Tenia tota la intenció de publicar una entradeta amable, adornada amb algunes imatges vistoses, no exemptes de la càrrega emotiva d'haver compartit una vesprada bonica amb persones que m'estime molt, i d'ubicar-la en un dels entorns que m'han alimentat la mirada des que tinc ús de raó i m'han marcat com a persona, a mi i als meus: el Grau (de Gandia), el port, el moll, les drassanes amb la seua arquitectura tan característica, que la gent d'ací coneixem com a tinglados.
 |
| Oficialment és el port de Gandia, però, si voleu saber-ho, pregunteu-nos, als grauers i graueres, i us direm que aquesta eixida natural a la mar, des d'on els pescadors s'han procurat la subsistència des de fa segles, i que fou objectiu militar de primera magnitud durant la guerra d'Espanya, no és res que no es diga "el moll", o "el Grau", i amb això ho hem dit tot. |
Això pretenia en un principi: contar, senzillament, que el proppassat 16 de juliol ens hi afegírem, amb la Triple F, a la celebració de la processó marítima que cada any se celebra al Grau en honor de la Mare de Déu del Carme i de la Mare de Déu Blanqueta. Pare, germà, neboda i nebots, i jo mateixa; cadascú amb una motivació distinta, i tots a bord de la barqueta que comparteixen mon pare i el meu germà per eixir a pescar de tant en tant, com a pura afició comuna, avituallats amb una dotzena de pastissets de pèsols fets per ma mare, amb alguna llepolia per als xiquets, amb beguda fresca, i amb un ramell de petites bengales de colors, i una botzina, amb què contribuir a dedicar honors festius a les santes patrones passejades.
 |
| A la cabina, Fernando, el patró de la barca; i en primer plànol, Ferran, el seu grumet, exhibint allò que va ser la diversió de la nit per als menuts. Ens falta, per a completar la triple F, el nom del pare del patró, el iaio, també Fernando. |
Tenia ganes de contar que, fa alguns anys, exactament el 2009, uns bons amics molt vinculats a aquestes festes portuàries, varen voler canviar-los el caràcter un tant immobilitzat en el passat, per dir-ho d'alguna manera; fer-les més participatives, actualitzar-les, sense privar-les del seu encant popular, i acostar-les d'una manera més coherent a la nostra realitat de poble costaner del segle XXI. I, entre altres atreviments lloables, em proposaren de traduir, ni més ni menys, un "Himno a la Mare de Déu Blanqueta, patrona del Grao de Gandía", del qual n'havien aconseguit una gravació que encara recorde fins a quin punt em va colpir, la primera vegada que la vaig sentir: un cor de veus que, amb un mal dissimulat accent valencià, exalçava una "Senyora" divina, vinguda de la mar, rebatejada amb la innocència i tota l'autenticitat de poble com a "Blanqueta".
 |
| Una imatge de caire berlanguià (no em direu que no), amb l'escolanet que obria la comitiva processional abans d'embarcar les patrones dels mariners a les seues respectives barques de pesca. 16 de juliol de 2014. |
Els vaig dir que sí. I m'hi vaig posar mans a l'obra. Vaig intentar no oblidar, durant tot el temps en què em vaig dedicar a traduir —o millor dit, a versionar— l'himne sagrat, que aquesta missió tan insòlita per a mi només podia adquirir algun sentit si aconseguia que el poble se la fera seua, aquella oració cantada amb motiu de la celebració de la missa dedicada a la Mare de Déu Blanqueta, durant les devocionals festes graueres.
Sense por a les aigües traïdores
i buscant entre elles el pa,
amb la llum del teu rostre, Senyora,
homes nobles s'enfronten al mar.
Aquesta és una de les estrofes dedicada a la blanca patrona dels pescadors. N'he extraviat l'original en castellà (llàstima!). Recorde que vaig decidir reparar sobre el valencià alguns tics semàntics que no em feia l'ànim, d'incorporar-hi en la versió renovada. Sabia que l'himne en qüestió romania inèdit. I no m'explique encara per què no m'havia preocupat d'interessar-me per l'autor de la lletra, un eminent musicòleg, organista i compositor, de la Safor (Oliva, 1927), actual canonge de la catedral de València: Josep Climent i Barber de nom.
