Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 30 d’agost del 2020

«Els polps», un poema de 'Sempre és tard'

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt:

«Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense.
A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.»





 
Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'interès i va propiciar un ventall ampli de comentaris, de complicitats i d'informació complementària, com ara l'aportació de la postal fantàstica del final d'aquest post, que va compartir un usuari de Twitter de nom Sanguango.
 
I té, l'apunt, una intencionada segona part. I és que, a Sempre és tard, que està previst que es publique a Proa aquest mes de setembre, hi ha un poema titulat "Els polps", molt menys amable que la innocent nota casolana compartida a les xarxes. Hi fa referència un paràgraf final de l'apartat "Reconeixements, agraïments, deutes", que diu:
 
"Del llibre Mare Nostrum (Edicions 96, 2018) de Fran García procedeixen els versos inicials d'«Els polps». Al poema també hi ha l'eco d'alguns fragments de la cançó «Robot» del grup valencià Zoo que tant admire."

 

ELS POLPS


          Quedaba poco.
          Estábamos muy cerca.
          No queda nada.


                    Fran García



Grup d’individus
que habiten sobre fons marins,
                                        colgats
                                        en el substrat
o desplaçant-se per la superfície.
Espècie bentònica, se’n diu.
Amb dos ulls grossos que els proporcionen
                                         molt bona visió,
canviaran d’aspecte i de textura
tot depenent de què          els depare la sort.

Per què parle de polps       si vull parlar de nàufrags?
 
Homes i dones                   que suren a la mar
                                         com boies de colors.
 
En un any, dues mil sis-centes boies:
els mateixos veïns que té el meu poble. 

...

De Sempre és tard, Proa, 2020 [fragment]

 
 
 

L'usuari de Twitter que va compartir la imatge hi aportava la informació següent: 

"Any 1966. La fotografia crec que està feta des del Barrina, autèntic temple culinari gastronòmic. Grau (de Gandia), la Safor." 

Gràcies, Sanguango! ;)

 
 
 


8 comentaris:

  1. Hola Maria Josep! Fa uns dies vaig llegir -a twitter, crec- el teu apunt sobre els pops (aquí en diem així) i ja em va interessar. Avui, llegint el fragment del poema encara m'ha impactat molt més.
    A veure si puc llegir aviat el teu nou llibre.
    Abraçades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut August: moltes gràcies pel comentari, i pel que hi diu, és clar! Tu ja saps que sempre és un al·licient compartir complicitats. El poema és dur, però, malauradament, la realitat que té al darrere és infinitament més dura. En soc conscient i m'agradaria crear-ne, des de la humilitat i des de la poesia (que difícil!) consciència.
      Una abraçada, i que tinguis un bon acabament d'estiu.

      Elimina
  2. El teu apunt que ha suscitat tants comentaris, a mi m'ha burxat despertant el meu interés per dos coses: llegir el poemari i, quan puga, provar els polps assecats. Lletres i gastronomia damunt la taula. Algunes de les millors coses de la vida passen sovint per una taula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo crec que els teus desigs i/o voluntats són, o seran, fàcils de satisfer. I no estaria malament que poguérem compartir les dues coses: algun acte poètic per celebrar els nostres llibres, i un platet de polp. Dénia seria un bon lloc ;)
      Salut i gràcies per les complicitats, senyor Narrador!

      Elimina
  3. És un poema impressionant, de cap a cap. Gran poesia. I és aquesta mena de poesia, jo crec, la que necessitem per al món d'ara. Pense en els meus fills menuts i tan sols se m'ocorre d'anar preparant-los —com una forma d'amor— la bibliografia per al futur. Ja puc ensumar-me els pics de qualitat del teu llibre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha temes davant dels quals callar és una obscenitat, una indecència. La poesia també és això, o almenys jo l'entenc així: intentar dir amb paraules allò que seria una indecència callar. És important que els que venen després de nosaltres sàpiguen que són éssers privilegiats i que hi ha una gran part d'humanitat que no ho és. Una lloable forma d'amor la teua, sí, pròpia d'un poeta com tu.
      Gràcies sempre per la confiança i per l'estímul, company.

      Elimina
  4. M'ha agradat molt el poema i m'ha recordat el Flors a casa, eixos poemes que tenen el fotògraf Salgado com a rerefons.

    No podem afirmar que vivim en un lloc privilegiat, perquè ausades merders tenim ací també, però des de la meua realitat estant, qui no senta empatia per aquesta gent, certament té algun problema. De retruc, fer servir l'argument que gent d'ací fa 70 anys va haver d'escapar de la misèria actualment no serveix de res: entre els silencis "imposats" i els guerracivilistes, poca consciència hi ha.

    Mentre acabava d'enllestir de publicar el Förlorare em calfava el cap per a reprendre una segona part dels Hòmens primer... i una de les vies de creació va per aquest camí (no són poemes com els teus, sinó en la línia del Dospoals)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tema admet moltíssims matisos i graus de privilegi, però en aquesta latitud nostra no tenim encara necessitat de fer-nos a la mar en una pastera, o amagar-nos en la bodega d'un vaixell. Desgraciadament i paradoxalment, moltes persones que arriben ací amb l'esperança de viure una vida millor, acaben malvivint en condicions d'esclavisme... I no acabaríem mai.

      Només ens queda la possibilitat de dir-ho en el llenguatge que nosaltres dominem millor, que és el poètic. La indiferència és obscena.

      Aquests dies, gràcies a Twitter, he conegut el treball d'un fotoperiodista que es diu Santi Palacios. Tant de bo jo poguera fer en poesia el que ell fa amb la càmera. Fes una ullada a la seua pàgina: https://www.santipalacios.com/

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".