Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 12 de novembre del 2017

Estreta és la senda dels poetes

M'aixeco cada dia en homenatge als morts,
i sé quant inútil és el meu esforç
en persistir a mantenir intactes els murs
de l'existència [...]

Jordi Solà Coll: «Creure» (fragment), Ulls de glaç, Pagès Editors, Lleida, 2017. 
Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2016.


Fotografia extreta de la xarxa.

En una entrevista publicada al setmanari El Temps, el 3 d'octubre de 2017, Xavier Aliaga i Jordi Solà Coll enraonaven en aquests termes, trobe que summament suggeridors, just a partir de l'últim vers del poema «Creure», d'Ulls de glaç, que m'ha servit per titular aquesta entrada: 


—Hi ha un vers al llibre que diu: «Estreta és la senda dels poetes». Té això a veure amb la dificultat de trobar la manera d’expressió, la forma?

—El camí del coneixement és extremadament difícil per a tothom, no sols per al poeta. Aquest vers té a veure amb la tradició hinduista, prové d’un text que és el Katha Upanisad, que té més de dos-mil anys, i jo el vaig parafrasejar en el poema «Creure», un dels més polítics del llibre. Parla de la dificultat de l’ésser davant de la immensitat del món i la desolació que l’embolcalla. L’única manera de contrarestar això és el saber i el coneixement. Però aquesta és una via difícil, tan difícil com estreta és la senda dels poetes o el tall d’una navalla.

Vaig recitar aquest credo en la perseverança humana el dia 18 d'octubre passat, en la secció radiofònica de La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment des de Ràdio Gandia, gràcies al suport i a l'entusiasme indoblegable de la periodista i amiga Puri Naya. Pense que són dies molt oportuns, de lluita col·lectiva, de necessitat de no claudicar, de lluitar per defensar unes idees i uns convenciments absolutament legítims, per recordar, ara i ací, aquest poema de Jordi.

Si us ve de gust, el podeu escoltar punxant ací damunt mateix (3 min 51 segons).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".