Mentre m'entretenia amb la càmera, i mentre observava, a una certa distància tranquil·litzadora, la gentada que, com cada any, atapeïa les zones limítrofes del port; mentre em torbava amb les diversions dels meus nebots i no perdia de vista els moviments del meu germà i la cara circumspecta del meu pare, vaig recordar que, fa algun temps, els vaig dur a visitar el monestir de Santa Maria de Ripoll, i mon pare i ma mare s'hi varen quedar a oir missa. Quan ens vàrem retrobar a la porta, ell va fer una observació, en aparença, ben òbvia: "ja veus tu per què nosaltres no hem de resar en la mateixa llengua que parlem". Mon pare és un home senzill, que mai no s'ha mostrat pertorbat per qüestions lingüístiques, i aquell comentari, sense ell adonar-se'n, em va afalagar íntimament. Tot això ho anava pensant, a bord de la Triple F, quan vaig preguntar a la meua neboda Laura si encara cantaven en missa aquell "Himne a la Mare de Déu Blanqueta" que vaig traduir. Ella m'ho va confirmar amb un "Clar!" tan obvi com l'observació (socio)lingüística del meu pare.
 |
| Laura (14 anys) i Joan (7 anys). |
Tot això és el que pensava contar ací per escrit. Aprofitar, en tot cas, l'avinentesa, per lamentar l'eterna i rotunda castellanització de la branca oficial de l'església valenciana. Així és que, ara sí, m'he entretingut aquests dies buscant informació sobre el canonge Climent i Barber, autor de l'himne del qual ja em sent còmplice. Per a la meua grata sorpresa, he anat a parar a la pàgina de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, des d'on he sabut que l'organista en fou elegit acadèmic corresponent per València el 21 de març de 1984. I reconec que, en saber-ho, m'he ruboritzat interiorment, per no haver tingut la precaució de comunicar-li la decisió de transvasar a la llengua que —supose— tant ell com jo devem parlar, la lletra escrita originàriament en remot castellà. Una altra estrofeta:
Fa molts anys, des de Barcelona,
desafiant la ràbia del mar,
et va dur el patró d'una barca,
i en el Grau et volgueres quedar.
desafiant la ràbia del mar,
et va dur el patró d'una barca,
i en el Grau et volgueres quedar.
Però amb els poders fàctics mai no ens podem desvanir; sempre cal estar a l'aguait perquè, com menys t'ho esperes, salta la sorpresa. I el cas del canonge oliver de la catedral de València no havia de ser-ne una excepció. Amb el pas dels anys, Josep Climent i Barber ha esdevingut José Climent Barber. Un detall pràcticament sense importància si no sabérem, a més a més, que el musicòleg és, en l'actualitat, un militant del blaverisme més encarnissat. Membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i un col·laborador important del Grup d'Acció Valencianista (GAV), el grupuscle secessionista, violent, neofeixista, segons informació extreta de la pàgina Antiblavers i contrastada amb professionals de la música que l'han conegut de prop. En la línia, per tant, de participació activa en la recalcitrant situació de castellanització de l'església valenciana contra la qual —pobra de mi!— vaig arribar a pensar que el musicòleg d'Oliva podia haver arribat a lluitar. No és escabellat aquest pensament; segons sembla, als anys 70 va arribar a col·laborar en la confecció de l'Enciclopèdia Catalana. En fi, una maledicció bíblica sense embuts, la situació lingüística de l'església.
 |
| Una de les imatges del Grau que més m'estime. En aquest cas, captada des de la situació privilegiada dels qui naveguen aquestes aigües graueres. La foto, encara que en grisos, està presa també, igual com l'anterior, durant aquest mes de juliol. |
Així és que, en el moment d'idear aquesta entradeta no en tenia la mínima intenció. Però ara vull acabar-la dedicant-li, al senyor canonge de la catedral de València, mossèn Josep Climent i Barber, el seu "Himne a la Mare de Déu Blanqueta", traduït per mi al valencià del Grau de Gandia; o al valencià de Barcelona, que tampoc no se'n van tant, l'un de l'altre, a pesar del que algunes ments desviades puguen pensar. És qüestió de gustos, clar, però, honestament i humilment, crec que ens ha quedat prou bé.
HIMNE A LA MARE DE DÉU BLANQUETA
Fa molts anys, des de Barcelona,
desafiant la ràbia del mar,
et va dur el patró d'una barca,
i en el Grau et volgueres quedar.
