Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 14 d’agost de 2014

LA POESIA, AQUELLA EXTRAVAGÀNCIA EN RENOVACIÓ CONTÍNUA


Des que tinc ocasió de parlar de poesia allà on se'm convoca, el meu propòsit primer davant d'un auditori, i, quasi sempre en primer lloc —curiós—, davant de qui m'hi ha convocat, consisteix a desmentir radicalment tres tòpics repetits fins a la sacietat: la poesia és difícil; la poesia és avorrida; la poesia no interessa a ningú. I el pitjor, i per a mi més sorprenent, és que fins i tot m'he trobat poetes que assumeixen la mateixa cançó de l'enfadós, com una condemna autoimposada. Després, a partir d'aquest mantra no gens original solen nàixer ramificacions secundàries, com ara que els poetes i la seua poesia es manté al marge dels problemes reals del món; i, per descomptat, que si mai algú gosem xafar de peus a terra, portem escrit al front, com una etiqueta enganxada en un pot de conserva, que els poetes procedim de l'edat antiga i no l'hem superada; que si encara servim per a alguna cosa útil és per a lligar i per a ajudar a lligar; que tret d'aquestes finalitats concretes, fem servir un llenguatge —el poètic— inintel·ligible; que escrivim per a nosaltres mateixos, etcètera. Una vegada, unes bones persones que organitzaven una activitat poètica a la Facultat de Filologia de València, on m'havien convidat a recitar i conversar, em varen assegurar que jo era l'única poeta, dona, viva, pròxima i assequible amb qui havien pogut contactar gràcies a Internet. Me'n vaig estranyar, però el comentari em va servir per a ser conscient que se'ns continua ubicant a l'estratosfera, o pitjor encara, al limbe que ja no existeix, als qui no tenim d'especial més que fer literatura condensada en forma de vers. Quanta feina pendent!



I ara tocaria explicar de quina manera sistemàtica em dedique a desmentir aquests tòpics i a intentar demostrar que la poesia pot ser el contrari a tot aquest lot de prejudicis, més antics encara que el propi concepte que, en general, hom té de la pròpia poesia, quasi sempre per culpa del desconeixement i de la poca gana d'ampliar horitzons. Però quan escric açò és diumenge 10 d'agost, i a les nou de la nit (nit relativa) encara tenim 33º de temperatura ambiental. El meu cervell, més enllà dels 30º, es desinfla i em serveix per a ben poc; per tant, preferisc deixar pendent la mampresa per a un moment més propici, però sí que voldria enllaçar un article interessant publicat al suplement «Babelia», d'El País de 25 de juliol, titulat «La poesia estalla en las redes» que, a pesar que jo matisaria en molts punts, podria servir, com a mínim, per a qüestionar tots els prejudicis abans enumerats, i molts més encara. Certament, potser abans hauríem de redefinir què s'entén, en general, per poesia, i a partir d'ací deixaríem darrere complexos i limitacions en la línia d'allò que estem cansats de sentir: «jo és que la poesia no l'entenc», que seria com dir: «jo és que el cine —o el teatre— no l'entenc». Us suggerisc que hi feu una ullada, a l'article de «Babelia». Donaria per a parlar-ne extensament.

Doll fresc i net que el motor de Muntaner encara llança dins de la bassa del mateix nom, molt a prop del carrer del Molí de santa Maria (Grau de Gandia). Jo veig la poesia així: com un gran doll d'aigua fresca. Com un revulsiu infal·lible contra l'asfíxia.


El que sí que vull, i puc, fer ara mateix és reproduir l'article d'«Al ventre de la balena» publicat al núm. 67 de la revista de llibres Caràcters que, igual que hem fet amb tots els anteriors de la mateixa secció balenera, Josep Lluís Roig i jo hem redactat a quatre mans. Crec que pot servir per a mostrar que la poesia, a pesar dels tòpics extravagants amb què està condemnada a conviure pels segles dels segles, és un gènere que es reinventa contínuament, que té recursos suficients per a adaptar-se als canvis del món del qual forma part. Que per alguna cosa és el primer gènere literari en què, fa molts segles, els pobles van cantar victòries i calamitats, personals i col·lectives. Exactament igual que ara, però des de plataformes distintes.




