’extermini” (Cel de fang, 2020).

Perquè, com diu el crític i estudiós Francesc Calafat, al pròleg de la Poesia completa, 1976-2016, “la poesia per a Marc Granell [...] és sobretot una condició, una disposició absoluta que exigeix una atenció permanent als problemes que atenyen al món”. I per això, ”En la seua obra el costat personal i el costat públic són dues cares de la mateixa moneda”, i és, la de Marc, una poesia que diu “l’espant en què poden convertir-se les persones, que diu l’espant en què pot esdevenir el llenguatge”. I ho fa des de la màxima complicitat amb el proïsme i des de la mínima compassió amb el jo-poeta. Però, a pesar de la cruesa i de l’espant, ningú no en qüestionarà la conveniència, perquè Marc Granell posseeix el do de dir-se Marc Granell i Marc Granell escriu en nom de la veritat i de la coherència amb ell mateix i amb el seu-nostre món terrible. 

 

 

 

Marc Granell va reunir la seua poesia en aquest volum, publicat per la Institució Alfons el Magnànim de València, l'any 2017.

Ni quan escriu la que hem acordat a denominar “Poesia infantil” no s’està de referir-se, per exemple, al destí de l’ésser humà en termes de “buidor negra”; ni de qualificar l'existència d'excepcionalitat efímera i brillant, que passa com “una estrella / blanca i fugaç”. Ni fa cap concessió a favor de maquillar les atrocitats del món. Aquest és un tret distintiu, remarcable i admirable de la Poesia, en general i en majúscula, de Marc Granell. S’hi ajuda dels recursos sonors de la rima, d’uns versos plens de musicalitat i d’un ritme més àgil i més lleuger, això sí, i així connecta amb els lectors més joves, també, des de la sonoritat del poema dit en veu alta. Però Marc no renuncia a mostrar les injustícies del món ni a denunciar-les, ni quan s’adreça als més menuts. Ell sap fer-ho. Fins i tot creu que hi pot incidir, que la consciència poètica potser ajudaria a combatre aquestes injustícies: és el seu do. Pareu atenció al poema següent, del recentment publicat Poemes romancers i altres versos xafarders (Bromera, 2021): 

 

BALADA DEL XIQUET PERDUT

Sota el sol del desert

un xiquet, dret, espera,

vora la via, el tren

que el durà a la frontera.

Du cremada la pell

i en el cor du una pena

antiga com la fel

que en el pols li batega.

Ha passat fam i fred

i una por tan immensa

que li talla l'alè

i en la sang li navega.

Ve del sud, de l'infern

on va nàixer, d'on era,

on la vida no és res

més que angoixa i violència.

Allà al nord, somia ell,

la vida deu ser bella,

un jardí on deixaré

arrere la misèria.

Allà al nord, tanmateix,

hi ha un fusell que l'espera,

un mur alt com un déu

i una tomba ja oberta

al bell mig del desert,

a un pas de la frontera,

menuda com és ell,

que el cobrirà d'arena. 

 

 

 

 Marc i Manuel fan molt bona parella, en la vida i en els llibres que un escriu i l'altre dibuixa. Com ara aquest que us recomane: per a totes les edats. Bromera, 2021.

Íntegre com és, quan l’any 2020 la Generalitat Valenciana li va concedir el Premi de les Lletres, Marc no va estar-se'n, d'incorporar, en el seu discurs pronunciat en l'acte institucional del 9 d'Octubre, un dard necessari contra el comportament “caïnita i suïcida de tants polítics” en un temps en què “la mort ens visita i s'emporta cossos i veus estimades”. Unes paraules —com tot el seu parlament, d’altra banda— dit amb la precisió i la dosi d’incidència justa de qui domina a la perfecció l’efectivitat del llenguatge poètic. Si encara algú en tenia cap dubte, al Palau de la Generalitat degué quedar clar què significa allò de comportar-se i expressar-se fent honor al do de ser Marc Granell.

Marc Granell és el mestre que ens ha ensenyat a caminar pels viaranys de la poesia. És un far. Amb el transcurs del temps he pogut entendre també que un mestre, com ara ell, és el qui, amb el seu exemple, acompanya. Des de les paraules. En aquest sentit, voldria explicar-vos un fet. Mentre Marc escrivia Cel de fang i Poemes romancers i altres versos xafarders, de manera constant, insistent, metòdicament i disciplinada, com a ell li agrada fer les coses, tot ple d’admiració i de la fascinació —encara, després de més de quaranta anys!— de qui se sent posseït per la paraula, ell, el mestre, em transmetia en la distància la plenitud de la seua experiència i m’encomanava el seu entusiasme d'escriptor en plena acció. A partir d’aquest do vaig escriure un poema titulat, com un vers seu, "Matins en flor". Mestre és qui ensenya i mestre és qui transmet i inocula, amb el seu exemple, les ganes de fer com el mestre.