Perquè ací trobares, Senyora,
pobra ermita i els cors ben oberts
on els pares guardaren per sempre
tot el goig de qui t'ha descobert.
Mare nostra, i del Redemptor,
la teua imatge, dels pescadors
és el camí, la protecció,
Mare Blanqueta, dóna'ls amor.
Sense por a les aigües traïdores
i buscant entre elles el pa,
amb la llum del teu rostre, Senyora,
homes nobles s'enfronten al mar.
A la mar de la vida, Senyora,
i a la pau oferent de la llar,
sigues sempre, Mare Blanqueta,
en la nit la presència d'un far.
Mare nostra, i del Redemptor,
la teua imatge, dels pescadors
és el camí, la protecció,
Mare Blanqueta, dóna'ls amor.
Lletra original: Josep Climent i Barber
Versió: M. J. Escrivà
En va recuperar la música Josep Joan Martí, director de l'Associació Musical del Grau de Gandia.
 |
| Originàriament, la imatge de santa Maria de la Misericòrdia, coneguda popularment com la Mare de Déu Blanqueta, pel color de la talla original, és del segle XV. Va desaparèixer durant la guerra de 1936. L'any 1962, la Confraria de Pescadors del Grau en va costejar una imatge nova, reproducció de l'original, que es va incorporar, des d'aquest moment, a les celebracions festives de la gent de la mar. |
Una anècdota viscuda/patida amb Don José. És de fa ja uns anys. Es presentava un llibre d'una amiga meva al Col·legi del Patriarca, estàvem al claustre a punt d'entrar a la sala on es feia l'acte, quan entra Don José. Un cop dins, para, mira, i comença a cridar mentre mou la passa: CATALANISTAAAA! CATALANISTAAA! Tots mirant a vore a qui li ho deia, jo era un dels que tenia moltes paperets per aconseguir el "premi". Segons avançava ja no hi havia dubte, era a mi. Tot roig s'acostava bramant "CATALANISTAAAA, CATALANISTAAAA". Fins que arriba on estava jo, i li comente "això que diu es per mi?" I dit en l'aire, com Sant Vicent, arranca amb "CATALANISTAAA, CATALANISTAAA QUE HEU FET UNA LLUM DE LES IMATGES CATALANISTAAAAA". Ah, era això! que jo havia fet un text en valencià per a l'exposició, així com també les fitxes del catàleg. A més, o sobretot, hi havien altres històries entre ell i altra gent de l'exposició. Pacientment li dic "no s'acalore", i em contesta "JO SÓC VALENSIANO" així, eh! VALENSIANO. Ja a punt de perdre la paciència, perquè tot té un límit, i més en un lloc públic amb un munt de gent, li vaig contestar "vostè és d'Oliva i jo de Benifairó, tant vostè com jo som valencians, i no sé a què ve tot açò". Per sort, la xica que l'acompanyava el va agafar del braç i fent-li festes el va calmar i va anar cap altre costat.
ResponEliminaPer cert, Don José no es parlava amb la musicòloga (catedràtica d'una universitat catalana) que presentava l'acte. Al entrar hi havia màxima expectació per si allò acabava "tot per l'aire".
De José Climent, al marge de l'aspecte més polèmic de la seua figura, que ho és i molt!, cal també reconèixer els mèrits com a investigador.
Uf! No podem dir que això siga un comentari massa "edificant", però t'agraïsc profundament la teua aportació. Entre altres coses perquè així tinc la consciència tranquil·la sabent que no m'he inventat res que no siga. Està clar que aquestes reaccions són fruit d'un fanatisme contra el qual no valen explicacions ni raonaments. Festetes com les de la teua amiga i prou, a una antigalla que desvaria. Però quant de mal han fet, i quant d'odi i quanta confusió han escampat. I no vull entrar en la vessant violenta del GAV, perquè si fóra veritat que l'arquebisbat de València —i coreligionaris—, els dóna cobertura, aleshores això seria, directament, ser còmplices de les 'accions' violentes d'aquests depravats, i per tant, delinquir.
EliminaI totalment d'acord que tot això no té res a veure amb els mèrits investigadors de Don José (m'apunte al teu tractament), però, saps què?: jo no li'ls aplaudiré, a no ser que ell rectificara abans d'anar-se'n a l'altre món.