AL VENTRE DE LA BALENA

Josep Lluís Roig
Maria Josep Escrivà


Una de les reflexions més sovintejades des d’aquestes línies ha estat com de complicat resulta publicar poesia —i aconseguir-ne una difusió correcta— per a tot un seguit d’autors amb propostes ben interessants. Dins d’aquest àmbit, cal ressaltar d’una manera decidida —i comprar els llibres com una reivindicació de la bellesa possible— el paper d’editorials petites que han optat per la poesia com una manera de viure, més enllà dels guanys materials. Editorials nascudes fa poc de temps i que ja han aconseguit el dret a ser tingudes en compte pels lectors de poesia. Editorials com AdiA —comandada pel poeta Pau Vadell— que té la voluntat de “sembrar versos, d’una manera propera. Des de la proximitat, perquè ser proper vol dir voler ser un mirall humà”, de la qual, a Caràcters, s’han ressenyat els llibres Mort d’un aviador tartamut, de Lucia Pietrelli i Els treballs i els dies, l’autor del qual és Àngel Igelmo.



També l’editorial Lapislàtzuli que ja va reivindicar Antonina Canyelles amb la seua simplicitat atrevida —posteriorment ha tret La duna i la cascada a Edicions 62 amb poemes com: «Qui em pot privar / de desar la bici a la carpeta / i d’anar a fer voltes amb els folis. / Tu?»; Lapislàtzuli, doncs, després d’una antologia d’Elies Barberà, torna amb La murga, un llibre de Montserrat Costas (bilingüe japonès-català) amb una aposta atrevida: el poemari busca la bellesa de les coses senzilles, gairebé inacabades, amb un to occidental però japonès. O a la inversa. Un món intens i una veu pròpia, indiscutible.

Una altra editorial, Terrícola, s'ha decantat per autors com Lluís Calvo, David Caño i El dígraf del desitx —nom artístic de Meritxell Cucurella-Jorba—. Aquesta darrera ens presenta un llibre de llarga gestació, que té l’origen en un recital-espectacle del 2007 i en un embaràs. Justament, el títol de la publicació és també una metàfora d’aquest procés: Cada volcà és abans muntanya. Més que llibre un recull, ens hi trobem un procés d’acostament entre la poètica de Meritxell, la seua oralitat, amb imatges expressives com la del mateix títol, i el silenci. És el fetus que creix qui l’obliga a dialogar amb aquest silenci. Així, visceral com sempre, la maternitat l’obliga a la reflexió, també. I en naix un magnífic diàleg, ric de matisos i sorpreses volcàniques.

Entre els principis estètics de Terrícola hi ha també el d’entendre els llibres com un tot, on un contingut de qualitat adquireix un format físic atractiu. Els dissenys són obra de l’estudi Can-Cun.


El bancal familiar regant-se a manta, en una vesprada d'estiu, amb tota l'alegria que l'aigua transmet a tot allò que toca.

Encara que davant les dificultats per trobar una editorial disposada a publicar un llibre de poesia, sempre cap l’opció més outsider de totes: l’autoedició. És la que ha triat Josep Vicent Cabrera Rovira en el seu darrer Ei, que ja sé francés!

No apte per a lectors que busquen l’ortodòxia en poesia, podríem dir que el llibre de Josep Vicent, de format senzill i correctíssim, net, trenca tots els cànons que tradicionalment podríem associar —prejudicis, ben cert— amb el gènere poètic. Per començar, no està escrit en el format canònic del vers, ni tampoc es tracta de proses poètiques convencionals. L’estructura és unitària, sense cap apartat, i s’hi van reprenent una sèrie de motius, fins i tot de personatges que hi dialoguen, més propis d’un plantejament narratiu que no poètic. Però parlar en aquests termes, en referir-nos a Ei, que ja sé francés! ja seria partir de prejudicis més bé clàssics i l’erraríem de totes totes. En aquesta obra es dilueixen els límits entre el gènere poètic i el narratiu, amb petits textos que es poden llegir en clau d’interpretació teatral, que quasi poden funcionar com discursos que caracteritzen una determinada veu poètica que és en la mesura que diu:

«—Buf!
—Què tens, Josep Vicent?
—No res, estimada. He tingut un somni terrible, horrible. Anava caminant per la muntanya tot tranquil i no sé com, de sobte, ha aparegut un ós i m’ha fet una abraçada molt forta i se n’ha anat. —Idò, tu! Quina por, sí.
—Veges...»