 

Una altra imatge de l'acte. En primera fila: Anna Lis, Marc Granell, Bel Olid (presidenta de l'AELC). Dues butaques més enllà seia Teresa Pascual, vicepresidenta de l'AELC al País Valencià.  Al faristol, Vicent Berenguer recitava el poema "Gare du Nord", del llibre Corrent de fons (1999). Fotografia: Prats i Camps.

Vaig estar fa unes setmanes a Xàtiva, en un concert dels Ovidi4 i allà va sonar, com no podia ser d'altra manera, el "Nostàlgia d'Ovidi Montllor", recollit al llibre Tard o d'hora:

 

La poesia dona per a poc

si se la mira

amb ulls calculadors i rapinyaires,

tan a la moda.

 

Aquells versos, entonats al claustre de Sant Domènec, són la resposta perfecta quan, seguint la inèrcia previsible i carregosa, apareix aquell babau que ens pregunta, als poetes: "però de la poesia es pot viure...?" Ai..., quina pobresa d'esperit! "La poesia, però, ho dona tot", reblaria, senzillament, el nostre poeta.

 

No cal dir, a aquestes altures de la correguda, que el do per excel·lència de Marc Granell és la seua poesia i està contingut en les pàgines del volum Poesia completa, 1976-2016 (Institució Alfons el Magnànim, 2017) i en els dos llibres posteriors, ara ja publicats: Cel de fang (Bromera, 2020) i Poemes romancers i altres versos xafarders (Bromera, 2021).

 

Aquest premi Jaume Fuster s'atorga a la trajectòria irrenunciablement poètica de Marc Granell. A aquell a qui la poesia ho ha donat tot. I de sobte, aquest do, és el nostre do, allò que ens "és donat". És a dir, la poesia que ens sacseja, que ens esgarrifa, que ens entendreix, que ens il·lumina. que ens fa ser més dolorosament i més vivament humans. 

Per molts anys de contubernis com aquest d'avui, Marc!

 

Text llegit amb motiu de la concessió del Premi Jaume Fuster que atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

València, Octubre CCC, 4 de juny de 2021

«Els polps», un poema de 'Sempre és tard'

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt:

«Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense.

A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.»

 

Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'interès i va propiciar un ventall ampli de comentaris, de complicitats i d'informació complementària, com ara l'aportació de la postal fantàstica del final d'aquest post, que va compartir un usuari de Twitter de nom Sanguango.

 

I té, l'apunt, una intencionada segona part. I és que, a Sempre és tard, que està previst que es publique a Proa aquest mes de setembre, hi ha un poema titulat "Els polps", molt menys amable que la innocent nota casolana compartida a les xarxes. Hi fa referència un paràgraf final de l'apartat "Reconeixements, agraïments, deutes", que diu:

 

"Del llibre Mare Nostrum (Edicions 96, 2018) de Fran García procedeixen els versos inicials d'«Els polps». Al poema també hi ha l'eco d'alguns fragments de la cançó «Robot» del grup valencià Zoo que tant admire."

 

ELS POLPS


          Quedaba poco.
          Estábamos muy cerca.
          No queda nada.

                    Fran García



Grup d’individus
que habiten sobre fons marins,
                                        colgats
                                        en el substrat
o desplaçant-se per la superfície.
Espècie bentònica, se’n diu.
Amb dos ulls grossos que els proporcionen
                                         molt bona visió,
canviaran d’aspecte i de textura
tot depenent de què          els depare la sort.

Per què parle de polps       si vull parlar de nàufrags?

 

Homes i dones                   que suren a la mar
                                         com boies de colors.
 

En un any, dues mil sis-centes boies:
els mateixos veïns que té el meu poble. 

...

De Sempre és tard, Proa, 2020 [fragment]

 

 

 

L'usuari de Twitter que va compartir la imatge hi aportava la informació següent: 

"Any 1966. La fotografia crec que està feta des del Barrina, autèntic temple culinari gastronòmic. Grau (de Gandia), la Safor." 

Gràcies, Sanguango! ;)