Siga com siga, la teua versió és molt digna. I és el que en quedarà. Si aquesta festa continua fent-se des de la bona fe, la gent recordarà l'himne renovellat, i oblidarà les ganyotes d'incultura del seu "creador". Jo crec que els poetes també estan per a desinfectar les places del seu poble.
ResponEliminaBenvolgut rrr: he escrit a facebook això i, amb el teu permís, ho repetisc per ací també.
Elimina"Els poetes també estan per a desinfectar les places del seu poble." rrr
No sé si queda massa elegant destacar ací un comentari que el poeta admirat i, per a mi, lúcid i crític pensador, que signa al món dels blogs com a rrr ha publicat aquest matí al meu PV. Crec que se'm disculparà la llicència ràpidament perquè la frase amb què he encapçalat aquest paràgraf pot tenir (i deu tenir) validesa universal, més enllà de la relació directa amb l'última entrada en qüestió.
Immensament agraïda, amb l'aportació, i honrada, cada vegada que veig que alguna de les meues cabòries escrites arriben a motivar respostes d'aquesta alçada.
Una entrada rodona, preciosa. Estic convençut que, a banda del paper de la història o la sociologia, no acabarem d'entendre la història recent del País Valencià sense la contribució cabal d'altres disciplines com ara la psicologia (i potser també de la psiquiatria...)
ResponEliminaAgraïda amb les teues consideracions, benvolgut Russel. Ja saps que eres per a mi una referència bloguera, i en més sentits també.
EliminaEstic d'acord amb tu en la necessitat de fer servir la psicologia i la psiquiatria (sense dubte!) per a explicar-nos com a poble. El que em plantege moltes vegades és què ha sigut primer: unes ments dèbils, de caràcter malaltís i tendències destructives, que s'han deixat manipular i s'han incorporat al món de les psicopaties identitàries col·lectives (supose que et refereixes a aquestes 'desviacions' psicològiques); o al contrari: la situació, induïda, planificada, ben organitzada políticament, de confusió i d'odi envers la nostra pròpia condició com a poble ha propiciat el fanatisme, les fòbies, els deliris, els desequilibris mentals, i en fi, la bogeria (fins i tot institucional), de més d'un. No sé si mai ho podrem aclarir, això, però seria interessantíssim que algú estudiara les repercussions de l'odi de tot tipus amb què hem conviscut especialment al País Valencià, per qüestions identitàries i sociolingüístiques; les repercussions, dic, d'aquest odi en la salut mental de les persones.
Que les teues vacances et facen honor, amic. Sigueu feliços.
El tema església, ja se sap... "quant de mal han fet, i quant d'odi i quanta confusió han escampat", això mateix, però en present. Poder i abús de poder, masclisme extrem, pederastia i complicitat, violència activa i passiva, oratòria comunista i pràctica capitalista... i si parlem de llengua, ja veus... tot en catellà. I tot, encara, en present. Moltes gràcies per fer créixer el bloc amb entrades tan boniques com esta. I afegir que m'agradaria conèixer la Triple F.
ResponEliminaFixa't: a mi em van educar en la doctrina cristiana, com a la majoria de mortals de la meua generació. Ma mare és una creient convençuda, que trau forces per a donar i regalar (vendre'n, no, que ella practica la virtut de la caritat en tota la seua coherència). I jo vaig deixar de ser practicant en el moment en què la meua raó va començar a funcionar per ella sola. I igual que et dic això també t'assegure rotundament que, si creguera en el Déu de l'església catòlica, apostòlica i romana estaria profundament enrabiada i m'esforçaria per desmentir totes les acusacions que tu, amb fonaments més que sobrats, hi has enumerat. Perquè hi ha gent bona, que practica aquesta fe, i que creu en la solidaritat, en la justícia, i que fins i tot preguen en català i treballen a favor de divulgar la cultura en català. Només dos exemples: Publicacions de l'Abadia de Montserrat (http://www.pamsa.cat/pamsa/informacio/presentacio.html) i Revista Saó (mira què en diu la Viqui, que és interessant: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sa%C3%B3). Però, clar, si la societat laica necessita una revolució de soca-rel, l'eclesiàstica necessita una depuració, i fer fora totes les rates depravades i corruptes, en moltíssims sentits. És molt difícil; aquestes rates són les que tenen el poder.
EliminaJa ho sé, ja, tot això que dius. Vinc de família de dretes i molt religiosa, i sé que pertot hi ha gent de bon cor: a la dreta, a l'esquerre, dins de l'església i fora, en la placeta. Una de les millors persones que he conegut mai era el retor del meu poble, el que hi havia quan jo era menuda, (a l'actual no el conec). Però no és d'eixa gent de qui parlem, eh? Parlem de cúpules de poder, de vèrtexs mafiosos que enganyen, dominen, controlen, abusen, violen i exploten tota la base de la piràmide, tota eixa gent, gent bona en molts casos, que els manté perquè, bonament, creu en ells i en el seu líder espiritual. L'església catòlica, apostòlica i romana no té solució, és una institució mafiosa sense cap interès en la seua depuració. Si no és màfia no té raó de ser. I tota esta bona gent, com ma mare, hauria d'obrir els ulls, creure en el seu Déu, confiar en algun retor molt especial, i rebutjar la resta. I potser ahí els fills, suaument i amb molt de tacte, tenim alguna cosa a fer. Un bes, guapa.
EliminaVaig a l'última part del comentari, Àngela. Ma mare va a missa diàriament. Així és feliç i troba la pau que necessita. Afortunadament, els retors del Grau són persones bastant potables (sense aprofundir-hi massa, ja ho saps). Algunes vegades jo li faig ironies al voltant de la seua fe cega, i ella em diu "judia", però rient-nos. Crec que viu la seua religiositat de manera bastant sana. Si la veiera patir, o que li xuplen el cervell, faria el que fóra necessari per fer-la entrar en raó. Però considere que, en el meu cas, no em pertoca fer-hi res. Cada persona és un món, i la manera d'enfrontar-se a la seua religió també es fa d'acord amb el caràcter de cadascú. Unes vegades per rutina; unes altres per comoditat, per resignació, o per convenciment ferm. Ma mare em parla molt de la seua fe, dels seus hàbits dialogants amb el seu déu. I els retors...; els retors són com de la família. En fi, tot molt natural...
EliminaHola Maria Josep, torne a fer un comentari que ara si que veig publicat. Aquesta entrada trobe que té connotacions detectivesques pel que fa a la manera com expliques els descobriments que has anat fent al voltant del personatge. Com totes les històries, de vegades ens agraden, ens commouen o ens fan fastig, però les històries són com són i no les podem amagar, sinó presentar-les tal i com són.
ResponEliminaUna abraçada,
Considere que és de justícia aclarir, perquè el públic lector no ho sap, que, segons la bona amiga Mercè em va explicar en persona ahir mateix, va intentar fer un comentari a aquesta mateixa entrada als 3 minuts justos d'haver-se publicat, diumenge dia 27, però per raons tècniques que s'escapaven en aquell moment als seus coneixements informàtics (i als meus també), el comentari no s'hi va poder publicar. Però Mercè és complida com ella sola, i sap que m'afalaga enormement veure les seues lletres associades a les meues. I ha volgut resquitar-se d'aquesta imperícia (involuntària, eh?), reincidint en l'intent. Així és que mil gràcies!
EliminaA manera de compensació sincera reconeixeré públicament que mai de la vida no he menjat un pollastre amb castanyes i bolets tan deliciós com el que guisa Mercè. Hala!, que les virtuts estan per a aplaudir-se.
Maria Josep, gràcies per les floretes. Encantada de tornar a guisar pollastre o conill, o bacallà, o paella o uns gaspatxos manxecs, o qualsevol verdura de temporada. Tot fet amb ganes i il·lusió, amb els productes que, com saps molt bé, hi ha al meu rebost gràcies als viatges que fem pel territori i que m'agrada comprar i degustar. Castanyes de les Cévennes, bolets del Perigord que donen més gust a l'humil pollastre.
EliminaVals una mina! Això que tu fas no és gastronomia només. És cultura duta a la cassola, antropologia de la que es menja. Saviesa i bon gust. I clar, els qui podem compartir, encara que siga de tant en tant, tot això amb tu, ens alimentem del teu bon saber fer culinari i també de la teua il·lusió. Què més es pot demanar?
Elimina