També hi trobem textos concebuts a la manera de microrelats o amb la rotunditat pròpia —no exempta d’ironia— dels aforismes. Ens n’ha agradat l’originalitat, l’estructura travada, i, sobretot, el to d’humor un tant surrealista que Josep Vicent hi utilitza, tan rar de trobar en els llibres de poesia. La pena és que Ei, que ja sé francés! no posseeix cap registre que en demostre oficialment l’existència. Així de poc convencional és el caràcter del llibre, i del seu autor també.


De la bassa a la séquia, i de la séquia, als bancals. Quina festa, veure córrer l'aigua cavallera per les séquies vives!, i que poques en queden ja!

En l’extrem contrari, d’un acurat domini formal de caire en molts casos clàssic, acaba de publicar Moisès Llopis i Alarcon Vidre d’estam, a la insadollable col·lecció «Mil poetes i un país», de Germania. Un primer llibre d’un autor de vint-i-quatre anys d’una rara maduresa a tots els nivells. No és propi d’un primer poemari el virtuosisme formal amb què Moisès ens hi sorprèn. Ni tampoc ho és el to caut, prudent, mesurat, de les seues maneres líriques. No ho és la pulcritud lingüística, ni les referències cultes —que no pedants— ni tampoc l’exquisidesa amb què hi fa servir el lèxic: «Rebrot que naix, d’argent arrecerat / entronca el cim, fenoll i set que albira, / i empunyarà d’amor, temps i esperança.»

Potser la pròpia consciència honesta d’aquest poeta que s’estrena l’ha dut a titular el llibre amb un sintagma on la fragilitat del vidre i el caràcter diminut de l’estam són, alhora, els encarregats de contenir i garantir la capacitat reproductora d’un ésser vegetal, viu. Responsabilitat ingent, com la que creiem que demostra Moisès Llopis amb aquest llibre que destaca amb veu pròpia, i que mereix ser tingut en compte entre l’allau de títols amb què no para de créixer vertiginosament aquesta col·lecció de poesia.


2 comentaris:

  1. Gràcies per la reflexió que heu fet del meu llibre en la revista. De bestreta, el motiu de l'autoedició respon certament a la dificultat de trobar editorial (i a què he referència en algun text del meu blog); també, la condició d'outsider (ara no em surt una paraula valenciana) queda evident pel tema del llibre (i que pot despertar poques simpaties). A més a més ha quedat correctíssim i net per dues raons: d'una banda no volia floritures (però amb més contingut que en una editorial de les habituals) i de l'altra, els diners determinen les tintes... Al remat, s'ha fet amb tota la il·lusió del món, però causes burocràtiques han provocat que no puga registrar-se oficialment el llibre.

    Comptat i debatut s'ha publicat un llibre ambiciós (encara que no ho parega), que és la segona part del Dos poals de sabó (i, doncs, cal tenir-lo present per a copsar-ne bé el contingut) i que, si bé hauria pogut rebre un premi literari, prejudicialment ha hagut de tenir existència d'aquesta manera.

    Gràcies, una altra volta, per haver llegit el llibre i fer-ne la ressenya en una revista com aquesta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ningú millor que tu per a explicar tot això. Moltes gràcies a tu per l’aportació, i per la teua gosadia poètica. No és la primera vegada que ho comentem i ja saps que pense que exercir d’'outsider' fent la poesia que tu fas, i alhora aspirar a guanyar algun dels premis ‘convencionals’ de poesia ho veig difícil de casar. També és veritat que tot és qüestió d’estils i de preferències, i guanyador o guanyadora d’un premi és aquell/aquella que un jurat determinat decideix que siga. I parlant de tot un poc: imagine el teu ‘Ei, que ja sé francés’ recitat a dues veus (tu no?). Crec que podria fer un efecte interessant.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »